Història de la ciència
L'història de la ciència és el conjunt d'avanços, invents i paradigmes teòrics que han tengut lloc en l'història del coneiximent. És una disciplina d'estudi que juntament en la filosofia de la ciència i la sociologia intenten explicar l'alvanç i el canvi científic lligant-los al context social a on es produïxen. Com a tal, naix en el sigle XX, si be sempre hi ha hagut referències al passat per explicar el present de la ciència. Destaca el nom de George Sarton [1] com un dels seus fundadors.
Història de la ciència en les primeres cultures[editar | editar còdic]
L'història de la ciència en les primeres cultures estudia la protociència en la història antiga, prèvia al desenroll de la ciència en l'Edat mija. En els temps prehistòrics, el consell i el coneiximent es passava de generació en generació a través de la tradició oral. El desenroll de l'escritura va permetre que el coneiximent es poguerà almagasenar i comunicar a través de generacions en molta més fidelitat. Combinat en el desenroll de l'agricultura, que va permetre dispondre d'un excedent de menjar, va possibilitar que les primeres civilisacions es desenrollen i tinguen més temps per a dedicar-se a d'atres tasques ademés de sobreviure, com l'investigació de coneiximent per pròpia curiositat.
Ciència en Mesopotàmia[editar | editar còdic]
El desenroll de l'escritura és condició indispensable per a la ciència avançada, que requerix càlculs matemàtics complexos. Per això les primeres manifestacions científiques es desenrollen al voltant de Súmer. S'han trobat en Babilònia restes de tauletes en les quatre operacions bàsiques i problemes que inclouen equacions.[2] El sistema numèric és de base sexagesimal.
Consideraven que el perímetro d'una circumferència era tres vegades el seu diàmetro i tenien fòrmules per calcular les àrees dels principals cossos en geometria. Varen traçar les primeres cartes de constelacions, fet que implicava mesures angulars.[3] En estes senyes varen crear el model de tots els calendaris posteriors. Els sacerdots eren instruïts en astrologia i astronomia i varen influir en tota la ciència helenística relacionada en l'univers (és la tradició coneguda com a caldea). Destaca el nom de Seleucus, qui va propondre un model heliocèntric que no va ser acceptat pels seus contemporàneus.
Els babilonis també varen desenrollar una contabilitat avançada. Com que gran part dels intercanvis es fea en els recursos naturals (minerals, plantes i animals o productes derivats), va sorgir l'interés per classificar-los. Varen crear el concepte de regne en biologia, dividint les espècies més propenques en tipos que encara es conserven en la cultura popular. En este coneiximent de l'entorn, varen crear els primers remeis i consells agrícoles, que es transmetien per escrit.
En el camp de la geografia, han perdurat mapes mesopotàmics que inclouen distàncies aproximades, descripcions d'endrets i traçats del relleu, sens dubte per orientar les caravanes i expedicions comercials.
Ciència en Egipte[editar | editar còdic]
Els egipcis varen sobreeixir en la geometria, forçats per la necessitat de mesurar unes terres canviants a causa de les creixcudes del riu Nil. Els primers teoremes relacionats en els triànguls són de les primeres dinasties egípcies, aixina com el concepte del número pi. Es conserva un important document, el papir Rhind, a on es detallen els métodos de resolució dels problemes matemàtics més comuns. Estos coneiximents els varen aplicar als àmbits de l'ingenieria i la construcció de les piràmides. Varen crear també un sistema de numeració de base 10, si be encara no era posicional
Varen alvançar en l'experimentació mèdica i si be la majoria de remeis farmacològics han provat ser inefectius o inclús perjudicials,[4] varen desenrollar el concepte de dosis i les primeres descripcions del cervell. En la momificació va desenrollar-se l'anatomia interna. El primer document mèdic extens és el Papir Edwin Smith.
Varen calcular en precisió les efemèrides dels astres i el seu model del zodíac és la base de l'actual [5] Es considera que l'alquímia va nàixer en Egipte (pel deu Thoth). Varen crear el vidre, el morter i el guix.[6]
La biblioteca d'Aleixandria reunia gran part del saber de l'época antiga fins que va desaparéixer cremada. Diverses cases del coneiximent en les principals ciutats són una prova de l'interés egipci per la ciència.
