Antiga Grècia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
(Redirigit des de «Grècia clàssica»)
Anar a la navegació Anar a la busca
Història de Grècia
Acropolis-panorama-night.jpg
Civilisació egea abans del 1600 aC
Civilisació micènica ca. 1600 aC - 1200 aC
Edat fosca grega ca. 1200 aC - 800 aC
Antiga Grècia 776 aC - 323 aC
Grècia helenística 323 aC - 146 aC
Grècia romana 146 aC - 330 dC
Imperi bizantí 330 dC - 1453 dC
Grècia otomana 1453 dC - 1832 dC
Grècia contemporània en acabant del 1832 dC

L'Antiga Grècia o Grècia Clàssica és el periodo de l'història de Grècia, que abasta quasi un milenari, fins a la mort d'Aleixandre Magne, acontenyiment que marcaria el començament del periodo helenístic subsegüent. L'Antiga Grècia és considerada pels historiadors com el fonament de la cultura occidental. La cultura grega va tindre una poderosa influència en l'imperi Romà, el qual en portaria la seua versió a diverses parts d'Europa. La cultura grega és la base de la cultura occidental, sobre la qual ha influït i contínua influint, inclús en la llengua, la política, els sistemes educatius, la filosofia, la ciència, l'art i l'arquitectura del món modern, estimulant el Renaiximent de l'Europa Occidental i durant els resorgiments neoclàssics dels sigles XVIII i XIX en Europa i en Amèrica.

L'Antiga Grècia és un terme utilisat per referir-se al món de parla grega de l'antiguetat. Es referix no solament a la península geogràfica de la Grècia moderna, sino també a totes les àrees de la cultura grega que foren colonisades pels grecs:

Orígens i cronologia[editar | editar còdic]

Es creu que el poble grec va immigrar al sur cap a la península balcànica en diverses onades a finals del tercer mileni aC, l'última de les quals seria la invasió dòrica. El periodo de 1600 a 1100 a.C. és el periodo de la civilisació micènica, coneguda per la guerres de Troia encapçalades pel rei Agamèmnon, segons els relats èpics d'Homer. El periodo de 1100 aC a 700 aC és conegut com l'edat fosca atés que no n'ha sobrevixcut cap text primari i molt poques rests arqueològiques. Els texts secundaris i terciaris, com ara les històries d'Herodot, la descripció de Grècia de Pausànies, la biblioteca de Diodor de Sicília i les cròniques de Jerònim, contenen breus cronologies i llistes de reis que governarien durant este periodo. L'història de la Grècia Antiga acaba en el final del regnat d'Aleixandre Magne que moriria en l'any 323 aC. Els acontenyiments subsegüents es descriuen com la Grècia Helenística que acabaria en la conquista dels territoris grecs per part de Roma, encara que per atres historiadors, per la seua influència en l'Imperi Romà, acabaria en l'acceptació del cristianisme com a religió oficial de l'imperi.

Aixina la historiografia dividix l'Història de l'Antiga Grècia en els següents periodos:

La majoria dels historiadors i polítics grecs les obres dels quals han sobrevixcut, principalment Herodot, Tucídides, Xenofont, Demòstenes, Plató i Aristòtil, eren atenesos o proatenesos. Per això, sabem molt més de l'història i política d'Atenes que d'atra ciutat grega. Les obres d'estos escritors, ademés, es concentren sobretot en l'història política, militar i diplomàtica, i a sovint ignoren l'història social i econòmica. Les històries de l'Antiga Grècia han de superar estes restriccions en l'arqueologia i atres ferramentes de la historiografia.

Époques[editar | editar còdic]

La primera época de totes és l'arcaica.

Época arcaica: L'época arcaica va del sigle VII aC al sigle VI aC. L'época arcaica es caracterisa per l'aparició de ciutats-estats o polis.

El sorgiment de Grècia[editar | editar còdic]

Artícul principal → Època arcaica.


Durant el sigle VIII aC, Grècia va començar a emergir de l'edat fosca grega que havia succeït la civilisació micènica i la civilisació minoica. L'alfabetisme s'havia perdut i l'escritura micènica havia estat oblidada. Els grecs, pero, varen adaptar l'alfabet fenici al grec i varen escomençar a realisar escrits des de l'any 800 aC. Grècia va ser dividida en chicotetes comunitats autònomes, un patró impost per la geografia de la península a on cada illa, vall i plana està separada dels seus veïns per aigua o montanyes.

