Catedral de Jaén

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Catedral de Jaén
Archiu:Catedral de Jaén - afloresm.jpg
Catedral de Jaén
Ficha tècnica
Tipo Catedral
Començament 1249
Acabament 1691
Localisació Jaén
Coordenades 37°45′54.7″N 3°47′23.24″O / 37.765194, -3.7897889</noinclude>
Estil Renaiximent


La catedral de Jaén, sèu de la diòcesis de Jaén, és una catedral situada en la plaça de Santa Maria de la ciutat de Jaén. Es tracta d'una construcció d'estil renaixentiste concebuda, en la forma que se la pot vore hui en dia, en el sigle XVI en l'objectiu de substituir un temple gòtic anterior, i conclosa en l'any 1691, encara que s'hi feren afegits durant el sigle XVIII. La seua frontera principal, del sigle XVII, és una de les principals obres del barroc espanyol, i el seu cor neoclàssic és un dels més grans d'Espanya.

És secularment un lloc de pelegrinage i custòdia de la relíquia del Sant Rostre o La Verònica, com se la coneix popularment, que està allojada en la capella major i s'expon al públic tots els divendres de l'any. Està dedicada a l'Assunció de Maria des de la consagració, en l'any 1246, de l'antiga Mesquita Major de la ciutat musulmana despuix de la seua conquista per part de Ferrando III de Castella.

Construcció[editar]

Image nocturna de la catedral de Jaén

Construïda en lloc sagrat des de la més remota antiguetat, i edificada de fet sobre una antiga mesquita aljama,[1] la catedral primitiva, cap del Sant Regne de Jaén despuix de la reconquista cristiana, fon feta purificar per Ferran III de Castella en l'any 1249, que és quan es trasllada la seu episcopal de Baeza a Jaén. Es va proyectar inicialment en estil gòtic, pero despuix de sofrir greus desperfectes per la incursió àrap en l'any 1368, s'hagué d'enderrocar i edificar-ne una de nova, durant el govern del bisbe Nicolás de Biedma.

A causa de greus deficiències en la seua construcció, s'hagué de tornar a reconstruir a partir de 1494 (en l'any 1500 va ser requerit Enrique Egas per fer una taxació), en tanta mala sort, que en 1525 el cimbori tingué una ensulsiada, quan es tornà a emprendre la gran reforma per arribar fins a l'actual construcció renaixentista.

Esta adaptació es va anar realisant en diferents fases i per això hi ha els diferents estils visibles. De fet, les restes de la catedral gòtica poden observar-se principalment en la part baixa de la cara oriental. Pertany a estes restes la famosa Mona en capell, que s'observa asseguda sobre un cantó del fris gòtic.

Encara que l'obra renaixentista va durar més de 200 anys (des de 1570 fins a 1802), i varen ser molts els arquitectes que varen dirigir la seua construcció, presenta una excepcional harmonia entre els seus diferents estils.

Un dels arquitectes que més varen influir en l'obra va ser el renaixentista Andrés de Vandelvira, naixcut en l'any 1509. Del seu proyecte de catedral, en va dirigir personalment les obres de la sagristia, la sala capitular i la cripta o panteó, ya que la construcció de la catedral renaixentista es va començar per la capçalera. La sagristia està considerada com una de les arquitectures més originals dins del renaiximent espanyol, la composició de la qual, en columnes i arcs, resol perfectament tots els problemes de llum i espai. A pesar d'haver tengut al seu costat l'escultor Esteban Jamete per la realisació de la part escultòrica de les seues obres per la província, se li atribuïx, a la catedral de Jaén, la realisació de l'Ecce Homo, que es troba en la testera de la part dreta del creuer. A partir de la seua mort, en l'any 1575, se'n va fer càrrec el seu ajudant Alonso Barba,
Com el propi Vandelvira mos diu al seu testament el 16 d'abril de 1575 «...faig saber al Ilustríssim senyor bisbe de Jaén i als molt Ilustríssims senyors Deán i Cabildo de la Santa Iglésia que la persona que jo tinc més satisfacció que podrà fer la referida obra i proseguir-la i acabar-la com cal és a Alonso Barba el qual a vint anys i més que en la meua companyia ha entés i entén a esta obra i en el qual tinc molt comunicat els secrets de la referida obra i li deixe el model d'ella i concorrent a la seua persona com concorren la referides qualitats millor en ell que en un atre estarà el referit mestrage declara'l per descàrrega de la meua consciència...». (pres de Vandelvira. Fernando Chueca. La referència original és de la Revista de «Don Lope de Sosa».)

