Arcadi Espada
| Arcadi Espada Enériz | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Periodiste i escritor. | ||
| Naiximent: | 1 de juny de 1957 | ||
| Lloc de naiximent: | Barcelona, Catalunya, Espanya | ||
Arcadi Espada Enériz (Barcelona, 1 de juny de 1957) és un periodiste i escritor espanyol.
Biografia[editar | editar còdic]
Arcadi Espada, conegut en els seus primers anys com Arcadio Espada, naixqué en la ciutat de Barcelona en l'any 1957 i es va llicenciar en Ciències de l'Informació en l'Universitat Autònoma de Barcelona en l'any 1981.
Trayectòria professional[editar | editar còdic]
Des de l'any 1977 ha vingut colaborant en diversos mijos escrits de publicació diària: Mundo Diario, El Noticiero Universal, La Vanguardia, Diario de Barcelona, El País i, actualment, El Mundo.
Des de novembre de 2010 fins a febrer de 2011 fon el director de l'Institut Ibercrea. Escriu diàriament el blog El Mundo por dentro. Ha colaborat en el programa de Onda Cero Más de Uno fins que fon despedit per publicar informació contrària als interessos de l'emissora.
En la seua vertent lliterària, entre els seus mestres més volguts es troba Josep Pla, al que ha dedicat diverses investigacions sobre la seua vida i obra, inclós un ensaig sobre el diari que l'escritor ampurdanés que va deixar escrit entre 1965 i 1968 i que fon publicat postumament en el títul Notes per a un diari.
Carlos Sánchez Almeida descrigué a Espada en El Mundo com un «mestre» de la pràctica del fisking.
El proyecte Factual[editar | editar còdic]
Des de l'any 2009 i fins al dimecres 27 de giner de 2010, dia en que presentà la seua dimissió, fon director del periòdic digital Factual. La seua eixida es va deure, segons les seues paraules, a «la retallada que pretén aplicar l'empresa al presupost de funcionament i les seues discrepàncies en el model i l'orientació del periòdic». «Lo únic que m'ha comunicat l'empresa és que el periòdic que yo feya li semblava massa modern, massa intelectual i massa educat i yo m'he anat del periòdic perque yo volia fer això». A l'eixida d'Espada li va seguir la d'un gran número de redactors i colaboradors, entre ells la directora adjunta, Cristina Fallarás.
Crítica periodística[editar | editar còdic]
En la seua obra destaca la crítica a molts diverses modalitats d'escritura periodística, en lo que tenen de sistema atemporal i traïció a l'objectivitat. Els seus anàlisis li han guanyat les lloances de Rafael Sánchez Ferlosio.
Premis i guardons[editar | editar còdic]
- Premi Francisco Cerecedo en l'any 2000.
- Premi Ciutat de Barcelona de Lliteratura pel seu llibre titulat Contra Catalunya.
- Premi Espasa d'Ensaig 2002 per Diarios.
Trayectòria política[editar | editar còdic]
En la seua joventut, durant la Transició, fon d'ideologia comunista i militant del PSUC. Més tart es definix a sí mateixa com a «socialdemócrata».
És un dels promotors més coneguts de la plataforma cívica Ciutadans de Catalunya, que promogué la creació d'un partit polític, Ciutadans - Partit de la Ciutadania (Cs), en el que no es va integrar. Fon molt crític en el líder de Cs, Albert Rivera, de la reelecció del qual va aplegar a dir que era una «mala notícia».
A lo llarc de 2007, des de que es va tindre notícia de la creació de la Plataforma Pro, Arcadi Espada va recolzar activament la creació del partit Unió, Progrés i Democràcia (UPyD), a l'acte del qual de la presentació en Madrit va assistir el 29 de setembre de 2007.
Durant l'estiu de 2014 promogué, en companyia de destacats ciutadans espanyols, la creació del moviment Libres e Iguales, el manifest dels quals es va presentar el 15 de juliol en l'escalinata del Congrés dels Diputats.
En agost de 2018 fon identificat pels Mossos d'Esquadra, la policia autonòmica catalana, junt ad atres sèt persones per pintar en spray roig un llaç groc colocat en una rotonda de la localitat tarraconense de l'Ametlla de Mar.
Obra[editar | editar còdic]
- en Soledat Gomis: Ibiza. Todo bajo el sol (Madrid: Novatex, 1987)
- Contra Catalunya (Barcelona: Flor de Viento, 1997; Ariel, 2018)
- (ed.) Dietario de posguerra (Barcelona: Anagrama, 1998)
- en Jaume Boix: Samaranch. El deporte del poder (Madrid: Espasa, 1999)
- Raval. Del amor a los niños (Barcelona: Anagrama, 2000)
- Un instante de felicidad (Barcelona: Lumen, 2001)
- en Jaume Boix: Mens sana in corpore insepulto. Últimes converses amb Mariano de la Cruz (Barcelona: Edicions 62, 2002), en català
- Diarios (Madrid: Espasa, 2002)
- Les dues germanes. Mig segle del restaurant Hispània (Barcelona: Empúries, 2002); Las dos hermanas. Medio siglo del restaurante Hispania (Salsa Books, 2008)
- Quintacolumnismo (Madrid: Espasa, 2003), artículs sobre el nacionalisme
- Notas para una biografía de Josep Pla (Barcelona: Ediciones Omega, 2005), anàlisis d'alguns passages d'un diari poc conegut de Pla, escrit entre 1965 i 1968, i solament publicat fins ara en català.
- Diarios 2004 (Madrid: Espasa, 2005), anotacions fetes en el seu blog durante 2004
- Informe sobre la decadencia de Cataluña reflejada en su estatuto (Madrid: Espasa, 2006)
- Ebro/Orbe (Barcelona: Tentadero, 2007)
- El terrorismo y sus etiquetas (Madrid: Espasa, 2007)
- Periodismo práctico (Madrid: Espasa, 2008)
- (ed.) en Ernesto Hernández-Busto: El fin de los periódicos (Barcelona: Duomo, 2009)
- en Sergio Campos, Eugenia Codina, Marcel Gascón i Xavier Pericay: Cenizas en la vida europea de Josep Pla (2010)
- En nombre de Franco. Los héroes de la embajada de España en el Budapest nazi (Barcelona: Espasa, 2013)
- Diarios de la peste (Madrid: Funambulista, 2015)
- Un buen tío. Cómo el populismo y la posverdad liquidan a los hombres (Barcelona: Ariel, 2018)
- Sed de lex (Madrid: Funambulista, 2019)
- La verdad (Barcelona: Península, 2021)
- en Antonio España: Molde roto. Una conversación con flamencos (Sevilla: Renacimiento, 2022)
- Vida de Arcadio (Barcelona: Península, 2023)