Història d'Alemanya

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar

Durant la major part de la seua història la nació que hui és Alemanya fon una agrupació d'estats en el marc del Primer Reich —conegut com a Sacre Imperi Romà Germànic— ramificat de la divisió de l'Imperi Carolingi constatat en el Tractat de Verdun en l'any 843, el qual fon fundat el 25 de decembre de 800 per Carlomagno i el qual va existir en diverses formes fins a ser dissolt en l'any 1806 com a conseqüència de les guerres Napoleòniques.

El terme "Dutsch" (alemà) data del sigle VIII i originalment fea referència a l'idioma parlat en la part oriental del Regne dels francs.

Sacre Imperi Romà Germànic (I Reich)[editar]

Artícul principal → Sacre Imperi Romà Germànic.
Sacre Imperi Romà Germànic cap a 1630. Sobre les fronteres dels Estats actuals.

L'imperi migeval es derivava d'una divisió del Imperi carolingi en l'any 843, que va ser fundat per Carlomagno en l'any 800 i va existir en diferents formes fins a l'any 1806. El seu territori s'estenia des del riu Eder en el nort fins a la costa mediterrànea en el sur.

Martín Lutero (1483-1546) inicià la Reforma Protestant.

Baix el regnat de la Dinastia Saxona (919-1024), els ducats de Lorena, Saxonia, Franconia, Suabia, Turingia i Baviera es varen consolidar, i el Rei alemà fon coronat emperador del Sacre Imperi Romà Germànic d'estes regions en 962. Baix el regnat de la Dinastia salia (1024-1125), el Sacre Imperi Romà Germànic va absorbir el nort de Itàlia i Borgonya, encara que els emperadors varen perdre el poder a través de la Querella de les Investidures. Baix els emperadors Hohenstaufen (1138-1254), els príncips alemans varen aumentar la seua influència cap al sur i l'est en els territoris habitats pels eslaus. En el Nort alemà varen créixer ciutats pròsperes com les de la Lliga Hanseática.

L'edicte de la Bula d'Or de 1356 va ser la constitució bàsica de l'Imperi que durà fins a la seua dissolució. Es va codificar l'elecció de l'emperador per sèt príncips electors. A partir del sigle XV, els emperadors varen ser elegits casi exclusivament entre els provinents de la Casa de Habsburgo.

Confederació Germànica (1815-1866)[editar]

Despuix d'abdicar l'últim monarca del Sacre Imperi Romà Germànic, es va iniciar, en els antics Estats que ho componien, una dispar busca per crear un Estat nacional alemà unificat. La qüestió territorial es debatia entre la creació d'una «gran Alemània», que incloguera els territoris de llengua alemana austriacs o una «menuda Alemània», formada exclusivament per atres Estats. Ad este cas se sumava la qüestió institucional sobre el repartiment de poder entre el poble i la corona.

La qüestió es va plantejar de manera concreta despuix de la caiguda del Primer Imperi francés. Napoleón, el emperador dels francesos, va ser derrotat, pero el fet de terminar en la dominació estrangera no els va reportar als alemans una Alemània unida dins de la Confederació Germànica, implantada en l'any 1815.

En març de 1848, la revolució va esclatar en Alemània. Convertir a Alemània en un Estat nacional i institucional suponia tindre que definir qué pertanyia a Alemània. El primer Parlament lliurement elegit en Frankfurt va descobrir que no era possible forçar l'establiment d'un Estat nacional pargermànic, en inclusió d'Àustria. Este fet va plantejar la solució de la «menuda Alemània», en la forma d'un imperi baix l'hegemonia del Regne de Prusia.

El parlament va exigir que, com a emperador alemà, el rei de Prusia tindria que renunciar al seu caràcter diví i concebre's a sí mateixa com a eixecutor de la voluntat del poble, exigència esta que el monarca va rebujar en l'any 1849, impedint d'esta forma que es realisara l'unificació alemana.