que va ser fidel seguidor del proyecte de Vandelvira. Tot l'interior de la catedral, a pesar dels diversos arquitectes que varen passar per la seua construcció, es va realisar seguint les traces que va deixar Vandelvira. El catedràtic d'Història de l'Art Pedro Galera Andreu, en la seua obra sobre este temple, afirma que «poques catedrals espanyoles oferixen una major unitat estilística que la de Jaén».

Frontera principal[editar]

Frontera principal de la catedral de Jaén

En la frontera principal (acabada a finals del sigle XVII), s'observen tres portes d'accés i diverses balconades des de les quals s'exponia el Sant Rostre per beneir terres i gents. Mesura 32 metros d'altura per 33 d'amplària, sense incloure les torres.[2]

La frontera, realisada per Eufrasio López de Rojas entre 1667 i 1688, destaca especialment per la posada en escena d'un gran mostrari iconogràfic emmarcat per grans columnes, quasi tot ell magníficament esculpit per Pedro Roldán, al qual es troben des de significats universals (Pares de l'Iglésia, Salomó, Sant Pere i Sant Pau, l'Assunció de la Verge, etc.) fins a particulars devocions locals (San Ferran, Santa Caterina i, sobretot, el Sant Rostre).

Torre de les Campanes.

Abans d'arribar a esta frontera es troba una llonja rectangular tancada per una reixa de ferro forjat realisada l'any 1800 per Manuel Martínez Rodríguez.

Són precisament les dos torres les que donen al conjunt l'aspecte renaixentista, encara que varen ser acabades a principis del sigle XVIII. S'alcen a xixanta metros, en principi sense ornaments especials, i en arribar al primer cos s'obren dotze buits rematats per una balustrada de ferro; el segon cos és octogonal en huit obertures acabades en arcs de mig punt, rematades en unes cúpules esfèriques i, sobre estes, unes creus de ferro. La torre de l'esquerra és la nomenada de les Campanes, per haver-hi les nou campanes de les que dispon la catedral. La més antiga és de l'any 1546.

Els arquitectes que varen intervindre en la seua construcció varen ser Eufrasio López de Rojas, el seu discípul Blas Antonio Delgado i, finalment, Miguel de Quesada.


Portes[editar]

En la frontera principal hi ha tres portes d'entrada:

  • Porta del Perdó o central. En el relleu, en la seua part superior, de la Verge de l'Assunció realisat per Julián Roldán. Als dos costats, dins d'unes fornícules, es troben les representacions de Sant Pere i Sant Pau i sobre la llinda hi ha un balcó des d'a on es mostra la relíquia del Sant Rostre en dies especials. En la part interior hi ha el relleu del Nen Jesús entre els doctors de Pedro Roldán.
  • Porta dels fidels. En una escultura de Sant Miquel de Julián Roldán i en la seua part interior el relleu de les Noces de Caná de Lucas González.
  • Porta del clericat. Lucas González és l'autor de la image de Santa Caterina i en el seu interior es troba la Fugida a Egipte de Pedro Roldán.

La catedral té dos portes més:

Portada del nort realisada per Juan de Aranda.
  • Portalada del sur. Realisada per Vandelvira, sobre el fris de la porta es troba un alt relleu de l'Assunció, la porta té per coronament un frontó triangular. En el seu interior hi ha els relleus de la Circumcisió de Jesús i la Presentació de Jesús al Temple.
  • Portalada del nort. Realisada per Juan de Aranda Salazar, en una Immaculada Concepció en la fornícula central sobre la porta i en les imàgens del Rei Salomó i David a banda i banda. També hi ha els escuts de la catedral i del bisbe Baltasar Moscoso y Sandoval (1619-1646). En el seu interior es representa, en relleus, el Naiximent i l'Adoració dels Macs, estos realisats per Luis de Aguilar l'any 1564. Es va inaugurar en l'any 1640 en gran solemnitat, ya que en aquells dies estava molt arrelada la devoció a la Immaculada. En terra d'esta entrada hi ha enterrat el Degà de la catedral, Iñigo Fernández de Córdova, mort en 1624, que ho va voler aixina per tal de «ser chafat per tot aquell que la creués».