Ciència chinenca[editar | editar còdic]
Els chinencs varen compendiar el seu saber matemàtic en el document nomenat yijing, que inclou fòrmules geomètriques i les primeres descripcions de l'àlgebra.
En China es varen dur a terme les primeres observacions d'eclipses, meteors i supernoves, entre atres descobriments de l'astronomia.[7] Varen idear un zodíac propi, opost a l'occidental, basat en els animals tradicionals i en la successió dels anys. Entre els seus invents destacats estan l'àbac, que va facilitar enormement el càlcul, i la brúixola, que va ajudar als viagers a orientar-se.
En medicina varen basar-se en els remeis vegetals i l'acupuntura, aixina com en l'equilibri dels humors interiors. Es creu que varen predir la circulació de la sanc (dins el model del Yin i Yang). Varen inventar el paper i una imprenta primitiva, que va servir per accelerar la difusió de les idees científiques i que no serien introduïts en Europa fins sigles despuix.
Ciència de l'Índia[editar | editar còdic]
Els indis varen desenrollar les sifres que s'usen hui dia majoritàriament (traslladades pels àraps a Europa), aixina com el zero i el sistema de numeració posicional. Una escola jaïnista va crear el concepte de números binaris, usats en la informàtica moderna.
De la mateixa manera que els chinencs, creuen que la major part de les malalties es devien a desequilibris. Per això l'ayurveda o medicina tradicional es basava en recuperar esta harmonia. Varen destacar les seues observacions sobre el mig ambient com a font de salut o alteracions corporals.
Varen ser els primers em desenrollar les ciències humanes, com la llingüística. Varen alvançar també en el coneiximent de les propietats del ferro, fet que els va permetre fondre metals i crear objectes d'artesania i armes.
Ciència del món clàssic[editar | editar còdic]
La ciència grega està fortament lligada a la filosofia, que comença a preguntar-se per l'orige racional del món exterior, abandonant en part les explicacions religioses imperants. Creien que l'univers era un cosmos ordenat i per tant que era possible conéixer-lo i explicar-lo,[8] fet que va impulsar l'ensenyança i el conreu de la ciència. En estes círculs educatius va sorgir el raonament deductiu, base del método científic. Hi destaca la figura de Pitàgores, que inclús considerava que l'orige de tot (arkhé) era el número, aixina com els noms d'Euclides o Tales.
Varen postular que la Terra era redona per primera vegada (Eratòstenes). També varen establir la primera classificació completa dels vegetals i minerals, introduint el concepte de taxonomia (Plini el Vell). Els elements clàssics, que serien l'essència de tot l'existent, naixen en Grècia.
En el camp de la medicina, varen aportar complets tractats d'anatomia i tècniques de cirugia. Demòcrit va afirmar que tota la matèria, inclosa la viva, estava formada per àtoms. Els meges grecs practicaven la dissecció de cadàvers i varen descobrir l'existència del sistema nerviós.
Roma heretà la ciència grega i va desenrollar les seues aplicacions pràctiques, especialment en l'ingenieria. El tractat de Tolomeu sobre astronomia, per eixemple, és un compendi del coneiximent clàssic sobre l'univers. Galè, per la seua banda, va continuar les investigacions mèdiques gregues i va afirmar per primer cop que les artèries transportaven la sanc.
Ciència migeval[editar | editar còdic]
Ciència europea[editar | editar còdic]
El desenroll de la ciència europea durant l'Edat Mija es va lligar als centres de cultura, dominats per religiosos cristians: els monasteris i les primeres universitats a partir del sigle XII. Europa no va ser, pero, líder en investigació durant este periodo, sino que varen dominar les adaptacions foranes i les controvèrsies entre fe i raó, és dir, sobre l'estatut de la ciència i la seua relació en el ser humà. Les principals contribucions varen donar-se en el camp de la cinemàtica i la modernisacions agrícola.
Ciència islàmica[editar | editar còdic]
Els àraps varen actuar de pont entre Orient i Occident a través de les seues traduccions de documents antics i els seus experiments, atés que el territori de domini islàmic abastava una part d'Àsia (incloent-hi l'imperi Bizantí), Magrib i part d'Europa, especialment la zona d'Al-Àndalus. Es creu que Ibn al-Hàytham, en els seus tractats sobre òptica, va ser el primer científic segons la concepció moderna del terme.[9] En el món islàmic varen sorgir conceptes com la revisió per pars i l'adopció sistemàtica del sistema decimal, base indispensable pel càlcul complex. El concepte d'algorisme es deu també als musulmans, aixinA com l'auge de l'alquímia i la trigonometria.