En la década de 1860, el Canceller Otto von Bismarck va favorir en Prusia a l'eixecutiu contra el Parlament. La qüestió del poder polític extern es va resoldre en la Guerra de les Sèt Semanes en l'any 1866, en el sentit de la «chicoteta Alemanya».

Unificació alemana[editar]

L'història d'Alemanya com a país s'inicia en l'any 1871 en instaurar-se el Imperi alemà. En anterioritat, lo que coneixem com Alemanya va ser una agrupació d'Estats en el marc del Sacre Imperi Romà Germànic, format a partir de la divisió en 843 del Imperi carolingi, fundat en l'any 800 per Carlemany. Este Imperi va existir en diverses formes fins a ser dissolt en 1806 com a conseqüència de les guerres Napoleòniques.

Durant el sigle XVIII s'inicia la transformació de Prusia en una potència europea. El llarc regnat de Federico II el Gran dona un gran impuls a la consolidació d'este regne, que es veu envolt en les guerres de Successió Austríaca i dels Sèt Anys. A partir de llavors Prusia disputaria a la Casa de Austria l'hegemonia de Alemània.

Federico II el Gran

Despuix de la Revolució francesa, els diferents Estats monàrquics de Europa creen aliances per a enfrontar l'amenaça que França representa per a l'estabilitat dels seus propis règims.

Els Estats alemans participen activament contra els eixèrcits de Napoleón I, qui despuix d'acumular importants victòries instaura la Confederació del Rin en 1806. Poc despuix l'emperador del Sacre Imperi abdica i dissol aixina efectivament l'imperi.

En el Congrés de Viena, despuix de la derrota definitiva de l'eixèrcit francés, es dissol la Confederació del Rin i es crea la Confederació Germànica. L'1 de giner de l'any 1834 entra en vigor l'associació de aduanes, per mig de la qual es abolixen els aranzels entre alguns membres del nort de la confederació, baix hegemonia prussiana, la cridada Zollverein.

La Revolució de 1848 conduïx a la creació del primer Parlament alemà en Frankfurt, que elabora una primera constitució pero fracassa en l'unificació nacional, perque els monarques recuperen el control.

Una reforma de la constitució danesa i la disputa per Schleswig-Holstein causa la guerra coneguda com de els ducats (1864), i despuix la de les sèt semanes (1866), per les quals Prusia s'assegura l'hegemonia germànica.

L'Imperi alemà (II Reich)[editar]

Mapa de les províncies de l'Imperi Alemà

L'Imperi alemà es funda el 18 de giner de 1871 despuix de la victòria de Prusia en la Guerra franc-prussiana, i es conseguix l'unificació dels diferents estats alemans entorn a Prusia, excloent a Àustria. Aixina Prusia es convertix en Alemània, baix el liderage del canceller Otto von Bismarck, qui serà el verdader artífex de l'unificació; possiblement un dels estadistes més importants del sigle XIX. S'inicia un periodo de gran desenroll nacional alemà en tots els camps: economia, política i milícia.

Des de llavors Alemanya es transforma junt al Regne Unit en una de les dos grans potències mundials, sense ambicions colonials durant el govern de Bismarck.

A partir d'este punt i durant les següents dos décades s'establixen els cridats "sistemes bismarckians", que dominen la política europea. En el Congrés de Berlín de 1878 es reunixen els representants de varis Estats europeus baix la presidència de *Bismarck en el propòsit de reorganisar els Balcans despuix de la Guerra Rus-Turca de 1877–1878, aixina com per a equilibrar els interessos de Anglaterra, Rússia i Àustria-Hongria en la zona. Despuix, Bismarck convoca entre 1884 i 1885 la conferència de Berlín en la que les potències fixen les pautes per al repartiment colonial de Àfrica.

