Hernán Cortés

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Retrat de Hernán Cortés basat en l'enviat pel conquistador a Paulo Govio, que serví de model a moltes de les seues representacions des de el sigle XVI

Hernán Cortés Monroy Pizarro Altamirano (Medellín (Badajoz), 1485Castilleja de la Cuesta, (Sevilla), 2 de decembre de 1547), Conquistador espanyol del imperi asteca (hui el centre de Mèxic). I marqués de la Vall d'Oaxaca, governador i capità General de la Nova Espanya

Fon fill únic d'un hidalgo extremeny, nomenat Martín Cortés i de Catalina Pizarro Altamirano. Per via materna era cosí segon de Francisco Pizarro, qui posteriorment va conquistar l'Imperi Inca (no confondre en un atre Francisco Pizarro, el qual se va unir a Cortés en la conquista dels asteques). Com atres gentilhòmens, son pare ho va enviar als catorze anys a estudiar lleis a l'Salamanca, ciutat que va abandonar dos anys més tart, guiat pel seu afany d'aventures. Després de diversos intents fallits, d'una banda, d'embarcar per a les Índies, i, d'una atra, de participar en les campanyes de Gonzalo Fernández de Còrdova en Itàlia, finalment, en la primavera de 1504, va salpar cap a l'illa de L'Espanyola, a on se va instalar com a plantador i funcionari colonial.

Cuba[editar]

En 1511 va participar en l'expedició de conquista de Cuba dirigida pel governador Diego de Velázquez, de qui va rebre terres i esclaus en l'illa. Va arribar a ser nomenat alcalde de Santiago de Cuba Santiago de Baracoa, encara que fon despuix empresonat pel governador, acusat de conspirar en contra seu. Lliberat, se va casar en la cunyada del mateix Diego Velázquez, de nom Catalina Suárez Marcaida.

A finals de 1518 Velázquez li va confiar el comandament de la tercera expedició, despuix de les de Francisco Hernández de Còrdova i Juan de Grijalva, pera continuar els seus descobriments en la costa de Yucatán. Pero Velázquez pronte va desconfiar d'ell.

Conte Bernal Díaz del Castillo, autor de Història Verdadera de la Conquiste de la Nova Espanya , que un bufó de Velázquez, nomenat Cervantes el foll, li va dir al seu senyor, a la manera dels bufons: «A la gala del meu amo Diego, Diego, ¿quin capità has triat? Que és de Medellín d'Extremadura, capità de gran. Més tem, Diego, no se te alcance en l'armada, que li juge per molt gran baró en les seues coses».

Hernán Cortés seguia, no obstant, en els preparatius de l'expedició, i a causa de la seua gran eloqüència, dots de persuasió i sugestió, pronte va conseguir reclutar a més de 600 hòmens per a la seua causa.

L'expedició[editar]

Expedició de Hernán Cortés des de Cuba fins Tenochtitlan

Alvançant-se a que li cessara Diego Velázquez, l'armada de Cortés va partir precipitadament del port de Santiago de Cuba el 18 de novembre de 1518. Com anava escassa de bastiments, va haver d'aprovisionar-se d'estos en el port de Trinitat i atres llocs.

Finalment, el 10 de febrer de 1519, la flota va abandonar les costes de Cuba. Consistia aquella armada en 11 naus, en 518 infants, 16 ginets, 13 arcabussers, 32 ballesters, 110 mariners i uns 200 indis i negres com a auxiliars de tropa. Portaven 32 cavalls, 10 canons de bronze i 4 falconets. Per capitans anaven Alonso Hernández Portocarrero (al qual entregaria més tart l'índia Na Marina), Alonso Dávila, Diego d'Ordás, Francisco de Montejo, Francisco de Mor-la, Francisco de Salcedo, Juan d'Escalante, Juan Velázquez de Lleó (parent del governador), Cristóbal d'Olid, Gonzalo de Sandoval i Pedro d'Alvarado. Molts d'estos eren veterans de la guerra d'Itàlia. Per pilot principal anava Antón d'Alaminos en experiència en les dos expedicions anteriors de Francisco Hernández de Còrdova i Juan de Grijalva.

Primers contactes en els pobladors. Presa de Potonchán[editar]

La Malinche traduix la llengua dels mexiques a Cortés. Lienzo de Tlaxcala, seglo XVI

El primer contacte en les civilisacions mesoamericanes ho va tindre en l'illa de Cozumel, un important port navier i centre religiós maya que formava part de la jurisdicció de Ecab, i a on se trobava el santuari dedicat a Ixchel, deesa de la fertilitat. Els espanyols varen arribar durant el Periodo Post clàssic de la Cultura maya poc despuix de la caiguda de Mayapán en 1480, que va portar a la fragmentació de la península de Yucatán en 16 chicotets estats, cada un en el seu propi governant denominat «halach uinik», i en constant conflicte entre si.

Immediatament despuix de presentar-se al «batab» (governant local de la ciutat) Cortés li va demanar que deixaren la seua religió i adoptaren el cristianisme manant als seus hòmens destruir els ídols religiosos mayes i posar creus i imàgens de la Mare de Deu en el temple. Una biografia del rei Carlos I escrita en 1603 relata el moment aixina:

"Espantáronse" els illencs de vore aquella flota i varen ficar-se a la montanya, deixant desamparades les seues cases i facendes. Van entrar alguns espanyols terra dins i varen trobar quatre dones en tres criatures i varen portar-les a Cortés, i per senyals dels indis que en si portava, va entendre que l'una d'elles era la senyora d'aquella terra i mare dels chiquets. Va fer-li Cortés bon tractament, i ella va fer vindre allí al seu marit, el qual va manar donar als espanyols bones posades i regalar-los molt. I quan va vore Cortés que ya estaven assegurats i contents, va començar a predicar-los la fe de Crist. Va manar a la llengua que portava, que els diguera que els volia donar un atre millor Deu que el que tenien. Va pregar-los que adoraren la Cruz i una image de la Mare de Deu, i varen dir que els plaïa. Va portar-los al seu temple i va trencar-los els ídols i va posar en lloc d'ells creus i imàgens de la Mare de Deu, lo qual tot varen tindre els indis per bo. Estant allí Cortés mai varen sacrificar hòmens, que ho solien fer cada dia.[1]

Hernán Cortés utilisava d'intérpret a un jove maya pres presoner en la Illa Dones, el nom del qual, cap croniste d'Índies va arreplegar pero al que els espanyols deyen «Melchorejo». A través d'ell va tindre notícies de l'existència d'uns hòmens barbuts en poder d'un cacic maya pròxim i va enviar emissaris a rescatar-los. En 1511 varen trobar a Gerónimo d'Aguilar supervivent del naufragi del barco Santa Maria de la Barca. Aguilar llavors, es va dirigir a buscar a un atre sobrevivent, Gonzalo Guerrer, qui vivia en Chetumal i a on havia conseguit escapar de l'esclavitut guanyant-se la confiança del cacic Nachán Ca, pera tornar-se ell mateix un nacom o cap militar maya i casar-se en la princesa maya Zazil Hi ha, en la que havia tengut diversos fills, hui considerats els primers mexicàs moderns. Aguilar va decidir tornar en Cortés convertint-se en un dels seus intérprets de maya, pero Guerrer va decidir quedar-se en els mayes i va morir cap a 1536. Alguns historiadors creuen que va barallar contra els conquistadors espanyols.[2]

