Estat de Dret

De L'Enciclopèdia, informació lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar

L'Estat de Dret és un sistema institucional en qué un Estat garantisa els drets individuals a partir de l'aplicació de la llei, d'acort en la dignitat de les persones i fent que la sanció de les conductes illegals recaiga exclusivament sobre els seus autors.[1]

Este es crea quan tota acció social i estatal troba sosteniment en la norma; és aixina que el poder de l'Estat queda subordinat a l'orde jurídic vigent per complir en el procediment per a la seua creació i eficaç quan s'aplica en la realitat en base en el poder de l'Estat a través dels seus òrguens de govern, creant un ambient de respecte absolut del ser humà i de l'orde públic.

Este ordenament ha de reunir una serie de requisits, estos requisits són:

  1. Han de crear-se diferents òrguens de poder de l'Estat lliurant a cadascuna una de les funcions de govern.
  2. Estos òrguens de poder de l'Estat han d'actuar autònomament.
  3. Ha d'estar estableta la forma que es nomenen els titulars de l'òrguena respectiu, i les solemnitats i procediments per a posar terme als seus càrrecs.
  4. El poder ha d'estar institucionalisat i no personalisat, que vol dir que ha de recaure en institucions jurídicopolítiques i no en autoritats específiques, les quals detenen temporalment el poder mentres revestixen el seu càrrec.
  5. Tal vegada, el requisit més important és el que diu que tant les normes jurídiques de l'Estat en qüestió com les actuacions de les seues autoritats, en aplicar estes normes jurídiques, han de respectar, promoure i consagrar els drets essencials que emanen de la naturalea de les persones i dels cossos intermigs que constituïxen la trama de la societat.

El terme Estat de Dret té el seu orige en la doctrina alemana (Rechtsstaat). El primer que ho va utilisar com a tal va ser Robert von Mohl en el seu llibre Die deutsche Polizeiwissenschaft nach den Grundsätzen des Rechtsstaats. En tradició anglosaxona el terme més equivalent, conceptualment, és la Rule of law.

Referències[editar]

  1. Palomero Caro, Rafael i Pérez Rodríguez, Josep Maria: Histocard 2. Història contemporània de Catalunya i d'Espanya. Castellnou Edicions. Barcelona, abril del 2006. Colecció Minimanual, núm. 14. ISBN 84-9804-211-9. Plana 155.