En la frontera oriental, l'escultor Miguel Verdiguier va realisar les imàgens de Melquisedec, Samsó, Isaac i David, aixina com les del costat nort que representen la Caritat, la Gràcia, la Inocència i la Sabiduria.

L'interior[editar]

Cúpula del creuer de la catedral de Jaén.

En l'interior es poden observar diferents estils que van des del renaiximent al churriguerisme, passant pel neoclàssic o el barroc. Presenta planta de «saló», consta de tres naus dividides per esvelts i elegants pilars cruciformes corintis bastant separats, coronats per voltes vaïdes.

L'esvelta cúpula del creuer és obra de l'arquitecte Juan de Aranda Salazar, és formada per una circumferència ornada de 12 metros de diàmetro i 50 metros d'altura, baix la qual a les seues pechines, es troben els relleus de Sant Miquel, Sant Eufrasi, Sant Jaume i Santa Caterina. De la part superior de la circumferència s'eleva la volta en huit finestres, remata en una circumferència de dos metros i mig de diàmetro de la qual sorgix el llanternó que té cinc metros d'altura en huit finestres i rematat per una semiesfera en una creu de ferro per l'exterior.

Altar Major[editar]

El presbiteri elevat sobre el restant del temple per cinc graons, està tancat per una reixa realisada per Clemente Ruiz, ferrer de Màlaga, en l'any 1658. En cada u dels seus quatre ànguls es troba colocat un àngel aguantant una llum d'argent.

L'altar actual va substituir el de l'any 1660 i va ser encomanat i pagat pel bisbe Agustín Rubín de Ceballos (1789-1793). Situat en el terç posterior del presbiteri, és de marbre roig formant un quadrat de cinc metres de costat; sobre este, a uns 70 centímetros de la vora, s'aixeca una atra taula de 25 centímetres de gruix, també de marbre en acabats de bronze; en el seu centre hi ha el sagrari emmarcat en guarniments de penjolls i flors. El templet és de l'arquitecte Juan Pedro Arnal i va ser elaborat en Madrit. Consta de huit columnes de serpentina d'estil corinti, per a rematar la cúpula hi ha una creu de vidre de jaspi emmarcada en bronze.

Rodegen este templet les figures de sis àngels de marbre blanc, realisats els del costat de l'Epístola per Alfonso Giraldo Bergaz i els del costat de l'Evangeli per Juan Adán.

L'actual taula de l'altar junt en la cadira episcopal són obra recent de l'escultor d'Andújar Manuel López.

Capella Major[editar]

Retaule major de la catedral

La primera construcció de la capella Major o del Sant Rostre (núm. 9 del pla), va ser baix el manament del bisbe Alonso Suárez de la Fuente del Sauce en el sigle XVI, pero va haver de ser enderrocada i les noves obres varen ser fetes per l'arquitecte Juan de Aranda Salazar en el sigle XVII.

El retaule major consta de tres cossos en els quals es combinen els estils dòric, jònic i corinti, cobrint tota la capçalera de la capella. Fon realisat pels germans Sebastián i Francisco Solís.

En el primer cos, en la seua part central, es guarda el reliquiari d'orfebreria cordovesa que guarda el Sant Rostre cobert en una taula pintada per Sebastián Martínez.

Erro al crear miniatura:
Relíquia del Sant Rostre
Darrere de la taula hi ha una porta que s'obre en dos claus, que dòna accés a la caixa forta, la qual té tres claus més. Dins de la caixa forta hi ha una urna d'argent i or que també necessita dos claus per obrir-se i a dins hi ha la relíquia del Sant Rostre.[3] Damunt d'esta càmara, hi ha una fornícula on es troba la Verge de l'Antiga, talla gòtica, que segons la tradició fon donada a la ciutat per Ferran III el Sant. Es troben també en aquest pis del retaule, les imàgens de Sant Pere, Sant Pau, Sant Bernat i un Sant Antoni Abat de grans dimensions. En els seus carrers laterals es troben pintures que representen la Trobada de Jesús en la creu i Maria camí del Calvari i Jesús despullat de les seues vestidures.