L'expedició de Cortés va continuar vorejant la costa guiats pel pilot Antón d'Alaminos fins a arribar el 14 de març de 1519 a la desembocadura del río Tabasco (hui Grijalba), en les proximitats de la ciutat de Potonchan (Putunchan), pertanyent als putunes o grup maya-chontal i governada pel «halach uinik» Taabscoob. Allí es va produir la crucial Batalla de Centla relatada des del punt de vista espanyol per López de Gómara en el capítul Combat i presa de Potonchan del seu llibre La Conquista de Mèxic:[3]

Cortés es va alvançar fent senyals de pau, els va parlar per mig de Jerónimo d'Aguilar, pregant-los els reberen be, puix no venien a fer-los malament, sino a prendre aigua dolça i comprar de menjar, com a hòmens que caminant pel mar, tenien necessitat d'això; per tant, que se'l donaren, que ells se'l pagarien molt cortesament.

Les autoritats de Potonchan varen ordenar portar-los aigua i menjar perque se n'anaren. Pero Cortés va sostindre que no era suficient i va insistir en el fet que deixaren entrar a les seues tropes a la ciutat.

Replicaren els indis que no volien consells de gent que no coneixien, ni menys acollir-los en les seues cases, perqué els pareixien hòmens terribles i manadors, i que si volien aigua, que l'agarraren del riu o feren pous en la terra, que aixina feyen ells quan la necessitaven. Llavors Cortés, veent que les paraules estaven de més, els va dir que de cap manera podia deixar d'entrar en el lloc i vore aquella terra, per a prendre i donar relació d'ella al major senyor del món, que allí li enviava; per això, que ho tingueren per bo, puix ell ho desijava fer per les bones, i si no, que s'encomanaria al seu Deu, a les seues mans i a les dels seus companyons. Els indis no deyen més que se n'anaren, i no intentaren tirar bravates en terres aliena, perqué de cap manera li consentirien eixir d'ella ni entrar en el seu poble, abans be li avisaven que si de seguida no s'anaven d'allí, li matarien a ell i a quants en ell anaven.

Els espanyols varen atacar llavors la ciutat per dos flancs, produint-se una sagnant batalla que va finalisar en la derrota de Potonchán i l'entrada de Cortés i els seus hòmens:

Los espanyols varen escodrinyar les cases i no varen trobar més que dacsa i titots, i algunes coses de cotó, i poc rastre d'or, puix no hi havia dins més que quatre-cents hòmens de guerra defenent el lloc. Es va derramar molta sanc d'indis en la presa d'eixe lloc, per barallar nuets; els ferits varen ser molts i captius varen quedar pocs; els morts no es varen contar. Cortés es va aposentar en el temple dels ídols en tots els espanyols, i varen cabre molt a plaer, perqué té un pati i unes sales molt bones i grans. Van dormir allí aquella nit en bona guarda, com en casa d'enemics, més els indis no es varen atrevir a res. D'eixa manera es va prendre Potonchan, que fon la primera ciutat que Hernán Cortés va guanyar per la força en lo que va descobrir i va conquistar.

Després de la derrota, les autoritats de Tabasco li varen fer a Cortés ofrena de quemenjars, joyes, teixits, i un grup de vint esclaves, que varen ser acceptades, canviats els seus noms al ser batejades i repartides entre els seus hòmens.[4] Entre estes esclaves hi havia una nomenada Malintzin, a la que els espanyols renomenaren Marina, coneguda també com La Malinche , que fon crucial en la conquiste de Mèxic. La seua gran inteligència, el seu domini de les llengües mayes i náhuatl, el seu coneiximent de la sicologia i costums dels indis, i la seua fidelitat cap als espanyols, varen fer de la Malinche una de les més extraordinàries i controvertides dones de la història d'Amèrica.[5] La Malinche fon intérpret, consellera i concubina d'Hernán Cortés, en el que tindria un fill catorze anys despuix, Martín Cortés, del mateix nom que el fill llegítim que Hernán Cortés tindria més tart en Juana de Zúñiga. Ella i Gerónimo d'Aguilar varen suplir a Melchorejo com a intérprets, pel fet que este havia decidit boicotejar els espanyols i estava incitant els indígenes a resistir la conquista.

Eixe any de 1519 començaria una epidèmia de pigota, portada sense saber-ho pels conquistadors, que en el curs de les següents décades va aniquilar al 97% de la població de la regió[6] i que facilitaria la Conquiste de Mèxic.

Fundació de Veracruz i aliança militar en Cempoala[editar]

En Tabasco, els espanyols varen saber de l'existència d'un país cap a ponent que els amerindis denominaven «Mèxic». La flota fon, vorejant la costa mexicana, en direcció nort-oest, i un dia es varen presentar unes quantes canoes astecas que venien de part de Moctezuma, el «tlatoani» o emperador del Imperi Asteca, en capital en Tenochtitlán. Cortés els va mostrar les seues armes de foc, els seus cavalls pera, d'una banda acovardir-los, pero d'atra banda va tractar de ser amable i afable en ells, parlant-los de pau. Els embaixadors portaven pintors, i varen dibuixar tot lo que varen vore a fi de que l'emperador fora informat fidelment i vera com eren estos «teules» (semideus). Moctezuma va tornar a enviar presents de joyes i objectes preciosos, pero Cortés continuava insistint a visitar al seu emperador, que va tornar a denegar el permís per a visitar-ho.

Cortés va instalar el seu campament davant de la ciutat de Quiahuiztlán habitada ancestralment pels totonacas, i poc despuix ho va convertir en ciutat, en el nom de Vila Rica de la Vera Cruz (ubicada 70 km al nort de l'actual Veracruz), per haver desembarcat els espanyols en aquell parage un Divendres Sant.

Els nous pobladors varen pregar a Cortés que es proclamara capità general, depenent directament del rei i no de Velázquez, a qui no li reconeixia comandament sobre aquelles noves terres. Després de negar-se diverses vegades, va acabar acceptant-ho. Va nomenar alcalde, regidors, aguasils, tesorer i alferes, consumant, puix, la desvinculació de l'autoritat del governador de Cuba sobre l'expedició. Este acte és considerat com la fundació de la primera ciutat europea a Amèrica continental.

Cortés va notar llavors que el Imperi Asteca tenia enemics i que açò facilitava els seus plans. Va començar a elaborar un pla pera agudisar les enganchades i odis que existien entre els diferents pobles mesoamericans pera apoderar-se del territori i de les seues riquees. Pero pera això havia d'impondre també la seua voluntat i el seu comandament sobre la facció del governador Diego de Velázquez, que sostenia que Cortés no tenia autorisació pera poblar, sino a soles per a rescatar i descobrir, i que haurien de tornar cap a Cuba acabada l'expedició. La majoria dels capitans i la tropa recolzaven a Cortés, ya que intuïen les grans riquees que podien haver en Tenochtitlan.

