Esclavitut

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar
L'esclavitut de Jean-baptiste Debret

Esclavitut és la situació en la qual un individu està devall el domini d'un atre, perdent la capacitat de dispondre lliurement de si mateix.

El fenomen de l'esclavitut es remonta a les civilisacions antigues. Històricament s'ha demostrat que la seua raó de ser radica en l'enfortiment i sosteniment de l'activitat econòmica, ya que normalment els esclaus eren empleats com a mà d'obra, encara que hi ha excepcions, com els geníssers, o certa tribu africana que rapten alguns individus d'atres tribus i els droguen en tal decaïment de les seues funcions que a soles són usats com a instruments sexuals, fent tal menyscapte del seu físic encara que estant ben alimentats acaben morint.

És de notar que en la naturalea també es dona l'esclavitut, com a eixemple certes formigues que roben nimfes d'atres races més chicotetes i les fan treballar per al seu profit.

Clar és l'eixemple de la colonisació d'Amèrica o les pràctiques de l'antic Imperi Romà ademés dels plantejaments polítics de la Grècia Antiga on el mateix Aristòtel sosté que l'esclavitut és un fenomen natural. Mintz i Elkins consideren que hi ha una relació recíproca entre capitalisme i esclavitut, ells evidencien que conforme varia el dinamisme del capitalisme, el caràcter repressiu de l'activitat laboral també varia. Atres investigadors com Lester Thurow sostenen que mentres la democràcia és incompatible en l'esclavitut, el capitalisme no ho és, per lo qual l'esclavitut sol reaparéixer en la mateixa proporció que avança les formes autoritàries de govern.[1]

El Dia Internacional del Recort de La Tracta d'Esclaus i de la seua Abolició se celebra el 23 d'agost, mentres que el Dia Internacional per a l'Abolició de l'Esclavitut se celebra el 2 de decembre.

També s'entén per esclavitut la condició de persones subjectes als designis d'atres sense opció a rèplica, discrepància, decisió o protesta.

L'esclavitut en l'antiguetat[editar]

Els primers escrits en els que es té constància de la presència d'esclaus en una gran civilisació és en Mesopotàmia durant l'época sumèria, si be molt llimitada. En l'Antic Egipte un número d'esclaus suficient com per a tindre certa importància social es va donar a soles en alguns periodos, especialment en l'Imperi Nou. L'orige dels esclaus provenia de les conquistes i no existia una regulació jurídica sobre els mateixos. Estava un atre periodo també cridat Cicle de Ceso.

L'esclavitut com a pràctica social i econòmica fon usual en l'antiguetat greco-romana, i les dos poden considerar-se les primeres societats "esclavistes" a l'estar sustentada la seua base econòmica per este sistema. L'estatus social i el paper dels esclaus era considerat inferior o inexistent en relació a una persona lliure. La societat de l'Antiga Grècia tenia fonamentada filosòficament l'esclavitut que, per a Aristòtel era la garantia indispensable per a que els hòmens lliures pogueren dedicar el seu temps a la política i bon govern de la ciutat. En l'Antiga Roma la pràctica de l'esclavitut es regula, en algunes ocasions al mínim detall, establint-se la manumisió com a fòrmula de lliberació dels esclaus, sempre en causa. Del sigle V a. C. al sigle I és l'época de més implantació i extensió de l'esclavitut. Durant l'Imperi Romà escomença a remetre sobretot per l'esgotament de les fonts tradicionals de suministrament de nous esclaus com a resultat de la finalisació de l'expansió territorial romana (sigle I).

