Artilleria

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar

L'artilleria és una de les armes de les forces armades, i que produix els incendis intensos i profunts. L'artilleria és, per excelencia, l'instrument de força que fa que els efectes materials i morals que van des de la neutralisacio a la destrucció. Per a això, ofici les armes capaces de foc pesat projectils de gran poder destructiu.

Com una arma d'organisació de l'eixercit , els grups d'artilleria de les seues armes pesades, és un personal especialisat en l'operació de que les armes, reunix a lés unitats militars organisades per a el combat en armes pesades i garantisar els de llogistica de tots estos elements. Ademés de les armes, l'artilleria, és també una ciència que estudia el desenroll i l'aplicació de les armes pesades i de les seues municions.

Història i evolució[editar]

En els escrits del sigle XIII i en época anterior a l'invenció de la polvora, se denominaven artillers als ferrers i fusters, qual art se concretava en la construcció d maquines i transports de guerra. En el sigle XV, i per conseqüent extensió d'este concepte, també se coneixque en el mateix nom als que fabricaren les primeres llombardes. L'aplicació de la polvora a l'artilleria s'atribuix als araps, i estos la transmeteren als moros d'Africa, per qual conducte arribà ad Espanya i d'alli provablement al restant de les nacions d'Europa.

En el transcurs dels sigles XI i XV, l'artilleria era preponderantment de sitiament, per lo qual era concebuda com apta per a demoldre castells i posicions fortificades. En l'aplicació de les primeres peces, l'efecte psicologic fon el resultat més immediat i visible.

Des de l'any 1350 fins al any 1450, s'utilisà el ferro per a la fabricacio dels canons. Estes armes consistien en barres de ferro forjat com dogues de tonellet, que eren unides per a formar un cilindre tou -el tubo- sent reemplaçats despuix pels de fundició, forja en la que se destacaren els belgues. Ademés, s'establí que la cantitat de pólvora devia ser pesat, de manera que provocara la descarrega del tir sense arribar a rebentar el canó. Posteriorment, l'increment dels calibres i el llarc dels tubos requeriren noves tècniques de fabricació.

En el cas dels canons lleus, la cambra de pólvora i la canya eren fabricats separadament i atornellats junts abans d'escomençar el foc. Este fon l'orige de les armes de retrocarrega. No obstant, les polvores millorades (més potents) produiren l'abando d'este sistema de carrega per més de dos sigles. Per la seua part, els canons continuaren en el sistema d'alvancarrega. Els proyectils eren de pedra, i els grans canons que els disparaven se montaven sobre taulons o bigues.

Aixina mateix, els mestres artesans que no estaven incorporats als eixercits, sino que pertanyían a les jerarquies dels seus gremis, escrigueren manuals d'instrucció per a iniciar als especialistes en l'us de l'artilleria. A partir de 1450, el bronze escomençà a reemplaçar al ferro en la fabricació de canons. Aixó se degué a que este metal, al fondre's, fea possible obtindre una gruixa uniforme i constant, conferint-li major resistencia a la combustió de la polvora, a la volta que era més flexible que el ferro. Pero, sobre tot, la tècnica de fundició assegurava una més rapida i major producció que la de la forja. Com senya interessant cap senyalar que, provablement, foren els mestres en l'art de fondre campanes i veixells en general, els primers en interessar-se en la fundició d'armes, i els que d'alli en més produirien els canons per a la guerra i les campanes per a la pau.

Entorn de l'any 1450, Holanda perfeccionà els munyons, fet que significà un progrés en el desenroll de l'artilleria, ya que això facilità variar l'elevació del canó en la curenya. Els munyons se fondien al mateix temps que el tubo, en la mitat de la seua llarc, llaugerament davant de l'eix d'equilibri, utilisant-se una falca que permetia l'elevació de l'eix de l'ànim per a l'ajust de l'encert en armes menudes. En 1474, els borgonyons introduiren innovacions en la composició i desplegament de l'artilleria. Ells foren els primers en arrastrar al camp de batalla canons pesats (Courtades), montats en curenyes en rodes. Estos canons jugaren un rol decisiu en el desenroll de l'artilleria de campanya.

