Idioma hebreu

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Saltar a: navegació, buscar

עברית [‘Ivrit]
Pronunciació: AFI:
Atres denominacions: {{{atresdenominacions}}}
Parlat en: Israel
Regió: Orient Mig i atres països
Parlants: entre 5 i 11 millons
Rànquing:
Família:
estatus oficial
Llengua oficial de: Israel[1] (en l'àrap)
Regulat per: Acadèmia de la Llengua Hebrea (האקדמיה ללשון עברית)
còdics de la llengua
ISO 639-1 he
ISO 639-2 heb
ISO/FDIS 639-3 {{{iso3}}}
SIL heb
{{{mapa}}}
vore també: llengua

L'hebreu és una llengua semítica occidental de la família llingüística afroasiàtica. Històricament s'ha considerat la llengua dels hebreus, els israelites i els seus antecessors. La llengua hebrea també es parla en cultures no judeues tot i que ètnicament relacionades entre sí, com els samaritans. L'escritura s'efectua per mig de l'alfabet hebreu. L'hebreu deixà de ser una llengua d'us quotidià al voltant del 200 despuix de Crist —sent substituïda per l'arameu en Palestina, i sobrevixqué l'edat mija a soles com la llengua de la llitúrgia judeua i la lliteratura dels rabins. L'hebreu com a llengua parlada fon recuperat pel sionisme a finals del sigle XIX, gràcies al treball, entre atres, d'Eliezer Ben Yehuda, per a servir de llengua nacional en el futur estat judeu, i segons Ethnologue, és una llengua actualment parlada per 5,3 milions de persones arreu del món, especialment en Israel.[2] Per lo que fa a la diàspora judeua, les seues llengües comunes han sigut històricament sobretot dos: el yidis, una llengua germànica parlada pels judeus establits en Alemanya i atres països de l'Europa central i oriental, i el ladí o judeocastellà entre els nomenats sefardites, en la conca mediterrànea, que pot considerar-se una variant de l'espanyol antic.

L'hebreu modern és una de les dos llengües oficials d'Israel (junt en l'àrap), mentres que l'hebreu clàssic és amprat en la pregària i l'estudi de les comunitats judeues d'arreu del món. Ademés de la Bíblia, el text escrit més antic usant l'alfabet hebreu data del sigle X aC.[3] La Torà (els cinc primers llibres de la Bíblia) està escrita en hebreu clàssic, i bona part de la llengua de les versions actuals és el dialecte de l'hebreu bíblic que els investigadors consideren que fon especialment important en el sigle VI aC, pels volts del captiveri babiloni. És per això que a sovint els judeus se referixen a la llengua hebrea com Plantilla:Transl (לֶשׁוֹן הֲקוֹדֶשׁ), la llengua sagrada.

Història[editar]

Els documents en hebreu més antics dels que es té constància daten d'entre el sigle X aC i el VII aC, segons el seu grau de divergència respecte d'atres dialectes canaanites.

Parlat originàriament a la zona del Llevant (les terres a l'orient de la Mediterrànea), anà cedint lloc a l'arameu, procés que s'accelerà despuix de la destrucció del segon temple l'any 70 dC i el subseqüent inici de la diàspora.

Durant la major part dels següents 2000 anys, l'hebreu se mantingué únicament com a llengua d'ús llitúrgic, fins que cap a finals del sigle XIX, Eliezer Ben Yehuda, un sioniste originari de Rússia dedicà els seus esforços a la recuperació i modernisació de l'hebreu en l'intenció de fer-ne la llengua vernacular de l'immigració judeua en Palestina. En la tradició judeua es considera a l'hebreu com a llengua perfecta, puix que segons l'història d'Éber no patí la confusió de la Torre de Babel i per tant seria l'idioma original de la humanitat.