En Europa durant l'Edat Mija l'esclavitut desapareix sent substituïda per la servitut. Hi ha un intens debat entre historiadors respecte a la cronologia, les causes i les formes en que es produí este fet. Les postures que situen la desaparició del sistema esclaviste en data més primerenca, en l'época de les invasions bàrbares del sigle V, serien les dels historiadors marxistes, inclòs el propi Karl Marx; per un atre costat autors com Georges Duby o Pierre Bonnassie, recolzats en una ingent documentació, la situen en el sigle XI, al mig de la cridada revolució feudal. Segons est últim autor l'auge de l'esclavisme es donaria en el sigle VII, en plena Alta Edat Mija.[2]

En tot cas els serfs, a diferència dels esclaus, eren lliures, o més be semi-lliures, i gojaven d'una série de drets pero estaven lligats per compromisos de treball a la terra i al senyor feudal. En el món musulmà i en Bisanci també es va mantindre la tradició arreplegant els antics costums romans. A finals del sigle XV, l'esclavitut en Europa era molt reduïda, encara que això més per raons d'escassea que per desenroll moral o filosòfic, ya que la mateixa fon traslladada i sumament estesa en el nou continent per les potències europees.

El comerç negrer[editar]

El comerç triangular serví econòmicament els interessos de les colònies americanes i era base del sistema de producció de les plantacions aixina com del creiximent preindustrial en Europa. Es tracta del camí dels barcos entre els ports d'Anglaterra, Portugal, Espanya i França, cap al Carib, una vegada carregats per la costa oest d'Àfrica.

En l'arribada i conquista d'Amèrica, per part dels europeus, es traçaren plans d'expansió que exigien mà d'obra barata. En un principi s'esclavisà als pobles indígenes americans pero la llegislació espanyola es va plantejar molt pronte la solicitut de dita pràctica (gràcies als escrits de Bartolomé de les Casas i de l'Escola de Salamanca), i feu que s' importaren persones esclavisades d'Àfrica, que ademés tenien major resistència física i a les malalties, especialment les tropicals, començant aixina un comerç a gran escala d'esclaus africans: el comerç negrer.

Cap al sigle XVII n'hi hagué un gran increment en el número d'esclaus degut a la seua importància com a mà d'obra, en les explotacions agrícoles de gran extensió (sistema de plantacions) en Amèrica del Nort, del Sur i, principalment, en el Carib. Segons l'historiador britànic Eric Hobsbawm la sifra d'esclaus africans transportats a Amèrica seria d'un milló en el sigle XVI, tres millons en el XVII i durant el sigle XVIII arribaria als 7 millons, permetent una enorme acumulació de capital de cara al desenroll del capitalisme europeu durant la Revolució industrial.[3]

Est increment en el comerç negrer fon acompanyat, en la majoria dels cassos, per una forta ideologia racista: els negres eren considerats sers inferiors, assimilats a sovint a animals, sense tan sols poder ser considerats subjectes de dret i per tant considerats, jurídicament, com a coses. Encara que especialment, el debat estava inicialment en si els individus de raça negra tenien ànima humana, ya que en cas afirmatiu esta activitat seria considerada illegal per l'Iglésia, lo qual va portar a un fort moviment per a afirmar que els subjectes de raça negra no tenen ànima. En el cas dels indígenes d'Amèrica s'havia decidit que tenen ànima per lo que no se'ls podia esclavisar. De fet era costum en moltes plantacions explotar a l'esclau baix severes condicions fins a la seua mort, puix eixia més barat comprar nous esclaus que millorar les seues condicions de vida. La font d'esclaus fon Àfrica, i l'Illa de Gorée, colònia francesa, fon el lloc precís on es va establir el mercat d'esclaus, també conegut com el lloc sense retorn i on se separaven definitivament les famílies desintegrades per l'esclavitut.

De forma semblant els àraps mantingueren un important tràfic d'esclaus africans, tant a través de rutes creuant el Sàhara com a través de la costa oriental d'Àfrica, fonamentalment l'Illa de Zanzíbar. Este comerç s'estengué des del sigle VII fins al sigle XX i va conseguir proporcions semblants o superiors al comerç negrer de l'Atlàntic.

Les sifres de La Tracta[editar]

El número de persones esclavisades procedents d'Àfrica varia, segons distintes estimacions entre els 10 i els 28 millons de persones,[4] encara que hi ha els que parlen de 60 millons. Fins a 1850, almenys 13 millonscita requerida anren a parar a les colònies d'Amèrica, especialment Amèrica del Nort i el Carib. Ademés l'investigador Enrique Peregalli, calcula que hi hauria que afegir un 25% de morts durant les captures i un atre 25% durant el viage per l'Atlàntic.[5] També es calcula que uns 17 millons varen ser venuts en l'Índic, Mig Orient i el nort d'Àfrica.

