Ademús

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Ademús
95px-Localisació d'Ademús respecte de la Comunitat Valenciana.png 90px-Escut d'Ademús.svg.png
160px-Ademús Localisacio respecte del Racó d'Ademús.svg.png
País : Flag of Spain.png Espanya
Com. Autònoma: Flag of Valencia.png Comunitat Valenciana
Província: Província de Valéncia
Comarca: El Racó d'Ademús
Partit judicial: Llíria
Ubicació: 40°3′51″N 1°17′5″O
Altitut: 660 msnm
Superfície: 100,4 km²
Població: 1.073 hab.
Densitat: 10,68 hab./km²
Gentilici: Ademuser/a
Predomini llingüístic: Castellà
Còdic postal: 46140
Festes majors: 10 al 15 d'Agost
Alcalde: Fernando Soriano Antón (PSPV-PSOE)
Pàgina web: Ajuntament d'Ademús


Ademús (en castellà Ademuz) és un municipi de la província de Valéncia, en la Comunitat Valenciana. Ademús és la capital de El Racó d'Ademús, comarca que constituïx un enclavament valencià rodejat completament per terres d'Aragó i de Castella-La Mancha.

Geografia[editar]

Ademús i el seu terme ocupen la zona central de la comarca del Racó, en les estribacions occidentals de la Serra de Javalambre. El territori presenta una orografia accidentada, montanyosa. Les seues altures principals son: El Pinar (1.042 m.), El Cerrellar (1.219 m.), Los Molares (1.076 m.) i Tortajada (1.516 m.). Ademés, té un gran interés paisagístic el cerro dels Zafranares, que en les seues faldes s'assenta la vila, el Pico Castro i l'imponent Pic de La Muela. El riu Túria creua el terme de nort a sur, configurant en els seus dos màrgens un amplia i fèrtil vega que suavisa considerablement l'orografia, predominantment montanyosa. Junt a la vila d'Ademús aboca aigües al Turia el seu afluent, el riu Bohílgues. Les aigües d'abdós fertilisen, per mig d'una antiga e intrincada ret de sequies, tant la Vega del Túria com els numerosos bancals escalonats de l'horta ademusera. Les rambles de la Verge, de les Tóvedas, del Val, de Negrón i de Riodeva, en un règim fluvial més irregular -de freqüents sequies en époques estivals- completen la ret fluvial del terme.

Patrimoni natural[editar]

Dos terços de la superfície de El Racó d'Ademús és forestal, per lo que la comarca constituïx un autèntic pulmó vert dins de la Comunitat Valenciana. Diversitat de espècies arbòrees mediterràneus se distribuïxen pels boscs de montanya: carrasca, pins larico, carrasca i rodeno, aixina com antigues sabines. Els monts continuen repoblant-se en l'actualitat en espècies autòctones, despuix d'unes décades de fallits intents per implantar atres espècies alòctones. També son abundants els arbusts i les diverses plantes que alimenten el ganado -oví majoritàriament- i contribuïxen de la mateixa forma al manteniment d'una apicultura un poc decaiguda hui en dia, pero de gran importància en un passat no tant lluntà. Per atre costat, esta adquirint un prometedor desenroll el cultiu de plantes aromàtiques, molt estimades en la comarca. Abunda la caça -conill, perdiu, javalí- i la peixca de riu en espècies com el barp i la truita.

Les característiques del terreny son idònees per a excursions de montanya, donada la seua lluntania de grans núcleus urbans i centres industrials. Permet gojar d'un aire pur, d'unes excelents aigües que naixen d'abundants fonts, aixina com un païsage natural que fan de les terres d'Ademús un lloc molt apreciat per al descans relaixant. Bon eixemple és el curs del riu Bohílgues, declarat microreserva de flora, en el seu recorregut poden trobar-se numeroses cascades i una exuberant vegetació de ribera. Existixen, ademés, varis espais habilitats per al espargiment, com la concorria Àrea Recreativa Los Arenales, situada a la vora del riu Turia, i que dispon de barracons, paelleres, bar-restaurant i una piscina que se nutrix de la veïna font de Las Piezas Rotas.

