Josep Lluís Carod Rovira

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Josep Lluís Carod Rovira
Carod Rovira 2.jpg
Nacionalitat: Espanyola
Ocupació: Polític, filòlec i escritor
Naiximent: 17 de maig de 1952
Lloc de naiximent: Cambrils, Tarragona, Espanya
Defunció:
Lloc de defunció:

Josep Lluís Carod Rovira (Cambrils, Tarragona, 17 de maig de 1952),​ és un expolític català, d'ideologia catalanista i independentista catalana. Fon president d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) durant els anys 2004-2008 i vicepresident del Govern autonòmic de Catalunya (2006-2010).

Biografia[editar]

Va nàixer en el sí d'una família de pare aragonés i mare catalana, en la ciutat tarraconense de Cambrils. El seu pare va pertànyer al Cos de Carabiners durant la República i la Guerra Civil, passà a ser agent de la Guàrdia Civil despuix de desaparéixer els carabiners en l'any 1940. Poc despuix del seu naiximent, el seu pare va deixar el cos i va començar a treballar en les oficines de construcció del port de Cambrils. Carod Rovira va tindre quatre germans, dos varons i dos dònes, pero el major va fallir quan ell tenia catorze anys. Carod Rovira es va llicenciar en Filologia Catalana per l'Universitat de Barcelona.

Trayectòria política[editar]

Militant del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN) des de 1970, fon encarcerat en 1973 per la seua pertinença a l'Assamblea de Catalunya. En l'any 1977 va deixar el PSAN, i en 1980 va encapçalar la candidatura de Nacionalistes d'Esquerra en la circumscripció de Tarragona. Entre els anys 1981 i 1988 fon tècnic superior de Planificació Llingüística de la Generalitat de Catalunya i entre 1982 i 1984 cap dels Servicis Territorials de Cultura de dita administració en Tarragona. En 1986 va abandonar Nacionalistes d'Esquerra i va publicar l'artícul Crida Nacional a ERC (Esquerra Republicana de Catalunya), que recolzava la refundació del partit per mig del seu acostament a posicions clarament independentistes. D'esta manera va passar a militar en dit partit, baix les sigles del qual va conseguir l'acta de diputat en el Parlament de Catalunya en 1988. En el Congrés de Lleida de 1989, Carod va presentar la seua candidatura a secretari general, pero la seua retirada en el segon regrés va permetre que s'impongueren les tesis independentistes en el partit, de la mà d'Àngel Colom.

En l'any 1996, Colom va protagonisar una escissió en ERC que va donar lloc al Partit per la Independència (PI), despuix del Congrés de Vilafranca, deixant vacant la secretaria general, càrrec per al que Carod Rovira fon elegit com a persona de consens. En 1999, 2003 i 2006 va encapçalar la candidatura de ERC en les eleccions al Parlament de Catalunya.

Despuix del Pacte del Tinell entre ERC, el Partit Socialiste de Catalunya (PSC) i Iniciativa per Catalunya Verds (ICV-EUiA) despuix de les eleccions de novembre de 2003, en les que el partit va passar de 12 a 23 diputats i es va situar com a tercera força política de Catalunya, Carod Rovira fon nomenat Conseller Primer del Govern de Catalunya, en el sí del cridat «tripartit», càrrec que va ostentar fins a 2004.

Menys de dos mesos despuix de prendre possessió del càrrec, va presentar la seua dimissió en conéixer-se que havia mantingut una reunió en membres de ETA en la localitat de Perpinyà, en el sur de França, sense coneiximent del president Pasqual Maragall i mentres era president en funcions de la Generalitat de Catalunya, ya que Maragall estava de viage oficial. Posteriorment, ETA va declarar una treua només per a Catalunya, lo que va contribuir a aumentar encara més la polèmica. Els adversaris de Carod Rovira el varen acusar d'haver pactat la treua en ETA. Carod Rovira ho va negar, afirmant que es va negar a firmar cap acort on no hi haguera una condena a la violència.

