Antonio Ferrandis
| Antonio Ferrandis Monrabal | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Antonio Ferrandis, actor valencià | |||
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Actor | ||
| Naiximent: | 28 de febrer de 1921 | ||
| Lloc de naiximent: | Paterna, Regne de Valéncia, Espanya | ||
| Defunció: | 16 d'octubre de 2000 | ||
| Lloc de defunció: | Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya | ||
Antonio Ferrandis Monrabal (Paterna, 28 de febrer de 1921 - † Valéncia, 16 d'octubre de 2000) fon un actor valencià, especialment recordat pel seu personage de "Chanquete" en la série de televisió titulada “Verano Azul” i emitida per TVE a principis dels anys 80. Obtingué un premi Òscar per la película millor película estrangera (Volver a empezar dirigida per José Luis Garci de l'any 1982).
Biografia[editar | editar còdic]
Naixqué el 28 de febrer de l'any 1921 en Paterna (Valencia), en la comarca de l'Horta.
Passada la Guerra Civil fon mestre, ya que inicià els seus estudis de Magisteri, encara que la seua verdadera passió seria el teatre.
El seu primer paper en el teatre fon en "Edipo" junt a Francisco Rabal en l'any 1950.
En la seua joventut va destacar en vàries películes, anys més tart fon un dels grans protagonistes del cine espanyol.
Conegut per interpretar a Chanquete en la série de televisió de "Verano azul " en 1981.
Va faltar el 16 d'octubre de 2000 en la Clinica Quirón de Valéncia als 79 anys d'edat per problemes cardio-respiratoris.
Es un dels actors valencians de teatre i cine, més llorejats, que va rebre més premis i distincions a lo llarc de la seua carrera.
És de destacar el seu paper protagoniste en la primera película espanyola en obtindre un Oscar, “Volver a empezar (1982) de Jose Luis Garci, que va obtindre l'Oscar a la millor película estrangera, otorgat per l'Acadèmia de Cine Americana.
En la seua ciutat natal, Paterna, el teatre municipal porta el seu nom i està dedicat a la seua memoria. També la Mostra de Cine del Mediterrani de Valéncia, li ha dedicat varis cicles a la seua filmografia i obra.
Filmografia (selecció)[editar | editar còdic]
- Puta miseria de Ventura Pons (1987)
- Jarrapellejos d'Antonio Giménez-Rico (1987), candidat al Goya.
- Réquiem por un campesino español de Francisco Betriú (1985)
- Memorias del General Escobar , de José Luis Madrid (1984)
- Volver a empezar de José Luis Garci (1982)
- La escopeta nacional de Luis García Berlanga (1977)
- Mi querida señorita de Jaime de Armiñán (1972)
- Sor Citroën de Pedro Lazaga (1967)
- El señor de La Salle de Luis César Amadori (1964)
Televisió[editar | editar còdic]
- Juntas pero no revueltas
- La competición (22 de giner de 1996)
- Tango (1992)
- Del Miño al Bidasoa (1990)
- Séptimo cielo, El
- Apartamento 797: La tolerancia és un don del cielo (11 de decembre de 1989)
- Primera función
- La dama del alba (19 de giner de 1989)
- Clase media (1987)
- Verano azul (1981)
- Cañas y barro (1978)
- Cuentos y leyendas
- La buena vida (3 d'Octubre de 1975)
- Suspiros de España (1974)
- Ficciones
- Historia de Steenie Steenson (26 de maig de 1973)
- Teatro de siempre
- Las doce caras de Eva
- Escorpio (29 de decembre de 1971)
- Hora once
- Del dicho al hecho
- Del agua mansa me libre Dios (12 de maig de 1971)
- Sospecha
- El hombre de color (6 de març de 1971)
- Al filo de lo imposible
- Fábulas
- Tiempo y hora (1965-1967)
- Estudio 1
- Primera fila
- Estudio 3
- Estación 83 (27 de giner de 1964)
- Confidencias (1963-1965)
- Novela
- Hombre, ese desconocido, El
Premis[editar | editar còdic]
- Òscar a la millor película estrangera per Volver a empezar (1982)
- Generalitat Valenciana: Distinció al Mèrit Cultural.
- Consell de Ministres: Medalla d'Or al Mèrit en Belles Arts.
- Premi Nacional de Teatre.
Discurs en la Semana Santa Marinera[editar | editar còdic]
Antonio Ferrandis, durant la Semana Santa Marinera, pronuncià un discurs que fon arreplegat en la Revista de la Semana Santa Marinera de l'any 1999. Llegí els següents versos en llengua valenciana de Joan Costa i Català:
Se qui soc
De nou
estic aci
de llunt vingut
a l'alba del meu goig.
De nou torne al meu poble,
que em done la paraula
per tant de temps guardada
en l'arca del meu cor.
De nou torne a ser yo,
no més ya un foraster
en terra forastera.
Res ara em costa
parlar, i respirar,
i riure, i ser chiquet
de nou, en gent que es meua.
Yo se qui són els meus,
sense filologies,
ni tituls, ni cursets,
ni normes de paper
que no saben de vida.
Ho sap la meua sanc,
mon anima i mon cos,
que em donen la resposta.
Perque yo soc d'aci,
naixcut en esta terra,
pastar en els seus llims.
I tinc l'olor
del timo i del romer
de la meua montanya,
de la flor del gesmil,
de la brossa aclarada
dels nostres tarongers.
He trobat ma infantea
i els anys de joventut,
despres d'un llarc cami
per les sendes del mon.
Ara ya se qui soc.
I, si gent forastera,
que no tenen arraïls,
o han begut d'atres fonts,
o s'han venut per cinc sous
sa primogenitura,
em parlen d'atres veus
que sonen a desfeta
i a noves sumissions,
apretaré els dos punys
i giraré l'esquena
en senyal de rebuig.
Perque ya se qui soc
i quin es el meu nom
i quina ma senyera.