En la part central del segon cos, d'orde jònic, es troba un alt relleu de la Verge de l'Assunció, obra de Sebastián Solís, mentres que als atres dos carrers estan colocades les pintures del Devallament de Jesús i el Senyor lligat a la Columna.

El tercer cos és d'estil corinti, format per quatre columnes de serpentina i hi ha un grup del Calvari, també de l'escultor Sebastián Solís, mentres que en els seus laterals hi trobem les imàgens de la Verge i Sant Joan; als costats d'este últim cos hi ha alegories escultòriques de les virtuts teologals: Fe, Esperança, Caritat i Religió.

En l'àtic del retaule hi ha una imàgens del Pare Etern en l'esfera a la mà, coronada per una creu.

«Santo Rostro»[editar]

Segons una tradició de Jaén es diu que a la seua catedral es guarda el llenç de la Verònica a on hi ha imprés el Sant Rostre de Jesús. Com a llegenda popular s'explica que Sant Eufrasi, (un dels set sants barons que varen vindre a evangelisar Espanya) és el que va conseguir del Sant Pare el regal del Sant Rostre per Jaén. La documentació que acreditava l'autenticitat de la relíquia va desaparéixer en una incursió musulmana de l'any 1368.[4]

El Sant Rostre va ser portat, a partir de l'any 1246, per Ferran III el Sant en les seues croades per Andalusia i no va ser tornat a la ciutat perqué el rei es va morir en l'any 1252. Va ser en 1376 quan el bisbe de Jaén, Nicolás de Biedma, la va poder portar des de Sevilla que era a on es trobava. Una referència d'este fet és la inscripció que hi ha en un retrat del bisbe que es troba en el Palau Episcopal de Jaén.
Don Nicolas de Biedma de Galícia, Ardiaca d'Ecija, va ser electe bisbe de Jaén per Urbà V i per Gregori XI. Any 1376. Visitador de diversos bisbats en les ocupacions i d'atres es va portar en encert. Se'n diu que va restituir a esta Iglésia de Jaén la Santa Verónica que s'havia endut a Sevilla. Fon promogut per Sa Santitat al bisbat de Conca. Any 1378.

Des d'esta data hi ha numerosos documents en els llibres d'actes capitulars de la catedral referits al Sant Rostre.

Capelles menors[editar]

Pla de la catedral de Jaén

Situades en les naus laterals hi ha catorze capelles i dos més al centre, al costat de la capella major:

  • Capella del Crist de la Bona Mort (núm. 1 al pla). Conté la talla del Crist de la Bona Mort de l'escultor Jacinto Higueras. En el lateral esquerre, un retaule d'estil plateresc en una pintura central de Santo Domingo de Guzmán, de Pancorbo.
  • Capella de Sant Sebastià (núm. 2 al pla). La pintura és de Sebastián Martínez, en el lateral es troba un retaule plateresc en una escultura de Sant Joan Nepomuceno.
  • Capella de Sant Jeroni (núm. 3 al plànol). Pintura del sant titular de la capella, pintat per José Antolínez, en el lateral esquerre es trobava un relleu de l'Assunció de l'escultor valencià Mariano Benlliure que actualment es troba en el Museu de la catedral.
  • Capella de la Verge dels Dolors i Sant Sepulcre (núm. 4 al pla). Decorada per Francisco Pancorbo en representacions de la Transfixió de la Verge, del Devallament de Crist, Evangelistes i Profetes. En una urna es troba la image de Jesús dins del sepulcre.
  • Capella de la «Virgen de las Angustias» (núm. 5 al pla). La image de la Verge és una talla de José Mora, damunt es troba un oli de Sant Pere Pasqual, ya que originalment, esta capella estava dedicada a este sant. Es troba enterrat en esta capella el bisbe Fra Jerónimo de Valderas (1669-1671).
  • Capella de Santa Teresa (núm. 6 al pla). Presenta un retaule barroc a on hi ha les imàgens de Santa Teresa de Jesús, Sant Joan Batista i la de Sant Roc. La decoració és de Pancorbo.
  • Capella de Sant Benet (núm. 7 al pla). Conté un retaule barroc. En el seu centre, la image de Sant Benet. En la seua part inferior hi ha una pintura de la cara de Crist i en la superior una imàges també barroca de la Immaculada. En esta capella està la sepultura del bisbe Fra Benito Marín (1750-1769).
Vista del costat de l'Epístola, al fons, la Capella de Sant Jaume
Relleu de la Capella de Sant Eufrasi
  • Capella de Sant Jaume(núm. 8 al pla). Situada en la part esquerra de la capella major. El retaule és de Manuel López, en el seu coronament hi ha una pintura de la Verge del Pilar, estan les escultures de Sant Judes Tadeu, Sant Andreu, Sant Tomàs de Villanueva i Sant Ambrós.
  • Capella de Sant Ferran (núm. 10 al pla). Situada a la dreta de la capella major. El retaule és de Manuel López, i el quadre de Sant Ferran, vestit de rei, s'atribuïx a Valdés Leal.[5] També s'hi troba una image de la Verge de la «Cabeza».
  • Capella de Sant Eufrasi (núm. 11 al pla). Retaule d'estil neoclàssic de Manuel López de 1790 i el conjunt escultòric realisat per Juan Adán.,[6] en colaboració de Miguel Verdiguier. Urna en el cos de Sant Pius màrtir, donat pel Papa Pius VII al bisbe Rubín de Ceballos (1780-1793), que també es troba enterrat en esta capella.
  • Capella de La Immaculada (núm. 12 al pla). Retaule en una pintura de la Immaculada al centre. Es troba sepultat aquí el bisbe Manuel María González y Sánchez (1877-1896).
  • Capella del Nen Jesús (núm. 13 al pla). Image del Chiquet Jesús al centre i sobre ell un quadre de la Circumcisió de Zacarías González de Velázquez. Es troba en esta capella la sepultura del bisbe Salvador Castellote y Pinazo (1901-1906).
  • Capella de Sant Miquel (núm. 14 al plànol). D'estil barroc en pintura de Sant Miquel de Francisco Pancorbo. Es troba també un quadre de la Verge de l'Alcàsser, patrona de Baeza.
  • Capella de Sant Pere Pasqual (núm. 15 al pla). Pintura de José Carazo.
  • Capella de la Verge de la Corretja (núm. 16 al plànol). Es troba un Crist crucificat i als seus peus la Verge en la corona d'espines en les seues mans.
  • Capella de Sant Josep (núm. 17 al plànol). Retaule de tres carrers en la figura de Sant Josep al centre, en la part superior un Crist crucificat i als laterals diverses pintures de sants. Hi ha unes talles policromades representant els Evangelistes.

Cor[editar]

L'obra del cor es va començar en l'any 1730 baix la direcció de José Gallego y Oviedo, acabant-se en l'any 1736.

Orgue de la catedral de Jaén

Està separat per una reixa del creuer. La volta és abundant en imàgens i alegories, té relleus dels quatre Evangelistes en les seues pechines, que sostenen un doble anell a partir qual es troben huit figures d'àngels-músics, separats per un doble radi que remata el casquet, a on hi ha un gran alt relleu de l'Assunció de la Verge.

El cadirat, de fusta de noguera, va ser començat baix el govern del bisbe Alonso Suárez de la Fuente del Sauce i eixecutat pels tallistes Juan López de Velasco, Jerónimo Quijano i Gutierre Gierero durant el sigle XVI; es va ampliar el número de cadires en l'any 1736, sent els seus autors Julio Fernández i Miguel Arias, en un estil tan semblant que resulta molt difícil distinguir esta continuació d'obra.[7]

El cadirat baix té 53 assents en la vida dels Sants esculpida en les espales. El cor alt consta de 69 setials, inclosa la cadira episcopal central en l'escut del bisbe Alonso Suárez de la Fuente. Les taules representen escenes de la vida de Crist.[8]