Davant les pressions i atacs que va rebre Carod Rovira com a conseqüència de la seua trobada en Perpinyà, el seu partit va decidir que encapçalara les llistes electorals per a les eleccions generals d'eixe any en les Corts, previstes per al 14 de març de 2004. ERC va obtindre els millors resultats de la seua història en obtindre 650.000 vots i huit diputats, en contrast en l'únic diputat que tenien en l'anterior llegislatura. Despuix de les eleccions, Carod Rovira va renunciar a la seua acta de diputat en el Congrés dels Diputats. En juliol de 2004, durant el Congrés Nacional de ERC celebrat en Lleida, Carod Rovira fon elegit president del partit, en substitució de Jordi Carbonell.

En maig de l'any 2005, durant un viage a Israel en el que acompanyava al president de la Generalitat Pasqual Maragall, Carod Rovira va protagonisar un incident en negar-se a participar en un homenage a l'exprimer ministre Isaac Rabin en Jerusalem, per l'absència de la bandera catalana, encara que sí va estar l'espanyola. Posteriorment li va rendir un homenage a títul personal, sense banderes. Posteriorment va aparéixer en la prensa chancejant en Maragall i Antoni Castells, en fer-se una fotografia en una corona d'espines​ en el cap. Este gest va ser particularment atacat per determinats representants de l'Iglésia catòlica i pels sectors polítics més relacionats en les institucions religioses.

En 2006 va criticar l'utilisació del castellà en la crida de les festes de la Mercè de Barcelona, en l'argumentació de que el castellà no és llengua pròpia de Catalunya.

En octubre de 2007 va participar en el programa de TVE titulat Tengo una pregunta para usted (Tinc una pregunta per a vosté),​ en el que a la pregunta d'un ciutadà de per qué insistia en nomenar "País Valencià" a la Comunitat Valenciana sent este un nom no oficial —encara que arreplegat pel Preàmbul de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana​ i en una tradició històrica d'us, especialment a partir del sigle XX per sectors polítics d'esquerres, ademés de per les publicacions catalanes—, va respondre que "em sembla tan raonable i sensat i llegítim que qui vullga cridar-ho Comunitat Valenciana [...] ho faça i qui vullga continuar cridant-ho País Valencià [...] pugam fer-ho".

Els resultats de les eleccions generals de març de 2008, en les que ERC va obtindre tres diputats i un 1,17% dels vots, varen produir una crisis en el partit, frut de la qual Carod Rovira va anunciar que no optaria a la presidència en el Congrés de ERC previst per a juny de 2008.

En maig de 2008, Carod Rovira va afirmar que, per a conseguir que una majoria de ciutadans es decidixca per la via sobiranista en Catalunya, és necessari que es faça incidència en els beneficis econòmics que l'independència reportaria més que en l'existència d'una identitat cultural comuna, ya que segons les seues pròpies paraules: "Patriotes de cultura hi ha uns quants, pero de les peles lo som tots Catalans".​

En juny de 2011 i a la calor del moviment 15-M en Catalunya​ va acusar als "indignats" (membres del 15-M) de ser un moviment "de pacotilla",​ un "mer instrument del nacionalisme espanyol" i de no ser mereixedors de credibilitat o respecte pel fet de no estar a favor de l'independència de Catalunya i no ser nacionalistes catalans. En un artícul en Nació Digital va negar el caràcter "català" dels membres del 15-M en Catalunya i els comminà, tildant-los despectivamente de 'espanyols', a marchar-se de Catalunya per a protestar.​ A principis de juny de 2011 es va anunciar que Carod Rovira havia deixat de ser militant de ERC.

Obra[editar]

  • Rovira i Virgili i la qüestió nacional (1984).
  • Marcel·lí Domingo, de l'escola a la República (1988).
  • Tornar amb la gent (1997).
  • Jubilar la Transició (1998).
  • El futur a les mans (2003).
  • 113 paraules per salvar (2010).

Enllaços externs[editar]