Llac

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar

Plantilla:Referencies adicionals

Per a atres usos d'este terme vore Llac (desambiguació).
Regio dels llacs, Bariloche (Argentina).

Un llac (del llatí lacus) és un cos de aigua dolç, d'una extensió considerable, que se troba separat del mar. L'aporte d'aigua als llacs ve dels rius, d'aigües freáticas i precipitació sobre l'espill d'aigua.

Els llacs se formen en depressions topogràfiques creades per una varietat de processos geològics com moviments tectònics, moviments de massa, vulcanisme, formació de barres, acció de glaciars i fins i tot impactes de meteorits. També existixen llacs creats artificialment per la construcció d'una presa.

Els grans llacs que no tenen eixida al mar són cridats també «mars tancats», com el mar Caspi, pero la regla no és clara, puix se parla del mar Mort i del Gran Llac Salat. A voltes se propon distinguir els mars dels llacs pel caràcter de l'aigua salada del mar i dolç dels llacs. Atre eixemple d'un llac que no te eixida al mar és el Llac de Valéncia en Veneçola

Llac Mapourika en Nova Zelanda.

L'ecosistema llacustre[editar]

És un sistema dinàmic que evoluciona llentament en el temps i el clima. Durant mils i millons d'anys, els solages se van depositant en el fondo dels llacs, acumulant-se en grossors de metros fins decenes de metros. Al mateix temps, els aiguamolls o els cinturons de vegetació boscosa poden colonisar la part central. Un llac en el temps se pot farcir, i no funcionar ya més que com un estany, despuix se convertix en un aiguamoll i més tart pot aplegar a ser un bosc humit (en les zones que seguixen tenint prou humitat).

A mesura que el llac és més profunt, més important és l'inèrcia tèrmica i química de la massa d'aigua. Pel contrari, alguns grans cossos d'aigües superficials com els llacs poc profunts són molt sensibles i responen immediatament als canvis ambientals (clima, hidrologia, contaminació, les activitats humanes). Açò es aplicable també, pero a atres escales espai-temporals als estanys i els mars.

Els llacs poc profunts, te primes lamines d'aigua.[1][2]

Alguns volcans posseïxen llacs de cràter, alguns dels quals son llacs àcits i altament mineralisats (Nota: també conegut com llacs de lava).

Els llacs relativament tancats, són vulnerables a certes espècies invasores quan han segut introduïdes en ells (intencionalment o no).

Equilibri hídric[editar]

Els llacs són alimentats generalment per un o varis rius aigües amunt, ya siga per surgencias, o per glaciares. L'aigua se drena de forma natural, principalment per un riu cridat emissari o també per evaporació.

Els llacs són una important reserva d'aigua dolç utilisada pels sers humans per al rec de cultius, com font de aigua potable, i en alguns casos per a produir energia elèctrica.

Corrents[editar]

Encara que estancada, l'aigua dels llacs te moviments interns. Ademés de les corrents creades pels rius, aigües amunt o aigües avall, i els manals subterràneus, poden produir-se ones provocades per diverses causes, com l'acció del vent sobre la superfície de l'aigua. Ademés, els llacs estan subjectes a una serie de moviments, autèntics desplaçaments de l'aigua d'un costat a atre del llac, observables com depressions reals d'una part en l'atra costa.

Per últim, les diferents capes d'aigua se mouen en fondaria deguda a les diferencies de temperatura, en funció de la fondaria, del dia i de les estacions.

Estrats[editar]

Els llacs estan més o menys estratificats tèrmicament, en funció del pH, de l'oxigen i ecològicament. Esta estratificació, que pot estar subjecta a importants variacions estacionals, poden ser registrat en els solages, aixina com els nivells de certs contaminants. Alguns moluscs (caragoles i bivalvats), en funció de si colonisen o no la zona profunda dels llacs poden ser indicadors de fenòmens de anoxia o de toxicitat dels fondos.[3]

Tipos de llacs segons la seua formació[editar]

Es possible deduir l'orige d'un llac si s'observa el seu entorn. Un llac és un cos d'aigua estancada en una depressió del sol. Les depressions llacustres s'han format a partir d'una o varies forces del subsol.

Els llacs molt profunts potser sorgiren a arraïl de moviments tectonics, açò és, quan s'afonen blocs de la corfa terrestre; els redons i de bordes alts tal volta se formaren quan se desplomà o volà el cràter d'un volca; els allargats podrien ser restants de valls glaciars; per últim, els de forma de mija lluna són per lo regular producte de canvis més recents en el curs de riu. No obstant, ningú d'estos cossos d'aigua dolç és permanent.

Llacs glaciars de Rila en Bulgària.

