Fernando Vizcaíno Casas

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Fernando Vizcaíno Casas
Nacionalitat: Espanyola
Ocupació: Escritor, periodiste i advocat.
Naiximent: 23 de febrer de 1926
Lloc de naiximent: Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya
Defunció: 2 de novembre de 2003
Lloc de defunció: Madrit, Espanya

Fernando Vizcaíno Casas (Valéncia, 23 de febrer de 1926Madrit, 2 de novembre de 2003) fon un escritor, periodiste i advocat laboraliste valencià.

Biografia[editar]

Fill d'un fabricant de paraigües i palmitos, en l'any 1948 s'inicià en el periodisme en Acción, orgue del Sindicat Espanyol Universitari (SEU), com a crític de cine. Colaborà en Ràdio Nacional d'Espanya (RNE) i en els diaris Las Provincias i Jornada. En l'any 1950 es traslladà de Valéncia a Madrit per a cursar estudis de Dret.​ Considerava al periodisme com la seua verdadera vocació, i en el temps aplegaria a ser columniste en mijos de llínees editorials tan diferents com el diari El Alcázar i la revista Interviú.

Com a advocat laboraliste es va especialisar en els aspectes jurídics concernents al teatre, la cinematografia i els drets dels actors. Va publicar Summa de legislación del espectáculo (1962) i La nueva legislación cinematográfica española (1964). Ademés va publicar un complet Diccionario del cine español (1896-1966) (1968).

En l'any 1949 guanyà el Premi Teatral per a Universitaris Hispanoamericans, en la seua comèdia La senda iluminada. D'eixa manera va iniciar una carrera com a dramaturc i guioniste que el va portar a obtindre numerosos premis i distincions, com el Premi per a Novells va ser per a la seua obra Los derrotados (1950), el Premi Nacional de Teatre Calderón de la Barca pel El baile de los muñecos (1951), el Premi Valéncia de Teatre en El escultor de sus sueños (1953) i la Medalla del Círcul d'Escritors Cinematogràfics (1955).​ En l'any 1984 l'Editorial Planeta en conjunt en el gremi de llibrers de Madrit el varen elegir Escritor de l'any. Va obtindre la Medalla d'Or al Mèrit en el Treball en l'any 2001, i en juliol de 2002 fon electe membre del Consell Valencià de Cultura (CVC).

Tingué una destacada llabor com a guionista de cine i de telenovela i atres programes per a TVE, de 1963 a 1965, tasca que li va fer mereixedor a la seua segona Medalla del Círcul d'Escritors Cinematogràfics a la millor llabor lliterària (1966), el Premi del Ministeri d'Informació i Turisme en la categoria de periodisme cinematogràfic (1966) i el Premi Periodístic de la Fundació Nacional Francisco Franco (1978). Inclús actuà en adaptacions de les seues obres i en produccions televisives. Vàries de les seues obres varen ser portades al cine (Niñas... ¡al salón!, Hijos de papá, Y al tercer año, resucitó, Las autonosuyas, La boda del señor cura, etc.) en la seua majoria dirigides per Rafael Gil.

A partir de l'any 1971, en el seu llibre de cròniques Contando los 40, començà a publicar narrativa, ensajos, crònica, sàtira política, testimonis autobiogràfics, obra en la qual va comprendre gran part de les diverses etapes de l'història espanyola del sigle XX. En 1978 alcançà el seu primer gran èxit de vendes en la novela Y al tercer año, resucitó, a la que va calificar d'història-ficció, i que juga en l'idea de la contemplació que de la societat espanyola posfranquista tindria un Franco resucitat. D'ahí es va convertir en un autèntic superventes en més de quatre millons d'eixemplars venuts de la seua obra, convertint-se en un dels autors contemporàneus més llegits d'Espanya i d'Hispanoamèrica.

La sàtira política, la nostàlgia, l'ironia, l'humor corroent, les caricatures a penes dissimulades o explícites de polítics i atres personages camaleònics i acomodaticis del moment, i la visió crítica dels anys posteriors al final del franquisme caracterisen bona part de la seua narrativa. Moltes de les seues obres són testimoni de la seua nostàlgia per personages, llocs, àmbits socials i costums desaparegudes en Espanya. Admirador del pensament de José Antonio Primo de Rivera,​ també va realisar una defensa explícita del franquisme, en particular en ¡Viva Franco! (con perdón) (1980). Una de les seues principals preocupacions era transmetre la seua visió de dit periodo, del com afirmava que va assentar les bases per al posterior aument econòmic i social espanyol. Vizcaíno Casas sostenia que eixa etapa no era transmesa en justícia i imparcialitat a les noves generacions.