Com a part de la seua faena, Ben Yehuda creà un número de neologismes necessaris per la seua utilisació eficaç en una societat moderna, preferint en primera instància reciclar paraules de l'hebreu clàssic, i en segona instància el préstam d'expressions d'altres llengües semítiques (principalment l'àrap) –tot i això, una gran cantitat de termes són de raïl europea. Atres modificacions varen consistir en adaptar la gramàtica i l'adopció dels signes de puntuació occidentals (cal notar que en hebreu no s'invertix el sentit dels signes de puntuació com en l'àrap. Per eixemple, el signe d'interrogació s'escriu ? i no ؟).

La pronunciació israelita de l'hebreu modern sa basa en la forma sefardita dels judeus radicats en l'Europa oriental i el nort d'Àfrica, en excepcions com la pronunciació gutural de Plantilla:Hebreu (Resh), d'orige clarament germànic. Esta pronunciació va perdre la major part dels fonemes típicament semites com per eixemple les formes emfàtiques de les consonants /k/ i /t/ (respectivament Plantilla:Hebreu - Quf, corresponent a l'àrap ق - Qaf, i Plantilla:Hebreu - Tet corresponent a l'àrap ط - Ta).

Degut a la seua relativa simplicitat i a les facilitats donades als nous immigrants per al seu aprenentage, l'hebreu és hui en dia una llengua plenament viva, parlada per la pràctica totalitat de la població d'Israel, a on és oficial juntament en l'àrap.

Inscripcions més antigues en hebreu[editar]

El més de juliol de l'any 2008, l'arqueòlec israelita Yosef Garfinkel va trobar unes restes de ceràmica en inscripcions en Kirbet Qeiyafa, i va considerar que eren les mostres més antigues d'escritura hebrea mai trobades fins al moment; els seus estudis varen concloure que la seua cronologia es remontava al 1000aC.[4][5] Per la seua banda, l'arqueòlec Amihai Mazar va considerar que l'inscripció estava escrita en llengua proto-cananea, manifestant les seues reserves al respecte, puix la diferència entre les grafies i entre les llengües d'este periodo està poc clara, sugerint que potser resultava excessiu considerar a aquell text com llengua hebrea.[6]

El calendari trobat en Guèzer l'any 1908 presenta una cronologia del Sigle X aC, l'época tradicional del regnat del rei Davit i del rei Salomó. El calendari presenta una llista d'estacions i d'activitats agrícoles relacionades en cada moment de l'any, escrites en una escritura semítica antiga, relacionada en l'alfabet fenici,[7] aquell que a través dels antics grecs i la civilisació etrusca va esdevindre la grafia llatina. El text del calendari de Guèzer no té vocals, i no ampra mater lectionis (consonants per a transcriure vocals) fins i tot en aquells punts on la llengua hebrea posterior ho requeria.

La llinda de Shebna, procedent de la tomba d'un servent real de Siloam, data del sigle VII aC.

En esta regió s'han trobat atres tauletes en inscripcions similars en atres llengües semítiques antigues. Se considera que les grafies d'esta escritura deriven dels jeroglífics egipcis, per bé que la seua traducció fonètica és inspirada pel principi d'acrofonia. L'antecessor comú de l'hebreu i la llengua fenícia és el cananeu, i fon la primera llengua en amprar un alfabet semític diferent a l'egipci. D'esta época són també l'estela de Moab i l'estela de Tel Dan. La primera, escrita en dialecte cananeu moabita, presenta la descripció dels triumfs de Mesh, rei de Moab, sobre Omri, rei d'Israel, tot presentant un gran paralelisme en el capítul tercer del Segon llibre dels Reis. Per la seua banda, l'estela de Tel Dan,[8] escrita en hebreu a mitans del sigle VIII aC, commemora les victòries del rei siri Hazael sobre Joram, fill d'Acab, rei d'Israel, i sobre Ocozies, fill de Joram, rei de Judà, de la dinastia de Davit. És la citació escrita més antiga que existix sobre esta dinastia. Atres eixemples no tan antics d'hebreu arcaic són els ostraka trobats prop de Tel Laquix, que descriuen acontenyiments anteriors a la presa de Jerusalem per part de Nabucodonosor II i el Captiveri Babiloni del 586 aC.

Hebreu modern[editar]

Símbols hebreus als senyals d'una autopista israeliana.

