Cap Vert

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar


República de Cabo Verde
República de Cap Vert
Bandera de Cap Vert Escut de Cap Vert
Bandera Escut
Lema: Unidade, Trabalho, Progresso
(portugués: «Unitat, Treball, Progrés»)
himne nacional: Cântico da Liberdade
 
Situació de Cap Vert
 
Capital
 • Població
 • Coordenades
Praia
113.664 (2001)
15_07_N_23_37_W 15°07′ N 23°37′ O
ciutat més poblada Praia
Idioma oficial Portugués¹
Forma de govern Democràcia parlamentària
Pedro Pires
José María Neves
Independència
 •  • Reconeguda
De Portugal
5 de juliol de 1975
Superfície
 • Total
 • % aigua
Fronteres
Lloc 175º
4.033 km2
Despreciable
0 km
Població
 • Total
 • Densitat
Lloc 164º
499.796 (2008 est.)
101 hab/km2
PIB (nominal)
 • Total (2007)
 • PIB per càpita
Lloc 174º
US$ 1.367 mill.
US$ 3.227
PIB (PPA)
 • Total (2006)
 • PIB per càpita
Lloc 161º
US$ 3.905 millons
US$ 7.904
IDH (2007) 0,736 (102º) – mig
Moneda Escut capverdià (CVE)
‎Gentilici Capverdià, capverdiana
Fus horari
 • en estiu
UTC-1
UTC-1
Domini Internet .cv
Prefix telefònic +238
Prefix radiofònic D4A-D4Z
Còdic ISO 132 / CPV / CV
Membre de: ONU, UA, CPLP

1 L'idioma crioll capverdià és el més gastat en les illes, encara que no és oficial.

La República de Cap Vert o Cap Vert se situa en el oceà Atlàntic, en el archipèlec d'orige volcànic del mateix nom, enfront de les costes de Senegal. Les illes estaven deshabitades fins que varen ser descobertes en el sigle XV pels portuguesos, els que procediren a colonisar-les per a convertir-les en un centre de tracta d'esclaus. La major part dels actuals habitants de Cap Vert descendix d'abdós grups: colonisadors i esclaus. El nom de l'archipèlec prové de Cabo Vert, l'extrem més occidental del continent d'Àfrica, prop del qual es troba la ciutat de Dakar (Senegal).

Història[editar]

Quan els portuguesos colonisaren l'archipèlec, en el sigle XV, les illes feyen justícia a eixe nom: es trobaven cobertes per una densa vegetació tropical, que contrastava en les seues roques volcàniques negres i el mar blau. No hi ha evidència que les illes estigueren poblades abans de l'arribada dels colons, pero es considera provable que els àraps hagueren visitat en sigles anteriors l'illa de Sal per a proveir-se d'eixe element. En 1462, els primers colons portuguesos varen desembarcar en lo que hui és Santiago i varen fundar la més vella ciutat europea del tròpic: Ribeira Gran (hui Cidade Velha). Els portuguesos varen iniciar el cultiu de la canya de sucre. El clima sec no era favorable, pero el desenroll del comerç d'esclaus (provinents la majoria de la costa oest d'Àfrica) va donar prosperitat a Cap Vert. Quatrecents anys despuix, la colonisació transformà les illes en un «desert flotant»: gran part de la població havia emigrat fugint de la fam.

Per als portuguesos, les illes, entre Àfrica, Amèrica i Europa, eren d'un gran interés estratègic. En el sigle XVI, Cap Vert fon escala de naus que carregaven esclaus cap a Amèrica (l'esclavitut fon abolida en 1876). L'assalt reiterat de pirates anglesos, neerlandesos i francesos obligà als portuguesos a traslladar colons agricultors del Alentejo (al surest de Portugal, «graner» d'eixe país) a l'archipèlec: a causa d'una agricultura poc adequada, estos varen acabar en el sol fèrtil, lo qual provocà des del sigle XVIII sequies periòdiques que continuen en el present. La contracció de l'activitat agrícola –Famosa entre els sigles XVII i XIX pel seu cotó - va provocar l'emigració massiva de capverdians: la majoria cap a Guinea-Bissau ( excolònia portuguesa molt vinculada a l'archipèlec), i posteriorment cap a Angola, Moçambic, Senegal, Brasil i, principalment, Estats Units. En el sigle XIX, la prosperitat de les illes fon decaent lentament per l'escassea, la fam, la mala administració i la corrupció del govern colonial.