La primera nació mesoamericana en que Cortés va establir una aliança militar fon la Cultura Totonaca, en capital en Cempoala, una alvançada ciutat d'uns 20.000 habitants. A mitat de 1519, trenta pobles totonacans es varen reunir en Cortés en Cempoala per a sagellar l'aliança i anar junts a la conquiste de Tenochtitlan. Els totonacans varen portar 13.000 guerrers a l'empresa de Cortés qui, per la seua banda, aportaria uns 400 espanyols, armes de foc i quinze cavalls.

L'acort es va realisar sobre la base de que, una vegà derrotat l'Imperi Asteca, la nació Totonaca seria lliure. Este acort no fon respectat i, despuix de la conquiste de Mèxic, els totonacans varen ser compelits a abandonar la seua cultura i religió baix pena de mort, encomanats com a serfs als senyors espanyols en les seues pròpies terres, particularment en el naixent cultiu de canya de sucre, quedant Cempoala deshabitada i la seua cultura extinguida i oblidada. La Cultura Totonaca va tornar a ser descoberta a finals del sigle XIX, pel arqueòlec i historiador mexicà Francisco del Pas i Troncoso.

«Cremà» (sonat)de les naus[editar]

Van arribar notícies que Diego Velázquez havia conseguit pels seus companyons en La Cort el nomenament d'alvançat de Yucatán, per lo que va enviar per a contrarrestar estes influències als seus fidels Portocarrero i Montejo en lo millor del botí obtengut fins llavors, pera conseguir el nomenament pera Cortés. Va prendre ademés la decisió d'inutilisar les naus, excepte la que havia d'utilisar Portocarrero al fi de mantindre contacte directe en Espanya, pera evitar qualsevol fuga dels hòmens que no secundaven la seua rebelió enfront de la llegalitat del governador de Cuba.

Sobre la forma física real que es varen inutilisar les naus, les fonts utilisen les expressions «barrinar» (obrir forats en un barrina o broca) i «donar de través» (bolcar, tombar, posar en direcció transversal el barco pera encallar-ho). Possiblement lo que es va fer fon una combinació d'abdós processos, i en qualsevol cas és important dir que les peces de les naus varen servir per a propòsits posteriors que varen tindre importància decisiva en la conquiste de la capital asteca.

Guerra i posterior aliança en Tlaxcala. Matança de Cholula[editar]

El 16 d'agost de 1519, Cortés va abandonar la costa i inicia el seu marcha cap a l'interior, rumbo cap a al cor de l'Imperi Mexicà, en un eixèrcit de 13.000 guerrers totonacans, 400 soldats espanyols en armes de foc i 15 cavalls.

A finals d'agost l'eixèrcit de Cortés va arribar al territori de la Confederació o República de Tlaxcala, integrada per quatre senyorius autònoms: Tepeticpac, Ocotelulco, Tizatlán i Quiahuiztlán.

Llavors, Tlaxcala i Tenochtitlán representaven dos concepcions opostes d'organisació política que les va portar a l'enfrontament obert. Tlaxcala s'havia organisat com una confederació de ciutats-estats unides en una república governada per un Senat; México-Tenochtitlán, al contrari es va organisar com un imperi.[7]

A partir de 1455 l'Imperi Asteca, conformat sobre la base de la Triple Aliança entre Tenochtitlán, Texcoco i Tlacopan, havia iniciat les nomenades «guerres florides» contra Huejotzingo, Cholula i Tlaxcala, a fi de capturar presoners per als seus sacrificis religiosos.

En eixes circumstàncies va arribar Cortés al territori de Tlaxcala, al cap del seu eixèrcit totonaca-espanyol. Inicialment la República de Tlaxcala, al comandament de Xicohténcatl Axayacatzin, va negar als invasors el pas pel seu territori, enfrontant-se el 2 de setembre en el passerat de Tecoantzinco en sort favorable a Cortés. L'endemà es va produir un nou enfrontament en els plans, que va tornar a ser desfavorable per a Tlaxcala portant a la divisió de la República, en la deserció de les tropes d'Ocotelulco i Tepeticpac. Superades en número, les tropes de Xicohténcatl varen tornar a ser derrotades i el Senat va ordenar detindre la guerra i oferir la pau a Cortés. Este acort va establir la crucial aliança en els tlaxcaltecas, enemics acèrrims dels asteques, els que mai havien pogut conquistar el seu territori. Cortés es va detindre allí unes quantes semanes.

En el seu pas cap a Tenochtitlan Cortés va arribar a Cholula, aliada de l'Imperi Asteca, que era la segona ciutat més gran despuix de México-Tenochtitlan, en 30.000 habitants. Bernal Díaz del Castillo conte en la seua crònica que despuix d'haver rebut a Cortés i el seu enorme eixèrcit, les autoritats de Cholula varen planejar tendir-li una emboscada i aniquilar als espanyols. Díaz del Castillo contà que ell i les tropes varen vore a un costat dels temples les vares en collars que va supondre destinades als espanyols pera ser portats captius a Tenochtitlan. Díaz del Castillo també contà que una velleta i uns sacerdots dels temples de Cholula varen alertar a Cortés, qui va manar immediatament al seu eixèrcit atacar, causant lo que es coneix com la matança de Cholula , en la que més de 5.000 hòmens varen morir en cinc hores. El contingent va permanéixer en Cholula durant octubre i novembre i a l'eixir Cortés va manar incendiar la ciutat.

Després va arribar a Ayotzinco, des d'a on va preparar l'atac a Tenochtitlan. A la seua arribada a México-Tenochtitlan, Cortés va quedar sorprés per la bellea del lloc, que és descrita per Díaz del Castillo com «un son». En el seu pas des de Cholula, Cortés havia recorregut el camí cap al Vall de Mèxic, creuant per entre dos volcans, el Popocatépetl i el Iztaccíhuatl fins a arribar a en un parage boscós i de esplèndida bellea que fins hui porta el nom de Pas de Cortés. De l'atre costat, va aguaitar per primera vegada el llac de Texcoco aproximant-se a ella pel rumbo de Xochimilco.

Tenochtitlan[editar]

Hernán Cortés, en la seua marcha cap a México-Tenochtitlan, l'eixèrcit de Cortés (uns tres-cents espanyols) i el soport d'uns 3.000 tlaxcaltecas va aguaitar els volcans Popocatépetl i Iztaccíhuatl. I un dels capitans de Cortés, nomenat Diego de Ordás fon el primer europeu a ascendir a la cima del volcà Popocatépetl en companyia de dos companyons d'armes, causant una gran impressió entre els natius que acompanyaven l'expedició de Cortés. Per tal gesta i mèrits militars, l'emperador Carlos V li va otorgar a Diego de Ordás mediant un decret expedit el 22 d'octubre de 1523, el dret de posseir un escut d'armes en una vista del volcà.

A l'entrada de la ciutat, realisada el 8 de novembre de 1519, es va produir la trobada de Moctezuma i Cortés, fent d'intérpret Na Marina. Moctezuma II va creure que els espanyols eren enviats del deu que vindria De l'Est i fon un esplèndit amfitrió d'estos.