Existixen dos itineraris diferents per carretera per aplegar a Ademús des de Valéncia i que confluïxen abdós en la capital comarcal del Racó. El primer seguix l'A-3 (Autovia Valéncia-Madrit), que ha de abandonar-se en Utiel per agarrar la N-330 (Alacant-França) en direcció cap a Terol-Saragossa. L'atre itinerari alternatiu des de Valéncia, de major interés paisagístic pero més tortuós, és per la Pista d'Ademús, que ix de l'Avinguda de les Corts Valencianes de la capital del Túria, seguint per Llíria i Chelva fins a Ademús. Les estacions de tren més pròximes son les de Terol i Utiel.

Barris i pedanies[editar]

En el terme municipal d'Ademús se troben també els següents núcleus habitats, aldees en població estable:

Ademés, la vila d'Ademús conta en varies masades disperses pel seu terme municipal, entre les que destaquen:

  • Altamira, al nort del terme municipal, en els llímits en el de Riodeva.
  • Guerrero, a la vora de la vega del riu Turia.
  • El Soto, a la vora de la vega del riu Turia.
  • La Balsa, en les últimes estribacions d'El Pinar, dominant el Túria.
  • Las Veguillas de Sant Joan, a la vora del riu Bohílgues.

Localitats llimítrofs[editar]

Donada la seua situació central dins de El Racó d'Ademús, la major part del terme municipal d'Ademús llimita en els térmens de la pròpia comarca: l'est llinda en el de la La Pobla de Sant Miquel, al sur en el terme de Cases Altes, a l'oest en el de Vallanca i al nort en els de Castielfabit i Torrebaixa, també en el terme de Riodeva, població que se troba en la província de Terol. La rambla de Riodeva dibuixa el llímit nort del terme d'Ademús i la seua comarca.

Història[editar]

Ademús comença a estar documentada en fonts àraps, en particular el seu castell. La seua ventajosa situació dominava el riu Túria i el seu pas natural des de las terres d'Aragó cap la ciutat de Valéncia. La fortalea musulmana d'Al-Dāmūs va ser conquistada per les tropes de Pere II d'Aragó en 1210, en l'important ajuda de cavallers hospitalaris i templaris, als que recompensà en algunes rentes en la zona. Al paréixer, poc despuix torna a mans musulmanes. Finalment, Ademús seria incorporada al Regne de Valéncia per Jaume I d'Aragó, qui la posa baix domini directe de la Corona, junt a l'atra vila històrica de la comarca, Castielfabit.

Castell d'Ademús. Vista parcial

Com vila real, Ademús contava en representació en les Corts de Valéncia, on enviava puntualment un síndic elegit per la municipalitat. Com fortalea de frontera, va patir especialment en la guerra en Castella a mitat del sigle XIV: Ademús i Castielfabit foren invadides i ocupades en dos ocasions per les tropes de Pere I de Castella. L'heroïcitat en la defensa i la fidelitat de les seues gents a la Corona Aragonesa foren recordades pel mateix Pere IV d'Aragó i els seus intermediats successors, que otorgaren a la municipalitat numeroses llibertats i privilegis.

Des de principis del sigle XIV Ademús i el seu terme general també va ser Encomanda de l'Orde de Montesa, orde de cavalleria creada en el Regne de Valéncia per Jaume II d'Aragó en el patrimoni de l'extinta orde del Temple i la de l'Hospital. No obstant, Montesa mai tingué jurisdicció alguna en Ademús, llimitant-se els seus comanadors a arreplegar les rentes de la porció del delme que els corresponia i poc més. El Terme General d'Ademús en eixos moments incloïa, ademés de numeroses masades, les actuals poblacions de Vallanca, La Pobla de Sant Miquel, Cases Altes, Cases Baixes i Torrealta.

A mitat del sigle XVII la població va ser víctima d'un fort terratremol que derribà la primitiva iglésia parroquial de Sant Pere Intramurs i quaranta cases més. Els llenços de les muralles i els torrellons del castell que havien segut construïts en suntuositat en la pendent del mont, segons conta el bisbe Gavaldá que visità el Racó despuix del seisme, foren destruïts. El castell d'Ademús encara que se mostrà de alguna utilitat en el sigle XIX: durant les guerres civils d'eixa centúria, Ademús va ser ocupada en repetides ocasions per les tropes carlistes. En 1837 va ser, ademés, escenari d'un important enfrontament entre la partida d'El Serrador i el eixèrcit constitucional.

