Oceà Índic
L'oceà Índic és el tercer volum d'aigua més gran del món, i cobrix aproximadament el 20% de la superfície de la Terra. Està llimitat al nort pel sur d'Àsia; a l'oest per la Península Aràbiga i Àfrica; a l'est per la Península Malaya, les Illes Sonda, i Austràlia; i al sur per la Antàrtica.
Està separat de l'oceà Atlàntic pel meridià 20 graus este, al sur d'Àfrica, i de l'oceà Pacífic pel meridià 147 graus este. El punt més al nort de l'oceà Índic està aproximadament a 30 graus nort de latitut en el golf Pèrsic. L'oceà mesura aproximadament 10.000 km d'ample entre les puntes sur d'Àfrica i Austràlia; la seua àrea és 73.556.000 km², incloent la mar roja i el golf Pèrsic. El volum de l'oceà s'estima en 292.131.000 km³. Chicotetes illes puntegen els borts continentals.
Les nacions de l'oceà són Madagascar (la quarta illa més gran del món), Comores, Seichelles, Maldives, Maurici, i Sri Lanka; Indonèsia ho voreja. La importància de l'oceà com una ruta de trànsit entre Àsia i Àfrica ho ha convertit en un orige de conflictes. De totes les maneres, cap nació ho ha dominat en èxit fins als inicis del sigle XIX quan Anglaterra controlava la majoria de la terra perimetral.
Mig físic[editar | editar còdic]
Les plaques africanes, índiques i antàrtiques convergixen en l'oceà Índic. Els seus contactes estan marcats per branques de la dorsal central-oceànica que forma una I invertida, en l'arrel que va cap al sur des del límit de la plataforma continental prop de Bombai, Índia. Les conques este, oest, i sur estan subdividides en conques més chicotetes per serres.
Les plataformes continentals són estretes, d'uns 200 km d'amplària de mija. Una excepció és la costa oest d'Austràlia, on l'amplària de la plataforma excedix els 1.000 km. La profunditat mija de l'oceà és de 3.890 m. El seu punt més profunt, la fosa de Java, està a uns 7.450 m. al nort de 50 graus de latitut sur, el 86% de la conca està coberta per sediments pelàgics. El restant 14% està entapissat en capes de sediments terrígens. Els sediments glacials dominen les latituts meridionals (cap al sur) extremes.
Clima[editar | editar còdic]
El clima al nort del equador està afectat per un sistema de vents monzònics. Vents forts del nort-est bufen d'octubre a abril; de maig a octubre dominen els vents sur i oest. En el mar de Aràbia els violents monsons porten pluja al subcontinent indi. En l'hemisferi sur, els vents són generalment més suaus, pero les tempestats d'estiu prop de Maurici poden ser forts. Quan els monsons canvien, els ciclons poden colpejar a vegades les costes del Mar Aràbic i la Badia de Bengala.
Hidrologia[editar | editar còdic]
Entre els pocs grans rius que fluïxen a l'Índic trobem; el Zeneze, el Shatt-al-Arab, el Indus, el Ganges, el Brahmaputra, i l'Irrawaddy. Els corrents marítims estan molt influenciats pels monzones. Les corrents dominants, són dos; una en l'hemisferi nort, movent-se en el sentit de les agulles del rellonge, i una atra al sur del equador girant en sentit contrari.
Durant el monsó d'hivern, de totes les maneres, les corrents del nort canvien de direcció. La circulació en aigües profundes està controlada principalment pels fluixos de l'oceà Atlàntic, el Mar Rojo i les corrents antàrtics. Al nort dels 20 graus de latitut sur la temperatura mínima superficial és de 22 graus C, superant els 28 graus C cap a l'est. Al sur dels 40 graus de latitut sur, les temperatures baixen ràpidament. La salinitat superficial de l'aigua va de 32 a 37 parts per 1.000, la més alta té lloc en el mar d'Aràbia i en un cinturó entre el sur d'Àfrica i el sur-oest d'Austràlia. Es troben icebercs a lo llarc de tot l'any a uns 65 graus de latitut sur. El llímit nort dels icebercs està a uns 45 graus de latitut sur.
Economia[editar | editar còdic]
La calor de l'oceà Índic manté la producció de plàncton baixa, excepte a lo llarc dels llímits nort i alguns atres punts concrets; la vida marina és, puix, llimitada. La peixca està llimitada a nivells de subsistència. La funció econòmica més important és el transport de mercaderies. Els europeus, seguint els antics exploradors, arribaven A l'Est i tornaven en sedas, estores, té, i espècies. L'oceà Índic, també és important pel transport de petròleu des del sur-est asiàtic als països de l'oest. El petròleu és el recurs més significant de l'àrea, extret principalment del golf Pèrsic.