Mentres els espanyols es quedaven en Tenochtitlan Moctezuma els hostajà en el temple del seu antecessor Axayácatl (en el palau del pare de Moctezuma), podent llavors admirar la grandiositat d'aquella ciutat. En els dies següents, els espanyols varen visitar els palaus i temples de la gran capital asteca, aixina com el gran cu (temple) de la ciutat bessona de l'imperi, Tlatelolco, i el seu mercat: una plaça de més del doble de gran que la Plaça Major de Salamanca (tinguda llavors per la més gran de la cristiandat).

Residint els espanyols en el palau, se'ls va ocórrer que ya era hora de tindre capella pròpia i, ya que Moctezuma s'havia negat que l'erigiren en el cu de Huitzilopochtli, varen resoldre alçar-la en el seu estage, previ permís de l'emperador.

Buscaven els capitans el millor lloc per a emplaçar-la quan un soldat, que era fuster, va notar en una paret l'existència d'una porta tapiada i emblanquinada de pocs dies. Van recordar llavors que es murmurava que en aquelles habitacions tenia depositats Moctezuma els tesors que havia anat reunint son pare Axayácatl.

Allí varen entrar Cortés i alguns capitans i despuix de la vista d'un enorme tesor va ordenar que es tornara a tapiar. A causa d'advertències prèvies dels tlaxcaltecas, els va començar a inquietar llavors la possibilitat de ser assessinats. Quatre capitans i dotze soldats es varen presentar a Cortés pera fer-li present la conveniència d'agarrar a l'emperador, mantenint-li com a rehé, perque responguera en la seua vida de la vida de l'eixèrcit. No es va prendre de moment cap acort, pero una notícia va precipitar la resolució.

Mentrestant en les proximitats de la Vila Rica de la Vera Cruz, va succeir la batalla de Nautla, entre els mexicas dirigits per Cuauhpopoca i els totoncans aliats dels conquistadores espanyols, en el conflicte varen matar a Juan de Escalante, aguasil major, i a set espanyols lo que va supondre un despuixtigi per a les armes espanyoles al vore que no eren semideus i que podien ser vençuts. Un soldat nomenat Argüello fon fet presoner, va morir en el camí per les ferides de la guerra i el seu cap enviat a l'emperador asteca, qui no va voler colocar-la en cap temple.

Una vegada que Moctezuma va caure en la trampa dels espanyols, Cortés ho va tindre tindre com a rehé baix pena de mort immediata. Va calmar al seu guàrdia dient que anava de pròpia voluntat, i despuix de ser traslladats en els espanyols tots els seus efectes va continuar manifestant en totes les seues visites que estava allí de pròpia voluntat.

Cortés va exigir que els cacics autors de l'agressió a Veracruz foren castigats. Portats a la seua presència, varen confirmar que obedien órdens de Moctezuma. Els capitans asteques varen ser sentenciats a morir en la foguera.

Va conseguir també que Moctezuma es declarara vassall de Carlos V. La casta sacerdotal i la noblea varen conjurar per a aliberar el seu senyor i aniquilar als espanyols.

Lluita entre espanyols[editar]

En eixos dies es va rebre la notícia de l'arribada de 18 naus al Port de Veracruz, creent-se en un principi que eren reforços de l'emperador, mes de seguida es va saber que eren tropes manades per Diego de Velázquez pera castigar els rebels. Estes tropes estaven manades per Pánfilo de Narváez. Damunt, varen posar sobre avís a Moctezuma que Cortés era un rebel al seu rei, i que ho matara. Aixina que Cortés no va tindre més remei que deixar una guarnició de poc més d'un centenar d'espanyols en Tenochtitlan i al cap a Pedro de Alvarado, i ell en tres-cents espanyols i varis centenars d'indis, va eixir a la trobada de les tropes de Narváez. Cortés va conseguir véncer i fer presoner a Narváez, i les tropes d'este es varen passar en massa al seu bando.

La matança del temple Major[editar]

Mentrestant, en Tenochtitlan, Alvarado havia comés una matança de natius, de nobles, cacics i caps d'eixèrcit quan estos estaven celebrant la festa de Tóxcatl (quint mes dels 18 que tenia el calendari asteca) en honor a Tezcatlipoca, encara que algunes fonts parlen també de culto al sempre present Huitzilopochtli. La població, llògicament, es va rebelar, per que l'ambiciós de Pedro de Alvarado li furtà les seues joyes i materials preciosos que vestien, a l'haver fet açò els pobladors es varen rebelar contra Moctezuma, i ya ningú li tenia respecte i els castellans es varen haver de refugiar en els estages del palau. Pareix que, en la tensió d'aquells dies, Pedro de Alvarado va voler anticipar-se, just com havien fet en Cholula, realisant una matança.

La rebelió i La Nit Trista[editar]

La Nit Trista

El 24 de juny de 1520 l'eixèrcit de Cortés entrava novament en la ciutat. El germà de Moctezuma, Cuitláhuac, fon lliberat perque gestionara la pacificació, pero lo que va fer fon tot lo contrari i es va unir el cap dels cacics, nomenat Cuauhtémoc, pera esclafar els espanyols.

Cortés va conseguir que Moctezuma tractara de calmar als inconformistes i que deixaren eixir als espanyols de la ciutat. Hi ha dos versions a la mort de Moctezuma, una és que quan parlava al seu poble, va rebre una pedrada dels propis asteques que el va ferir de mort. L'atra diu que Hernán Cortés va ordenar matar-ho quan va vore que no podia calmar al poble, si be esta última versió fon aportada pels asteques i es considera menys probable.[8]

Els sitiats veïen disminuir l'aigua, les municions i qualsevol classe de quemenjar. L'única eixida era la retirada. I la varen fer en la plujosa nit del 30 de juny a l'1 de juliol de 1520, coneguda com la Nit Trista. En aquella retirada varen caure la majoria dels castellans, sobretot els que varen arribar en Narváez, que al portar moltes peces d'or en si, a pesar de les advertències de Cortés, varen morir ofegats en el llac, ademés de perdre gran cantitat de peces d'artilleria i de cavalls, aixina com gran part del tesor que se transportava. Perseguits pels asteques, el 7 de juliol, prop de Otumba, els espanyols varen fer front als perseguidors en una batalla en que els asteques varen ser derrotats i varen fugir en desbandada.

Siti i caiguda de Tenochtitlan[editar]

Després de la seua derrota de la Nit Trista els espanyols i els seus aliats tlaxcaltecas se varen replegar en Tlaxcala; se varen reorganisar i varen atacar Tenochtitlan, posant en sege a la ciutat. Després de 75 dies de tenaç resistència els mexicans finalment varen ser derrotats quan es retiraven al perdre al seu nou rei. Hernán Cortés va prendre presoner a Cuauhtémoc i el va torturar pera obligar-lo a dir-li a on guardaven els seus tesors. Cuauhtémoc va morir posteriorment en batalles en l'eixèrcit espanyol, en l'intent de conquista de Guatemala sent presoner.

