Dialecte barceloní

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar

"Dialecte barceloní" és un terme acunyat per l'historiador català Pare Batllori (1909-2003), "Doctor Honoris Causa" per 11 universitats catalanes i valencianes (2002), Premi Príncip d'Astúries (1995) i Acadèmic de la Real Acadèmia de l'Història, Miquel Batllori i Munné (Pare Batllori).

... lo que s'intenta impondre en Valéncia i Balears, com a llengua lliterària, és el dialecte infame de Barcelona, provocant més prevenció l'actitut presuntuosa dels barcelonins que l'actitut general de Catalunya, lo que és totalment anticatalà, ya que en estos llocs mai s'acceptarà que un dialecte tan infecte com el de Barcelona es puga impondre com a llengua nacional [1](en referència al pancatalanisme d'allà i d'ací que intenta impondre això dels països catalans)

Català igual a dialecte barceloní[editar]

A diferència de l'històrica llengua valenciana que va existir com a llengua normalisada des del sigle XV, en plena autonomia lèxica, morfosintàctica, fonètica i semàntica i un Sigle i mig d'Or cultural i lliterari en les seues gramàtiques i diccionaris, per contra , el dialecte de Barcelona ara nomenat català no conseguix el seu estàndart llingüístic fins a l'any 1906, any del I Congrés de la Llengua Catalana, si be no és fins a 1912 quan l'ingenier químic gracienc Pompeu Fabra publica la seua primera "Gramàtica Catalana" (Gramàtica molt criticada pel gramàtic Menéndez Pidal i per en Miguel de Unamuno (Catedràtic de Llingüística de l'Universitat de Salamanca), que arribà a afirmar que els seus (d'en Pompeu) treballs eren el propis d'un químic, aficionat i sense rigor llingüística.[2]

Fon durant el sigle XIX i especialment des de 1859 quan Bofarull va tractar de conseguir una unitat llingüística en Catalunya entre tots els numerosos dialectes catalans provinents del Provençal, fracassant en tots els seus intents, arribant-se a produir enfrontaments violents [3] i fins no entrat en sigle XX, el citat Fabra no fon capaç de desenrollar un estàndart per a Catalunya, que posteriorment varen provar d'impondre en les comunitats veïnes: Regne de Valéncia, Illes Balears i Aragó.

El seu treball fon durament criticat per llingüístes de prestigi de la seua época com Menéndez Pidal i Unamuno que va arribar a afirmar de Fabra que era "un mal deprenent de filòlec, i no controlava el camp lèxic, va inundar de galicismes el dialecte barceloní, convertint-lo en una llengua bombarda", "una llengua bombarda de laboratori" [4]

Reaccions[editar]

Vist que el disseny d'una llengua era un instrument del nacionalisme català i este tenia l'objectiu d'impondre-la en els territoris que pretenia anexionar-se, no varen tardar a reaccionar llingüistes que discrepaven en el proyecte i les formes, com els citats Unamuno o Menendez Pidal i, d'atres que en un principi es mostraven conciliadors en l'idea.

¿Quin dret ni categoria té el barceloní davant del català balear, occidental i la llengua valenciana? Donar al barceloní tal dret i categoria ¿no és tal vegada crear un centralisme llingüístic? Mossén Alcover. [5][6].
...no vaja a creure's que l'ortografia que va voler impondre's als valencians ... fon un camí de roses pera ells mateixos, ni abans ni despuix de l'engany de les mal nomenades "normes del 32", ... varen acabar en l'imposició política i dogmàtica no de l'ortografia sino de tot un artificiós dialecte barceloní tardà i personal de l'indecís químic Fabra (1913), portat de Bilbao pel déspota Prat de la Riba (1911), despuix d'humiliar i eliminar els coneiximents filològics, lèxics i gramaticals i laborioses enquestes en transcripció fonètica de Fullana (Valéncia) i Alcover (Mallorca), junts i per separat en llarcs recorreguts i en més de 30.000 fiches misteriosament desaparegudes en la confecció (o millor, correcció posterior) del "Diccionari Català, Valencià, Balear... Juanto, F. Filòlec de l' Universitat de la Sorbona. [7][8]

Atres definicions històriques que avalen la genètica del “dialecte barceloní”[editar]

