Filologia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Pedra de Rosetta en la que se va poder dessifrar els geroglífics egipcis

La filologia (del llatí philologĭa i este del grec φιλολογία (filologuia) que vol dir "estudi de les paraules") és la ciència que s'ocupa de l'estudi dels texts escrits, a través dels quals pretén reconstruir, lo més fidelment possible, la cultura que donà lloc ad estos texts.

El filòlec se servix, per tant, de l'estudi del llenguage, la lliteratura i demés manifestacions escrites, en quant constituïxen l'expressió d'una comunitat cultural determinada. Alternativament, la filologia pot ser un terme gastat abans del sigle XX per a lo que ara s'entén com a llingüística.

Desenroll històric[editar]

Filologia helenística[editar]

En la cultura grega el terme filologia tingué vàries accepcions, encara que fon guanyant terreny aquell que concebia al filòlec com ad algú consagrat a l'explicació de texts des de tots els punts de vista possibles, activitat que va començar sent una afició noble cultivada en major o menor grau, pero sempre de manera no professional.

Els primers filòlecs en el sentit modern foren els alexandrins (sigle III a. C.), discípuls dels sofistes, de la qual, el més sobreixent representant és Aristòfanes de Bizanci (sigle III a. C.), fundador d'un método que el seu discípul Aristarc de Samotràcia, director de la Biblioteca d'Alexandria, va aplicar, més tart, l'estudi dels poemes d'Homer. Estos primers filòlecs desenrollaren, en la Biblioteca d'Alexandria, una important activitat editorial, centrada en la còpia dels manuscrits dels més importants i representatius autors del passat, els texts dels quals se netejaven d'errors i s'interpretaven d'acort en unes normes determinades. En mans dels alexandrins, la filologia es va convertir, aixina, en un conjunt de coneiximents sistemàtics i ordenats, encara que amplis i poc profunts, degut a que el filòlec tenia que posseir no a soles coneiximents llingüístics i lliteraris, sinó també històrics, geogràfics, artístics, retòrics, etc. És per això que se'ls considerava les persones ideals tant per a explicar els texts com per a reconstruir-los, modernisar-los i restaurar-los.

Aixina, la filologia va començar ocupant-se, per una part, de la llectura correcta dels texts i, per atra, de la fixació, depuració i exègesis dels mateixos. Les experiències adquirides i els materials usats en esta activitat se van arreplegant en lèxics, repertoris, inventaris, etc. La filologia es convertix aixina, en época alexandrina, en una disciplina de caràcter enciclopèdic que abarca des de gramàtica, retòrica, història, epigrafia, numismàtica, bibliografia, mètrica, etc. els filòlecs aixina formats són, per antonomàsia, hòmens cults que reunixen, encara que siga de manera superficial, els sabers de la seua época.

Época clàssica llatina[editar]

Roma assimilà els métodos dels cesarians i continuà la llabor mampresa per ells; fon el cas de Varró (sigle I a. C.), per eixemple. En época imperial proliferen els que estudien, critiquen i comenten les obres mestres de la cultura llatina, nomenant-se ad ells mateixos filòlecs o gramàtics, veu que anirà suplantant a la primera fins a fer-la desaparéixer. En efecte, el terme filologia s'utilisarà poc en el baix imperi, coincidint en la decadència dels estudis d'este tipo, que arriben a desaparéixer quasi per complet a partir d'este moment i durant tota l'Edat Mija. A pesar d'allò, encara poden destacar-se'n les figures del llatí Servi Macrobi (sigle IV) i, molt més tart, el bizantí Foci (sigle IX); també pot destacar-se'n l'edició de les Suides (sigle X) bizantines seguint métodos alexandrins.

Humanisme[editar]

En l'arribada del Renaiximent i, sobre tot, de l'Humanisme, l'activitat filològica renaix en nova força, impulsada, sobretot, per l'aparició de l'imprenta i l'edició de texts clàssics en este nou mig. Aixina, durant el sigle XV, italians com Aldo Manuzio o Angelo Poliziano es dediquen a l'estudi dels clàssics, l'estil dels quals imiten i editen els seus texts. En el sigle XVI pot destacar-se a Jules César Scaliger o Henri Estienne, que realisaren edicions crítiques de texts clàssics, senyalant les distintes variants crítiques, o l'holandés Erasme de Rotterdam, entre atres.

Sigle XVIII[editar]

En el sigle XVIII, l'Ilustració i el renovat interés per la ciència en general fan renàixer l'interés filològic. Aixina, Richard Bentley instaura en Cambridge els estudis clàssics i dona una definitiva espenta als estudis filològics; per primera volta supera a la filologia alexandrina al teorisar l'existència de la digamma en els texts homèrics. En esta nova etapa es corrigen els texts deteriorats o deformats, tornant-los a l'estil dels seus autors (usus scribendi) i a les circumstàncies de la seua época d'orige.

En l'últim quart del sigle XVIII, el terme filologia és rescatat per Friedrich August Wolf, considerat pare de la filologia moderna. Wolf, en efecte, obri un nou periodo important per a l'història de les disciplines llingüístiques en sentit ampli. Ferdinand de Saussure, pare de la llingüística moderna, considera la filologia de Wolf com un «moviment científic», que té per objecte d'estudi no solament la llengua sino també la fixació, interpretació i comentari de texts, lo que li porta a ocupar-se de l'història lliterària, les costums, les institucions, etc, utilisant un método propi: la crítica. Estes investigacions filològiques, segons Saussure, tenen el mèrit d'haver preparat el camí de la llingüística històrica.