Els dos Termes Generales que existiren originalment en la comarca del Racó, Castielfabit i Ademús, foren fragmentant-se en el pas del temps. Esta fragmentació afectà de manera especial al d'Ademús, del que paulatinament se segregarien varies poblacions, a medida que anaven alcançant certa importància poblacional i econòmica: Vallanca (sigle XVII), La Pobla de Sant Miquel (sigle XVIII), Cases Altes i Cases Baixes (abdós en el sigle XIX).

Atenent a raons d'utilitat pública, en la divisió territorial decretada en 1810 per Josep I d'Espanya, s'assignava Ademús i la seua comarca a la Prefectura de Terol (Departament de l'Alt Guadalaviar). Per idèntic motiu, en la de 1822, dissenyada per Felip Bauzá i per Josep Agustí de Larramendi, el Racó passava també a la província de Terol. Ninguna d'elles se dugué a cap. La primera, per el efímer regnat del germà de Napoleó Bonaparte; i la segona, per causa anàloga ya que en 1823 ocupava de nou el tro Ferran VII d'Espanya en ajuda dels Cent mil Fills de Sant Lluís i revocava tot lo acordat durant el anterior periodo lliberal (Trieni Constitucional, 1820-1823).

Administració[editar]

Llista d'alcaldes des de les eleccions democràtiques de 1979
Periodo Nom de l'alcalde Partit polític
19791983 Martirián Sánchez Monterde UCD
19831987 Martirián Sánchez Monterde OIV
19871991 Rafael Edo Pertegaz PSPV-PSOE
19911995 Jesus Férriz Hinojosa PPCV
19951999 Jesus Férriz Hinojosa PPCV
19992003 Jesus Blasco Sánchez PPCV
20032007 Fernando Soriano Antón PSPV-PSOE
20072011 Fernando Soriano Antón PSPV-PSOE
2011- n/d n/d

Demografia[editar]

Ademús conta en la actualitat en 1.073 habitants (INE 2017).

Evolució demogràfica d'Ademús des de l'any 1842
1842 1877 1900 1920 1940 1960 1981 2001 2005 2006 2007 2017
3.033 3.339 3.415 4.092 3.866 2.827 1.545 1.115 1.157 1.183 1.242 1.073

Des de l'última guerra civil i a lo llarc de la segona mitat del sigle XX ha hagut una forta emigració, que fonamentalment se dirigia a Valéncia, Port de Sagunt i Barcelona. Les condicions de vida d'estos emigrants han segut plasmades en les obres de Francesc Candel , destacat intelectual oriünt de la veïna Casas Altas, guardonant en la Creu de Sant Jordi i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. També va ser molt significativa l'emigració temporal a les veremes del Languedoc francés.

L'evolució demogràfica negativa s'esta invertint en els últims anys, fonamentalment per la arribada d'immigrants procedents en la seua majoria de Romania i del Magrep.

Economia[editar]

L'accidentada orografia, l'altitut (660 metros) i el clima determinen l'activitat econòmica i el desenroll d'estes terres, dedicada tradicionalment a l'activitat agrícola. En lo relatiu als cultius, se diferencien els de secà -en terres de montanya que no se reguen- i els d'horta -que aprofiten les aigües del Túria i els seus afluents, rambles i sequies per al rec. En l'actualitat, l'armela s'ha convertit casi en monocultiu de secà, encara que en un passat no molt lluntà el cereal i el cep ocuparen grans extensions i originaren chicotetes industries derivades de la transformació de estos productes agrícoles. Per atra banda, la poma predomina com principal frutal de regadiu en la fèrtil Vega del Túria. Pomes d'Ademús que han tingut renom fora de la comarca, especialment la varietat autòctona esperiega, apreciadíssima en els mercats.