  • Pare de la Romanística i creador de la Gramàtica Comparada , filòlec alemà Frederick Diez
“el Provençal s'estén particularment en Catalunya” ("Grammaire des Langues Romaniques”.París.1874.p.3) “Alvernés, gascó, Provençal, llenguadocià són dialectes romanços”.
“el català.. ,que no és més que un dialecte del Provençal"(Grammaire des Langues Romaniques" .París.1890. p.13).
  • El químic Pompeu Fabra, creador del neo_catalaní en els seus laboratoris fabrins prenent com a base el "dialecte barceloní" (1907)
“ dels diferents dialectes.. el català es convertirà en una variant més de la Llengua Occitana retrobada”(Revista“Oc”.1936).
  • Català Pare Batllori, doctor honoris causa per 11 universitats catalanes ( i algunes valencianes "fidelisades")
"el català de Barcelona q. s'està ensenyant a Valéncia,és un dialecte infame i infecte” (discurs en Universitat de Girona.1.11.1992)
”¿Quin dret té el dialecte barceloní .. davant del valencià? ¿No és tal vegada crear un centralisme llingüístic?”(“Geografia Gral.del Regne de Valéncia”.1956) [9]
“La lliteratura trobadoresca , en el seu prop sentit , és l'escrita en llengua PROVENÇAL” ..“Els primers poetes catalans de personalitat determinada i nom conegut que escriviren en una llengua romànica ho feren en Provençal ... “ (sigles XII i XIII ) [10] .(Entre atres coses perqué Catalunya no va existir com a entitat unificada fins a 1521 quan Carles I va nomenar Virrei de Catalunya a l'Arquebisbe de Tarragona, El senyor Pere Folch de Cardona . Durant els sigles XII i XIII en l'actual Catalunya a soles existien els marcahispanistes de la Marca Hispànica feudataris dels reis francs fins al Tractat de Corbeil en 1258 quan passen a feudataris del rei d'Aragó Jaume I ). Els “Homilies d'Organyá”, [11] estaven escrites en dialecte PROVENÇAL, igual que tot el material lliterari datat en eixos orígens , perqué en aquells moments l'única cosa que existia era el dialecte Provençal delque deriven tots els dialectes catalans, entre ells l' “infame i infecte dialecte barceloni” català actual. Fins als mateixos erudits catalans, entre atres, ho reconeixen.
"prenent com a base per a tota Catalunya la modalitat llingüística de Barcelona, dialecte barceloni , el mes impur de tots”..[12]
fon l'imposició política .. del dialecte barceloní del químic Fabra, portat des de Bilbao per Prat de la Riba (1911)" [13].
  • F. Juanto, Filòlec de la Universitat de la Sorbona (París)
"No vaja el llector a creure's que l'ortografia que va voler impondre's als valencians des de la “Catalunya Vella i la Catalunya Gran” – terminologia de l'hitlerià Prat de la Riba, 1907- fora un camí de roses per a ells mateixos, ni abans ni despuix de l'engany de les mal cridades “normes del ´32” ........ varen acabar en l'imposició política i dogmàtica no de l'ortografia sino de tot un artificiós dialecte barceloní, personal de l'indecís químic Pompeu Fabra (1913 ), portat de Bilbao per Prat de la Riba (1911) , darrere d'humiliar i eliminar els coneiximents filològics, lèxics i gramaticals i laborioses enquestes en transcripció fonètica de Fullana (Valéncia) i Alcover ( Mallorca) , junts i per separat en llarcs recorreguts i en més de 30.000 fiches misteriosament desaparegudes en la confecció (o millor, correcció posterior) del “ Diccionari Català, Valencià , Balear...” [14].
“Fins molt entrat el sigle XV , en Catalunya els versos es componien en PROVENÇAL”
“el català és una mera variant del provençal perqué els habitants gals de Septimània i els de la Marca Hispànica parlaven la mateixa llengua PROVENÇAL
Tota la producció dels poetes considerats els precursors del català : Berenguer de Palol, Gerau de Cabrera , Guillém de Berguedá, Guillem de Cabestany , esta escrita en PROVENÇAL [15]
“La poesia eròtica dels trovadors provençals fon imitada en Catalunya en els sigles XIII i XIV”.
“No és el català una llengua romànica que sempre haja estat entre les llengües en personalitat pròpia: tot al contrari, era considerat com una varietat dialectal de la llengua provençal, i a soles des de fa relativament poc, ha mereixcut la categoria de llengua noellatina independent”[16]
Catalunya vol impondre la llengua de Pompeu Fabra (dialecte barceloní) en Valéncia per fanatisme
[17]
  • Wilhelm Meyer-Lübke
Wilhelm Meyer-Lübke , seguint el seu mestre el filòlec alemà Frederic Diez, en 1890 va assignar a la llengua catalana l'estatus de dialecte del provençal en la seua Gramàtica de les Llengües Romàniques,...
[18]