Sigle XIX[editar]

El sigle XIX és el sigle del naiximent de la filologia comparada. La publicació, a mitan sigle, de la primera Gramàtica comparada per part de Franz Bopp, va servir per a demostrar que es podien comparar les llengües entre elles. La filologia comparada pot considerar-se una conseqüència directa del moviment romàntic. Les ganes per conéixer el passat, tan pròpies del Romanticisme, contribuïxen a crear una mentalitat historicista, mentres que el desig de conéixer l'ànima dels pobles, per un atre costat, també típicament romàntic, porta a l'estudi de la seua llengua i lliteratura. Gràcies a dits condicionaments, els romàntics miraren cap a les llengües i lliteratures clàssiques. I, en l'estudi de les llengües clàssiques, el método històric-comparatiu donà excelents resultats per a reconstruir una llengua de la que no es conservaven texts escrits, pero que podia presupondre's per la comparació de diverses llengües europees i asiàtiques, especialment el sànscrit: el proto-indoeuropeu. Molt pronte, els filòlecs centraren el seu interés en les llengües i lliteratures dels pobles romànics, a l'estudi de les quals aplicaren els métodos de la filologia clàssica. Açò va donar lloc al naiximent de la filologia Romànica. En ecdòtica, el filòlec Karl Lachmann va idear i aplicar un procediment per a reconstruir científicament texts perduts per mig de la comparació o colació d'errors comuns, que en el seu honor serà denominat método lachmanià.

Sigle XX[editar]

El sigle XX contempla el naiximent de la llingüística moderna de la mà de Ferdinand de Saussure. Se fa necessari, llavors, distinguir entre filologia i llingüística. A partir de l'estructuralisme llingüístic, la ciència llingüística va tindre un ampli desenroll durant el sigle XX. No obstant, la filologia ha continuat la seua llabor centrada en els texts escrits.

Camps d'aplicació de la filologia[editar]

La filologia ha tengut i té diverses faenes:

  • Comparació de llengües. Des del sigle XIX, la filologia comparada s'ocupà d'estudiar la relació entre distintes llengües. D'esta forma, els pareguts entre el sànscrit i les llengües europees —observats per primera volta a principis del sigle XVI— portaren a especular sobre la possibilitat de l'existència d'una llengua comú de la qual totes vingueren, el proto-indoeuropeu.
  • Reconstrucció de texts. La ciència filològica també s'ocupa de la reconstrucció dels texts originals d'un autor, basant-se en l'estudi de les diferents còpies de manuscrits que es conserven. Igualment, s'ocupa de determinar la paternitat lliterària d'un text, la seua data de composició, la procedència, etc. És el cas, per eixemple, de la reconstrucció de les primeres versions dels evangelis cristians.
  • Ecdòtica o edició textual, i interpretació lliterària. L'activitat filològica també s'ha enfocat en l'edició de texts d'autors clàssics i moderns, acompanyants del corresponent aparat crític.

Relació en atres disciplines[editar]

A lo llarc de la seua història, la filologia s'ha relacionat en atres disciplines. En especial, deu senyalar-se la relació d'esta disciplina en la llingüística, pero també en l'història, l'història de la lliteratura, la teoria lliterària, la crítica lliterària, etc.

En el primer cas, tant la filologia com la llingüística s'ocupen del mateix objectiu d'estudi: el llenguage humà. Pero es diferencien, bàsicament, en cóm aborden l'estudi: mentres la primera s'ocupa del llenguage com a mig per a fixar els texts, la segona centra el seu interés en el llenguage mateix i utilisa els texts únicament com a un mig més de coneiximent. Aixina, mentres la filologia estudia el llenguage en l'objecte de conéixer als hòmens que el parlaren i el seu entorn cultural, la llingüística estudia el llenguage, parlat o escrit, en sí mateix considerat, per a establir les seues regles, les relacions internes dels seus components, etc.

En el segon cas, història i filologia colaboren per a la reconstrucció dels fets històrics pero, mentres la primera s'ocupa, efectivament, de la reconstrucció dels fets, ajudant-se, en este cas, de la filologia i d'atres disciplines, la segona tracta de situar els texts concrets en una época determinada, servint-se, en este cas, dels coneiximents històrics.

En quant a la seua relació en atres disciplines, teoria lliterària, història de la lliteratura o crítica lliterària, totes compartixen un mateix objecto d'estudi: la lliteratura. Pero, en este cas, mentres la primera s'ocupa de delimitar el concepte de lliteratura o de establir les diferències entre gèneros lliteraris, per eixemple, la segona tracta d'ordenar històricament els distints periodos artístics, autors lliteraris i obres conegudes, i, finalment, la tercera s'ocupa de l'interpretació i valoració dels texts lliteraris, la filologia, front ad elles, seguix ocupant-se de l'estudi dels texts lliteraris concrets.

Classificació[editar]

Pràcticament, podria dir-se que hi ha tantes filologies com cultures. En lo que respecta a la tradició espanyola poden senyalar-se vàries filologies, que s'estudien en bona part de les universitats espanyoles.

Bibliografia[editar]

  • Righi, Gaetano. Historia de la filología clásica. Barcelona: Editorial Labor, 1967.

Enllaços externs[editar]

Commons