L'estatus d'illes canvià en 1951 al de província d'ultramar. La lluita per la lliberació afirmà els llaços entre Guinea-Bissau i Cap Vert. En 1956 es va crear el Partit Africà per a la Independència de Guinea i Cap Vert (PAIGC), en militants d'abdós costats: Amílcar Cabral, fundador i ideòlec, va concebre la lluita i el desenroll en conjunt, a partir d'economies complementàries. En 1961 començà la guerrilla en el continent africà, a on varen lluitar centenars de capverdians. En 1974 caigué el règim colonial; despuix d'un govern de transició, en 1975 es va proclamar l'independència: un mateix partit –El PAIGC– passà a governar en dos països. Aristides Pereira fon president de la República de Cap Vert, i el comandant Pedro Pires el seu primer ministre. El PAIGC va donar els primers passos cap a una federació entre Cap Vert i Guinea-Bissau: les assamblees nacionals d'abdós països varen constituir un Consell de l'Unió.

São Vicente, Cap Vert

A partir de 1975, l'àrea boscosa de Cap Vert aumentà des de les 3.000 fins a les 45 mil hectàrees: el govern va prevore en deu anys atres 75 mil, que autoabastirien de llenya a la població. En les estacions plujoses, hòmens i dones deixaven llars i oficines per a plantar arbres durant una semana. S'implantà la reforma agrària, en prioritat en la producció d'aliments, per a consum de la població (es produïa a soles el 5%), en conte de favorir cultius d'exportació característics del periodo colonial; a pesar d'estes accions, la producció agrícola va decaure per grans sequies i el govern es va bolcar a promoure la peixca.

Cap Vert recolzà a Angola en la segona guerra de lliberació, pel fet que va permetre el pont aéreu d'avions cubans en l'archipèlec, ajudant a derrotar la invasió del territori angoleny per tropes de Zaire i Suràfrica i adoptà una política de no alineament, garantisant que no s'instalarien bases militars estrangeres.

En 1981, quan el PAIGC discutia una nova Constitució per a Guinea i Cap Vert, fon depost el president Luiz Cabral, de Guinea-Bissau. João Bernardino Vieira, va assumir en el seu lloc i fon hostil a la integració en Cap Vert. Eixe any, el PAIGC va realisar en Cap Vert un congrés d'emergència degut als canvis polítics a Guinea-Bissau. Després de ratificar els principis de Cabral, canvià el seu nom a Partit Africà per a l' Independència de Cap Vert (PAICV), separant-se orgànicament del partit de Guinea. Les relacions d'abdós governs foren tenses, fins que la mediació, en 1982, d'Angola i Moçambic, va conseguir que el president moçambiqueny Samora Machel, reunira en Maputo a Pereira (reelegit en 1981), i a Vieira. En la Conferència d'exColònies Portugueses en Àfrica (1982), realisada en Cap Vert (ciutat de Praia), Petina de pelegrí va participar junt en els seus colegues d'Angola, Moçambic, Cap Vert i São Tomé: les relacions diplomàtiques foren normalisades, encara que el partit no se reunificà i els plans d'unió foren archivats.

Santo Antão, Cap Vert

En 1984, la sequia va reduir les collites 25% respecte a cinc anys abans, el dèficit de la balança comercial fon de 70 millons de dolars i el deute extern es situà en 98 millons de dólars: el sistema de distribució d'aliments i l'eficient gestió estatal varen evitar que el país caiguera en la fam canina. Pobre en recursos naturals, en a soles el 10% de la terra cultivable, Cap Vert és altament dependent del menjar importat, introduïda sobretot baix forma d'ajuda humanitària: l'escassea obligà al país a dependre de l'ajuda estrangera, complicant els proyectes del «primer Pla de Desenroll». En 1986, el «Segon Pla de Desenroll» donà prioritat al sector privat de l'economia, (sobretot a l'informal), i es va combatre la desertisació: la meta fon recuperar –fins a 1990– Més de cinc mil hectàrees de terra i posar a funcionar un sistema únic d'administració i distribució de la reserva d'aigua del país. En la primera etapa, es construiren més de 15 mil dics de contenció d'aigües pluvials i es varen repoblar 23.101 hectàrees. A pesar de la sequia, aumentà la productivitat agropecuària, que va abastir quasi totalment de carn i hortalices a la població, sense recórrer a l'importació.