Sobre els seients de la cadireria alt, s'hi troben escenes de l'Antic i Nou Testament, Profetes, etc., repartides en 62 taules i rematant-ho tot una cresteria de talla delicada que en la seua part central, coincidint en la cadira episcopal, s'hi troba l'escut del bisbe Andrés Cabrejas Molina. Baix el pontificat d'este bisbe (1738-1746) va quedar finalisada l'obra.[9]

Orgue[editar]

Dins del cor, destaca el monumental orgue, la caixa barroca del qual és obra de José García i de Manuel López (1780), i que va servir per la frontera de l'orgue que es va construir en 1790 Fernando Antonio de Madrid. Este orgue va estar en funcionament fins a l'any 1925, quan va ser transformat per la Casa Eleizgaray i Companyia de Sant Sebastià. L'actual orgue, el tercer que ha tengut la catedral, va ser construït en la posguerra per la Casa Amezua i Companyia d'Hernani, inaugurant-se el 3 de juny de 1943 en una composició semblant a l'anterior, i que ha segut millorat enl'any 1980. Es tracta d'un orgue de dos teclats de cinquanta-sis notes i pedal de trenta-dos notes. Entre els seus mestres de capella, cal destacar el polifonista Francisco Guerrero, que va ser nomenat quan tenia 17 anys i va ser-hi durant els anys 1545 al 1548.

En el museu catedralici s'hi troben al voltant d'un centenar de llibres corals, aixina com numeroses partitures originals dels diferents mestres de capella que ha tengut la catedral.

Rerecor[editar]

El rerecor és una obra realisada segons el proyecte de José Gallego y Oviedo de Portal, en l'any 1791. Construït en diversos marbres: blanc de Carrara, roig de Cabra i negre de Jabalcuz. Este marbre negre forma al centre del retaule un gran arc a on està colocada una pintura del valencià Mariano Salvador Maella, representant la Sagrada Família, de l'any 1793,[10] en els laterals de la qual hi ha les escultures de Sant Llorenç i Sant Toribi d'Astúries, coronant-se en un medalló en forma de triàngul a on està gravat el nom de Deu en lletres hebrees.

Sala Capitular i Sagristia Major[editar]

Retaule de Sant Pere d'Osma a la Sala Capitular

Abdós cambres varen ser proyectades i dirigides per Andrés de Vandelvira i es troben sobre l'antic Panteó, actualment Museu de la catedral.

  • Sala capitular. En l'esquerra de l'altar de la capella de Sant Jaume hi ha una porta per la qual s'accedix a la sala capitular, també dita capella de Sant Pere d'Osma. En abdós costats de l'habitació, de planta rectangular, es troba l'archiu d'actes capitulars. Davant hi ha un retaule del sigle XVI de Pedro Machuca, discípul de Miquel Àngel. Està format este retaule per tres carrers de tres quadres cascun, separats per marcs tallats en penjolls de parra, en les creus dels quals hi ha medallons d'efígies de sants, i en els travessers divisoris també hi ha pintures de sants.

En les taules s'hi representen: en el primer cos, Pontífexs escrivint; en el segon, en la seua part central, Sant Pere d'Osma i als seus costats Sant Pere i Sant Pau; en el tercer cos, s'hi troba la Verge en el Nen i als seus costats els evangelistes Sant Joan i Sant Lluc. En la coronació del retaule, en forma d'óval, hi ha una taula en la pintura de la Verònica duent el llenç del Sant Rostre.

  • Sagristia. S'hi entra des del creuer del costat de l'Evangeli. En l'avant-sagristia s'hi troba l'escut del bisbe Diego Tavera (1555-1560), baix el mandat del qual es varen realisar estes obres. Les mesures de la sala són de 25 per 14 metros, en huitanta columnes corínties, de les quals 36 són exentes i 44 semi-adossades, totes agrupades en quatre, sobre 18 pedestals. Té una doble arcuació en coberta de volta de canó decorada. En el mur dret té cinc finestres entre els intercolumnis, que li proporcionen llum natural. En el costat esquerre, hi ha pintures que són còpies de quadres de Raffaello Sanzio. Els ornaments que s'ampren en les llitúrgies, estan guardats en unes enormes calaixeres que hi ha al voltant de tota la sagristia, entre les bases de les columnes. Recolzat en la capçalera central hi ha un retaule-reliquiari d'Alonso de Mena.