Atre senya interessant ho constituïx el "batisme" dels canons, lliturgia de guerra que se remonta a principis del sigle XV. En efecte, se els atribuien als canons certa personalitat, un caracter especial o be poders misteriosos. Aixina mateix, i gradualment, se els embelli i decorà. Les inscripcions, sovint, emetien també un avis o desafiament dirigit a l'enemic. El Katharina frances, per eixemple, conte estos versos: "La meua nom es Caterina / cuídense del meu poder / Yo castigue l'injusticia".

No obstant, la major debilitat de l'artilleria de l'época fon la gran diversitat de tipos i calibres, ya que esta fea impossible l'existencia d'un sistema racional d'abastiment de municio. Els grans canons de lloc foren abandonats entorn de 1510, per la seua escessiu pes, falta de movilitat i baixa cadencia de foc. Ademés, resultava impossible montar-los sobre curenya a rodes. Baix l'influencia directa de Maximilià I, Emperador d'Alemanya (1493-1519), l'artilleria fon dividida en dos branques: la de sitiament i la de campanya. Durant la seua regnat, la decoracio de les peces d'artilleria alcançà el màxim de la seua glòria. A partir de 1515, tots els canons disparaven bales de ferro, a excepció dels falconetes que utilisaven plom. Per atra part, els canons eren montats sobre curenyes i tirats per cavalls.

Atre monarca en visió d'artiller, fon Enric VIII d'Anglaterra, qui organisà la primera força permanent d'artillers. Els canons eren combinats per a formar un "Trayne", servit per mestres artillers, companyos i assistents. Els canons que ho integraven foren denominats "peces de reglament", i des de llavors fins nostres dies, el canó fon considerat i designat com peça. L'artilleria anglesa utilisà, ademés, morters que mesuraven entre 279 mm i 483 mm, i disparaven grans granades farcides en "foc grec o fòcs artificials", que s'encenien en una mecha.

Allaugerant les llombardes sorgix en el sigle XVI la colobrina, cano que arribava a tindre 30 voltes la llongitut del calibre, montada sobre una curenya en dos grans rodes per a facilitar el transport pels camins i que permet disposar d'una primitiva artilleria de campanya per a el camp de batalla. En dit sigle, Carles I d'Espanya intent per volta primera en Europa homogeneisar els calibres i peces dels seus eixercits per a terminar en les problemes d'intendencia que suposava fabricar peces totalment distintes i establix set models (sis canons i un morter) de calibre entre 40 i 3 lliures (llavors els calibres se mesuraven pel pes del proyectil). La majoria dels eixercits europeus intenten seguir pel mateix cami, encara que continuaran existint peces no reglamentaries en us durant molts anys. Des de el sigle XVII, la denominació cano substituïxa les antigues de llombarda, colobrina, etc. per a designar a eixe tipo de peces.

Es a partir del sigle XVI a on s'inicia l'era rossejada de l'artilleria. Les armes es varen modernisant, fent-se més segures i potents; per a estes dates totes les potencies conten en esta arma de recolçament al foc entre els seus eixercits. Noves peces van apareixent, diferenciant-se entre artilleria pesada i llaugera. Ironicament tots els alvanços se donen en Europa, quedant Asia ressagada.

En el sigle XVII, en els suecs de Gustau Adolf en la Guerra dels trenta Anys, l'artilleria es empleada per primera volta com una arma eficaç i provada en el combat. Es per esta época que les armes disparades se milloren, ya no són les boles massices de pedra, ara els proyectils posseixen municions en la seua interior i polvora, fent que esclaten escampant metralla, produint un efecte devastador en l'infanteria. Les peces se fan movils, facils de transportar en el camp de batalla, i se millor l'alcanç, la seguritat per a els servents i la precisio.

L'artilleria és una arma independent i crucial en el camp de batalla, proveint de fòcs potents, lluntans i certers en el camp de batalla dels sigles subsegüents. I l'artilleria donava caps, preparats i adoctrinats cuidadosament per a un certer i matematic ofici de la mateixa. Un dels més grans caps militars de l'història, Napoleo Bonaparte, fon un excelent oficial artiller. L'artilleria s'ampre en els barcos, revolucionant la guerra naval, obrint també l'edat d'or en el desenroll de barcos, en les primeres potencies maritimes, Espanya, Portugal, França, Anglaterra, Holanda.