Les principals potències esclavistes que varen estar implicades en el comerç i transport de persones esclavisades procedents d'Àfrica en La Tracta Atlàntica, serien segons estimacions:[6]

Els moviments abolicionistes[editar]

A partir del sigle XVIII comencen a ser importants els moviments abolicionistes de l'esclavitut. Dos raons fonamentals existixen per ad això: el sorgiment d'un nou orde filosòfic i polític a partir de les idees de l'Ilustració, que tenen el seu punt culminant en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà de 1789 en la Revolució Francesa, i el sorgiment d'un nou orde econòmic a partir de la Revolució Industrial que s'iniciarà en Anglaterra, que va fer que el sistema esclaviste fora manco convenient que el sistema de treball remunerat. De fet hi ha una correlació directa entre industrialisació i abolicionisme.

El moviment abolicioniste en el Regne Unit comença a ser desenrollat pels quàquers i molt especialment per l'actuació de Thomas Clarkson qui en 7 anys va recórrer 35.000 milles a cavall per a donar a conéixer els horrors de l'esclavisme. El fet que en 1831 es produïra en Jamaica la revolta més important en territori Britànic protagonisada per 20.000 esclaus lliberats que cremaren més de 100 plantacions, va convéncer el govern britànic de l'impossibilitat de mantindre el règim.[8]

La Convenció sobre l'Esclavitut, promoguda per la Societat de nacions i firmada el 25 de setembre de 1926, entra en vigor des del 9 de març de 1927. Acaba oficialment en l'esclavitut i crea un mecanisme internacional per a perseguir als que la practiquen. Les nacions Unides, com a hereua de la Societat de nacions, assumix els compromisos de la Convenció.

En les noves nacions americanes l'abolició, moltes vegades precedida de la llibertat de ventres, es produïx durant el procés independentiste, en alguns casos i en atres durant els primers anys de l'independència. El primer país en que es va abolir l'esclavitut fon Haití en 1803. En Mèxic fon Miguel Hidalgo, el 6 de decembre de 1810, qui abolí l'esclavitut. Li seguiren les províncies Unides del Riu de la Plata en 1813. Entre els últims països en abolir l'esclavitut es troben Cuba, baix domini espanyol, en 1886, i Brasil en 1888. Les revolucions cubanes contra el domini espanyol de finals del sigle XIX es varen sustentar en gran manera en el lent procés d'abolició de l'esclavitut realisat per les autoritats espanyoles.

Imperi Britànic[editar]

En l'Imperi Britànic en successives medides llegislatives (1807, 1827, 1833 i 1834) es prohibix primer la tracta i posteriorment declaren abolida l'esclavitut. La majoria dels països europeus, en molts casos baix pressió britànica, fan lo propi entre 1830 i 1860. No obstant, estes noves lleis "proteccionistes" dels drets humans, eren a soles la frontera de lo que molt de temps despuix va començar a implementar-se, ya que extraoficialment les principals potències seguiren durant molt de temps en el tràfic de persones. No oblidem que la modernisació europea de la mà de la revolució industrial, es va dur a terme gràcies a tota la mà d'obra "de bades" que proporcionà l'esclavitut. Tan sols es va utilisar uns 30 barcos i 1.000 persones per a reprimir el tràfic negrer entre els anys 1808 i 1870.[9]

Espanya[editar]

Anglaterra, que tractava d'influir en les reunions internacionals, subscrigué tractats bilaterals en Espanya en 1814, en el que es prohibia el comerç d'esclaus.[9]

L'abolició llegal de l'esclavitut en l'Espanya peninsular arribà en 1837 i excloïa als territoris d'ultramar donada la pressió eixercida per l'oligarquia de Cuba i Puerto Rico que varen amenaçar d'anexar-se a Estats Units. En la península l'esclavitut de fet havia acabat en la lliberació per part de l'embaixador del sultà de Marroc dels esclaus musulmans de Barcelona, Sevilla i Cadis, per mig de la seua compra, en 1766.

