Escultura romànica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Relleu representant el dubte de Sant Tomás. Monasteri de Siges.

L'escultura romànica, s'inserta en general, dins de les metes artístiques del moviment de l'art romànic, inclosa la comunicació entre l'Iglésia catòlica i entre els fidels, monges i dinasties califals de l'época lo que és el regne de Deu en la terra i el temple. Aixina, l'escultura va tindre una estreta relació en l'arquitectura, insertant-se com un element complementari, i es va dedicar principalment a l'ensenyança de les escenes bíbliques en relleus de pedra que foren comprensibles per als creents llaics. Esta activitat es va desenrollar entre el sigle XI i el XII, en correspondència en les diferents parts de Europa, del sigle XII o la primera mitat del XIII.

És el romànic del sigle XI, en el que es donen a conéixer les primeres obres d'escultura monumental que es presenten des del sigle V, periodo en el que deixen d'existir peces de bulto redó (peces tridimensionals) i observen un aument de la producció de chicoteta escultura i treballs en metal, desenrollats durant el periodo prerromànic.

L'espenta del nou factor de producció de l'escultura va ser la ruta de pelegrinage cap a la Catedral de Santiago de Compostela, a lo llarc del com es varen alçar noves iglésies baix l'organisació de la Orde de Cluny. Estos temples varen ser construïts en llocs de pas en este periodo de fervor religiós, per a un acolliment espiritual de peregrins i l'exposició de les relíquies. França i el nort d'Espanya són també llocs a on es pot vore els eixemples de la primera producció de l'escultura romànica aplicada a l'arquitectura. Ademés de la pedra, la fusta va ser un material important per a la construcció d'iglésies sobretot en la partix nort d'Europa i per a les imàgens exentes de devoció o d'altar que poques voltes es varen treballar en pedra, la fusta policromada va ser el material més utilisat i, a voltes, estava recoberta en metals de bronze o argent. Al principi del periodo romànic, per als teòlecs com Rabano Mauro, els bons artesans devien instruir en senzillea i emocionar en l'expressió vigorosa del seu art.