En la coronació de Guillermo II com Kàiser, s'inicia un enfrontament entre ell i Bismarck, el qual provoca la caiguda del canceller en l'any ``1890. L'emperador serà incapaç de continuar en les polítiques implantades per Bismarck, i Alemanya es veu a poc a poc en l'incapacitat de mantindre l'equilibri europeu, que para llavors era més que mai la base de l'equilibri mundial.

En l'any 1914 esclata la Primera Guerra Mundial que, en provocar la derrota d'Alemanya en 1918, marca el fi de la dinastia Hohenzollern. Les nacions vencedores imponen el Tractat de Versalles.

República de Weimar (1919-1933)[editar]

Sagelle de Correus de 20.000 millons de marcs (senyal d'inflació).

Despuix de la derrota en la Primera Guerra Mundial, es constituïx la República de Weimar en l'any 1919. És un periodo de gran inestabilitat per la fragmentació parlamentària en partits minoritaris i al rebuig dels militars a acceptar la derrota i els acorts imposts pels vencedors.

La crisis econòmica com a conseqüència del Tractat de Versalles que feya que Alemània pagara grans tributs com a trofeu de guerra i la hiperinflació comporta la ruïna per a una gran part de la classe mija, i esta situació s'agrava despuix de la Gran Depressió de 1929. L'impressió irracional de diners durant la república de Weimar va produir una hiperinflació que fa que fins al dia de hui els alemans temen a l'inflació, al revés de lo que ocorre en Estats Units, on es tem a la deflació.

Aixina es produïx una situació propícia per a l'auge d'idees nacionalistes i ultradretanes. En les eleccions de l'any 1933, el Partit Nacionalsocialiste Obrer Alemà (NSDAP, nazi) conseguix aplegar al poder, i finalisarà de seguida la primera experiència democràtica alemana.

Alemanya nazi (III Reich)[editar]

El Tercer Reich va ser el de l'Alemanya nazi. Va durar dotze anys, des de l'any 1933 fins a l'any 1945.

L'adversitat econòmica —deguda tant a les condicions de la pau com a la gran depressió mundial— és marcada com una explicació de per qué els partits antidemocràtics, tant de l'ala dreta com de l'ala esquerra, varen anar àmpliament recolzats pels líders d'opinió i votants alemans. En les eleccions extraordinàries de juliol i novembre de 1932, els nazis varen obtindre el 37,2 % i 33,0 % dels vots, respectivament. El 30 de giner de 1933, Adolf Hitler va ser nomenat cap de govern.

Durant l'any següent, Hitler va obtindre el control total. Va succeir també al cap d'Estat.

Hitler havia intentat un colp d'estat i havia fracassat en l'intent, per lo que va anar a la presó i va escriure La meua Lluita, llibre en el que considera que la guerra i la pobrea alemanes es devien als judeus que explotaven a les persones, dominaven els periòdics, les notícies, els bancs i es dedicaven al comerç sexual (trata). Una volta que va eixir de la presó va ser ovacionat com a héroe.

La política de Lebensraum (espai vital) implementada per Hitler i basada que tots els països de parla alemana devien estar units, es va vore reforçada gràcies al Pacte de Munich, lo que finalment va portar a l'esclat de la Segona Guerra Mundial en Europa el 1 de setembre de 1939. Alemanya va obtindre inicialment grans èxits militars i va conseguir el control sobre França, Bèlgica, Països Baixos, Dinamarca, Luxemburc, Balcans, Grècia i Noruega en Europa, Tunis i Líbia en el nort d'Àfrica.