Per lo que fa a les colònies en una fase que va des de principis del sigle XIX fins a 1860, a soles defengueren l'abolició la pressió britànica i algunes personalitats aïllades que no varen tindre èxit.

La pressió anglesa va conseguir la promulgació de la nomenada llei de 1837 d'abolició de l'esclavitut en l'Espanya metropolitana i les no respectades lleis de prohibició del tràfic negrer de 1817 i 1835 i de persecució del mateix de 1845 i 1867. Després de la Guerra de Secessió, Estats Units es sumà al Regne Unit en les seues pressions abolicionistes sobre Espanya.

El 2 d'abril de 1865 es crea la Societat Abolicionista Espanyola per iniciativa del facendat portorriqueny Julio Vizcarrondo, traslladat a la península despuix d'haver lliberat als seus esclaus. El 10 de decembre del mateix any funda el seu periòdic “L'abolicioniste”. En el soport de polítics que varen forjar la Revolució de 1868, “La Gloriosa” que destronà a Isabel II.

Com a conseqüència d'això, en 1870, sent ministre d'ultramar Segimundo Moret, es va promulgar una llei cridada de “llibertat de ventres” que concedia la llibertat als futurs fills de les esclaves i que irrità als esclavistes. En 1872 el govern de Ruiz Zorrilla va elaborar un proyecte de llei d'abolició de l'esclavitut en Puerto Rico.

Contra este proyecte es deslligà una feroç oposició. Per a coordinar l'acció opositora es varen crear en unes quantes ciutats com Madrit, Santander, Cadis, o Barcelona Circulos Hispano Ultramarinos de ex-residentes de las Antillas i es va impulsar també la constitució en unes quantes ciutats de la “Lliga Nacional” antiabolicionista. Instigaren insubordinacions de la noblea al rei Amadeu de Saboya, conspiracions, campanyes de prensa i manifestacions dels carrers, com la del 11 de decembre en Madrit, que va tindre com a rèplica la que va organisar en esta ciutat la Societat Abolicionista Espanyola el 10 de giner de 1873. Tal crispació s'explica, puix es vea en la lliberació dels 31.000 esclaus portorriquenys, un temut preàmbul de la lliberació dels quasi 400.000 esclaus cubans.

Precisament, l'oposició ad este proyecte de llei abolicioniste fon un dels elements més visibles, en la prensa conservadora, de crítica al rei Amadeu, retraent-li que no s'enfrontara de forma dubtosament constitucional, a un Parlament dominat per una aliança, en esta qüestió, de monàrquic-progressistes (com el mateix cap de govern Ruiz Zorrilla) i de republicans (com Castelar o Pi Margall). Segons el Diari de Barcelona, el 7 de febrer de 1873 s'haguera produït un colp militar si el rei l'haguera llegitimat en el seu soport. En el seu lloc, Amadeu ratificà l'orde del govern de dissoldre l'arma d'artilleria. A continuació, el 11 de febrer, abdicà.

La llei per la qual s'abolia l'esclavitut en Puerto Rico fon finalment aprovada el 25 de març de 1873, un mes despuix de l'abdicació del rei i d'haver-se votat la proclamació de la Primera República Espanyola. Cuba hagué d'esperar set anys més, ya que la definitiva abolició no va arribar fins al 17 de febrer de 1880, ya en el regnat d'Alfons XII.