L'hebreu com a llengua parlada fon recuperada pel sionisme a finals del sigle XIX, gràcies al treball, entre atres, d'Eliezer Ben Yehuda, per a servir de llengua nacional al futur estat judeu.

Com en un principi la majoria de parlants d'hebreu modern tenien antepassats europeus, i durant sigles l'hebreu fon una llengua d'us llitúrgic i acadèmic, i era una llengua morta de tipo llitúrgic, el renaiximent de l'hebreu com llengua materna d'una comunitat ha anat acompanyat d'una notable influència de tipo substrat de les llengües europees. En particular les faríngees, i algunes fricatives s'han perdut. També en gramàtica l'us de la llengua com a llengua vehicular a Israel ha fet sorgir nous usos no presents en l'hebreu bíblic. No obstant això, les onades de refugiats jueus, expulsats dels països àrabs a partir de 1948, en nombres que varen igualar i, amb el temps, els seus descendents, varen superar en nombre als d'origen europeu, es va reivindicar, en certa mida, la pronunciació tradicional.

Fonts[editar]

Tot i que la Bíblia és la principal font per a l'hebreu clàssic, la mateixa llengua s'usa en diverses inscripcions. Entre les més conegudes hi ha les del Calendari de Gezer (sigle X aC), una llista de mésos definits pel treball agrícola característic realisat en ell, les inscripcions Kuntillet 'Akhrud i Khirbe el-Qom (de finals del sigle IX o principis del VIII aC), que mencionen a Jehovà i al seu Asherah, els ostraka de Samaria (sigle VIII aC) recull de pagaments de vi, oli, etc., l'inscripció del túnel Siloam (finals del sigle VIII aC), trobada en el túnel construït per Ezequies davall la ciutat de Davit per a dur aigua de la font de Gihon fins a la Reserva de Siloam, els ostraka de Lachish (principis del sigle VI aC) en mensages militars d'abans de la invasió babilònica, i l'ostraca Arad (del mateix periodi) recollint les provisions suministrades als soldats. La Pedra Moabita (ca. 830 aC), en la que el rei Mesha de Moab se vana de les seues victòries sobre els israelites, està en un llenguage casi idèntic a l'hebreu bíblic.

Aspectes dialectals històrics[editar]

L'hebreu antic no era una llengua completament homogènea. És ben conegut que hi havia diferències dialectals entre els israelites. Plantilla:Citar Bíblia recull que els fugitius efraimites eren incapaços de dir "* Xibòlet" i en canvi deien "sibòlet" i per això delataven el seu origen als seus enemics galalites.

La Bíblia hebrea fon transmesa per la gent en Judà, pero restes d'un atre dialecte -presumiblement septentrional- han sgut preservades en la Bíblia. El càntic de Dèbora (Plantilla:Citar Bíblia), que pareix ser d'orige septentrional, gasta el masculí plural acabat en -în al versícul 10 i la partícula relativa sa- al versícul 7, a on el dialecte de Judà hauria usat -im i aser, respectivament.

Hi hagué atres diferències entre l'hebreu' del nort i del sur, com en la segona persona del singular femení del pronom i al sufix pronominal. Un relat com el de Plantilla:Citar Bíblia (en que el profeta del nort Eliseu apareix) ha retingut també una miqueta del seu dialecte septentrional. Despuix, algunes inscripcions septentrionals mostren diferències dialectals. Per eixemple, la paraula de la Bíblia hebrea per a casa és Bàyit, pero les inscripcions del nort tenen bt, que reflectix probablement una pronunciació [bet], i "any" és st en contrast en el meridional snh. El llibre d'Osees conté moltes dificultats llingüístiques i textuals, i algunes d'elles poden potser ser explicades com a resultat del dialecte del nort del profeta.

