Focke-Wulf 190

Focke-Wulf Fw 190

Fòcke-Wulf Fw 190, avió monoplaza de la Luftwaffe, utilisat durant la Segona Guerra Mundial a partir de l'any 1941. Durant el conflicte se produiren més de 20.000 unitats d'este model en Alemanya i països de l'Eix. Este caça resultà una sorpresa molt desagradable per als aliats, especialment els britanics, que despuix de rebujar l'atac alemà en la batalla d'Anglaterra, se trobaren en este aparat en l'estiu de 1941.

Estos nous caces superaven amplament als Supermarine Spitfire Mk V. En l'any 1942, els aliats conseguiren capturar un Fw-190 i les males noticies se confirmaven: este caça era increiblement superior a qualsevol dels seus homolecs aliats. En qüestions de maniobrabilidad era igual que els caces aliats, pero la seua velocitat superiora, robustea estructural, les dimensions acotades , potent armament i la seua cabina que permetia gran visibilitat, li feen un enemic molt difícil, quan no impossible de batre. En l'aplegada del Nort American P 51D es va vore guanyat en alguns punts en cotes superiores als 6.000 m.

Desenrroll

Encara que ya des de l'any 1937 la Luftwaffe contava en el Messerschmitt Bf-109 com l'avió més modern de tota Europa, el Technisches Amt (DepartamentTecnic) del Reichsluftministerium – RLM («Ministeri de l'Aire del Reich») no desijava correr el risc de perdre la supremacia tecnologica, per lo qual envià a les diferents empreses aeronautiques les especificacions per a un nou caça monoplà durant l'hivern de 1937–1938. L'empresa Fòcke-Wulf Flugzeugbau G.m.b.H. en l'ingenier Dr. Kurt Tank al comandament de l'equip de disseny, ingenier Ludwig Mittelhauber i cap de construcció Andreas von Fahlman, idearen un compacte monoplà d'ala baixa en motor radial refrigerat per aire de 18 cilindres endoble estrela BMW-139 de 1.550 CV a nivell del mar, en una cilindrada de 55.400 cc, el qual nomes era el resultat de l'unio de 2 BMW-132 units per un cigonyal. Deu explicar-se que BMW havia comprat una llicencia per a construirels motors Hornet de Pratt & Whitney.

A mijanats dels anys 30 introduiren una versió millorada,el BMW 132. L'elecció d'este tipo de motor fon una de les principals raons per la qual este disseny fon triat guanyador, puix la gran majoria dels aparats en funció utilisaven motors en llinia del tipo Junkers Jumo 211 i Daimler-Benz DB-601. Atra raó és que, al no tindre un complicat sistema de refrigeració, ho fa menys propens als danys en combat i, per últim, que en eixe moment eren molt més potents que qualsevol motor lineal construït.

Caracteristiques

Fòcke-Wulf 190

El principal caracteristica d'este avió era el minuciós disseny en detall fet per l'ingenier Rudolf Blaser per a la construcció de les seues components en fabriques escampes, sent 24 els subcontratistes que participaren en el programa, per a despuix portar les peces als llocs de montage prop de les pistes. Esta mida fon molt inteligent com demostraria la 8ª Força Aerea i el Bomber Command entre els anys 1943 a 1945. Una de les coses més dotores era que les superfícies de control, els flaps, el dispar d'armes i el tren d'aterrisage eren accionats electricament, per lo que eren més resistents al dany en combat,puix els cables estan menys exposts per ser prims en comparança als sistemes hidraulics. Per lo tant depenia d'una bateria electrica, la qual se situava en un compartiment blindat darrere del pilot.

Atres detalls interessants eren els indicadors de posició del tren d'aterrisage principal, els quals eren unes barres de color roig que sobreeixien de l'extradosalar a l'estendre's este. A diferencia del Bf-109 tenia uns llarcs aterrisadors articulats a un terç de l'envergadura total, lo qual ho fea molt estable i en una gran llum sobre el sol, que seria una gran ajuda més avant pera l'utilisació dels diversos sistemes d'armament. El tren d'aterrisage setancava en una tapa al tocar el pou corresponent. El principal inconvenient era la mala visibilitat cap a davant durant els desagafes i aterrisages, pero durant el vol la cupula de plexiglas d'una sola peça proveia una excelent visibilitat cap a tots costats.

La potencia del motor BMW-139 era entregada a una heliç de velocitat constant VDM, la qual estava carenada en una ogiva aerodinamica per ad aumentar la penetració en l'aire (la qual és casi impossible d'explicar en paraules), la refrigeració estava facilitada per una soplante de 10 pales endentada a 3,5 voltes més que les revolucions del motor, davant de la primera estrela de cilindres. Els tubos d'escap descarregaven a abdós costats del fuselaje i baix l'ala entre els pous del tren d'aterrisage. En el disseny original, l'armament anava a estar instalat solament en les ales. Les dimensions generals eren d'un llarc aproximat de 8,7 m, envergadura de 9,5 m i superfície alar de 14,86 m².