Esta guerra no solament va ser caràcter econòmic-polític, sino que va servir per a aplicar severes lleis racistes. No solament es varen assessinar sis millons de judeus, gitanos, russos, serbis, polacs i atres ètnies, sino que en els camps de concentració creats en tots els territoris conquistats es va tancar a gitans, deficients mentals, homosexuals i dissidents ideològics. Estes persones eren privades de la seua llibertat i els seus bens i, despuix de ser aïllades en guetos, varen ser esclavisades per al treball gratuït (esclavitut), fins a resultar inservibles per debilitat, malaltia o desnutrició, llavors li les eixecutava o es realisava experiments científics en ells. Els nazis varen perfeccionar els assessinats massius, creant les càmares. El millor eixemple d'això es pot vore encara en el camp de concentració d'Auschwitz (Polònia). Esta masacre va durar anys en el silenci, la suposta ignorança o el consentiment del restant dels països del planeta que participaven en la guerra. Aixina i tot, hui en dia existixen revisionistes per a aclarir en major exactitut lo succeït en aquella época, ya que molts asseguren que les fotos dels supòsits judeus en els camps de concentració en realitat són fotos de malalts de plagues anteriors a la segona guerra mundial.

Archiu:Germanborders-és.xsvg
Pèrdues territorials alemanes a lo llarc del sigle XX, conseqüència de la derrota en les dos guerres mundials.

L'atac a la URSS en l'any 1941 va ser decisiu per a demostrar que l'eixèrcit era insuficient per a comprendre tanta extensió de terreny i que les guerres pel petròleu no devien portar-se a terme sobre objectius que no tingueren petròleu. Les fracassades campanyes russes de 1941 i 1942 pretenien, la primera, alcançar Moscou per a tallar els suministraments siberians i, la segona, aplegar al mar Caspi per a controlar el petròleu. A açò se suma que els russos tenien doscents millons d'habitants i varen desenrollar els missils Katiuska que varen fer retrocedir a Hitler. També va haver lluites internes en Alemanya per detindre a Hitler, ya que els seus generals es donaven conte que pretenia alguna cosa impossible. Ademés, l'ingrés dels Estats Units en la guerra, acaba per donar un gir que porta a la derrota d'Alemanya, que firma la seua rendició el 8 de maig de 1945.

Entre juliol i agost de 1945, la Conferència de Potsdam definix el mapa polític d'Europa i les zones d'ocupació en Alemanya i Àustria.

La guerra va resultar en una gran pèrdua de territori, quinze millons d'alemans expulsats, quarantacinc anys de divisió, ya que el país es va separar en l'Alemanya oriental i l'occidental, i lo més important uns cinc millons de morts en Alemanya i més de cinquanta en el macabre balanç final de la lluita.

La rendició d'Alemanya va ocórrer el 8 de maig de 1945.

Alemanya durant la Guerra Freda[editar]

Zones d'ocupació

En la conferència de Potsdam realisada en agost de l'any 1945, poc despuix de la rendició incondicional de l'Alemània Nazi el 8 de maig de 1945, els aliats varen dividir Alemanya en quatre zones d'ocupació militar -França al suroest, Gran Bretanya al noroest, Estats Units al sur, i la Unió Soviètica a l'est-. Les antigues (1919-1937) províncies d'Alemània a l'est de la Llínea Oder-Neisse (Prusia oriental, l'est de Pomerania i Silesia) varen ser transferides a Polònia, mudant el país cap a l'oest.

Alemanya, com a país dividit, va encarnar la guerra freda com cap atre país. L'ocupació del territori per part dels aliats va tindre com a icon al mur de Berlín i va perdurar més de quatre décades. A pesar de ser un dels països derrotats en la guerra, Alemanya (la RFA) va iniciar una fulgurant recuperació institucional a partir dels anys 1950 i es va transformar en la tercera potència econòmica a nivell mundial, superant a la URSS, Regne Unit i França, que havien resultat vencedors en el conflicte.

Alemanya dona un gir radical en els seus històricament conflictives relacions en França, i després dels tractats de Roma inicia junt a este país una política d'acostament, que queda plasmada en el “tractat del Eliseu” de l'any 1963. Des de llavors, les dos nacions han format una dupla que fa front comuna sobre els assunts internacionals.

Hi ha els qui indiquen que 11 millons d'alemans varen morir en camps de concentració despuix de la segona guerra mundial.