Es troben una série de pintures murals representant la Verge en Chiquet i escuts de bisbes de l'any 1608, ademés d'uns llenços de Santa Maria Magdalena i els evangelistes emmarcats en pintura mural figurant jaspis. Estes pintures varen ser restaurades en l'any 1992.[11]

Museu Catedralici[editar]

Sagrada família de la Cinta de Pedro Machuca

El museu es troba situat baix el pis de la sala capitular i de la sagristia. Aprofitant la seua distribució tripartida es varen habilitar tres sales d'exposició dels tesors artístics de la catedral i d'atres iglésies de la diòcesis.

Les pintures estan datades entre finals del sigle XV i del sigle XIX, encara que el periodo en major número d'obres és el barroc.

En escultura hi ha més obres renaixentistes que barroques.

  • Sant Llorenç. Sigle XVI[18]
  • Naiximent. Relleu policromat. Sigle XVI.[19]

També destaquen les nomenades «obres menors», obres realisades en alabastre, coral, bronze, forja i orfebreria, entre les quals es poden destacar un retaule chicotet de fusta i alabastre renaixentista en el tema de la Crucifixió, un Devallament d'alabastre inspirat en dissenys flamencs manieristes, el Reliquiari de Santa Cecília,[20] de fusta de banús en incrustacions de bronze, d'influència italiana, o el tenebrari [21] i l'atxera, de ferro repussat i dorat del mestre Bartolomé.

La Custòdia[editar]

La Custòdia del Corpus Christi actual[22] és una rèplica de l'efectuada per Juan Ruiz «El Vandalino», el qual va signar el contracte per realisar-la en l'any 1533 i per això es va traslladar a viure a la ciutat de Jaén, a on el capítul catedralici li havia posat casa i obrador al costat del convent de la Mercé.

L'obra, realisada en argent, era de planta hexagonal, de sis cossos que anaven disminuint progressivament. En el primer cos, estava colocat el viril sostengut per àngels en un diàmetro d'uns dotze centímetros, rodejat per columnetes en imàgens dels apòstols; en el segon cos hi havia tallats àngels juntament en Abraham i Isaac; en el tercer, hi havia la image de la Mare de Deu, en el quart la de Sant Joan i en el quint i sext, en disminució fins a acabar en el coronament del Resucitat. Fea dos metros d'alçada i el seu pes era de 109 quilos. Va ser destruïda durant la Guerra Civil espanyola en l'any 1936.

Alexandre de Laborde, va fer una resenya de la Custòdia en la seua obra Itinerari descriptiu de les províncies d'Espanya, de 1809.[23]


Bules Papals[editar]

El Papa Climent VII
  • Salvatoris Domini

El Papa Climent VII (1523-1534) va promulgar, en l'any 1529, a petició del bisbe de Jaén, Esteban Gabriel Merino, una bula per mig de la qual concedia indulgència i absolució a la cofradia, que podia instituir el bisbe, de vint mil hòmens i vint mil dones honestes, que contribuïren en l'almoina d'un ral d'argent i ademés, a tots els fidels que visitaren la catedral i es confessaren el Divendres Sant o el dia de l'Assunció, ademés de contribuir a la seua reedificació. Això es concedia perqué

la catedral de Jaén patix gran detriment en la seua fàbrica i edifici i ademés en moltes parts amenaça ruïna.
  • Desiderantes

Esta bula, expedida per Juli III el dia 14 de juliol de 1553 i solicitada pel bisbe de Jaén, Pedro Pacheco Ladrón de Guevara, confirmava i concedia noves gràcies a la bula del Papa Climent VII. L'original es conserva en l'arxiu de la catedral de Jaén.[24]

Iglésia del Sagrari (Capella del Santíssim)[editar]

Accés al Sagrario

És una edificació adossada en la frontera nort de la catedral. El provecte d'esta obra va ser realisat per l'arquitecte madrileny Ventura Rodríguez en l'any 1764.La primera pedra va ser colocada el 29 de setembre de 1764 pel bisbe Benito Marín. A la mort de Ventura Rodríguez en 1785 es va fer càrrec de les obres el seu nebot Manuel Rodríguez.