Contracte esclaviste Lima / Perú 13.10.1794


Argentina[editar]

L'Assamblea de l'Any XIII de les províncies Unides del Riu de la Plata va dictar la llibertat de ventres en 1813 i la Constitució de la nació Argentina, de 1853, donà per abolida completament l'esclavitut en l'artícul 15. La denominada "llibertat de ventres" declarada en l'Assamblea de l'any 1813 va consistir en el fet que, precisament, el ventre de les esclaves era lliure; per tant tot el naixcut despuix de la declaració de l'Assamblea com a fill d'una dòna esclava, no era esclau sino lliure. Pero els naixcuts abans si eren esclaus permaneixien esclaus. I aixina fon fins el 01 de maig de 1853 que entra en vigència la Constitució Nacional (l'actual deriva d'ella), que en el seu artícul 15 dia i contínua dient encara hui:

En la nació Argentina no hi ha esclaus: els pocs que hui existixen queden lliures des de la jura d'esta Constitució; i una llei especial reglarà les indemnisacions a que done lloc esta declaració. Tot contracte de compra i venda de persones és un crim que seran responsables els que el celebraren, i l'escrivà o funcionari que ho autorise. I els esclaus que siga com siga s'introduïxquen queden lliures pel sol fet de chafar el territori de la República.

No obstant, allò quedà en el paper. Va continuar havent esclaus en territori argentí fins a 1853 quan la flamant Constitució l'abolí definitivament. Encara aixina, en l'Estat de Buenos Aires, separat del restant de la Confederació, l'esclavitut continuà fins a 1861 quan despuix de la Batalla de Pavó el país fon reunificat. Quan en 1813 la Primera Junta va decretar la "Llibertat de Ventres", ho va fer de manera nominal. Les grans famílies continuaren tenint esclaus i els fills d'estos, varen seguir devall la mateixa condició. La majoria d'aquells negres anaren a engrossar els eixèrcits patris, especialment els de Buenos Aires i a poc a poc, la raça es va extinguir. Val la pena recordar que la Primera Junta a soles governà un any. L'historiografia oficial argentina ha ensenyat des de la seua implantació que en 1813 l'esclavitut fon completament abolida en el Riu de la Plata, afirmació que constituïx una verdadera falàcia. L'esclavitut va resorgir, de fet, en la conservadora regió noroest (particularment en Jujuy i Salta) a principis del Sigle XX, quan mils d'indígenes foren obligats a treballar en les plantacions de canya de sucre, en l'anuència de les autoritats provincials.

Colòmbia[editar]

En 1810, durant la creació de l'efímer Estat de Cartagena, es prohibí totalment la tracta i comerç d'esclaus negres. En 1816 Simón Bolívar va promoure l'enrolament d'esclaus en l'eixèrcit independentiste en la promesa de llibertat casi immediata, pero no fon fins a 1821 durant el Congrés de Cúcuta que es va iniciar un procés polític seriós a la busca de l'abolició de l'esclavitut. Per iniciativa de José Félix de Restrepo es promogué la llibertat de ventres, obligant també als esclavistes a vestir i alimentar als fills lliberts. La Constitució de Cúcuta en els artículs 1 i 15 resa:

Seran lliures els fills de les esclaves que naixquen des del dia de la publicació d'esta llei en les capitals de província, i com a tals s'inscriuran els seus noms en els registres cívics de les municipalitats i en els llibres parroquials.
Es declaren perpètua i irrevocablement lliures tots els esclaus i parts d'esclaves que havent obtengut la seua llibertat en força de lleis i decrets dels diferents governs republicans, varen ser despuix reduïts novament a l'esclavitut pel govern espanyol. Els juges respectius declararan la llibertat, acreditant-se degudament.

En 1823 es declarà la total prohibició del comerç d'esclaus. Finalment, despuix de dificultats i violacions a la iniciativa, el 21 de maig de 1851 es va decretar la llibertat dels esclaus a partir del 1 de giner de 1852, comprometent a l'estat a pagar als propietaris una indemnisació a través de bons.

Chile[editar]

El 11 d'octubre de 1811, en els temps de la Pàtria Vella, gràcies a l'iniciativa de Manuel de Sales, un connotat intelectual i polític de l'época, s'establix la llibertat de ventres, que va consistir en declarar lliures als fills d'esclaus que naixqueren a partir d'eixe instant en el país. Aixina mateix es declaren els seus ventres "igualment lliures" de forma d'evitar accions fraudulentes, com la venda de les mares en l'estranger. El decret agrega que tots els esclaus que permaneixquen més de sis mesos en el territori o que estigueren de pas quedaran lliures.

