Castell de Castro
El castell de Castro forma part de la serra d'Espadà, i se troba en el cim del mateix nom a 787 metros sobre el nivell del mar, i domina un camp visual impressionant que abraça des de les Agulles de Santa Àgueda, passant per Benicàssim fins al cap de Cullera, i també des del Penyagolosa fins a les Columbretes. Està situat en el terme d'Alfondeguilla.
El castell està penjat sobre dos barrancs profunts; a l'est el de Castro, per a on puja la senda d'accés des de les aljames al lloc fortificat i, a l'oest, el de l'Horteta. Els dos disponen de fonts abundants: la de la Penyeta, la del Forcall, de la Figuera, etc. Al nort i al sur, el castell domina la dorsal, el cim dels dos barrancs anteriors, el del coll de Boix, cap a la part septentrional, i les Penyes de Moixell, Denàs i Cantallops cap al sur.
Història[editar | editar còdic]
L'orige del castell se té de buscar en els sigles inmediatament precedents a l'era migeval. La fortificació seria una torre de guaita romana o púnica, que depenia del castell de Sagunt. Les restes actuals pertanyen a la civilisació islàmica.
La seua posició tan estratègica permet endevinar hui la dificultat de conquistar-lo. Conta una llegenda que fa molts anys, al cap de prou dies de sege del castell i davant de la impossibilitat de conquistar-lo, els sitiadors, una nit ben fosca, colocaren astutament ciris encesos en les banyes d'una rabera de cabres i les encaminaren pedregals amunt fins a aplegar dalt. Els del castell, boquioberts per l'espectàcul de tantes llums, cregueren que l'enemic havia rebut grans contingents d'ajuda i abandonaren en presses i corruixes la fortificació, tots esglayats. Fon aixina com els sitiadors conseguiren el control del castell. Esta història, poc creible, demostra la inexpugnabilitat de la que fruïa el castell de Castro.
Al castell li corresponia un ample terme, una vall que portava el mateix nom, i ademés existien dos llogarets baix la seua jurisdicció: l'alqueria de Castro i l'arraval de Benissabdó.
Pierre Guichard, quan parla de la civilisació islàmica en el Regne de Valéncia, diu que "el grup humà format pels habitants del castro i del seu terme, que els documents cristians designen en el nom d'aljama, pareix que haja constituït una sòlida unitat humana i administrativa. L'aljama apareix solidària en les capitulacions firmades en el monarca i se manté en l'organisació politica i administrativa i sobretot fiscal del nou Regne de Valéncia. La documentació contemporànea evidencia clarament que la conquista recobrí, conservà o dissocià conjunts coherents relativament autònoms que tenien com a marc els térmens dels antics castra musulmans". Tots eixos vestigis són suficients per a fer-se una idea de l'importància que tenia el castell en aquella civilisació.
A pesar de que en la Crònica del rei en Jaume I apareixen diferenciats i independents els dos castells de Castro i Alfàndec, no és desgavellat pensar que l'alqueria d'Alfàndec, durant l'época islàmica, fora un llogaret dependent del castell de Castro o de La Vall d'Uxó i, molt al final, conseguiria una certa autonomia, que el faria capitular davant de Jaume I, independentment dels dos. Eixa idea també ve justificada pel fet de que en l'any 1277, quan el rei Pere II el Gran, concedí la carta pobla, no ne concedí dos, sino una sola per als dos, i que a partir d'eixos anys formarà part de La Vall d'Uxó, en terme diferent, encara que no independent.
Descripció[editar | editar còdic]
La defensa del castell aprofita totalment l'accidentada orografia. Aixina, en la part de ponent la construcció s'assenta damunt dels abruptes penyots, fent impossible l'accés a la fortalea des de fòra. La part de llevant té tres sistemes defensius diferents. El primer obstàcul és un cingle de difícil superació. La segona defensa és una muralla compacta de construcció de tapial, que tanca l'albacar. En els vèrtiços d'esta construcció trobem dos torres. En l'extrem meridional la torre és quadrada i defenia l'entrada que pujava des de Cantallops. En la part septentrional la torre era redona i enllaçava l'alvertent de llevant en l’allargament de la muralla cap al nort. Eixe extrem nort de la muralla també estava presidit per una torre quadrangular. Entre eixes dos torres tenim l'entrada a l'albacar des del Coll de Boix. El tercer sistema defensiu era una gran muralla de més de 65 metros de llongitut que separava l'albacar del castell pròpiament dit. S'accedia dins per una entrada no massa gran acabada en una espècie d'arc de ferradura.
En el castell, que ocupa una superfície de vora 2.000 m², podem diferenciar clarament dos parts. El primer espai, nomenat albacar, per la documentació de l'época, se troba a llevant, penjat sobre el barranc de Castro, i se tractaria d'un refugi fortificat en cas de perill per a la població dels dos poblets que depenien de la seua jurisdicció: l'aljama de Castro i el rafal de Benissabdó. El segon, el castell pròpiament dit, se subdividix per la seua banda en dos parts: una, la part més baixa, a la que s'accedia per les portes del castell, formada per grans roques, molt irregular, a on encara queden restes d'habitacions, i a on trobem dos roques en huit senyals gravats en cascuna, que els vells interpreten com a huit victòries del castell; i l'atra, la part més alta, la celoquia (de l'àrap Saluqya) d'uns 400 m², on estaven les dependències pròpies del castell, vivendes, rebosts, cisternes..., tot presidit per una majestuosa torre de l'homenage, –derrocada en juliol de 1938, durant la Guerra civil–, sobre el barranc de l'Horteta.