Emilio Lledó
| Emilio Lledó Íñigo | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Filòsof i escritor. | ||
| Naiximent: | 5 de novembre de 1927 | ||
| Lloc de naiximent: | Sevilla, Andalusia, Espanya | ||
Emilio Lledó Íñigo (Sevilla, 5 de novembre de 1927) és un filòsof i escritor espanyol format en Alemània, que ha segut professor de les universitats de Heidelberg, La Laguna, Barcelona i Madrit (UNED). És membre des de 1994 de la Real Acadèmia Espanyola (RAE), en la que ocupa el silló "ele" minúscula.
Biografia[editar | editar còdic]
Els seus pares eren del municipi sevillà de Salteras, Emilio Lledó naixqué en el barri de Triana de Sevilla en l'any 1927, encara que en sis anys es va traslladar a Vicálvaro, per llavors un poble chicotet de Madrit. Allí estudià la primària en un mestre que recordarà de per vida, el qual va tindre que fugir en concloure la Guerra Civil Espanyola.
Cursà l'ensenyança secundària en l'Institut Cervantes de Madrit i es va llicenciar en filosofia en l'Universitat de Madrit en 1952, a on fon recolzat per un jove de nom Julián Marías. De colp i repent es va anar a Alemània, i va proseguir els seus estudis en mestres alemans; en filosofia, Hans-Georg Gadamer sobretot, ademés de Karl Löwith; Otto Regenbogen, qui el va encaminar cap a la filologia clàssica. Va poder concloure allí la seua tesis doctoral en conseguir-li Gadamer una beca de la "Alexander von Humboldt Stiftung".
En 1955 es va incorporar a l'Universitat de Madrit com a ajudant de Santiago Montero Díaz. Pero va retornar a Alemània, casat. Gadamer era decà de la Facultat i li va comunicar que hi havia un lloc per ad ell en Heidelberg. I, si be en 1958 va obtindre una càtedra de secundària, va demanar l'excedència per a tornar de nou a Alemània, a on estaria dèu anys en total, durant eixa etapa.
En 1962 va retornar a Espanya, ya que, finalment, es va incorporar a la docència secundària en l'Institut Núñez de Arce en Valladolit, en la seua dòna, Montserrat Macau Matas (fallida en 1971, als 39 anys d'edat), catedràtica d'alemà. Als dos anys, en 1964, Lledó va obtindre la càtedra de Fonaments de filosofia i Història dels sistemes filosòfics de l'Universitat de La Laguna (Tenerife), a on es va traslladar, lo que fon una experiència decisiva en la seua vida.
Poc despuix, en 1967, oposità a la càtedra d'Història de la Filosofia de l'Universitat de Barcelona, la va obtindre i va permanéixer onze anys molt fructífers en la capital catalana.
L'activitat docent ha segut fonamental en la trayectòria de Lledó. Una mostra molt significativa de la seua vida activa en els alumnes ha segut el número de treballs d'investigació que ha dirigit en els seus anys universitaris: sumen 31 tesis doctorals i 95 tesines de llicenciatura. Molts d'ells són hui llibres de pes.
En 1978 es va traslladar a la UNED de Madrit. I en la UNED ha desenrollat una activitat notable fins a la seua jubilació, si be va tornar a Alemània durant un temps com a investigador, puix en 1988 fon nomenat membre vitalici (fellow) de l'Institut per a Estudis Alvançats de Berlín (Wissenschaftskolleg), i es va establir allí durant tres anys, ya que també estigué en l'Universitat lliure d'eixa ciutat. Precisament allí va escriure dos de les seues grans monografies: El silencio de la escritura i El surco del tiempo.
Fon elegit el 11 de novembre de l'any 1993, membre de la Real Acadèmia Espanyola (RAE); va prendre possessió el 27 de novembre de 1994, i ocupa el silló "l" (ele) minúscula; en eixa institució va eixercitar el càrrec d'Acadèmic Bibliotecari (1998-2006) i colabora activament en ella.
Obra[editar | editar còdic]
Emilio Lledó traduí de jove el clàssic de Wilhelm Capelle, Història de la filosofia grega (última edició, Gredos, 2003). Més tart, prologà extensament edicions de Plató (de qui havia traduït varis diàlecs) i d'Aristóteles. Per una atra part, va colaborar en treballs colectius per a la difusió de la filosofia. I ha dirigit una colecció selecta de pensament per al Círcul de Llectors (en castellà, Círculo de Lectores).
Publicà molt pronte, la seua tesis doctoral El concepto 'poiesis' en la filosofia griega (1961), que solament s'ha difòs recentment, en 2010, en traduccions dels texts clàssics i noves paraules introductòries.
Pero en una primera etapa de treballs Lledó, sobretot, escrigué dos llibres que definixen el seu personal modo de treballar en la filosofia i la seua evolució reflexionant sobre la llengua i de l'història: Filosofía y lenguaje (1971) i Lenguaje e historia (1978), abdós molt reeditats. Aixina mateix feu un balanç sobre el pensament d'eixos anys d'ebullició en La filosofía, hoy (1975).
En els huitanta, entregà la seua monografia sobre El epicureísmo, molt reeditada i intensa, i atres dos llibres que varen donar nou impuls al seu treball: La memoria del logos, que és un minuciós recorregut sobre els diàlecs de Plató, i Memoria de la ética, que gira entorn a la moral d'Aristóteles (abdós són autors de referència per ad ell, junt a Kant o Nietzsche). Sobre eixa base, construirà recentment El origen del diálogo y de la ética. Una introducción al pensamiento de Platón y Aristóteles, en 2011.
Un atre tipo d'ensajos, de 1991 i 1992, definixen més la seua expressió actual, cada volta més oberta. Aixina, El silencio de la escritura, que va obtindre el Premi Nacional d'Ensaig, i El surco del tiempo, treball nou sobre el Fedro platònic.
Despuix, en 1998, va recopilar un voluminós llibre d'artículs, Imágenes y palabras: ensayos de humanidades, a on donava conte de la seua àmplia llabor indagadora. Prèviament, en Días i libros (1994) —hui en la colecció Austral 2018— havia arreplegat un abundant número de texts breus com a comentariste de la filosofia i de la cultura en general. Aixina mateix, va agrupar les seues conversacions fins a 1997 en el volum Palabras entrevistas.
Reconeiximents[editar | editar còdic]
Emilio Lledó ha rebut innumerables premis, guardons i reconeiximents en tota la seua trayectòria professional, podem destacar, entre atres:
- Premi de Cultura María Zambrano (2008) concedit per la Junta d'Andalusia.
- Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (2014)
- Premi Princesa d'Astúries de Comunicació i Humanitats (2015)
- Medalla d'Or de la Comunitat de Madrit (2018)
- Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts (2020)
En el poble del seus pares (Salteras, Sevilla) s'inaugurà una biblioteca en el seu nom