Dotze anys més tart, el 11 d'octubre de 1823, José Miguel infant presentà en el Congrés un proyecte de llei que va propondre l'abolició total de l'esclavitut. La nova llei, aprovada el 24 de juliol del mateix any, senyala que són lliures tots aquells naixcuts des de 1811 d'ara en avant, i els seus descendents; i tots aquells que chafen el territori de la República.

Finalment la Constitució de 1823 , arreplega les idees d'infant i es pronuncia contra l'esclavitut En l'Artícul 8: "En Chile no hi ha esclaus: el que chafe el seu territori per un dia natural serà lliure. El que tinga este comerç no pot habitar ací més d'un més, ni naturalisar-se mai.".

L'actual Constitució de 1980, en l'artícul 19 rendix tribut a infant en la seua redacció

  • "artícul 19: La Constitució assegura a totes les persones:
    • (...)NÚM. 2.- "... En Chile no hi ha esclaus i el que chafe el seu territori queda lliure""

Equador[editar]

La tesis abolicionista es discutia en l'Amèrica Andina des de l'época de Bolívar, no obstant no tingué gran acollida, degut fonamentalment a que les societats andines no havien arribat a l'época de desenroll industrial. Al basar la seua economia en l'explotació agrícola, els era indispensable mantindre l'esclavitut. Açò fon comprés per Bolívar, qui preferi deixar la manumissió dels esclaus per a despuix d'afirmada l'unitat gran-colombina. Al no resoldre's mai este primer escull, va quedar l'abolició com una tasca pendent de la generació dels llibertadors.


En la República de l'Equador la manumissió dels esclaus fon proclamada el 24 de juliol de 1851 per obra de José María Urbina, quan era Cap Suprem. Quan Urbina va decretar la manumissió dels esclaus, establí un sistema d'indemnisació als ex-amos, per a tal efecte, gran part del presupost estatal dels anys 1851 i 1852 es va destinar ad este fi.

Esta medida seria ratificada per l'Assamblea Nacional Constituent el 18 de setembre de 1852. L'Assamblea Constituent va debatre fortament entre l'abolició immediata i l'abolició escalonada (a determinis). Els representants de la regió Costa defenien l'abolició immediata, puix el seu sistema de producció agrícola necessitava més treballadors, els quals arribarien una vegada lliberats de la seua esclavitut en la regió Sierra. Esta tesis s'impongué i els esclaus foren lliberats immediatament. Molts lliberts de la Serra varen emigrar a la Costa. La reacció dels terratinents serrans contra l'abolició de l'esclavitut fon tal que acabà derrocant el successor d'Urbina, Francisco Robles, i va sumir al país en la crisis més gran de la seua història (1859) que quasi desapareix el país.

Mèxic[editar]

L'héroe de l'Independència, Miguel Hidalgo, Generalíssim d'Amèrica, en la ciutat de Guadalajara, el 2 de decembre de 1810, va abolir l'esclavitut en els decrets següents: 1.-Que tots els amos d'esclaus hauran de donar-los la llibertat, dins del terme de deu dies, baix pena de mort, la que se li aplicarà per transgressió d'este artícul. 2.-Que cesse per a lo successiu la contribució de tributs respecte de les castes que el pagaven i tota exacció que als indis se'ls exigixca. 3.-Que tots els negocis judicials, documents escritures i actuacions es faça us de paper comú, quedant abolit el de paper sagellat. 4.-Que tot aquell que tinga instrucció en el benefici de la pólvora, puga llaurar-la, sense més obligació que la d'oferir el govern en les vendes per a l'us dels seus eixèrcits, quedant igualment lliures tots els simples que es compon.