En combat

ElFw-190 fon empleat en el front oriental contra els sovietics, i quan se comprovaren les seues habilitats en l'atac a sol, substituí al llent i vulnerable Ju-87 Stuka. De fet, les versions F i G del Fw-190 se dissenyaren per a la missió de caça bombarder, podent transportar en casos extrems en el soport ventral variacions d'armament des de 4 bombes SC-50, de 50 kg fins una bomba SC-1800, en l'aleta ventral llevada, de 1.800 kg, carrega superior a la de molts bombarders mijos aliats. Este aparat també fon el soport per a moltes armes experimentals quan Alemanya veïa que estava perdent la guerra, com el model Sturm. Algunes eren intents desesperats, pero algunes eren grans ingenis partint de la senzillea. Un eixemple es la SG 113A Fortersonde. Se tractava d'una parella de canons contra carro de 77 mm que disparaven sense retrocés. Al sobrevolar una columna, el camp magnetic generat pels carros activava les armes que començaven a disparar perforant el dèbil blindage superior dels carros.

Les armes pesades del Fw-190 resultaren més letals contra els bombarders estadounidenços que ya penetraven en el cor d'Alemanya per a bombardejar l'estructura econòmica per a mantindre l'esforç de guerra alemana. Esta época corresponde ya a l'any 1944, quan la série "D" del P-51 Mustang estatunidenc ya era superior al Fw-190A a cotes superiores als 6.000 peus, a on el motor radial perdia rendiment front als motors Merlin Mk.60 sobrealimentats dels P-51. La cèlula original tenia un gran potencial de desenroll i sobre la qual Kurt Tank guany remediar els problemes del Fw-190A a grans altures instalant motors lineals sobre alimentats. Des d'esta llinea genealogica se desenrollà el Fòcke- Wulf Fw-190D i terminant en les variants Ra-4 que posteriorment passà aconeixer-se com Ta-152H-1 i desembocant en el Ta-153 per a molt grans altures, preparant-se per a combatre contra els B-29.

Ventages (totes les variants del 190)

• Excelents quan la càrrega de combustible i armament és inferior a la maxima.
• Pot millorar-se montant distintes variants d'armament sense que les seues prestacions se vegen afectades.
• Plataforma estable per als canons.
• Rapit, facil de pilotar, en una excelent capacitat de resposta a alta velocitat i una impressionant velocitat de garsejament.
• De construcció molt robusta, pot patir danys i seguir combatent.
• El motor radial refrigerat per aire pot soportar danys importants.
• El tren d'aterrisage robust i de pas ample facilita l'aterrisage.
• Excelent visibilitat en totes direccions a través de la cupula.

Inconvenients (totes les variants del 190)

• Les seues prestacions se reduixen a plena càrrega.
• Radi de gir i velocitat ascensional res excepcionals.
• L'entrada en pèrdua es sobtosa i perillosa.
• Pobre capacitat ascensional; pert energia rapidament.

Caracteristiques generals

Plà de Fòcke-Wulf 190

• Tripulació: 1 pilot
• Càrrega: 500 kg (1.102 lliures) (armes)
• Llongitut: 8,84 m (29 ft)
• Envergadura: 10,51 metros (34,48 ft)
• Altura: 3,96 metros (12,99 ft) (A - F)
• Superficie alar: 18,3 m2 (196,98 ft2)
• Pes buit:3.200 kg (7.052,8 lliures)
• Pes carregat: 4.417 kg
• Pes màxim al desagafe: 4.900 kg
• Planta motriu: 1× Motor radial BMW 801 de 14 o 18 cilindres (801 Dg; models A8-F8) en doble estrela refrigerada per lliquit, sobre compresor mecanic de 1 velocitat, 1.723 CV (1.699,38 Hp. 1.267,26 kW) ** En potencia auxiliar MW-50, models A8 - F8: 2.128,98 CV (2.100 Hp, 1.565,97 kW)
• Heliços: 1× tripala per motor.

Prestacions Fw190

• Motor jumo 213.
• Velocitat maxima uns 700 Km. hora.
• Radi d'acció 835 Km.
• Pes buit 3500 quilos, carregat 4840
• Armament: 2 canons de 20mm, dos ametralladores de 13 mm,també podia portar un parell de bombes de 250 kg.

Variants

Fw 190 C: El segon dels proyectes de gran altitut fon la série Fw190 C, de la qual se terminaren cinc prototips en motors en llinia DB 603,radiadors anulars, sobrealimentació i heliços de quatre pales. Els problemes tecnics i l'oposició política contra l'ofici del DB 603 foren les causes del seu abando a principis de l'any 1944. No obstant, el C conduí al desenroll de Fw 190Ra-4D (Ta 153), que també s'abandonà, i del Fw 190 Ra-2/3 (ta 152).

Fw 190 D "Dora" : El tercer aportament al desenroll del Fw 190 fon el Fw190 D, en un motor Junkers Jumo 213 A-1 de 1.770 hp (dissenyat originalment per a bombarders) i un radiador anular en un morro molt allargat ( lo que requerí un aument de la superfície del plà de deriva i del mujol). Destinat a ser un caça de nivell mig, el D se planejà originalment per a tindre una cabina presionisada. En l'hivern de 1943-44, alguns Fw 190 D de série entraren en servici en l'III/JG 54 en setembre de 1944, per a defendre la base de reactors del Kommando Nowontny. El següent Gruppe en el Fw 190 D-9 fon l'I/JG26 del comandant Karl Borris. Una volta en servici, l'avió pronte fon conegut com“Dora 9”.