L'industria, antany molt més diversificada (destileries, cantereries de escurada, teixiries, serraries, telers, etc.), en l'actualitat se reduïx a l'elaboració de productes de subsistència diària, encara que en una calitat remarcable i que fan les delícies dels visitants: pa i rebosteria tradicional, carn i gran varietat d'embotits, armeles i els seus derivats. En tot, algunes d'estes industries locals -càrnica i torronera, especialment- exporten els seus productes fora de la comarca.

Com capital de la comarca, el comerç se troba prou desenrollat en Ademús, on acodixen a provindre's gents d'atres poblacions del Racó. El mercat té lloc tots els dimecres en la plaça del Rabal. Existix una bona ret de servicis que van des de tallers de reparacions (coches, maquinaria agrícola, electrodomèstics), bancs i caixes d'aforros, numerosos bars, pubs i discoteques, restaurants, establiments hotelers, cases rurals, peluqueries, mobiliari, supermercats i atres comerços.

Els servicis sanitaris i educatius de major relleu en la comarca també queden ubicats en Ademús: el Centre Comarcal de Salut i l'Institut de Ensenyança Secundaria.

Patrimoni històric-artístic[editar]

Arquitectura religiosa[editar]

  • Iglésia archiprestal de Sant Pere i Sant Pau. Ya en l'any 1600 s'aborda la construcció d'un nou temple parroquial per a Ademús, destinat a substituir la vella iglésia de Sant Pere intramurs, situada a l'abric del castell. La nova iglésia parroquial de Sant Pere i Sant Pau va ser consagrada el 20 de novembre de 1644, pero no va ser finalisada completament fins a la última década d'eixe sigle. Erigida de nova planta des de 1626, en que se firmen les capitulacions en Pere d'Ambuesa, arquitecte que intervingué en l'obra del monasteri Jerónimo de [http://www.jdiezarnal.com/valenciasanmigueldelosreyes.htmlSant Miquel dels Reis de Valéncia,se tracta del temple barroc més coherent i de majors dimensions en la comarca. Se compon d'una gran nau central, articulada en pilastres d'orde corinti, i nou capelles laterals. D'estes, destaca la capella de Santa Generosa (hui del Santíssim), en cúpula i diverses pintures murals alusives a la vida i milacres de la santa, les seues relíquies ací se veneraven. Ademés del seu interés arquitectònic, l'iglésia archiprestal de Sant Pere i Sant Pau conta en un atractiu patrimoni moble. La Sacristia Nova custodia l'esplèndida taula valenciana de l'obra de Bertomeu Baró, aixina com magnífiques peces d'orfebreria, testics de diferents moments artístics. De totes elles, destaca especialment la Custodia Gran, verdadera obra mestra de la plateria valenciana del sigle XVIII, els seus detalls de fundició se deuen al escultor Josep Esteve i Bonet.
Ermita de Nostra Senyora de l'Horta. Sigle XIV. Ademús
  • Ermita de Nostra Senyora de l'Horta. Erigida en el sigle XIV segons models constructius del sigle precedent, l'ermita gòtica de Nostra Senyora de l'Horta constituïx l'edifici més antic de la vila. De l'exterior destaca el seu porche sostingut per dos grosses columnes toscanes, la bòva de dos llums i, especialment, la seua portada de tradició romànica en una inscripció moderna en hebreu del Salm V, 8. L'interior consta de tres naus, la central el doble d'ampla que les laterals, definides per dos series d'arcs gòtics i que configuren una planta rectangular. Dels primers temps d'existència de l'ermita data l'interessantisima pintura mural de Maria Magdalena, situada en un dels arcs centrals, i recentment restaurada. L'ermita de Nostra Senyora de l'Horta, joya de l'arquitectura valenciana, constituïx un verdader resum d'estils artístics, en virtut de les successives ampliacions que sofrí a lo llarc de la seua història.