Un dels invents més destacats va ser l'astrolabi, que va ajudar al desenroll de l'astronomia i la navegació. Això va impulsar la cartografia i el contacte en atres pobles, nodrint-se de les aportacions de diferents cultures. En el camp de la medicina, vaREn perfeccionar els instruments quirúrgics i les descripcions del cos humà.
Ciència chinenca[editar | editar còdic]
Els chinencs vaREn inventar la pólvora i a partir d'ella coets i armes que posteriorment passarien a Occident. També varen inventar el rellonge mecànic i la càmara fosca (clau per a la fotografia). Varen ser els primers en explicar de manera convincent fenòmens com l'Arc de Sant Martí o que la lluna era un cos esfèric.[10] Un dels noms més destacats és el de Shen Kuo, qui va aventurar hipòtesis com la del canvi climàtic.
Ciència moderna[editar | editar còdic]
En el Renaiximent es viu una verdadera revolució científica. Es qüestionen alguns dels dogmes religiosos i se somet l'estudi de l'entorn a la raó. Les noves idees es difonen més ràpidament gràcies a l'aument dels intercanvis comercials, l'auge de les ciutats i l'invenció de la imprenta en Europa, qui agafa el liderage en investigació.
La Terra ya no es considera el centre de l'univers, sino el sol (heliocentrisme) i ademés canvia la percepció del planeta, que s'eixampla gràcies a les noves descobertes, com l'arribada de Cristòfol Colon a Amèrica o les rutes africanes. Les lleis de Newton expliquen com funcionen les forces que rigen la Terra i el cosmos, que es pot observar millor en el nou telescopi.
Estos canvis varen preparar el camp per a l'adveniment de la ciència moderna. Alguns estudiosos, com Pierre Duhem, qüestionen que hi hagué una ruptura radical en el passat per a esta época.[11] Ademés, durant el sigle XVI es va viure un auge de la màgia, embolcada de doctrines neoplatòniques.
Historiadors de la ciència destacats[editar | editar còdic]
- Isaac Asimov
- José Babini
- Mario Bunge
- Georges Canguilhem
- Bernard Cohen
- Alistair Cameron Crombie
- Pierre Duhem
- Paul Karl Feyerabend
- Stanley L. Jaki
- Alexandre Koyré
- Thomas Kuhn
- Imre Lakatos
- Karl Popper
- Julio Rey Pastor
- George Sarton
- Michel Serres
- René Taton
Artículs relacionats[editar | editar còdic]
Referències[editar | editar còdic]
- ↑ Sarton, George. Introduction to the History of Science, Carnegie institution of Washington Publication nº 376. Baltimore, 1927-1948.
- ↑ Duncan J. Melville (2003). Third Millennium Chronology, Third Millennium Mathematics. St. Lawrence University.
- ↑ Maor, Eli (1998), Trigonometric Delights, Princeton University Press, p. 20, ISBN 0691095418
- ↑ Snoerk, Frank The Mind Matters - Snoek 14 (3): 116 - Diabetes Spectrum
- ↑ Christiane Desroches Noblecourt, Le fabuleux héritage de l'Égypte, éditions Pocket, 2006, (ISBN 2266154273), pp.322-328.
- ↑ Velasco Montes, José Ignacio: Magia, alquimia y medicina en el Antiguo Egipto, Instituto de estudios del antiguo Egipto.
- ↑ http://filer.case.edu/~sjr16/advanced/pre20th_ancients_others.html
- ↑ F. M. Cornford, Principium Sapientiae: The Origins of Greek Philosophical Thought, (Gloucester, Mass., Peter Smith, 1971), p. 159.
- ↑ Rosanna Gorini (2003). "Al-Haytham the Man of Experience. First Steps in the Science of Vision", International Society for the History of Islamic Medicine. Institute of Neurosciences, Laboratory of Psychobiology and Psychopharmacology, Rome, Italy.
- ↑ Joseph Needham, Science and Civilization in China: Volume 3, Mathematics and the Sciences of the Heavens and the Earth (Taipei: Caves Books, Ltd., 1986) pp. 415–416.
- ↑ Duhem, Pierre, Les origines de la statique, Harvard University Press 1905.