El viage de Cortés a Les Hibueras[editar]

Cortés tenia coneiximent de les riquees que existien en Les Hibueras, en l'actual República d'Hondures, ademés que havia escoltat que existia un pas «que segons l'opinió de molts pilots [...] per aquella baïa ix estret a l'atra mar» (de l'oceà Atlàntic a l'oceà Pacífic), estret de l'existència de la qual havia donat coneiximent el pilot Juan de la Cosa des de l'any 1500. Aixina, Cortés va enviar l'any de 1524 al comandament del seu capità Cristóbal de Olid cinc naus i un bergantí rumbo a Les Hibueras, a bordo dels quals anaven 400 hòmens, suficient artilleria, armes i municions, ademés de huit mil pesos or pera comprar en Cuba cavalls i bastiments. En tant, havia partit una expedició per terra al comandament del capità Pedro de Alvarado pera conquistar i explorar Amèrica central.

Més enjorn que tart Cortés es va donar conte que el capità Cristóbal de Olid, home de tota la seua confiança, havia entrat en tractes en el seu principal enemic, ni més ni menys que en el governador de Cuba, Diego de Velázquez, pera robar-li a Cortés les noves terres que s'haurien de descobrir en el viage d'exploració i conquista que ell mateix estava sufragant. Desenquetat, Cortés va montar una segona expedició en juny de 1524 al comandament del seu cosí Francisco de les Casas, en cinc naus i en cent hòmens en órdens d'agarrar i castigar l'infidel Cristóbal de Olid. A l'arribar l'expedició punitiva a l'actual Hondures despuix d'un naufragi, es varen succeir unes escaramusses i fon pres presoner l'enviat de Cortés, el seu cosí Francisco de les Casas, en companyia de Gil González de Àvila, este nou arribat en el títul de governador del golf Dolç.

D'alguna manera, tant de les Casas com Gil González varen conseguir escapar cap a la jungla. Posteriorment, amics de Cortés en un sopar varen prendre presoner a Cristóbal de Olid i el varen degollar, donant per acabat l'assunt.

En tant Hernán Cortés, sense saber el que havia succeït, mamprén per terra rumbo a Les Hibueras en companyia d'un gran eixèrcit.

Hernán Cortés descobrix la «Califòrnia»[editar]

Sapiau que a la destra mà de les Índies hi ha una illa crida California molt prop d'un costat del Paraís Terrenal; i estava poblada per dones negres, sense que existira allí un home, puix vivien a la manera de les amazones. Eren de bells i robusts cossos, fogós valor i gran força. La seua illa era la més forta de tot lo món, en els seus escarpats tallats i les seues pétrees costes. Les seues armes eren totes d'or i del mateix metal eren els arnesos de les bésties salvages que elles acostumaven domar pera montar-les, perqué en tota l'illa no hi havia un atre metal que l'or. Les gestes d'Esplandián , per García Ordóñez de Montalvo (Sevilla, 1510).

Es considera actualment a Hernán Cortés com el descobridor de la península de Baixa California, encara que el primer europeu que va desembarcar en la dita península fon el pilot i navegant espanyol Fortún Jiménez, qui al comandament del navili Concepció, propietat d'Hernán Cortés, l' aguaità i va desembarcar en l'any 1534 en la península, de lo que va pensar que era una illa.

En la quarta Carta de Relació, datada en Mèxic el 15 d'octubre de 1524, escriu Hernán Cortés al rei de Espanya de la preparació de barcos per a explorar i sometre nous regnes sobre la Mar del Sur (oceà Pacífic), idea que bollia en la seua ment des de dos anys arrere, acabada de consumar la conquiste de la gran Tenochtitlan. En 1529, estant Cortés en Espanya, va firmar un conveni en la Corona espanyola pel qual s'obligava a enviar pel seu conte «armades per a descobrir illes i territoris en la Mar del Sur».

Desijava trobar ademés del domini territorial i els possibles guanys en metals preciosos en les noves terres a descobrir, un pas de mar entre el Pacífic i l'Atlàntic, puix es pensava que si Fernando de Magallanes havia trobat un estret que comunicava abdós oceans pel Sur, també hauria d'existir un atre pas pel Nort. Eixe pas marítim era el mític Estret d'Anián. En el mencionat conveni s'estipulava que de les terres i guanys que s'obtingueren, una decena part correspondrien al descobridor en propietat perpètua, per a si i els seus descendents.

La primera expedició[editar]

Durant la seua estada en Espanya en 1529, Cortés va conseguir de Carlos V el títul de Marqués de la Vall d'Oaxaca[9] i el govern sobre els futurs descobriments en el Mar del Sur.[10] Ya de tornada a Mèxic, el 30 de juny de 1532 va enviar al seu cosí Diego Hurtado de Mendoza pera que explorara les illes i litorals de la Mar del Sur, més allà dels llímits de l'audiència de la Nova Galícia governada per Nuño de Guzmán enemic acèrrim d'Hernán Cortés.

Va partir l'expedició en dos barcos des de Tehuantepec Oaxaca, despuix de tocar Manzanillo (Colima) se varen anar costejant les costes de Jalisco i Nayarit, que en aquell llavors formaven part de l'audiència de la Nova Galícia, fins a descobrir les Illes Marías, d'allí varen tornar a terra ferma i varen tractar d'obtindre abastiment d'aigua en la baïa de Matanchén, Nayarit, abastiment que els fon negat per órdens de Nuño de Guzmán, amo i senyor de la regió.

Un dels barcos maltractat per les tempestats va mamprendre la tornada, va arribar a les costes de Jalisco i va acabar en mans de Nuño de Guzmán, en tant l'atra nau en que anava Diego Hurtado de Mendoza va prendre rumbo al nort, mai cap dels que anaven a bordo va tornar a la Nova Espanya, no es va tornar a tindre notícies d'ells, anys despuix l'autor de la Segona Relació anònima de la jornada que va fer Nuño de Guzmán a la Nova Galícia, va arreplegar algunes informacions que fan supondre que la nau que comandava Diego Hurtado de Mendoza havia naufragat en el litoral nort del hui estat de Sinaloa, perint ell i el restant de la tripulació.

La segona expedició[editar]

La nau Concepció al comandament del capità i comandant de l'expedició Diego de Jònega, era una de les dos naus que Cortés va enviar en 1533, poc despuix de la conquiste de la gran Tenochtitlan, en un segon viage d'exploració de la Mar del Sur, l'atra nau era la nau Sant Llàzer al comandament del capità Hernando de Grijalva.

Va salpar l'expedició des del hui port de Manzanillo el 30 d'octubre de 1533, per al dia 20 de decembre les naus s'havien separat, el barco Sant Llàzer que s'havia alvançat va esperar en va la nau Concepció durant tres dies i al no tindre aguaitament de la nau acompanyant es va dedicar a explorar l'oceà Pacífic i va descobrir les Illes Revillagigedo. A bordo del Concepció tot era diferent, el navegant i segon en el comandament Fortún Jiménez es va amotinar i va assessinar mentres adormia al capità Diego de Jònega, despuix va agredir als tripulants que es varen mostrar lleals a l'assessinat capità pera posteriorment abandonar als ferits en les costes de Michoacán junt en els flares franciscans que li acompanyaven en la travessia.

