Arquitectura isabelina

De L'Enciclopèdia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Renaiximent Inglés: Hardwick Hall (1590-1597). Els numerosos i llarcs mainells són típics en el Renaiximent anglés, mentres que la loggia és italiana.

Arquitectura isabelina és el terme donat a l'arquitectura renaixentista en Anglaterra, durant el regnat de la Regna Isabel I denominada época isabelina (finals del sigle XVI i començos del sigle XVII). Històricament el periodo correspon al Manierisme i l'inici del Barroc en Itàlia, el Renaiximent Tardà en França, i el Herrerià en Espanya.

Estilísticament va seguir a l'arquitectura Tudor (que pot considerar-se gòtic final) i va tindre continuïtat en el sigle XVII a través de la denominada arquitectura palladiana, també d'influència italiana, introduïda per Íñigo Jones.

L'arquitectura del Renaiximent va aplegar a Anglaterra durant el regnat de Isabel I, tenint una prèvia expansió en els Països baixos a on, entre atres característiques, esta va adquirir versions del aguiló holandés, i treballs en correges flamenques en dissenys geomètrics adornen els murs i parets. Abdós característiques poden ser apreciades en les torres de Wollaton Hall i de nou en el Montacute House. Va ser també esta l'época en la qual les cases angleses varen adoptar alguns conceptes italians com tindre una llarga galeria com la sala principal de recepció. En Anglaterra el Renaiximent va tindre a manifestar-se en cases altes quadrades grans tals com Longleat House. Estos edificis tenien a sovint torres simètriques que fan alusió a l'evolució de l'arquitectura fortificada medieval.