José María Lacarra
José María Lacarra de Miguel (Estella, Navarra, 24 de maig de 1907 - † Saragossa, 6 d'agost de 1987) fon un historiador, filòlec, migevaliste, escritor i heraldiste espanyol, l'especialitat del qual fon l'estudi de l'història d'Aragó i de Navarra. Fon aixina mateix catedràtic d'Història Medieval en l'Universitat de Saragossa, ya que va eixercitar durant més de quaranta anys fins a la seua mort. El filòlec i historiador migevaliste Antonio Ubieto fon un dels seus discípuls.
Biografia[editar | editar còdic]
En l'any 1923 viajà a Madrit, a on va realisar simultàneament estudis de Dret i Història. Alumne de Gómez Moreno, Millares Carlo i Sánchez-Albornoz, en 1930 es va graduar i ingressa eixe mateix any al Cos Facultatiu d'Archivers, Bibliotecaris i Arqueòlecs, en destí en l'Archiu Històric Nacional. En 1933 obté el seu doctorat en Història i la seua llicenciatura en Història. Va poder obtindre una beca per a estudiar en París de 1933 a 1934.
Durant la Guerra Civil Espanyola, Lacarra realisa una fecunda llabor de salvar el tesor bibliogràfic espanyol. Una volta conclosa la guerra, va marchar a Saragossa. En 1940 se li assigna la càtedra d'Història Medieval en la seua Universitat, que impartiria fins a la seua mort. Eixe mateix any és nomenat primer secretari general de la recent creada Institució Príncip de Viana, càrrec en el que permaneixerà durant quatre anys. Eixe mateix any llancen el primer número de la revista (Príncipe de Viana) en la qual ell mateixa colabora molt a sovint.
En l'any 1941 funda el Centre d'Estudis Medievals d'Aragó. Per crida de la Diputació Foral de Navarra va organisar excavacions arqueològiques i restauracions, les que arreplegaria en la seua revista Príncip de Viana.
Durant 1945 va fundar una revista titulada Estudis d'Edat Mija de la Corona d'Aragó (Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón). Entre 1949 i 1967 dirigix la Facultat de Filosofia i Lletres de l'Universitat de Saragossa, on va reorganisar el sistema creant inclús nous departaments. Estigué al front d'atres institucions, com l'Escola d'Estudis Medievals, l'Universitat d'Estiu de Jaca i l'Archiu de Protocols de Saragossa.
Destaca la seua llabor com a conferenciant a lo llarc de la seua carrera, no a soles en Espanya sino en el restant del món. Va presentar els seus estudis sobre l'Edat Mija espanyola en Roma, Estocolm i Texas. Fon convidat com a professor a vàries universitats, entre elles l'Universitat de Berkeley. Fon nomenat doctor honoris causa per l'Universitat de Deusto en 1982 i per la de Saragossa en 1985; l'Universitat de Navarra, la seua terra natal, li va conferir tal distinció a títul pòstum en 1989.
Obra[editar | editar còdic]
Els llibres de Lacarra se centren principalment en l'estudi d'Aragó i Navarra en l'Edat Mija, des de la conquista de Saragossa per Anfós I el Batallador fins als honors i tinences d'Aragó en el sigle XI. Va brindar especial importància al desenroll urbà dels núcleus aragonesos de població, sobretot a Jaca. Com a biógraf, Lacarra va analisar la vida i la psicologia del Batallador, personage que sempre li va captivar.
Principals treballs de Lacarra:
- Historia política del reino de Navarra (Caja de Ahorros de Navarra, Pamplona, 1972)
- Aragón en el pasado (Col. Austral, Espasa-Calpe, Madrid, 1972)
- Historia del Reino de Navarra en la Edad Media (Caja de Ahorros de Navarra, Pamplona, 1975)
- Zaragoza en la Alta Edad Media (Historia de Zaragoza I) (Zaragoza, 1976)
- Alfonso I el Batallador (Guara editorial, Zaragoza, 1978)
- Colonización, parias, repoblación y otros estudios, 1981
- Documentos para el estudio de la Reconquista y repoblación del valle del Ebro, 1981-1985
- Investigaciones de Historia navarra, 1983
- Estudios dedicados a Aragón, 1987