Veneçuela[editar]

Durant la guerra d'independència els eixèrcits espanyols i republicans oferien la llibertat als esclaus que s'uniren a les seues files, a la seua vegada l'época d'independència va vore algunes de les sublevacions d'esclaus més violentes en l'història del país. Simón Bolívar (president i llibertador) decretà durant l'expedició dels Cayos l'abolició de l'esclavitut en Veneçuela, pero a causa del fracàs de l'expedició no aplega a majors la dita medida. Fon en 1821 durant el Congrés de Cúcuta que es va iniciar un procés polític seriós a la busca de l'abolició de l'esclavitut, es promogué la llibertat de ventres, obligant també als esclavistes a vestir i alimentar als fills lliberts. En els artículs 1 i 15 resa:

Seran lliures els fills de les esclaves que naixquen des del dia de la publicació d'esta llei en les capitals de província, i com a tals s'inscriuran els seus noms en els registres cívics de les municipalitats i en els llibres parroquials.
Es declaren perpètua i irrevocablement lliures tots els esclaus i parts d'esclaves que havent obtengut la seua llibertat en força de lleis i decrets dels diferents governs republicans, varen ser despuix reduïts novament a l'esclavitut pel govern espanyol. Els juges respectius declararan la llibertat, acreditant-se degudament.

En 1823 es va declarar la total prohibició del comerç d'esclaus. La població esclava havia anat reduint-se gradualment fins a aplegar en els anys 1850 a ser una suma insignificant de la força de treball. Durant la presidència de José Gregorio Monagas es donaria el pas final a l'abolició de l'esclavitut en el decret del Congrés de la República el 24 de març de 1854, el Govern veneçolà va pagar als amos una quota monetària per cada esclau.

Panamà[editar]

En Panamà, l'esclavitut és abolida l'any de 1851.[10]

Perú[editar]

L'esclavitut és abolida per decret del president Ramón Castilla el 3 de decembre de 1854, en esta proclama que "restituïx, sense cap condició, la llibertat dels esclaus i serfs lliberts, complint solemnement un deure de justícia nacional". Este decret va servir per a que de dos a tres mil esclaus se sumaren a l'eixèrcit de Castilla que combatia contra Rufino Echenique i fon decisiu en el seu triumf en la batalla de La Palma, el 5 de giner de 1855.[11] Hi ha que indicar que en temps del Virregnat del Perú, els esclaus podien comprar la seua llibertat i la dels seus fills, devenint en negres forros o lliberts.

Brasil[editar]

La primera llei abolicionista de Brasil, La Llei de Ventre Lliure, fon promulgada el 28 de setembre de 1871 pel gabinet del Vescomte de Riu Branco. Esta llei va donar la llibertat als fills d'esclaus naixcuts a partir d'eixa data, encara que els mateixos continuaven devall la tutela dels seus amos fins a complir els 21 anys d'edat.

En 1880 Joaquim Nabuco i José de Patrocini creen la Sociedade Brasileira Contra a Escravidao que serà el primer pas per al desenroll d'una forta campanya abolicionista a la qual se sumaran advocats, intelectuals, periodistes i l'Iglésia Positivista de Brasil entre atres. Hi ha que destacar l'actuació de l'ex-esclau i advocat Lluïu Gamma, un dels héroes de la causa abolicionista.

En 1885, a causa de la pressió eixercida per l'opinió pública i la posició abolicionista europea es promulga la Llei Saraiva - Cotegipe (coneguda com a Llei dels Sexagenaris) que donava la llibertat als esclaus en més de 60 anys.

Per fi, un 13 de maig de 1888 El Govern Imperial, a través de la Princesa Isabel, firmà la cridada Llei Àurea que abolí l'esclavitut en Brasil.

Estats Units d'Amèrica[editar]

En Estats Units l'esclavitut és abolida primer en el nort industrial, sent esta una de les causes de la cridada Guerra de Secessió, per a finalment abolir-se en tot el territori al caure derrotat el sur en 1865 pel president Abraham Lincoln.