Pico de Fogo, Cap Vert

En 1991, Antonio Mascarenhas Monteiro (qui presidí per una década La Cort Suprema de Justícia), fon triat president, en les primeres eleccions lliures i multipartidistes del país: s'inicià la transició a una economia de mercat, privatisant empreses de segurs, peixca i bancs, segons les exigències dels organismes internacionals. L'ajuda externa era del 46% del PBI, un 15% més provenia de les remeses de diners dels 700 mil capverdians residents en l'exterior. El govern del MPD (centriste), enfrontà un desocupació del 25% i, va anunciar la reestructura de l'Estat. En 1993, escomençà la reducció a la mitat de 12 mil funcionaris públics, a l'hora que lliberà gradualment els preus. El presupost de 1994, a pesar de retallar el gasto públic, va aumentar l'inversió pública (en transport, telecomunicacions i desenroll rural): de 80 millons de dólars en 1993 a 138 millons en 1994.

En 1995, el primer ministre Carlos Veiga va fer canvis per a favorir la transició a l'economia de mercat i fusionà els ministeris de Finances, Coordinació Econòmica i Turisme, Indústria i Comerç en un a soles: Ministeri de Coordinació Econòmica. El Banc de Desenroll Africà va prestar, en 1997, 4,9 millons de dólars per a reconstruir carreteres. Cap Vert també rebé soport econòmic de China i va crear una associació en Angola per a invertir en salut i benestar social.

Informes de brutalitat policíaca en els detenguts es repetiren entre 1998 i 1999: els presos excedien la capacitat de les presons, falts de les instalacions mínimes raonables. L'autocensura dels mijos era molt comuns.

Les eleccions presidencials de 2001 varen haver de repetir-se per les acusacions de frau i l'escàs marge final (50,05% contra 49.95%). El resultat final fon decidit per la Suprema Cort, despuix d'apelacions cursades per irregularitats en la votació: Pires, del PAICV, fon declarat guanyador per 17 vots, succeint a Monteiro i convertint-se en el tercer mandatari des de la independència. Jose Maria Pereira Neves fon triat primer ministre.

Pires intensificà esforços per a descentralisar i privatisar el sector estatal i firmà, en 2002, un acort de cooperació en França per 610 millons d'euros, que ajudaria a eixe propòsit.

Després de les privatisacions, el cost dels servicis bàsics aumentà i l'accés a l'aigua potable en els afores de la capital resultava difícil. El govern pretenia que en cinc anys totes les escoles tingueren accés almenys a una computadora i el premier Neves va anunciar la posada en marcha del pla de desenroll Operació Esperança. «La meua investidura existix per a donar garantia al futur dels chiquets de Cap Vert», emfatisà.

El ministre de finances, João Pinto Serra, prometé en una carta oficial dirigida al Fondo Monetari Internacional (FMI) en setembre de l'any 2004 que agilisaria les reformes estructurals en l'administració del seu govern en lo que quedava d'any per a aixina agilisar les privatisacions. Les reformes estarien dirigides cap als sectors d'energia, aigua, telecomunicacions, transport, peixca i navegació.

En maig del 2005, el primer ministre Neves va senyalar que el país podria intentar ingressar en la Organisació del Tractat de l'Atlàntic Nort (OTAN): El mes anterior, l'OTAN havia triat Cap Vert per a provar, per primera vegada en Àfrica, la seua Força de Reacció. En juny, l'opositor Moviment per a la Democràcia cridà a debatre «urgentment» la relació especial entre Cap Vert i l'Unió Europea.

En les eleccions parlamentàries de giner del 2006, guanyà novament el PAICV i Pires resultà electe president.

Geografia[editar]

Image de satèlit de Cap Vert

L'archipèlec, que forma part de la regió de Macaronésia, està compost per deu illes grans i cinc menors. Les illes de Barlovent inclouen Santo Antão, São Vicente, Santa Luzia (deshabitada), São Nicolau, Sal i Boa Viste. Les de Sotavent inclouen Maio, Santiago, Fogo i Brava.

En l'illa de Sal es troba el major aeroport internacional del país, l'aeroport Amílcar Cabral. Atres illes importants són Santiago i São Vicente, a on es troben respectivament la capital Praia i Mindelo.