La portalada, d'estil corinti, està formada per dos grans columnes i els seus capitells són els que sostenen l'entaulament sobre el qual hi ha l'àtic. Les escultures que hi ha sobre la portada són de Sant Miquel, Sant Pere i Sant Pau, obres de l'escultor Miguel Verdiguier. La porta dòna a una entrada a on es troben les que comuniquen en la catedral i en la cripta. Davant, una atra porta ampla per a on s'entra a la capella del Santíssim, en planta elíptica, coberta en cúpula en 288 hexàgons escultòrics i circulada per 16 columnes també del gènero corinti.

En l'altar major s'hi troba una pintura de L'Assunció de l'artista Mariano Salvador Maella i als altars laterals, la Crucifixió i el Martiri de Sant Pere Pascual, els dos tenen unes mides de 410 X 228 cm. de Zacarías González de Velázquez.[25] Baix el sagrari, a la cripta, hi ha el Crist expirant de l'escultor Jacinto Higueras.

Referències[editar]

  1. Es diu mesquita aljama a mesquita que alberga una comunitat major i dispon de més servicis socials.
  2. Carlos Garrido Torres. Andalucía, Patrimonio Artístico y Monumental. 2000 Barcelona, IGSA pàg.52.
  3. D'aquí ve el refrany de Jaén, que s'utilisa per resaltar el valor d'un objecte: «Cal guardar-lo com el Sant Rostre,bajo siete llaves (en pany i clau)»
  4. La destrucció de l'archiu de la catedral en aquell any és una dada certa, ya que el document més antic que es conserva és una bula d'Urbà V de juliol de 1378. Guillermo Alamo. Iglesia Catedral de Jaén. Historia e Imagen. 1968.
  5. Sant Ferran vestit de rei, atribuït a Valdés Leal.
  6. Melendreras Gimeno,José Luis - L'obra escultòrica de Juan Adán en el retaule de Sant Eufrasi
  7. Gómez Moreno. Arte Español. La Sillería del Coro de la Catedral de Jaén. 1941. Madrid
  8. Taula del cor en la representació de la Crucifixió.
  9. Iconografia Mariana a la cadireria del cor catedralici de Jaén(espanyol)
  10. Morales y Marín, José Luis. Mariano Salvador Maella en el reinado de Carlos IV. Apuntes biográficos. Boletín de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, núm. 69. pag.94 en la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes (espanyol).
  11. Las pinturas murales de la sacristía de la Catedral de Jaén y su restauración.
  12. Pietat de Pedro Machuca.
  13. Sagrada Família de la Cinta
  14. L'Anunciació
  15. Flagellació de Alonso Baena.
  16. Adoració dels Reis.
  17. Discípuls d'Emaús.
  18. Image de Sant Llorenç. Segle XVI.
  19. Naiximent del sigle XVI.
  20. Image del Reliquiari de Santa Cecília
  21. Image del tenebrari de la catedral de Jaén
  22. Custòdia actual.
  23. Jaén, per Alexandre-Louis-Joseph de Laborde (1773-1842)
  24. Juan Higueras Maldonado. Bulario del Archivo-Catedral de Jaén (s. XIV-XX). Boletín del Instituto de Estudios Giennenses, ISSN 0561-3590, núm. 128, 1986, pags. 9-78.
  25. Marqués de Lozoya.. Historia del Arte Hispánico. Tomo IV,p. 516, 1945, Barcelona.

Bibliografia consultada[editar]

  • Volum 11, (2004) La Gran Enciclopèdia en català, Barcelona, Edicions 62. ISBN 84-297 5439-3.
  • Alamo Berzosa, Guillermo (1968), Iglesia Catedral de Jaén, Historia e imagen, Jaén, Obispado de Jaén. (espanyol)
  • Galera Andreu, Pedro A. (1993), La Catedral de Jaén, León, Editorial Everest. ISBN 84-241-4884-3.(espanyol)
  • Pinero Jimenez, F. (1954),La Catedral de Jaén, Jaén.
  • Navascués Palacio, Pedro (1997), Catedrales de España, Madrid, Espasa Calpe. ISBN 84-239-7645-9. (espanyol)

Enllaços externs[editar]

Commons