Per les glaciaciones[editar]

Les glaciaciones han originat la majoria dels llacs. En Canadà, Finlandia, parts de Escandinavia i els Alps abunden els llacs cuya alineament senyala el curs del decorriment del gel. Durant una glaciació ocorreguda en zones de latituts elevades, masses de gèl de fins 5 km de grossor afondaren la corfa. Conforme els glaciars alvançaven i retrocedien, el gel, tallant per la seua carrega de cristals, fregà el fondo de les valls, obri cavitats entre els becs i formà barreres de detritos rocosos (morrenas). Estes ultimes feren les voltes de dics que atraparen l'aigua del desgel i formaren llacs com els Finger de Nova York i el de Lucerna, el de Com i el de Garda, en els Alps. Els cinc Grans Llacs (Canada-Estatts Units) s'originaren en forma pareguda, al terme de l'ultima glaciació, fa 15.000 anys. El mar Baltic sorgi també en eixa época, a mesura que la capa escandinava de gèl - que cobri la major part del nort d'Europa - se derretia. Tipos de llacs:

  • Llac glaciar, produïts per la dinàmica de grosses capes de gèl (indlandsis) en terreny de poca pendent durant el Pleistoceno, ocasionant depressions i drumlins en el terreny. Ej: En Canadà està el 60% dels llacs del món i la gran majoria son glaciars, açò es degut a la xarcia de drenage que caracterisa este territori. En Finlandia hi ha uns 180,000.[4]
  • Llac proglacial, produït en una area periglaciar per l'efecte de represa d'una morrena (llac morrénico) o una presa de gel que obstruix el drenage del terreny o que es producte de l'afonada per la pressio isostática. Ej: Comu en serres tropicals com els Andas, especialment en la Serra Blanca del Perú a on s'ha construit uns 34 embassamentts per a contindre'ls d'un perillos colapse.
  • Llac subglacial, produïts per la pressio baix grans glaciars que mantenen l'aigua liquida baix del gel. En la Antártida hi ha molts llacs subglacials, el llac Vostok es el major.
  • Fiordo de aigua dolça, a on l'elevació del nivell del mar convertix antics fiordos glaciars en llacs en forma de canals, com el llac de Com, llac de Garda i atres llacs sudalpinos de Italia.
  • Bassa llacustre, formada en una illa que a la seua volta està dins d'un llac, per eixemple: el llac Manitou de la illa Manitoulin dins del llac Furo en Ontario, Canada.

Per forces tectoniques[editar]

Els plegaments de la corfa terrestre (litosfera) creguen depressions que donen cabuda als majors llacs. La corfa s'aona degut a la pressio, lo que provoca alçaments redonejats cridats «domos». Entre dos domos s'aplega a formar una depressio, o «cubeta», en la que quedaria atrapat fins un braç de mar que s'afona i crega una fossa que suele contindre algun llac molt profunt i molt antic. El llac Baikal, el mes profunt del mon, el llac Tanganica, el segon mes profunt, i el mar Mort se formaren a arraïl d'eixos poderosos moviments tectonics, ocorreguts possiblement fa mes de 20 millons d'anys.

Per activitat volcanica[editar]

Les erupcions violentes originen depressions que contenen els llacs mes fermosos. A l'esclatar a través d'una obertura, el material fos perfora cràters en forma de vaixell abombada que mesuren fins 1.6 quilómetros de diàmetro. Llacs d'este tipo els hi ha en Centroamérica, Islandia, Italia, Alemania i Nova Zelandia. Els llacs de perola son molt mes grans i se produixen quan el bort d'un volca se desploma cap al interior de la cambra de magma buit. En accessos de destruccio, els llacs de craters cobertts de tarquim i neu s'obrin pas a través de les seues bordes o noves explosions que els fan esclatar. En Luzón, Filipines hi ha un llac de crater en el volca Taal que a la seua volta està dins d'un llac de perola.

Per represamiento[editar]

Llac de Lispach, aiguamoll de Vosgos en França.

Per humitat del sol[editar]

La saturacio del terreny origina diversos tipos de chapulles:

  • Oasis, produït per una font d'aigua subterrànea o pou artesia en una zona arida. Per ej.: Huacachina, oasis en el desert coster del Perú.
  • Aiguamoll o ciénaga, format per pluges o inundacions en terreny pla, conte fondos de tarquim tou o fanguig. El major del món es el Pantanal en Suramèrica, conformat per una xàrcia de basses i terrenys inundables en 3 països.
  • Mareny o llac coster, produït per filtració o inundació en maror alta, donada la seua proximitat al mar. Son d'aigua salada, dolç o salobre i generalment conte fondos arenencs.
  • Estorada, produït per filtració o inundació en les creixcudes, donada la seua proximitat a rius o llacs. (No confondre en estuari)

Un terreny inundable no es considerat llac degut a que no presenta una conca definida.