Evolució històrica[editar]

La llinda Shebna de la tomba d'un majordom real que es troba a Siloam es remunta al sigle VII aC

L'hebreu canvià en el pas del temps. La llengua del llibre de les Cròniques, per eixemple, és diferent del de Reis. L'arameu va acontènyer la llengua dominant en la regió Siro-Palestina i va influir en l'hebreu i, finalment, el desplaçà en algunes àrees. Nehemies 13.24 es queixa de que alguns xiquets de matrimonis mixts ya no podrien parlar la llengua de Judà sino que parlaven "la llengua d'Ashdod". És possible que això es referixca no a un vestigi de la llengua filistea (encara que això és una cosa que no ha de ser descartada) sinó a l'arameu.

La llengua de l'Eclesiastés diferix marcadament de la dels textos del pre-exili, i les peculiaritats llingüístiques de la Cançó de Salomó són a sovint atribuïdes a una data tardana. Alguna gent, empero, podria encara escriure en l'estil primitiu, com se pot vore en el juí de Jesús ben Sira, escrit vora l'any 180 aC i en el parcial escrit de Qumran. En tot, com a ensaigs de composició en hebreu clàssic foren intents d'acaisació. El pròlec a la traducció grega de Sirach també conté l'us primitiu del terme hebreu per a la llengua de l'antic Israel.

L'escritura rabínica dels primers sigles de l'era comuna usa una forma de l'hebreu que és usualment coneguda com a hebreu misnaic (de la col·lecció de tractats llegals coneguda com a Misnà, de ca. 200). Fon llavors quan generalment es cregué que esta llengua mai havia sigut usada per la gent comuna sinó que fon una llengua erudita creada baix l'influència de l'arameu. Ara pero, se reconeix de forma general que els rabins no varen confeccionar una llengua erudita sino que varen usar una forma de l'hebreu que es va desenrollar en els últims sigles abans de Crist. Esta conclusió emergix des d'un estudi de la naturalea de la llengua i de les referències en els textos rabínics fins al seu us per la gent ordinària, i est ús vernàcul sense dubte deixa entrevore la seua presència en el fondo dels rolls Copper de Qumran i en algunes cartes de la Segona Revolta Judeua (132-135).

Tot i que l'hebreu s'usà en Judea en el primer sigle com a llengua vernàcula, també es varen parlar l'arameu i el grec, i hi ha evidències deque l'arameu fon dominant al nort de Galilea. Jesús vingué de Galilea i, probablement, parlava arameu. Algunes de les seues paraules citades en els evangelis estan en arameu, encara que algunes (tals com "* abba" i "ephphatta") puguen ser tant hebreu com arameu. No és improvable que també parlara hebreu, especialment en les seues visites a Judea. Alguns estudis (vejau enllaços externs) indiquen que el més provable és que Jesús parlara hebreu en "accent de Galilea".

Codex Aleppo: Biblia hebrea del sigle X en puntuació Masorètica.

Diversos versículs en el Nou Testament pareixen, a primera vista, referir-se a la llengua hebrea, i la paraula grega traduïda com "Hebreu" (hebraisti) se referix ad esta llengua en l'Apocalipsis 9.11; 10.16. Pero també s'usen de l'arameu paraules com ara Gabbatha a Golgotha en Joan 19.13,17 i això, provablement, denota una llengua semítica (diferent del grec) parlada pels judeus, incloent tant l'hebreu com l'arameu, més que referir-se a l'hebreu en distinció de l'arameu. Igualment, l'expressió aramea Akeldema es diu en Fets 1.19 en "la seua llengua", éss dir, la llengua de la gent de Jerusalem.

Algun temps despuix de la Segona Revolta Judeua, l'hebreu morí com a llengua vernàcula en Palestina, provablement a finals del sigle II o III. No obstant això, seguí sent usada pels judeus com una llengua religiosa, erudita i lliterària, i també és parlat en certes circumstàncies. Fon revixcuda com a vernàcula només a finals del sigle XIX, i hui és la llengua viva de l'estat d'Israel.

Filiació llingüística[editar]

Dins del grup nordoccidental de llengües semítiques, l'hebreu pertany a la família cananea, que inclou el fenici, el moabita i l'amonita; alguns inclouen l'ugarític. L'atra gran família de la llengua semítica nordoccidental és l'aramea.

