Institut d'Estudis Catalans
L'Institut d'Estudis Catalans (IEC) és una institució cultural catalana privada que fon fundada per iniciativa d'Enric Prat de la Riba segons els acorts de la Diputació de Barcelona del 18 de juny de 1907 i del 14 de febrer de 1911. El constituïx una corporació acadèmica, científica i cultural que té per objecte l'investigació de tots els elements de la cultura catalana. La secció filològica de l'Institut complix la funció d'acadèmia de la llengua catalana.
No obstant el seu caràcter merament cultural, s'ha pronunciat sobre aspectes d'índole política i ha defés públicament el dret d'autodeterminació de Catalunya i la creació dels denominats «països catalans».[1]
En la Comunitat Valenciana desenrolla les seues activitats en el Octubre Centre de Cultura Contemporànea,[1] centre considerat com "la casa del pancatalanisme en Valéncia"[2] i actual sèu d'Acció Cultural del País Valencià i atres entitats pancatalanistes.[3]
El IEC en terres valencianes[editar | editar còdic]
L'any 2011 sent l'alcalde de Castelló, José Luis Gimeno (PPCV) i regidor de cultura, Miguel Ángel Mulet (PPCV), el Partit Popular de la Comunitat Valenciana cedix un local públic (Casa de la Cultura, carrer Antonio Maura) per a que s'instale l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) per primera volta en terres valencianes, en Castelló. (El País, 8.6.2001).
Josep Esteve Rico Sogorb, de l'Associació d'Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA), escrigué un artícul d'opinió en el periòdic Levante-EMV (26 de juny de 2001) titulat IEC en Castelló, atentat a l'idioma, que, entre atres coses, diu:
Acadèmia Valenciana de la Llengua[editar | editar còdic]
L'Institut d'Estudis Catalans (IEC) mostrà el seu desacort per la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) per mig d'una declaració (Declaració de l'Institut d'Estudis Catalans davant la constitució de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua) aprovada en una sessió celebrada el 18 de juny de 2001. Entre atres coses, diu el IEC que l'entitat normativa de la llengua catalana són ells i que la AVL reconegué l'unitat de les llengües valenciana i catalana, lo que ells diuen "l'unitat de la llengua". Desijant que la AVL mantinga eixe camí i que estan disposts a colaborar en la AVL.
Cites[editar | editar còdic]
Encara que en l'actualitat, el pancatalanisme afirma que l'unitat de les llengües valenciana i catalana és un fet científic inqüestionable, no sempre ha segut aixina. De fet a lo llarc de l'història hi ha hagut diversos membres ilustres de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) que han deixat entrevore els seus dubtes.
Sense anar més llunt, el pare de la gramàtica catalana moderna i director del IEC Pompeu Fabra, va afirmar en el periòdic Avenç del 31 de març de 1881 que una mateixa ortografia per a català, valencià i mallorquí resulta impossible per ser “contra natura”. Fabra anhelava un acostament del valencià al català pero era conscient de les fortes diferències que separaven als dos idiomes: “Nosatres, catalans, no desijaríem una atra cosa sino que emprenguereu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no vos preocupareu res d'acostar-vos al nostre català, que tratareu de descastellanisar el valencià i enriquint-ho, procurar acostar-ho al valencià dels vostres grans escritors medievals”.
El rector de l'Universitat de Barcelona i membre del IEC, Antoni Badia Margarit, diu en la seua Gramàtica Històrica Catalana (1952): “No és el català una llengua romànica que sempre haja estat entre les llengües en personalitat pròpia: tot lo contrari, era considerat una varietat dialectal de la llengua provençal, i només des de fa relativament poc, ha mereixcut la categoria de llengua neollatina independent”. Per tant, el Regne de Valéncia no podia parlar català quan es va conquistar en 1238.
En la mateixa llínea de Badia Margarit es va pronunciar també el catedràtic de Lliteratura Catalana de l'Universitat de Barcelona i president del IEC, Antoni Rubió i Lluch: “Joanot Martorell, autor de Tirant lo Blanch, és un dels més importants autors de la lliteratura en valencià, i mai va poder escriure ni inspirar-se en l'idioma català, ya que el català no va existir com a idioma en el seu temps” (Documents per a la història de la cultura catalana migeval, 1908).
El sacerdot, filòlec i lexicógraf balear Antoni Maria Alcover, membre també del IEC, va afirmar en el pròlec del seu Diccionari Català-Valencià-Balear (1963) que “si en algun temps ha existit l'unitat llingüística, hui en dia això no es pot afirmar sériament”.
El catedràtic de Filologia Valenciana i membre del IEC, Manuel Sanchis Guarner, va escriure: “L'unitat absoluta de la llengua de Catalunya, Valéncia i Mallorca és més be un punt d'arribada que no un punt de partida”. També va afirmar: “La llengua dels valencians és el valencià… Som valencians i el nostre idioma és el valencià (…) Qui renuncia a la seua llengua renuncia a la seua pàtria i el que renega de la seua pàtria és com el que renega de la seua mare”. Això va ser en la seua obra La llengua dels valencians (1933). Cal recordar que en aquella época el lliterat Manuel Sanchis Guarner encara era valencianiste. Va ser en la década dels 60 quan els catalans varen començar a seduir-ho a base de premis lliteraris i va decidir canviar de bando.
Un atre acadèmic del IEC, el filòlec Joaquim Miret i Sans, parlant d'un document firmat en Alacant l'any 1270, confessa que ya en este temps hi havia diferència entre el valencià i català. Diu este escritor català: “Si be eren barcelonesos els otorgants, deu tindre's presente l'influència del notari, que era valencià”.
Pot ser que en l'actualitat els pancatalanistes es burlen dient que assegurar que el valencià és una llengua distinta del català és tant com dir que “la Terra és plana”. En este cas, possiblement deuríem incloure també a un montó d'acadèmics ilustres del IEC dins de lo que ells denominen “caverna anticientífica”.Referències[editar | editar còdic]
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Institut d'Estudis Catalans.- Pàgina web de l'Institut d'Estudis Catalans (català)