En De camisa vieja a chaqueta nueva (1976) va retratar quaranta anys d'història espanyola, periodo que va des dels anys de la guerra fins a l'inici de la Transició, des de la perspectiva d'un militant del bando sublevat que acaba plegant-se a sectors d'esquerra a fi de mantindre els privilegis obtenguts gràcies a la seua proximitat als governants de tanda.

En Las autonosuyas (1981) satirisà el debat sobre l'estat de les autonomies que va tindre el seu auge en la década dels 70, sense deixar de reconéixer la justícia dels reclams de les nacionalitats històriques d'Espanya, com es va encarregar d'aclarir en l'introducció a esta novela:

Debo aclarar que las autonomías serias me merecen un absoluto respeto. Creo, naturalmente, que unas pocas regiones españolas ostentan tradiciones y derechos autonómicos indiscutibles, que avalan y justifican sus muy lógicas reivindicaciones en esta materia y su legal reconocimiento. Ni que decir tiene que las ironías y los sarcasmos de esta novela de historia-ficción no pretenden herir, en absoluto, a tales regiones. Ni muchísimo menos están inspiradas en ellas.

Les noveles Cien años de honradez (1984), Los descamisados (1989), El señor de los bonsáis (1992), ... Y los 40 ladrones (1994), Todos al paro (1995) són a un temps sátira, crònica i crítica desencantada i humorística de la transició a la democràcia i dels posteriors governs del PSOE, presidits per Felipe González. El conte de Niñas... ¡Al salón! (1976) i les noveles La boda del señor cura (1979), Hijos de papá (1979), Hijas de María (1983) i Chicas de servir (1985) reflexen les principals transformacions que la societat espanyola experimentà durant el sigle XX.

Zona Roja (1986) descriu la vida en Valéncia durant la Guerra Civil, mentres esta ciutat era retaguàrdia i capital provisional de la República i a on Vizcaíno Casas va viure la seua infantea. La sangre también es roja (1996) mostra la seua visió sobre la Guerra Civil. El periodo de la Posguerra espanyola és retratat en La España de la posguerra 1939-1953 (1975) i en Los rojos no usaban sombrero: anecdotario menudo de la posguerra (1996).

Publicà també ucronies com Los rojos ganaron la guerra (1989), entrevistes com les realisades per a Café y copa con los famosos (1990), cròniques, reflexions i anàlisis històrics i polítics de diversos periodos d'Espanya com Un año menos: diario (1979) i tres cròniques sobre importants episodis del periodo franquiste: 1973, El año en que volaron a Carrero Blanco i 1975, El año que Franco murió en la cama (abdós en 1993) i 1969, El año en que Franco hizo rey a don Juan Carlos (1994). L'any 2002 va aparéixer la tercera i última part de les seues memòries, Los pasos contados.

Fallí als 77 anys, despuix d'anys de patir càncer, lo que no li va impedir treballar fins a l'últim moment en el seu despaig d'advocat. Ni concloure el seu últim treball, Nietos de papá: novela de historia-ficción, que fon publicat en forma pòstuma.​ Fon soterrat en la localitat madrilenya de Navacerrada.

Obra[editar]

