Juan Camacho

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Juan Camacho

Juan Camacho Coy (Valéncia, 16 de febrer de 1947 - † Madrit, 21 d'octubre de 1982) conegut artísticament com Juan Camacho, fon un cantant valencià de música llaugera la carrera musical del qual va transcórrer durant les décades de 1960 i 1970. Primerament en diverses agrupacions com Los Ángeles Negros, Los Diapason's o Los Relámpagos, per a posteriorment convertir-se en cantant soliste.

Biografia[editar | editar còdic]

Juan Camacho es va iniciar colaborant en diversos grups de música jovenil valencians com Els Satèlits, Els Huppies, Els Ciclons, Los Àngeles Negres i Els Diapason's (en estos últims aplega a gravar inclús un senzill) fins que va ingressar en Les Llampades com a guitarra rítmica. En este grup gravaria dos senzills, «Sobre el moll»/«Ella» (a on Juan Camacho va cantar precisament els dos temes) i Catalunya plora/Bolero mallorquí, ademés del LP Pell de Bou, un dels millors àlbums de les Llampades per a RCA.

Despuix va conéixer a Juan Pardo, qui li va propondre gravar en l'any 1973 un senzill com a soliste, Anem a ballar (Madelina Dunn) i És la meua cançó, que no es varen vendre res mal en l'àmbit de Valéncia.​ El disc va eixir a la venda tan sol en el llinage del cantant, Camacho. A l'any següent va fichar per CBS, que en eixe moment buscava nous cantants, i va gravar dos nous singles: Meua i Crida'm. La crítica musical va aplaudir el seu prometedor futur i ràpidament li varen comparar en artistes de la talla de Nino Bravo, Camilo Sesto —valencians de la mateixa manera que ell— i inclús en el seu productor i amic Juan Pardo.

En l'any 1975 es va presentar al Festival de Benidorm​ conseguint la victòria del XVII festival en A ti, mujer, per davant del cantant canari Braulio. El triumfo del festival va fer que es convertira en un rostre conegut en tota Espanya i va ser promocionat en tota Amèrica, publicant discs en Chile, Argentina, Colòmbia, Equador, Mèxic i Estats Units.

Ya en 1976, va conseguir ser número un en Júrame, un boler clàssic de la mexicana María Grever.

En l'any 1977 va gravar dos nous senzills i va canviar de companyia, puix a partir de llavors les seues gravacions varen ser editades per EPIC, filial de CBS.

Entre els anys 1978 i 1979 va gravar les que serien les seues últimes quatre cançons, les dos últimes compostes per Umberto Tozzi, pero que mai varen aparéixer arreplegats en cap LP de la mateixa manera que les seues gravacions de 1977.

En els seus últims anys Juan Camacho va estar més centrat en la família i en la gestió d'un negoci privat dedicat a la compra-venda de vehículs antics. Aixina i tot, va seguir realisant gales i produint a atres artistes.

Precisament al final d'una d'eixes gales, el 8 d'agost de 1982,​ despuix d'haver cantat la nit anterior en Castellote (Terol) va sofrir un accident de tràfic en Tordesalas (província de Sòria), camí d'una atra actuació en Orense. Despuix de més de dos mesos en coma va fallir en l'hospital Francisco Franco (actual Gregorio Marañón) de Madrit el 21 d'octubre de 1982 a la prematura edat de 35 anys.

Homenages[editar | editar còdic]

Des del 21 d'octubre de 1982 en que va fallir Juan Camacho, diverses associacions o moviments culturals han procurat rendir-li tribut.

  • 1983: Un any despuix del decés de Juan Camacho, Vicente Moyà Suco, productor artístic, va reunir en la Plaça de Bous de Valéncia a un important número de cantants en l'objectiu de rendir-li homenage. Entre uns atres, varen assistir: Mari Trini, Bruno Lomas, Francisco, Juan Pardo, Massiel i Mocedades.
  • 1995: La localitat valenciana d'Alacuàs va tributar en l'any 1995 un homenage als grans artistes valencians Nino Bravo, Bruno Lomas, Don Pio i Juan Camacho.
  • 2008: En juny de 2008 la Casa de l'Artiste de Valéncia presidida per Vicente Moyà Suco, va realisar un homenage a Juan Camacho retransmés per la cadena televisiva autonòmica Canal 9. El lloc de cita va ser el Palau de la Música de Valéncia. Esta volta els artistes que es varen donar cita varen ser Yaco Lara, Javier Vila, Emilio Solo i Vicente Seguí, entre uns atres.

Referències[editar | editar còdic]

Bibliografia[editar | editar còdic]