L'esclavitut en l'actualitat[editar]

A pesar de l'entrada en vigor de la Convenció sobre l'Esclavitut i d'estar 'oficialment prohibida' en casi tots els països, l'esclavitut contínua existint en gran escala, tant en les seues formes tradicionals com en forma de 'nova esclavitut'. Segons un estudi publicat l'any 2000 podria haver uns 27 millons d'esclaus en tot el món ([12]). Un dels països que mantenen l'esclavitut i la protegixen és Mauritània, contra el govern de la qual s'han alçat diverses veus en 2005.[13]

Aixina mateix en molts llocs del món continuen existint zones on hi ha gran cantitat de persones vivint en un règim d'esclavitut semblant als de l'antiguetat. Sobretot en zones on les administracions pràcticament no existixen, no apleguen fàcilment o no s'oponen i lluiten contra ella a causa de la corrupció dels funcionaris que han de controlar-la, com en la Selva Amazònica per eixemple.

Segons el Departament d'Estat nortamericà, hi ha de 90.000 a 300.000 persones esclaves en Sudan. Estos esclaus són comprats i venuts en uns moderns mercats d'esclaus. En 1989, una dòna o un chiquet de la tribu Dinka costaven 90 dólars. Uns quants mesos despuix, el preu va caure fins als 15 dólars, ya que l'oferta era molt superior. Se'ls obliga a canviar la seua religió, i a convertir-se a l'islam. Els canvien els seus noms per atres àraps, i són forçats a parlar una llengua que no coneixen.[14] L'organisació humanitària Christian Solidarity International porta, des de 1995, comprant esclaus per a lliberar-los, pagant 50 dólars per cada u.

Reflexionant sobre la relació entre esclavitut i capitalisme, l'economiste lliberal Lester Thurow sosté que:

Democràcia i capitalisme partixen de creences molt diferents sobre l'adequada distribució del poder. La primera es basa en la distribució equitativa del poder polític, «un home, un vot», mentres que el capitalisme creu que és deure dels econòmicament aptes expulsar als no aptes fora del negoci i eliminar-los. La «supervivència del més apte» i les desigualtats en el poder de compra són la base de l'eficiència capitalista. El primer és el lucre personal i per tant les empreses es fan eficients per a enriquir-se. Per a dir-ho en la seua forma més crua, el capitalisme és perfectament compatible en l'esclavitut, la democràcia no.[1]

Els vegans consideren que l'explotació animal és una forma d'esclavitut basada en un criteri arbitrari: l'espècie animal (especisme).

Notes[editar]

  1. 1,0 1,1 Thurow, Lester. El futur del capitalisme, 1996.
  2. Pierre Bonnassie, de l'esclavisme al feudalisme en l'Europa occidental, Editorial Crítica, 1993, Barcelona, Pp.14-29.
  3. Eric Hobsbawm Industria y Imperio, Editorial Crítica, 2001 p.48
  4. Sifres de l'esclavitut
  5. La esclavitud: América conquistada, Africa esclavizada
  6. Thomas, Hugh. The Slave Trade, 1997.
  7. EH.Net Encyclopedia: Slavery in the United States<!- Títul generat per un bot ->
  8. http://www.nodo50.org/redrentabasica/textos/index.php?x=602 "200 anys de l'abolició de l'esclavitut en Gran Bretanya: Rebels i radicals, darrere de l'abolició"
  9. 9,0 9,1 200 anys de l'abolition Act
  10. http://www.uninorte.edu.co/catedrafulbright/ediciones/catedra2006/Independecia_negra_Dr_Omar_Ali.PDF Independència Negra en la Diàspora Africana Omar H. Ali, PH.D. Departament d'Història Towson University
  11. "Breu història de l'esclavitut en el Perú", Carlos Aguirre, 2005
  12. Kevin Beles - La Nova Esclavitut en el món Global - Ed. Sigle XXI
  13. afrol News - "L'esclavitut contínua aguaitant sobre Mauritània"
  14. L'esclavitut: una intolerable injustícia que persistix

Bibliografia adicional[editar]

  • Adam Hochschild, Enterrad las cadenas: profetas i rebeldes en la lucha por la liberación de esclavos de un imperio, Edicions Península, 2006, ISBN 978-84-8307-701-6
  • Hugh Thomas, La trata de esclavos, Planeta, Barcelona, 1998 (1997)
  • Carlos Aguirre, Breve historia de la esclavitud en el Perú, Fondo Editorial del Congrés del Perú, 2005

Vore també[editar]

Enllaços externs[editar]