La paraula hebreu (ivrît) no és usada en la llengua fins al període helenístic, pero es pot llegir la frase "la llengua de Canà" en el Llibre d'Isaïes (19.18). També en el Segon dels Reis (18.26,28) (= Isa. 36.11,13; 2Cròn. 32.18) i en el Llibre de Nehemies (13.24), els jerosolimitans parlen yehûdît, és a dir, "judeu".

En certea, la similitut entre l'hebreu bíblic i el fenici, i algunes paraules cananees que apareixen en les cartes d'Amarna des del sigle XIV aC, mostra que la llengua dels israelites no diferia massa, despuix de tot, de la dels cananeus. Alguns han inferit de les característiques comuns de l'hebreu i el cananeu, i de les paraules "un arameu errant fon el meu pare" (Deut. 26.5), que els antecessors dels israelites parlaven arameu i que varen adoptar dels cananeus la llengua més tart coneguda com a hebreu.

És dubtós, empero, si el Deuteronomi 26.5 pretén transmetre informació sobre història llingüística. D'atra banda, les afinitats de l'hebreu en la llengua parlada pels cananeus poden ser explicades sobre l'hipòtesis de que els israelites i els seus antecessors ya parlaven una llengua fortament relacionada en la dels cananeus.

Gramàtica[editar]

L'hebreu és una llengua que basa la formació de paraules en la combinació de diferents morfemes que expressen els accidents gramaticals. Els verps tenen gènero, persona, número i temps i les paraules nominals indiquen ademés la funció en desinències unides a la raïl (usualment formada per tres consonants). Hi ha tres números: singular, plural i dual. Les frases se formen en un orde SVO, subjecte, verp i complements.

Escritura[editar]

Artícul principal → Alfabet hebreu.

La llengua hebrea s'escriu de dreta a esquerra en un alfabet de vintidos lletres. Originalment, denotaven a soles consonants, pero w, y i h han sigut també usades per a representar certes vocals llargues i vocals al final de paraula (w = /u/; y = /i/; h = /a/, /o/ i /e/; w i y varen ser usades més tart per a /o/ i /e/, respectivament) fins a, a lo manco, el sigle X aC; w i y en l'interior de paraula fins al sigle IX. Estes consonants auxiliars escrites per a denotar vocals s'usen també en atres llengües semítiques, i es nomena matres lectionis.

En textos procedents de Qumran i en escrits tardans, les lletres es varen usar en més profusió per a representar vocals. El sistema complet de representació de vocals, afegint punts a les consonants, es va desenrollar molt més tart, entre els sigles V i X.

L'actual sistema de vocalisació reproduïx, puis, la pronunciació corrent d'uns mil anys despuix del final del periodo bíblic, encara que sense dubte està basat en les primeres tradicions de llectura de la Bíblia.

Vore també[editar]

Referències[editar]

  1. «CIA's World Fact Book» (en anglés). Cia.gov. [Consulta: 25 abril 2013].
  2. «Hebrew language report». Ethnologue. [Consulta: 19 novembre 2012].
  3. «Most ancient Hebrew biblical inscription deciphered» (en anglés). Physorg.com. [Consulta: 25 abril 2013].
  4. BBC News, 30 d'octubre 2008, 'Oldest Hebrew script' is found, Consultat el 3 de març de 2010
  5. Mail Online, 31 octubre 2008, Daily Mail, Consultat el 3 de març de 2010
  6. BBC News 30.10.08, Consultat el 20 de maig de 2010
  7. «Is it “Tenable”? Scholars Debate “Jezebel” Sea». [Consulta: 20 maig 2013].
  8. Athas, George (2006). The Tel Dan Inscription: A Reappraisal and a New Introduction, Continuum International Publishing Group, pp. 284. ISBN 0567040437.

Bibliografia[editar]

Enllaços externs[editar]

Plantilla:Llengües semítiques Plantilla:Llengües de l'Imperi romà Plantilla:1000 Llengua i lliteratura Plantilla:Autoritat