Fortún Jiménez va navegar cap al nort-oest seguint la costa i en algun moment va girar cap a l'oest i va arribar cap a una plàcida baïa, hui se sap que va arribar a la hui ciutat i port de La Paz, ell va pensar que havia arribat a una illa, mai va saber que havia arribat a una península que en el temps es nomenaria península de Baixa California, allí se va trobar en natius que parlaven una llengua no coneguda i ademés caminaven seminuets, eren molt diferents dels natius de l'altiplà mexicà que tenien una cultura pròpia.

Els tripulants que li acompanyaven al vore a les dones seminuetes i a causa de la llarga vigília sexual, es varen dedicar a prendre-les per la força. Per a eixe llavors se n'havien donat que en el lloc abundaven les perles que els natius extraïen de les pechines de moluscs que abundaven en la baïa, aixina que es varen dedicar a saquejar el lloc i a abusar de les dones.

És necessari resaltar que Fortún Jiménez i acompanyants no varen otorgar cap nom a cap dels llocs que varen trobar, sent atres exploradors els que donaren nom als llocs visitats per Fortún Jiménez.

L'abús de les dones per part de la tripulació unit al saqueig al qual es varen dedicar va provocar un violent enfrontament en els natius que va acabar en la mort de Fortún Jiménez i alguns dels seus companys, els sobrevivents es varen retirar del lloc, varen abordar a males penes el navili Concepció, varen navegar erràticament durant diversos dies fins a arribar a les costes del hui estat de Jalisco, on es varen topar en els subalterns de Nuño de Guzmán els que els varen requisar la nau i els varen prendre presoners.

La tercera expedició[editar]

Després d'haver patrocinat dos viages d'exploració en la Mar del Sur i sense haver obtengut resultats materials, Hernán Cortés va decidir encapçalar el tercer viage d'exploració.

Molest Cortés perqué Nuño de Guzmán, el seu archienemic de sempre, li havia requisat un barco durant la primera expedició que va sufragar, a demés del barco Concepció que Cortés havia enviat en el segon viage d'exploració de la Mar del Sur, va decidir enfrontar-ho en el seu propi terreny i des d'allí montar la tercera expedició, per a això va preparar un gran número de tropes a peu i a cavall pera anar sobre la província de la Nova Galícia de la qual Nuño de Guzmán era governador.

El virrei de la Nova Espanya advertix a Hernán Cortés el 4 de setembre de 1534 «que no enfrontara a qui li havia requisat els seus barcos» a lo que Hernán Cortés es va negar alegant que havia gastat més de 100 mil castellans d'or, ademés d'haver segut designat per sa majestat el Rei d'Espanya Carlos I per a conquistar i descobrir nous territoris. Per a eixe llavors Cortés ya havia organisat l'drassana de Tehuantepec i tenia tres naus dispostes; el Sant Llàzer (en el que va tornar a Grijalva de la segona expedició a la Mar del Sur), i el Santa Àgueda i el Sant Tomàs que acabaven de ser construïts.

El proyecte de Cortés era ambiciós, enviaria els naus a Chametla Sinaloa (prop de l'actual població de Escuinapa) en el territori governat per Nuño de Guzmán i allí abordaria l'eixèrcit de terra comandat per ell. Per a arribar a Chametla, Cortés va haver de travessar per diversos dies en el seu eixèrcit el Nou Regne de la Nova Galícia, la Nova Galícia era una província de la Nova Espanya governada pel seu acèrrim enemic Nuño de Guzmán.

Conta Bernal Díaz del Castillo que quan en la Nova Espanya es va saber que el marqués d'Oaxaca anava de conquista novament, molts «van creure que era cosa certa i rica» i se varen oferir a servir-li soldats de a cavall, arcabussers i ballesters, i 34 casats en les seues dones, en total 320 persones i 150 cavalls. I afig que els naus estaven molt ben proveïts de bescuit, carn, oli, vi i vinagre, molt de rescat, tres ferrers en les seues fornals i dos fusters de ribera en les seues ferramentes, ademés de clercs i religiosos, i meges, cirugians i potecaria.

En els pendons a tot l'alt va arribar l'eixèrcit de Cortés a la població de Santiago de Galícia de Compostela, ubicada en eixos dies en la vall de Matatipac (en l'actualitat la ciutat de Tepic), a on fon acollit amistosament pel governador Nuño Beltrán de Guzmán, el seu enemic de sempre. En eixa població Cortés i el seu eixèrcit varen permanéixer durant quatre dies abans de proseguir el seu viage. Es diu que Nuño de Guzmán va aconsellar a Cortés no proseguir en el viage d'exploració i li va proveir de bastiments, en tant Cortés es va sorprendre de la pobrea en que vivia Nuño de Guzmán. Sens dubte la recepció que fon objecte el Conquistador de Mèxic de part de Guzmán es va deure a l'eixèrcit que acompanyava a Cortés.

Després de la partida de Cortés, Nuño de Guzmán va dirigir una carta a l'Audiència a Mèxic en «que es queixa que el marqués de la Vall volia penetrar en la seua gent en la seua governació, sent que a soles era capità General de la Nova Espanya».

En Chametla (Sinaloa), despuix de travessar els hui estats de Jalisco i Nayarit, territori conegut com a part del regne de la Nova Galícia en eixa época, Cortés i la seua comitiva varen embarcar els barcos Santa Àgueda i Sant Llàzer en els quals varen pujar 113 peons, 40 ginets en tot de a cavall i va deixar en terra a 60 ginets més, segons ho va reportar a la Real Audiència el governador Nuño de Guzmán.

Una vegada embarcat en el barco Sant Llàzer, Cortés junt en la seua expedició va prendre rumbo al nort-oest, i el dia 3 de maig de 1535 va arribar a la baïa que va nomenar Baïa de la Santa Cruz, actualment La Paz (Baixa California Sur), lloc en el qual va confirmar la mort del seu subaltern Fortún Jiménez a mans dels natius.

Una vegada que va haver pres Cortés possessió de la Baïa de la Santa Cruz, va decidir establir una colònia, va manar portar als soldats i bastiments que havia deixat en Sinaloa pero el mal temps no li va ajudar, els barcos es varen perdre i únicament va tornar a la baïa de la Santa Cruz un nau portant una càrrega de cinquanta faneques de dacsa, insuficients pera alimentar la població, per lo que Cortés va eixir personalment a la busca de quemejars, mes allò que s'ha conseguit fon insuficient per lo que va decidir retornar a la Nova Espanya en la intenció de proveir des d'ací a la nova colònia.

Al cap del poblat de la Santa Cruz va quedar Francisco d'Ulloa, pero les queixes dels familiars dels que s'havien quedat en la península varen fer que el virrei ordenara l'abandó de la població i el retorn dels pobladors a la Nova Espanya.