Després del sigle XIX apareix se començament a practicar el rallat de les peces, millorant notablement la precisió de les armes. Els canons ara són de ferro fos, apareixent ademés les primeres espoletes, que explosionen per contacte, millorant encara més la seguritat per a els artillers. En la segona mitad d'este sigle, s'experimenta una revolucio, gracies a les tècniques modernes de fundició d'hacer que permeten, per un costat, fer més facilment tubos rallats per a les peces en acer, en la millor de resistencia que suponía i, per atre, substituir les obsoletes curenyes de fusta per atres en metal, molt més resistents. Els canons són carregats per la seua part trassera, d'una forma molt més ràpida; estant ara les municions encapsuladas en la seua propelent.

L'era moderna de l'artilleria havia aplegat, i exponents d'aço són els models alemans Krupp, i els francesos Schneider. Se començament a practicar el foc indirecte, és dir foc sense vore l'objectiu en la mira, utilisant cartes topografiques, instalándose equips de direcció de tir, que donarien a la seua volta una espenta al desenroll de l'aviació. Per a això se desenrollen els obuses, peça artiller per excelencia hui.

La Primera Guerra Mundial fon el primer conflicte a on tots els desenrolls de l'era industrial s'utilisaren, pero fon en la Segona Guerra Mundial a on se donà inici a atra nova etapa en l'artilleria, l'era moderna terminava, l'era de la precisió començament. Els alcanços se van fent cada volta major, l'artilleria s'estandardisa cada volta més, podent ser ara fins i tot vector d'armes nuclears.

Els proyectils són guiats per GPS i radar, i les bateries són autopropulsadas. Se desenrollen cada volta més els misiles i coets, tant en terra com en barcos. Se milloren, junt en l'alvanç de l'aviació, les armes antiaéreas. Apareixen els misiles balistics intercontinentals. El futur genera molt potencial per a estes armes, el batre blancs cada volta més lluntans i de forma cada volta més precisa es lo que se busca. L'artilleria seguirà evolucionant, potser en una nova evolució, i en una nova era en el desenroll artiller s'obriga una nova etapa en la forma de fer la guerra.

Tipos d'artilleria[editar]

  • Artilleria de campanya: armes movils amprades per a recolzar als eixercits en el camp de batalla. Com subcategoríes s'inclouen:
    • Canó d'apoyo d'infanteria: recolçamet directe a lés unitats d'infanteria.
    • Canó de montanya: armes llaugeres que pots ser transportat a través de terrenys difícils.
    • Canó de campanya: capacitat de foc a llargues distancies.
    • Obús: capaç de foc en grans anguls, sol ser empleat per a efectuar foc indirecte.
    • Canó-obús: capacitat de foc en chicotets o grans anguls, combina les caracteristiques del canó ordinari i de l'obus.
    • Morter: armes de cano curt capaç de realisar dispars parabolics per a efectuar foc indirecte.
  • Artilleria antitanc: armes, normalment movils, dissenyades per a atacar a carros de combat.
  • Artilleria antiaérea: armes, normalment movils, dissenyades per a foc contra aeronaus des de terra. Algunes poden ser empleada també com canons antitanc o canons de campanya, per eixemple el canó de 88 mm alemà.
  • Artilleria de coets: llança coets en lloc de foc proyectils.
  • Artilleria motorisada: remolcada per vehículs tractors o ormejats d'unitat de potencia auxiliar.
  • Artilleria autopropulsada: canons ordinaris, obusos, morters o coets montats en un vehícul.
  • Cano de ferrocarril: armes de gran calibre montat, transportades i disparades des de vagons de tren especialment dissenyats per a eixe proposit.
  • Artilleria naval: canons montats en bucs de guerra i amprats contra u atres bucs o en apoyo de forces terrestres. El major guany de l'artilleria naval arribà en l'acuirassat, pero l'aplegada del poder aéreu i dels misiles feu que este tipo d'artilleria quedara completament obsoleta.
  • Artilleria de costa: Emplaçaments fixos d'armes destinats a defendre un lloc en particular, normalment una costa (per eixemple el Mur Atlantic en la segona Guerra Mundial) o un port. L'artilleria de costa moderna ha passat a ser autopropulsada.