Les illes són d'orige volcànic, i en la de Fogo hi ha un volcà actiu. La major part d'elles són montanyes escarpades cobertes de cendres volcàniques, per lo qual hi ha poca vegetació. El clima és sec i calorós, en una mija de temperatura de 20/25ºC. En els mesos de giner i febrer, l'archipèlec patix la influència de tempestats procedents del Sàhara.

Actualment, Cap Vert enfronta problemes ecològics com l'erosió i la desaparició de diverses espècies d'aus, peixos i reptils, ocasionada per l'excés de pasturage, cultius i peixca. Des de fa més de 30 anys, les illes patixen una gran sequia.

Govern i política[editar]

Mapa polític.


El govern es basa en la Constitució de 1980. Hi ha eleccions per a president i Primer ministre, els mandats de la qual es prolonguen per un periodo de 5 anys. Els representants de l'assamblea general també són triats per sufragi directe, aixina com els caps de La Cort Suprema, encara que estos últims ho són pel president i el Primer ministre.


Organisació polític-administrativa[editar]

Artícul principal → Organisació territorial de Cap Vert.


Cap Vert està dividit en els següents municipis (concelhos):

Cv map mun num.gif

Economia[editar]

La seua posició és molt apta per al comerç, encara que el país patix la falta de recursos i la seua economia es veu perjudicada per les abundants inundacions i sequies que ha patit. L'agricultura a soles és viable en quatre illes durant tot l'any. La major part del PIB prové de l'indústria i del sector servicis, especialment el turisme. Hi ha molts capverdians repartits per tot el món que en les seues remeses de divises ajuden a millorar l'economia del país.

Demografia de Cap Vert

Demografia[editar]

En 2007, Cap Vert tenia una població de 423.600 habitants. L'idioma oficial del país és el portugués, encara que la llengua popular és el crioll caverdià (cada illa conta en la seua respectiva modalitat dialectal). L'esperança de vida és de 71 anys. La mija de fills per dona és de 3.28. El 76.6% de la població esta alfabetisada.

Cultura[editar]

La cultura capverdiana és una mescla d'elements europeus i africans. És coneguda per la seua diversitat de músiques que reflectixen els distints orígens de la població. El país posseïx gèneros musicals propis com la morna. Cesária Évora és la cantant capverdiana més coneguda internacionalment. Suzanna Lubrano és la cantant Zouk més coneguda.

En el país, el terme Crioulo se gasta per a referir-se tant als residents, a la cultura típica del país i a la llengua.

Cap Vert també conta en una molt rica lliteratura, en la qual destaquen els fundadors de la revista ClaridadeBaltasar Lopes da Silva, Manuel Lopes i Jorge Barbosa—, lo mateix que uns atres autors afins a eixa publicació, com António Aurélio Gonçalves, Jaime Figueiredo i Joao Lopes. En anys més recents Germànic Almeida ha desenrollat una obra traduïda a diversos idiomes, la qual es caracterisa per humor subtil pero mordaç.

Vista parcial de la baïa de Porte Gran en el Montanya Cara al fondo


Fauna i flora[editar]

Segons Arechavaleta. es coneixen 3.251 espècies en l'archipèlec, de les quals 540 (16,6%) són endèmiques i 240 d'elles són exclusives d'una de les illes. D'una atra banda, s'han descrit 21 gèneros endèmics de Cap Vert, 1 de fanerògames, 1 de líquens i 19 de artròpodos; d'estos, 10 gèneros són exclusius d'alguna de les illes, en tots els casos artròpodos.


 
Països d'Àfrica
Africa (orthographic projection).svg
Àfrica del Nort : Algèria    Egipte    Líbia    Marroc    Mauritània    Sudan    Tunísia
Àfrica Occidental : Benín    Burkina Faso    Camerun    Cap Vert    Costa d'Ivori    Gabon    Gàmbia    Ghana    Guinea    Guinea Bissau    Guinea Equatorial    Libèria    Mali    Níger    Nigèria    República del Congo    São Tomé i Príncipe    Senegal    Serra Leone    Togo
Àfrica Central : Burundi    República Centreafricana    República Democràtica del Congo    Ruanda    Chad
Àfrica Oriental : Jibuti    Eritrea    Etiopia    Kènia    Seychelles    Somàlia    Sudan del Sur    Tanzània    Uganda
Àfrica Austral : Angola    Botsvana    Comores    Lesotho    Madagascar    Malawi    Maurici    Moçambic    Namíbia    Suràfrica    Suazinlàndia    Zàmbia    Zimbaue


Enllaços externs[editar]