La quarta expedició[editar]

Hernán Cortés qui ya havia patrocinat tres viages d'exploració de la Mar del Sur (oceà Pacífic) i els quals havien acabat en fracassos, decidix enviar un Quart viage d'exploració a la Mar del Sur al comandament de Francisco d'Ulloa en 1539. Va partir l'expedició del port de Acapulco el dia 8 De Juliol de l'any citat a bordo dels barcos Sant Tomàs, Santa Àgueda i Trinidad, a l'altura de les Illes Marías es varen vore obligats a abandonar el nau Sant Tomàs, per lo que varen continuar el viage d'exploració en els dos barcos restants.

Van ingressar en el golf de Califòrnia i varen visitar en el viage d'anada i de tornada l'abandonada població de la Santa Cruz, coneguda actualment com la ciutat de La Paz, en el viage d'anada varen arribar a l'extrem nort del golf el 28 de setembre, a lo que se coneix actualment com a desembocadura del Riu Roig i varen nomenar a la boca del riu Ancó de Sant Andreu, una breu acta fon alçada el text de la qual es transcriu:

Yo Pedro de Palenzia, escrivà públic d'esta armada, Done fe i verdader testimoni a tots els senyors que la present veren, als que Deu nostre senyor guarde de mal, com en vint i huit dies del més de setembre de cinc-cents i trenta i nou anys, el molt magnífic senyor Francisco de Ulloa, tinent de governador i capità d'esta armada per l'ilustríssim senyor marqués de la Vall de Guajaca, va prendre possessió en l'ancó de Sant Andreu i mar roja, que és en la costa d'esta Nova Espanya cap a el Nort, que està en altura de trenta-tres graus i mig, pel dita Sr. Marqués de la Vall en nom de l'Emperador nostre rei de Castella, actual i realment, posant mà a l'espasa, dient que si havia alguna persona que li'l contradiguera, que ell estava llest pera se'l defendre, tallant en ella arbres, arrancant herbes, menejant pedres d'una part a una atra, i traent aigua de la mar; tot en senyal de possessió.
Testimonis que varen ser presents a la que dita és els reverents pares del senyor San Francisco, el pare Fra Raymundo, el pare fra Antonio de Mena, Francisco de Terrasses, veedor Diego de Haro, Gabriel Márquez. Date dia mes i any susdit. E yo Pedro de Palenzia, escrivà públic d'esta armada, li vaig escriure segons davant de mon va passar; per tant fize ací este signe meu, que és tal, en testimoni de veritat. — Pedro de Palència, escrivà públic. Frater Ramundus Alilius, Frater Antonius de Mena, — Gabriel Márquez. — Diego d'Haro. — Francisco de Terrasses.

Després d'haver desembarcat i pres possessió de les terres de l'extrem nort de la Mar Roja (conegut hui en dia com golf de California), nom que li varen donar per la coloració rogenca de les aigües, que es tenyien en les aigües procedents del Riu Roig, varen iniciar la tornada al poblat de la Santa Cruz, varen doblegar el Cap Sant Lluc i varen ingressar en l'oceà Pacífic. Per l'actual Baïa Magdalena varen passar el dia 5 de decembre sense haver ingressat per estar ferit Ulloa, a causa d'una escaramussa que va sostindre en els natius.

En data 5 d'abril de 1540 va dirigir a Cortés des de la Illa de Cedres una relació dels successos de l'exploració en el nau Santa Àgueda, en el nau Trinitat' va continuar en l'exploració, mai més es va saber de Francisco d'Ulloa i dels seus companyons de navegació.

El nom de California[editar]

Un jangló enemic de Cortés a qui un escritor de l'época cita com Alarcón (es tractaria de Fernando d'Alarcón?), en clara alusió a Les gestes d'Esplandián, novela de cavalleria en voga per aquells dies, va donar per nomenar en to burlesc a les abandonades terres com California pera ferir a Cortés per haver fracassat en el tercer viage d'exploració, quan este va tractar infructuosament d'establir una colònia en les terres acabades de descobrir i que li pertanyien per Cèdula Real.

Actualment es coneixen en el nom de California, la península de Baixa California, el golf de California, i tres estats; California, Baixa California i Baixa California Sur.

Ademés, el golf de California és conegut també com Mar de Cortés.

La llegenda negra[editar]

La pijor taca en el full de servicis de Cortés és que va consentir la tortura de Cuauhtémoc i del cacic de Tacuba, ya que els soldats estaven assedegats d'or, i creïen que este havia de saber a on es trobava. Abdós varen ser aforcats l'any 1525 en la funesta expedició a Les Hibueras, per sospites de traïció.

Els seus enemics varen intrigar en la cort de l'emperador Carlos V, acusant-lo de furtar or del quint real i del repartiment als conquistadors i sospitant que havia donat orde d'enverinar a la seua esposa Catalina Juárez (vore: Hernán Cortés i la seua fosca relació en Catalina Juárez) i a alguns dels enviats en provisions reals. Desterrat de Mèxic, anà a Castella per a reclamar la governació de la Nova Espanya, pero a soles va conseguir el marquesat de la Vall i li varen donar terres prop de l'estat actual de Oaxaca.

Hernán Cortés va morir el divendres 2 de decembre de l'any 1547, en Castilleja de la Cuesta, tractant de tornar a les seues possessions americanes.

Pelegrinar dels seus restes[editar]

Hernán Cortés fon inhumat diverses vegades. La causa dels trasllats dels seus restes mortals radica en el fet que en els seus testaments va canviar en més d'una ocasió la situació del lloc a on desijava reposar per tota l'eternitat. Quan residia en la Nova Espanya, primer va solicitar ser sepultat en l'iglésia contigua al hospital de Jesús, hospital que el conquistador havia fundat, posteriorment va declarar els seus desijos de ser sepultat en un monasteri que havia ordenat construir en Coyoacán, una població veïna a la capital mexicana, monasteri que mai fon construït pel fet que va haver de partir a Espanya a fi d'enfrontar-se a un juí de residència que se li va seguir.

En Espanya ya cansat i malalt a mig d'octubre de 1547 va modificar el seu testament pera indicar que hauria de ser sepultat en la parròquia del lloc a on morira.[11] La seua mort en Espanya va portar com a conseqüència que fora inicialment sepultat en el monasteri de Sant Isidor del Camp, en Santiponce (Sevilla), en la cripta de la família del Duc de Medina Sidonia devall les grades de l'altar major en un epitafi que li va dedicar el seu fill Martín Cortés, segon marqués de la Vall. L'epitafi que li va dedicar el seu fill Deya:

Pare la sort de qui impròpiament

Este baix món posseïa
Valor que la nostra edat enriquia,</br>

Descansa ara en pau, eternament.

En 1550 a tres anys de la seua mort, els seus restes varen ser canviats de lloc dins de la mateixa iglésia, i esta vegada fon inhumat just a un costat de l'altar dedicat a Santa Caterina. Durant 19 anys els seus restes varen jaure en el monasteri de Sant Isidor fins que en 1566 els seus restes mortals varen ser transladats a la Nova Espanya i sepultat junt en sa mare i una de les seues filles en el temple de San Francisco de Texcoco, ubicat en la població de Texcoco pròxima a la ciutat de Mèxic. Els seus restes jaurien allí fins 1629.