  • Ermita de Sant Joaquim. Situada en l'empinat carrer de Sant Joaquim, l'actual ermita del mateix nom formà part en el passat de l'antic Hospital de Pobres de Santa Ana d'Ademús. La fundació d'esta institució benèfica data de 1446, durant el regnat d'Alfons V el Magnànim, en que se dona llicencia al Justiciat i Jurats de la vila per a l'erecció d'un hospital de pobres en la població. La seua capella, com l'institució, estigué originalment baix l'advocació de santa Ana. Se tracta d'un chicotet edifici de planta quadrada, que presenta arcs gòtics casi idèntics en la seua portada, en l'altar major i en el mur de llevant. L'ermita de Sant Joaquim és de gran valor en l'àmbit comarcal puix constituïx l'única recialla dels quatre hospitals que funcionaren antany en la comarca de El Racó d'Ademús.
  • Ermita de Santa Bàrbara. Edifici que data de la segona mitat del sigle XVII. S'erigix dins del perímetro del castell, aproximadament en el solar on se trobà la primitiva iglésia parroquial de Sant Pere intramurs i la célebre "Cruz que chilla". Encara que el seu trespol se troba en ruïnes des de la década de 1960, la seua silueta en la cúspide de la vila forma part inseparable de l'image d'esta.
  • Ermita de Nostra Senyora del Rosel. Chicotet oratori de planta quadrada i cobert per una cúpula sobre pechines. Data de finals del sigle XVIII i se troba situada en les rodalies de la vila, a la vora del riu Bohílgues, poc abans de desembocar en el riu Túria, en un idílic parage rodejat de bancals d'hortes i sequies.
  • Ermita de Sant Miquel Arcàngel. Val de la Sabina. De les ermites disseminades per les aldees del terme d'Ademús, la de Sant Miquel Arcàngel és la que conta en una major antiguetat. Encara que possiblement fundada en anterioritat, comença a estar documentada a mitat del sigle XVI. Ya en eixos moments se troba entre els edificis administrats pel Síndic de les Ermites d'Ademús. L'element més destacat es la seua capella major, en coberta gòtica.
  • Iglésia de l'Immaculada Concepció. Sesga. Acabada de construir en l'última década del sigle XVI, l'ermita de l'Immaculada vingué a solucionar els continus desplaçaments que els fidels de Sesga deurien realisar fins a l'iglésia de Sant Pere Intramurs d'Ademús. El ràpit creiximent d'esta va fer convenient que ya en el sigle XVII se li dota-se d'un vicari propi que, en el temps, devingué retor.
  • Iglésia parroquial de Santa Bàrbara. Mas de l'Om. Va ser l'últim dels eremitoris de les aldees d'Ademús en construir-se. Encara en la primera década del sigle XVII els seus habitants se queixaven davant el rector de Sant Pere d'Ademús per la lluntania de la parròquia, demanat-li premis per a acodir a la veïna parròquia de La Puebla de San Miguel, per a complir en les seues obligacions cristianes. Poc despuix, tingué lloc la construcció de la llavors ermita de Santa Bàrbara. A finals del sigle XVII, Mas de l'Om aplegaria a compartir vicari en Sesga, assignant-li un propi en l'últim terç del sigle XVIII.