  • Summa de legislación del espectáculo (1962)
  • La nueva legislación cinematográfica española (1964)
  • Diccionario de cine español (1896-1966) (1968)
  • Contando los cuarenta (1971)
  • El revés del derecho (1973) (ensaig)
  • La memoria de don Francisco y otras memorias más (1973)
  • La España de la posguerra 1939-1953 (1975)
  • Niñas... ¡Al salón! (1976) (contes)
  • De camisa vieja a chaqueta nueva (1976)
  • Mis audiencias con Franco y otras entrevistas (1976)
  • ...Y al tercer año, resucitó (1978)
  • Hijos de papá (1979)
  • Un año menos: diario (1979)
  • La boda del señor cura (1979)
  • ¡Viva Franco! (con perdón) (1980)
  • Las autonosuyas (1981)
  • El revés del derecho (1981)
  • ... Y habitó entre nosotros (1982) (contes)
  • Contando los cuarenta: Mis episodios nacionales (1983)
  • Hijas de María (1983)
  • Personajes de entonces (1984)
  • Cien años de honradez (1984)
  • Chicas de servir (1985)
  • La letra del cambio (1986)
  • Zona roja (1986)
  • Isabel, camisa vieja (1987)
  • De la checa a la meca: una vida de cine (1988)
  • Las mujeres del rey católico (1989)
  • Los rojos ganaron la guerra (1989)
  • Los descamisados (1989)
  • Café y copa con los famosos (1990)
  • Entremeses variados (1991)
  • El señor de los bonsáis (1992)
  • 1973, el año en que volaron a Carrero Blanco (1993)
  • 1975, el año en que Franco murió en la cama (1993)
  • La chapuza nacional (1993)
  • ... Y los 40 ladrones (1994)
  • España viva (y viceversa) (1994)
  • 1969, El año en que Franco hizo rey a don Juan Carlos (1994)
  • Todos al paro (1995)
  • Los rojos no usaban sombrero: anecdotario menudo de la posguerra (1996)
  • La sangre también es roja (1996)
  • Otoño caliente (1997)
  • Los imposibles sueños de un señor muy de derechas (1998)
  • Celuloide casi virgen (1998)
  • Valencia: cartelera de espectáculos, 1940-1950 (1999)
  • Las anécdotas del humor: humor con humor se paga (1999)
  • Ecos de suciedad (1999)
  • Las anécdotas del cine español (2000)
  • Las anécdotas de la justicia: historias puñeteras (2001)
  • Los pasos contados: memorias (2003) (3 volumns)
  • Nuevas historias puñeteras (2003)
  • Nietos de papá: novela de historia-ficción (2003)

Cites[editar]

Puedo afirmar, por conocimiento propio, que desde el mismo día de la liberación de Valencia por las fuerzas del general Aranda (29 de marzo de 1939), ondeó en el balcón del ayuntamiento valenciano (y en todas partes) la senyera regional y se siguió hablando en lengua vernácula y se continuaron editando en ella libros y revistas. Todas las manifestaciones populares (las fallas, las fogueres, las gayatas, los milacres de Sant Visent) utilizaron como siempre el idioma valenciano sin limitación. Los Jocs Florals continuaron premiando poesías en vernáculo. Y en vernáculo se siguió cantando el himno a la Mare de Deu, ese que comienza diciendo: La terra valenciana s'ampara baix ton mant...

Los premios literarios de la Diputación de Valencia, instituidos en 1949, se ofrecían a trabajos en castellano y valenciano. La poesía asimismo bilingüe presentaba, desde los años 40, nombres tan preclaros como Xavier Casp, Vicente Andrés Estellés, María Beneyto, José María Bayarri, Jacinto M. Mustieles, Francisco Almela y Vives escribía La columna i les roses y otras muchas obras, también en los dos idiomas, indistintamente, y Martín Domínguez. Y Manuel González Martí (Contes del plá i la muntanya, 1947). y Carles Salvador (El fang i l'esperit, 1952). Y Sanchis Guarner. Y Eduardo López-Chávarri y Bernat Artola (Llantia viva, 1947). Y Maximiliano Thous.

El sainete valenciano conocía los éxitos populares de La cotorra del mercat (1946), de Paco Barchino; El tío estraperlo (1948), de Jesús Morante Borrás; L'hort embruixat, de Sendin Galiana (1951). Se reeditó L'agüelo pollastre, de Bernat i Baldoví. Joan Fuster publicaba (naturalmente en Barcelona) su obra Nosaltres, els valencians (1962), dando comienzo a la gran polémica sobre la identidad de la cultura valenciana, que actualmente ha alcanzado lamentables excesos, propiciando un enfrentamiento por demás violento entre Cataluña y Valencia.

Los organismos culturales más tradicionales (Lo Rat Penat y El Micalet) desarrollaron sus actividades con normalidad, reforzados más tarde por la institución Alfonso el Magnánimo.

En definitiva, el valenciano se hablaba y se desarrollaba sin ningún problema, en todas partes y como siempre. Sólo que entonces no estaba de moda (como ahora) que la gente bien acudiera a tomar clases de vernáculo...

Enllaços externs[editar]