Fi de l'ocupació i reunificació[editar]

Artícul principal → Reunificació alemana.
Mapa de la divisió en Alemània Occidental i Alemània Oriental, i Berlín Occidental en groc.

En setembre de l'any 1990, un més abans de la reunificació alemana, les quatre potències aliades i els dos Estats alemans varen firmar un tractat en Moscou (Tractat Dos més Quatre) que posava fi als drets i les responsabilitats dels poders aliats respecte a Alemanya. Les forces soviètiques ubicades en l'Alemanya oriental varen completar el seu retir el 31 d'agost de l'any 1994 i una semana despuix li varen seguir les forces aliades. Únicament soldats nortamericans i britànics, ubicats en el marc de la OTAN, permaneixen en la República Federal.

Alemanya i l'Unió Europea[editar]

En la seua calitat de Estat fundador, Alemanya eixercita un paper central en la construcció de la Unió Europea (UE). Va ser justament el Ministre francés de llinage germànic, Robert Schuman, qui en l'any 1950 va pronunciar el discurs que, es considera, va assentar les bases de l'Unió.

Durant cinc décades diferents, mandataris des de Konrad Adenauer fins a Gerhard Schröder han participat de manera decidida respalant a l'UE i convertint a Alemània en el principal promotor de la Ampliació de l'Unió.

En l'any 2001 es dona el pas més important en matèria d'unió econòmica europea, en la creació de la Moneda Comú de l'UE, l'Euro (€), el valor inicial del qual era de 0,80 marcs ya que es pretenia competir en els mercats en certa ventaja per als productes europeus. Durant cert temps varen coexistir les monedes locals en el € fins que aquelles (franc, marc, lira, pesseta, etc) varen ser definitivament abolides en benefici de la nova moneda única europea.

En maig de l'any 2005, el parlament alemà va ratificar el Tractat per el que s'establix una Constitució per a Europa, que es pretenia que entrara en vigor el 11 de novembre de 2006, en acabant de que fora ratificat pels Estats membres, pero davant la victòria de el “no” en França i Paisos Baixos, el cim del CUE del 15 i 16 de juny de 2006 va prendre noves resolucions.

Es va establir que, durant la presidència del CUE en el primer semestre de 2007 a càrrec d'Alemanya, s'elaboraria una proposta sobre la que no es varen fixar detalls.

Els membres varen pactar ademés celebrar una reunió el 25 de març de l'any 2007 en Alemanya per a commemorar el quinquagèsim aniversari dels Tractats de Roma. En este cim, varen firmar una declaració política que va arreplegar els “valors i ambicions” de l'Unió.

Bibliografia[editar]

  • The Cambridge Ancient History, vol. 12, p. 442. ISBN 0-521-30199-8.
  • The Thirty-Years-War, Gerhard Rempel, Western New England College.
  • The Thirty Years War (1618-48), Alan McFarlane, The Savage Wars of Peace: England, Japan and the Malthusian Trap (2003)
  • Fulbrook, Mary: A Concise History of Germany, Cambridge University Press 1991, p. 97. ISBN 0-521-54071-2

Vínculs externs[editar]

Història d'Europa
Albània    Alemanya    Andorra    Armènia    Àustria    Bèlgica    Bielorrússia    Bòsnia i Herzegovina    Bulgària    Chipre    Ciutat del Vaticà    Croàcia    Dinamarca    Eslovàquia    Eslovènia    Espanya    Estònia    Finlàndia    França    Geòrgia    Grècia    Hongria    Irlanda    Islàndia    Itàlia    Kosovo    Letònia    Liechtenstein    Lituània    Luxemburc    Malta    Moldàvia    Mónaco    Montenegro    Història de Noruega    Països Baixos    Història de Polònia    Història de Portugal    Regne Unit    República de Macedònia (FYROM)    República Checa    Romania    Rússia    Sant Marí    Sèrbia    Suècia    Suïssa    Ucrània