Arquitectura civil[editar]

  • Castell d'Ademús. Situat en la cúspide de la població, les fonts documentals àraps ya donen testimoni de l'existència de la fortalea d'Al-Dāmūs. Després de la seua conquista en 1210 per Pere II d'Aragó, els nous pobladors cristians decidiren erigir la primitiva iglésia parroquial de Sant Pere Intramurs a l'ampar del castell. Durant tota l'Edat Mijana la fortalea fronterera d'Ademús, en la seua iglésia dins, continuà jugant un important paper i resistí heròicament les invasions de les tropes castellanes de Pere I en el curs de la dita Guerra dels Dos Peres (1356-1369). Destruïda i reconstruïda en varies ocasions a lo llarc de l'història, especialment durant les guerres carlistes del sigle XIX, encara poden distinguir-se alguns fragments de murs i ciments. La recent habilitació del lloc, ha convertit el castell d'Ademús en un dels millors miradors de la comarca.
  • El Portal de Sant Vicent i el recint amurallat. Des de la plaça de l'Iglésia, conegut popularment com el Rabal, s'accedix a la vila migeval a través del Portal de Sant Vicent. Se tracta d'una senzilla entrada adintelada, de grossos murs de mamposteria, que encara conserven els badalls on antany se encaixaven les portes. Hui restaurat, se troba en una image de ceràmica valenciana de Sant Vicent Ferrer en la seua part superior interna. El Portal de Sant Vicent constituïx l'element visible millor conservat del primitiu perímetro amurallat de la vila migeval i de les seues quatre entrades.
  • La Casa de la Vila. Presidix la plaça del Ajuntament, verdader centre neuràlgic de la vila migeval. En ella se situaren llavors diversos edificis d'importància, tant des del punt de vista administratiu, econòmic, com religiós: la Casa de la Vila (Ajuntament), la Cambra Vella del Blat (antic almodí o almagasén municipal de gra), la Casa Abadía i la desapareguda iglésia de Nostra Senyora de la Plaça, que funcionà durant varios sigles com segona parroquial. Lo més característic de la Casa de la Vila és l'arcada de cantería de la planta baixa o llonja que servi en els animats mercats del passat.
  • La Cambra Vella del Blat. Situada en un dels extrems de la plaça de la Vila, la Cambra Vella del Blat constituí l'antic almodí o almagasén municipal de gra. La seua portada inferior dona pas a un carreró sense eixida on també se situaren atres dependències municipals. El caràcter públic de l'edifici durant l'época foral justifica la presencia del escut municipal en la seua entrada: les quatre barres en losange coronades de la Casa d'Aragó.
  • La Presó Municipal. Situada darrere de la Casa de la Vila. Se tracta d'un edifici erigit en l'últim terç del sigle XVI. D'ell destaca la seua portada en arc de mig punt, aixina com el interessant escut que la corona.
  • El Forn de Dalt. Dels dos forns municipals que Ademús tingué en época foral, únicament subsistixen alguns elements arquitectònics del Forn de Dalt.
  • El Molí de la Vila. Situat a la vora del riu Bohílgues i nutrint-se de les aigües d'este, se tracta del molí més antic del terme d'Ademús. La seua existència ya esta documentada en el sigle XIII, si be en aquella época era conegut com el Molí Real, ya que la Corona Aragonesa tenia jurisdicció sobre els forns i els molins de la vila. No obstant, Jaume II d'Aragó, a principis del sigle XIV, donà l'edifici a la municipalitat. En les immediacions poden admirar-se diverses construccions relacionades en l'aigua: la Font Vella, el Llavador Públic, el Molí de Efrén. Tots estos elements fan de l'entorn un dels més visitats de la vila.
  • El Molí Nou. Va ser el segon molí fariner que se construí en la vila, en l'últim terç del sigle XVIII, aprofitant les aigües del riu Turia. Se situa en la confluència de la rambla de la Verge en el Túria, en una populosa barriada de la vila baixa, el barri del Molí, i que antany va ser també molt activa puix en ella se concentraven diverses activitats econòmiques: teuleries, cantereries d'escurada i un dels abaixadors de fusta de la vila, del qual els troncs els gancheros conduïen a la ciutat de Valéncia per les aigües del Túria.
  • El Molí d'Efrén. Establiment fariner que data de finals del sigle XVIII i que aprofitava les aigües del riu Bohílgues.
  • La Font Vella, llavador públic i abeurador. Tradicional punt d'abastiment d'aigua, la popular Font Vella proporciona a través dels seus set canyos copiosa aigua que servix també al veí Llavador Públic, recentment restaurat, i a un dels últims abeuradors de bésties existents ya en la vila.

Museus i espais culturals[editar]

  • Museu per a l'Interpretació de l'Aigua. Estajat en el Molí de la Vila, propon un recorregut expositiu que subralla l'importància de l'aigua en la naturalea i les activitats econòmiques de la comarca.
  • Museu del Pa i forn tradicional. Situat en el Mas de l'Olm, acollix diferents utillages relacionats en el tradicional cultiu del cereal i la seua transformació, aixina com un antic forn de pa que es posa en funcionament en ocasions especials.
  • Casa de la Cultura. Se tracta d'un edifici històric construït en la década de 1920, el Café-Teatre L'Unió, conegut popularment com La Societat, puix la seua edificació va ser promoguda per veïns vinculats al republicanisme. En l'actualitat és un centre multiusos que acollix, entre atres organismes, l'Institut Cultural i d'Estudis del Racó d'Ademús, la Biblioteca Municipal i la Societat Musical. La seua sala teatral, digna mostra de arquitectura del ferro, acollix també diversos events, com carnestoltes, festes, encontres, concerts, cine i teatre.
  • Sala de Exposicions Temporals. Estajada en l'edifici de l'antiga Presó Municipal del sigle XVI.