Al progressar econòmicament Grècia, la seua població va començar a créixer més allà de la seua capacitat agrícola basant-se en les terres de conreu disponibles. D'acort a l'historiador Mogens Herman Hansen la població grega es va incrementar de 700.000 a quasi 10 millons del 800 al 250 aC. Des del 750 aC, va començar un periodo de 250 anys d'expansió, en qué els grecs varen establir colònies en totes direccions. A l'est, la costa egea d'Àsia Menor va ser la primera a ser colonisada; despuix seria Chipre i les costes de Tràcia, el mar de Màrmara i la costa sur del mar Negre. Gradualment, la colonisació grega a l'est va arribar al territori de la Ucrània actual. A l'oest les costes d'Albània, Sicília i el sur de la península itàlica varen ser colonisades, aixina com les costes de França, Còrsega, i el nort-est de la península ibèrica. Al sur es varen fundar colònies en Egipte i Líbia. Les ciutats actuals de Siracusa, Nàpols, Marsella i Istanbul varen tindre llurs orígens com a ciutats gregues de Siracusa, Neapolis, Massilia i Bizantium.

En el sigle VI aC el món grec s'havia convertit en una àrea cultural i llingüística molt més gran que l'àrea geogràfica de la Grècia actual. Les colònies gregues, encara que no estaven unides políticament, mantenien enllaços culturals, religiosos i comercials entre elles. Els grecs, en la seua casa i en les colònies s'organisaven com a comunitats independents i les ciutats, les polis, es varen convertir en la unitat bàsica de govern grec.

Durant este periodo es va produir un desenroll important en tot el món grec, acompanyat del creiximent del comerç i la manufactura. També es va produir un millorament important dels estàndarts de vida de la població general. Alguns estudis estimen que la grandària mijana de les cases gregues va ser cinc voltes més gran en l'any 300 aC que en el 800 aC, lo que sugerix un creiximent en la renda mijana de la població. En el sigle IV aC, el món grec era el territori més desenrollat i avançat del món. D'acort als historiadors econòmics, era una de les economies preindustrials més avançades. El salari diari d'un treballador grec era, en térmens de grans (13 kg), més de quatre voltes més gran que el salari d'un egipci (3 kg).

Conflictes socials i polítics[editar | editar còdic]

Artícul principal → Polis.

Les ciutats gregues eren, originalment, monarquies, encara que moltes d'elles eren massa chicotetes i el terme rei (basileus) dels seus governants pot ser confús. Sent una regió en escassea de terra per a llaurar, eren els terratinents els que tenien el poder i els que formaven una aristocràcia guerrera involucrant-se en chicotetes guerres internes i aixina, varen eliminar ràpidament la monarquia. Al mateix temps el naiximent d'una classe comerciant o mercantil (fita representada per la introducció de l'us de la moneda, el 680 aC) va produir un conflicte de classes en les grans ciutats. Des de l'any 650 aC les aristocràcies havien de lluitar per no ser enderrocades i reemplaçades per líders populars llavors nomenats tirans (tyranoi), una paraula sense el significat actual d'opressió dictatorial.

Per al sigle VI a. C. diverses ciutats ya havien emergit com a centres dominants dels assunts grecs: Atenes, Esparta, Corint i Tebes. Cadascuna d'estes havia controlat les àrees rurals que les rodejaven; Atenes i Corint se convertirien potències marítimes i comercials. Atenes i Esparta varen tindre una rivalitat tal que dominarien tota l'antiga Grècia per mig d'aliances en atres polis per a conseguir l'hegemonia política i comercial. En Esparta, l'aristocràcia terratinent encara conservava el poder, i la constitució de Licurg, al voltant de l'any 650 aC, va afermar el seu poder i va donar a Esparta un règim militarista baix una monarquia dual. Esparta va dominar les atres ciutats del Peloponès, llevat d'Argos i Acaia.

En Atenes, per contra, la monarquia havia segut abolida en l'any 685 aC i les reformes de Soló varen establir un sistema moderat de govern aristócrata. Els aristócrates varen ser succeïts per la tirania de Pisístrat i els seus fills, que farien de la ciutat una potència naval i comercial. Quan els pisiatrides varen ser enderrocats, Clístenes va establir la primera democràcia del món (500 aC) en el poder compartit per una assamblea formada per tots els ciutadans varons. Pero, cal esmenar que a soles una minoria dels habitants eren ciutadans de ple dret, s'excloïen els esclaus, els hòmens lliures i els no atenesos.