Lübke va adoptar una posició polèmica en quant a la llengua catalana. Seguint el seu mestre Deu, en 1890 va assignar a la llengua catalana l'estatus de dialecte del provençal en la seua Gramàtica de les Llengües Romàniques, on diu:

"En l'Est la transició s'opera a poc a poc en el català en el Roselló: Esta última parla (parler), que no és més que un dialecte provençal...."
[19].

No obstant això, va canviar este juí en 1925, despuix de ser nomenat "Mantenidor dels Jochs Florals de Barcelona" i haver segut "onerosament fidelisat" per la burguesia nazionalista catalana: va ser llavors quan va començar a utilisar generalisadament el nom de "llengua catalana", pero en l'afirmació de les seues concordances en el provençal per a tot el conjunt idiomàtic catalá-valenciá-balear.

Esta nova denominació fon invalidada pel reputat gramatiste i filòlec Menendez Pidal en la seua obra Gramàtica Històrica (Madrit, 1977) on va demostrar la falta de rigor de Meyer Lübke al mateix temps que reconeixia l'independència idiomàtica de la llengua valenciana:

És la Llengua Valenciana la primera llengua romanç lliterària d'Europa dels clàssics de la qual no sols varen aprendre els catalans, sino inclús els castellans
el català és un dialecte del llemosí
[20].

El llemosí (dialecte parlat en Limoges - França) era el terme incorrectament usat ya pels escritors de l'Ilustració del sigle XVIII per a suplantar la definició històrica de Llengua Valenciana.

  • Filòlec alemà Gerhard Rohlfs (Munic, 1986):
El catalá és, en l'essencial, una dependència del Provençal

L'alcoyà (de Balones) defenia la seua autonomia respecte de la catalana, cosa que també oculta el lexicòlec Corominas, saquejador impenitent de l'obra de Martí i Gadea, de la que selecciona lo concordant en la seua teoria immersora.” [22])

Inventar una llengua equival a llengua artificial... Eixa és la llengua que es va inventar Pompeu Fabra prenent d'ací un poc i d'allà un atre poc pero seguint la pauta de la llengua barceloneta”
[23]
  • Ramon Miquel i Planas en la seua coneguda novela “El purgatori del bibliofil. Novela fantàstica“ (Ilustració Catalana. 1918) es manifesta obertament contrari al neocatalaní de Pompeu Fabra a qui denomina despectivament “llengua badaloneta”[24]
  • Mossen Alcover, llingüiste mallorquí, opinava aixina del “dialecte barceloní” (=neocatalaní)
dejectat com a repussai, com a morques, com a dialecte pudent, corromput, tirador i que no et per a on agafarlo... un desbarat ferest no sols dónes del punt de vista lingüístic, sino dónes del punt de vista polític
Ves amb conte, per favor, aquest llenguatge teu es semític. I morfológicamente es barceloní. No podem fer passes en fals perque una cosa es el que tu escrius i una atra distinta es la que esperen els lectors als quals nosaltres podem influir, pero no ignorar
Si mos fixem en lo que ocorria en Catalunya, observarem que fins a Arnau de Vilanova (valencià) i Raimundo Lull(mallorquí), que varen nàixer pels mateixos anys (el valencià en 1238 i el mallorquí en 1235), no hi ha un sol autor que escriga en lo que poguera denominar-se català, és a dir, no hi ha més que trovadors i estos ampraven una llengua d'orige gal (el provençal)
Les diferències gramaticals entre el valencià i el català són suficients com per a haver publicat gramàtiques diferents en una antiguetat major per a la llengua valenciana. Parlar de "Paisos Catalans" és fer pardalets de paper en els documents històrics valencians

Confessió catalana de l'espoli de la llengua valenciana:

L'erudit català Ramon Miquel i Planas, gran estudiós del nostre clàssics valencians, confessava en honestitat en 1905:

Vist el cas (de la llengua) des de Catalunya, no hi ha dubte que, quan més extremen els valencians les pretensions d'autonomia de la seua varietat idiomàtica, enfront del català (dialecte barceloní), major necessitat hi ha per la nostra part de reivindicar l'unitat llingüística de les gents que poblen la franja llevantina de la península en les Illes Balears...
... privar a Catalunya i a la seua lliteratura de l'aportació que representa la producció de les lletres valencianes d'aquella época... sería deixar la nostra lliterària truncada en el centre del seu creiximent i ufana; més encara: sería arrancar de la lliteratura catalana la poesia casi per complet, puix en cap atre moment abans de la Renaixença, ha arribat a adquirir l'esplendor en que es mos mostra gràcies als Ausias March, als Roiç de Corella, als Jaume Roig, als Gaçull, als Fenollar i a atres cent més...
[25]

I tots ells són autors valencians (mai catalans) que diuen en els seus texts: "Estic escrivint en la meua Llengua materna Valenciana".

Per a Miquel i Planas tots els mals de la “Revolució” venien de la “reforma llingüística fabriana” (=del químic Pompeu Fabra).

Vore també[editar]

Referències[editar]

  1. Universitat de Girona publicat en Las Provincias el 2/11/1992
  2. ¿Lengua valenciana o dialecto barceloní?.Ed.cit. 2008. Pág 16.
  3. "Cronologia Històrica de la Llengua Valenciana" de Mª Teresa Puerto Ferre, Ricart Garcia Moya i Ignaci Culla Hernández. Diputació de Valéncia. ISBN 978-84-7795-470-5
  4. Llengua Valenciana o dialecte barceloní?. Puerto Ferre ,T. ed. cit. 2008 p. 19.
  5. Geografia del Regne de Valéncia. Carreres Candi, Fco. ed. cit. 1927, p. 692
  6. Llengua Valenciana o dialecto barceloní?. Puerto Ferre ,T. Ed. cit 2008, p. 19
  7. Faltes ortogràfiques catalanes. Junato, F. Les províncies 19-06-1997
  8. Llengua Valenciana o dialecte barceloní?. Puerto Ferre ,T. Ed. cit. 2008,p. 22,
  9. dit quan en 1913 es votaven les noves "normes fabrines” del laboratori del químic Pompeu Fabra, fabricant de l'actual neo_catalá.
  10. Martí de Riquer. Història de la Lliteratura Catalana. Ed. cit. 1964 (p. 21)
  11. Martín de Riquer. Història de la Lliteratura Catalana (Tom I)
  12. Guinot.J.Mª. Qüestions de Llengua”. Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Série Filològica. Ed.cit. 1990).
  13. F. Juanto. “Faltes ortogràfiques catalanes” Las Provincias. 19.06.1997
  14. F.Juanto. Faltes ortogràfiques catalanes. Las Provincias. 19.06.1997
  15. Gallach. Història d'Espanya” de Gallach. Barcelona. Ed.cit. 1935.
  16. Antoni Badia Margarit. Gramàtica Històrica Catalana. 1952.
  17. Catedràtic de Llingüística Francisco Rodriguez Adrados, Acadèmic de la RAE. Valéncia Hui. 28.02.2008.
  18. [http.//www.es.wikipedia.org/wiki/Wilhelm_Meyer-Lübke Cites Wikipedia]
  19. Wilhelm meyer-lübke. Gramàtica de les Llengües Romàniques (p. 14)
  20. Orígens de l'espanyol”. Mayans i Ciscar. Madrit, 1873
  21. Gadea. Tipos. Ed.cit. 1908, p. 298
  22. Ricart Garcia Moya
  23. Francisco Giner Mengual. Cartes destapades. Levante-EMV 22/12/1982
  24. Ramón Miquel i Planes.El purgatori del bibliofil. Ilustració Catalana. 1918
  25. Ramón Miquel i Planes. Pròlec del "Cansoner Satíric Valéncia dels sigles XV i XVI".1905

Bibliografia[editar]

  • PUERTO FERRE, Mª Teresa. Lengua Valenciana, una lengua suplantada (Valéncia, 2006, Diputació de Valéncia)
  • PUERTO FERRE, Mª Teresa. ¿Lengua Valenciana o dialecto barceloní? (Catalan strategies against the Valencian Language). (Valéncia, 2008, Lo Rat Penat).

Enllaços externs[editar]