Les civilisacions més antigues, a les valls del Nil, el Eufrates, el Tigris, i el riu Indus en el Sur-est d'Àsia, s'han desenrollat prop de l'Índic. Durant la primera dinastia de Egipte (aprox. 3000 aC), es varen enviar alguns mariners a estes aigües, viajant cap a Punt. Els barcos que tornaven portaven or i esclaus. Els fenicis del tercer milenari abans de Crist podrien haver arribat a esta àrea, pero no varen establir cap assentament. Els grecs i romans sabien alguna cosa de l'oceà; l'autor desconegut de Periplus of the Erythraean Siga descriu ports i a les costes d'Àfrica i Índia al voltant del segon sigle despuix de Crist.
Els indonesis varen creuar l'Índic per a establir-se en Madagascar. Es crega que Marco Pol (c. 1254-1324) va tornar del lluntà Este per ell. Les expedicions chinenques d'exploració varen arribar a l'est d'Àfrica cap al sigle XV, pero els mercaders àraps varen dominar el comerç a l'Índic abans que Vasco da Gamma doblegara el Cap de Bona Esperanza en el 1497 i despuix va navegar a Índia, fon el primer europeu a fer-ho.
Els pobles antics que vivien en l'oceà varen intentar controlar les seues rutes comercials, infructuosament. Portugal va intentar conseguir el domini durant més d'un sigle, fins que ho va perdre a mitat sigle XVII. La Companyia Holandesa de les Índies Orientals (1602-1798) va buscar el control del comerç en l'Est per l'oceà Índic. França i Anglaterra varen establir companyies de comerç en l'àrea, i Anglaterra va arribar a dominar tota l'àrea cap al 1815.
L'obertura del canal de Suez, en 1869, va reactivar l'interés europeu per l'est, pero cap nació va conseguir el domini del comerç. Des de la Segona Guerra Mundial el Regne Unit s'ha retirat de l'àrea, per a ser parcialment substituït per l'Índia, l'Unió Soviètica i els Estats Units. Els països en via de desenroll que voregen l'oceà, de totes les maneres, volen que siga una "zona de pau" en vies de navegació d'us lliure.
Curiositats[editar | editar còdic]
Una decisió de l'any 2000 de l'Organisació Hidrogràfica Internacional delimita un quint oceà, el oceà Antàrtic, a partir de la part més al sur de l'Atlàntic, de l'oceà Índic i del Pacífic. El nou oceà s'estendria des de les costes de la Antàrtica al nort del 60 graus sur de latitut, coincidint en el llímit del tractat Antàrtic.
Senyes[editar | editar còdic]
Àrea[editar | editar còdic]
- total: 68.556 millons d'icm
- nota: inclou el mar d'Andamán, el mar d'Aràbia, el golf de Bengala, el sur-oest de Austràlia, el golf d'Aden, el golf d'Oman, el canal de Moçenic, el golf Pèrsic, el mar Roig, el estret de Malacca i atres braços d'aigua tributaris.
Àrea - comparativa[editar | editar còdic]
Unes 5,5 vegades la dels Estats Units
Llínea de cota[editar | editar còdic]
66.600 km
Elevacions extremes[editar | editar còdic]
- Punt més devall: Fosa de Java (7.450 m)
- Punt més alt: 0 m
Mig ambient - actualitat[editar | editar còdic]
Ports principals[editar | editar còdic]
- Calcuta, Madràs i Bombai en la Índia
- Colombo en Sri Lanka
- Durban i Richards Bay en Sur-àfrica
- Djakarta en Indonèsia
- Fremantle en Austràlia
Bibliografia[editar | editar còdic]
- Braun, D., The Indian Ocean (1983)
- Chandra, S., ed., The Indian Ocean (1987)
- Chaudhuri, K. N., Trade and Civilization in the Indian Ocean (1985)
- Cousteau, Jacques-Yves, and Va donar-li, Philippe, Life and Death in a Coral Siga (1971)
- Cubitt, Gerald, Islands ofoff the Indian Ocean (1975)
- Dónes Gupta, A., and Pearson, M.N., Índia and the Indian Ocean (1987)
- Dowdy, W. L., and Trood, R., eds., The Indian Ocean (1985)
- Kerr, A., ed., Resources and Development in the Indian Ocean regió (1981)
- Nairn, A . E., and Stehli, F. G., eds., The Ocean Basins and Margins, Vol. 6: The Indian Ocean (1982)
- Ostheimer, John M., ed., The Politics ofoff the Western Indian Ocean Islands (1975)
- Toussaint, Auguste, The History ofoff the Indian Ocean, trans. by June Guicharnaud (1966).
Vore també[editar | editar còdic]
Referències[editar | editar còdic]
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Océano Índico de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Oceà Índic.- Mapa de l'oceà Índic