Gastronomia[editar]

La gastronomia ademucera conta en plats tradicionals tan populars i contundents com les celebèrrimes gaches (fetes en farina de dacsa), les almortas, el empedrado o el puchero, tendents a fer més llaugers els rigorosos hiverns d'estes terres. En ells el protagonista sol ser la carn de porc o els seus derivats, animal que antany cebaven els veïns i el seu sacrifici se convertia en el major event hivernal en les cases, propenc a lo festiu. Essencials en l'economia familiar en el passat, els variats productes derivats del porc, especialment el pernil i diversos embotits locals, seguixen elaborant-se en l'actualitat en els mateixos métodos que antigament.

L'abundant armela, cultivada en grans extensions de secà, també proporciona gran varietat de torró tradicionals o el típic alajuz, dolç d'orige àrap elaborat en mel, pa rallat i armela.

L'exquisita poma d'Ademús, molt apreciada en els mercats, els codonys i atres frutes de la fèrtil vega del Turia son usats en una rica i variada rebosteria tradicional.

Festes i tradicions populars[editar]

  • Fira de Sant Josep, 19 de març. Tradicional fira de ganado.
  • Sant Vicent Ferrer, següent dumenge de Pasqua de Resurrecció. Mona de pasqua i, per la nit, tradicionals Hoguericas de San Vicente en els carrers.
  • Assunció de la Verge, 10 al 15 d'agost. Festes de l'estiu, hui les més concorrits. Bous en el Rabal. Penyes, balls i bou embolat.
  • Verge del Rosari, primer dumenge d'octubre. Patrona d'Ademús. Son les antigues Festes Majors, suplantades en la actualitat per les d'agost. Balls i bous.
  • També estan molt arraïlades les festes de Sant Blai, Sant Antoni Abat, Sant Roc, Santa Bàrbara i Sant Pere, este últim patró d'Ademús. Algunes conten en celebracions i tradicions peculiars com el rollo de Sant Blai o els panes de Sant Anton. Atres festivitats, antany celebrades en certa ostentació, hui ya no heu son tant, com és el cas de la Semana Santa o el Corpus en les seues respectives processons.
  • En les aldees d'Ademús destaquen particularment les festes de Sant Miquel Arcàngel en el Val de la Sabina i les de Santa Bàrbara en Mas de l'Om.
  • Entre atres tradicions musicals, hi ha que destacar le celebres albades , peces vocals, acompanyades de bandúrries i guitarres, eixecutades pels fadrins en la Nit de Nadal. La primera albada va destinada al Chiquet Jesús, a continuació les dedicades a personages destacats de la vila -rector, alcalde, etc., per a passar despuix de casa en casa a cantar atres dirigides a atres veïns, de tal manera que les seues evolucions se prolonguen durant tota la nit.
  • En les últimes décades se estan recuperant de nou els tradicionals carnestoltes , antany tremendament participatius e imaginatius tant en robes com en bromes.

Personalitats destacades[editar]

  • José Ríos (sacerdot). Escritor i antiquari del sigle XVIII. Naixcut en Ademús, el doctor Ríos va ser rector de Llíria i més tart de Cullera, on va morir en 1777.
  • Vicent Espanyol. Rector de la iglésia archiprestal de Sant Pere i Sant Pau d'Ademús a mitat del sigle XVIII i que mantingué relacions epistolars en Mayans i atres ilustrats.
  • Eusebi Cañas. Escritor i traductor del sigle XVIII. Sacerdot jesuïta natural d'Ademús que se establí en Itàlia i allí formà part del círcul del ilustrat valencià Manuel Lassala. Va morir en Itàlia en 1809.
  • Elvira Lindo. Destacada escritora i guionista. Naixcuda en Cadis (1962) la qual la seua família és originaria d'Ademús.

Enllaços externs[editar]

Referències[editar]


Municipis de El Racó d'Ademús
Ademús    Cases Altes    Cases Baixes    Castielfabit    La Pobla de Sant Miquel    Torrebaixa    Vallanca