En 1629 a la mort del senyor Pedro Cortés, Quart marqués de la Vall i últim descendent d'Hernán Cortés en llínea masculina, les autoritats civils i eclesiàstiques de la colònia espanyola varen decidir sepultar-los en la mateixa iglésia, aixina que les restes de Cortés varen ser inhumats prop de l'altar major (en una caseta darrere del Sagrari) en l'iglésia del convent de San Francisco, ubicat enfront de la plaça de Santo Domingo en la capital mexicana, allí varen deixar gravada la següent inscripció «Ferdinandi Cortés ossa servatur hic famosa».

En 1716 una remodelació del temple de San Francisco va obligar els franciscans a exhumar les restes i traslladar-los a la part posterior del retaule major, lloc en que permaneixerien durant 78 anys.

En 1794 les autoritats de la colònia varen exhumar novament les restes de Cortés a fi de complir en els desijos del conquistador de Mèxic que en una una ocasió va solicitar ser sepultat en l'iglésia contigua a l'Hospital de Jesús, aixina que varen traure l'ossada de Cortés del temple de San Francisco que jauria en la seua caseta en una urna de fusta i vidre en anses d'argent i pintat en la capçalera de l'urna l'escut d'armes del marqués d'Oaxaca, els seus restes varen ser traslladats en gran pompa al que es creïa seria el seu últim domicili, es varen colocar blandons d'argent sobre el sepulcre i dins del temple es va erigir un sòcol i sobre el sòcol un bust del conquistador, en eixe lloc els seus restes descansarien durant 23 anys.

En 1823, als dos anys de la Independència de Mèxic va iniciar el memorial pera honrar els insurgents morts durant la guerra d'independència, les restes d'ells varen ser portats a la ciutat de Mèxic en la catedral de la qual varen ser depositats, un gran moviment nacionaliste va sorgir entre els habitants de la capital mexicana al grau que es va témer que una torba assaltara el temple per a prendre les restes de Cortés, per això el ministre mexicà Lucas Alamán i el capellà major de l'Hospital varen desmantellar la nit del 15 de setembre el mausoleu, en tant el bust i el restant d'ornaments varen ser enviats a Itàlia per a fer creure els agitadors que els restos mortals de Cortés havien eixit del país, en realitat l'urna en l'ossada fon amagada devall la tarima del temple de l'Hospital de Jesús, durant tretze anys les restes varen permanéixer amagats allí.

En 1836, ya calmades les passions es varen extraure les restes i varen ser depositats en una caseta que es va construir en la paret del temple a un costat d'a on va estar el mausoleu, en eixe lloc varen reposar els restes durant 110 anys fins a ser trobats. El ministre Lucas Alamán en algun moment va informar l'embaixada espanyola del lloc en el que havien depositat els restos de Cortés.

En 1946, alguns historiadors del Colege de Mèxic varen tindre accés a l'acta notarial en la que es detallava l'últim domicili de Cortés i varen decidir buscar les restes, el dumenge 24 de novembre del mateix any els historiadors varen trobar la caseta que guardava l'urna, despuix de realisar alguns estudis per a autentificar els ossos varen procedir a restaurar l'urna i varen recomanar conservar les restes d'Hernán Cortés en el mateix lloc.

El 28 de novembre de 1946 el president de Mèxic va expedir un decret per mig del qual va conferir al Institut Nacional d'Antropologia i Història la custòdia dels restos mortals d'Hernán Cortés.

El 9 de juliol de 1947 se tornen a inhumar els restos en el mateix lloc en que els varen trobar I es va posar sobre el mur de l'iglésia una placa de bronze en l'escut d'armes de Cortés gravat i la inscripció:

HERNÁN CORTÉS
1485-1547

Al final, els restos del conquistador espanyol descansen en el lloc que va triar en la seua joventut per a ser sepultat.

Curiositats[editar]

L'escritor espanyol Miguel de Cervantes Saavedra, es referix a Hernán Cortés en la segona part del Quixot, publicada en 1615, en el capítul VIII en els térmens següents:

...¿qui va barrinar els naus i va deixar en sec i aïllats els valerosos espanyols guiats pel cortesíssim Cortés en el Nou món?.

Referències[editar]

  1. Història de la vida i fets de l'Emperador Carlos V, Prudencio de Sandoval, 1519, III,1603
  2. Jerónimo d'Aguilar i Gonzalo Guerrer: dos actituts enfront de l'història, per Eduardo Matos Moctezuma, Mèxic Desconegut
  3. Gómara, Francisco López de. «Combat i presa de Potonchan», en La Conquiste de Mèxic, p. 72-75. Edició de José Luis de Rojas. Cròniques d'Amèrica. Editorial Dastin, S.L. Espanya.
  4. López de Gómara, Francisco, Història de la Conquiste de Mèxic, Pròlec i cronologia de Jorge Gurría Lacroix, Caracas, Biblioteca Ayacucho, 1984. Pp. 39-40
  5. Malinche: Creadora o traïdora?, per Michael Conner
  6. Cook, S. F. I W. W. Borah (1963), The indian population of central Mèxic, Berkeley (Calç.), University of Califòrnia Pres
  7. Tlaxcala, Enciclopèdia dels Municipis de Mèxic, Govern de l'Estat de Tlaxcala, 2005
  8. Moctezuma II, ARTEHISTORIA, protagonistes de l'història
  9. Cèdula de l'emperador Carlos V, concedint títul de marqués de la Vall a Hernán Cortés, 20 de juliol de 1529, en la Colecció de documents inèdits per a l'història d'Espanya, vol. I, p. 105-108.
  10. Cèdula de Carlos V nomenant a Hernán Cortés governador de les illes i terres que descobrira en el mar del Sur, 5 de novembre de 1529, op. cit., vol. II, ps 401-405.
  11. Testament atorgat per Hernán Cortés el 12 d'octubre de 1547, en la Colecció de documents inèdits per a l'història d'Espanya, vol. IV, ps. 239-277.

Vore també[editar]

Bibliografia[editar]

  • La Ruta d'Hernán. Fernando Benítez (1950).
  • Hernán Cortés. Inventor de Mèxic. Juan Miralles Ostos (2001).
  • Hernán Cortés. Salvador de Madariaga.
  • Hernán Cortés. José Luis Martínez. Edició del Fons de Cultura Econòmica i UNAM. (1990)
  • Cortés. Christian Duverger (2001).
  • Hernán Cortés: el conquistedor de l'impossible. Bartolomé Bennassar (2002).
  • El deu de la pluja plora sobre Mèxic. László Passuth. (1939) ISBN 84-217-1968-8
  • Pasages de l'història II: temps d'herois. Juan Antonio Cebrián (2003) (La seua vida es troba en el pasage núm.7, Hernán Cortés, símbol d'una conquiste, pàgines de 181 a 211).
  • Compostela d'Índies, el seu orige i fundació. Salvador Gutiérrez Contreras (1949).
  • Hernán Cortés. Mentalitat i propòsits. Demetrio Ramos. ISBN 84-321-2787-6
  • Hernán Cortés. Crònica d'un impossible. José Lluïu Olaizola (2000).

Enllaços externs[editar]