Per endorreísmo[editar]

El predomini del clima arit en una regio, reduix o elimina l'erosió fluvial permetent que una conca se mantinga tancada i sense mecanismets de drenage cap als oceans. L'aridea determina que l'aporte d'aigua siga menor que l'evaporacio, lo que ocasiona que els llacs retinguen les seues sales. Segons la salinitat poden ser salats, salobres, hipersalinos o secs.

Un dels 22 llacs de Križna jama, Eslovènia.

Per erosió kárstica[editar]

En l'erosió kárstica, el sol calcareu és susceptible de ser erosionat químicament per aigües en algun contingut acit, produint-se depressions o filtracions subterranees.

  • Llac subterraneu, associat a una cova o caverna en filtració d'aigües d'un acuífero o un manal, a on se disuelven el sostre de la grutes i se formen engolidors que s'omplin d'aigua. Llacs subterraneus d'este tipo se localisen en Serbia i en Yucatán, Mèxic, els d'este ultim cridats cenotes.
  • Llac kárstico o cárstico, estajat en una depressio kárstica per dissolucio superficial de les calcarees, com se veu en les Basses de Ruidera en Castella-La Taca, Espanya.
Braços morts del riu Nowitna en Alaska.

Per erosió fluvial[editar]

La força del corrent en plans i planices, obri meandres i dins d'estos s'apleguen a formar basses que tenen forma de ferradura i a voltes anguilejant. El rovina o la solsida de la riberes d'un riu sol obstruir l'eixida d'una conca, i en això se talla l'accés d'un afluent i se forma un llac.

  • Llac en ferradura o braç mort, en forma de mija lluna, produït per la curva que deixa un meandre abandonat d'un riu de planiça. Per eixemple la gran cantitat de llacs que acompanyen els rius amazónicos en Suramèrica, cridats cochas en Perú.
  • Llac aluvial, format quan hi ha retenció d'un riu per deposits aluvials en la seua propi curs, com en el cas dels llacs de Trento, Itàlia.

Per atres forces[editar]

Per forces mixtes[editar]

Alguns eixemplets notables:

  • Els Grans llacs d'America del Nort s'originen sobre fosses tectoniques a on les forts glaciaciones impediren la seua erosio i copamiento per solages.
  • El llac Titicaca en Perú i Bolivia, s'originà per les mateixes forces tectoniques que alçaren les serres occidental i oriental dels Andas i la depressio entre elles que constituix la Replanell del Collao. A açò se suma el clima semiárido i arit propi de la conca endorreica Perú-Boliviana que minimisa el drenage. Finalment la seua altitut de 3.812 msnm facilità el seu congelament durant les glaciaciones i impediren el seu reple sedimentari.
  • El Mar Mort se situa en la conca endorreica mes baixa del món en 416,5 mbnm, que a la seua volta està sobre la fossa tectonica responsable d'esta depressio.

Atres classificacions[editar]

Ademés de l'orige de la seua conca, els llacs se poden classificar segons:

  • Els tipos de solages (clásticos, carbonats, sulfats, clorurs, rics en materia vegetal, etc.).
  • La cantitat de nutrientes i oxigen en les seues aigües (oligotróficos i eutróficos).
  • El modo de circulacio de les seues aigües:
    • Polimíticos, en dos o mes fases de circulacio.
    • Monomícticos, en una fase de circulacio.
    • Meromíctico, de caracteristiques diferents en la superficie i la fondaria, les seues aigües no se mesclen i diferixen en la química dels sustratos i la temperatura.
  • La salinitat de les seues aigües (de aigua dolça, salobres, salat, hipersalino i salar).
  • El caracter de la seua drenage:
  • La seua duracio i disminucio:
    • Permanent.
    • Llac efímer, de curta duracio, com la Bassa de La Chiqueta en Piura, Perú.
    • Llac intermitent, produit estacionalment, com els llacs de Sudáfrica cridats Vlei.
    • Llac residual o shrunken, que es remanente d'un llac antic molt major, com el llac Agassiz en Canada, el mar d'Aral en Asia Central, el mar de Galilea i el llac Chad.
    • Llac antic o llac sec, que s'evaporà o se farci de solage, fon drenat o erosionat.

Deformació dels llacs[editar]

Per atre costat, a mesura que s'obrin certes falles, alguns llacs desapareixen completament. Aixina com els conformà el sol, este també pot borrar-los. Els rius arrosseguen solages que conseguixen colmatar i farcir de tarquim els llacs. Ademés, la proliferacio de certes plantes, com el lliri aquatic, els obstruix per complet. També desapareixen per seques, o per obra de l'home, que els drena o seca.

Biologia llacustre[editar]

Fins una fondaria de cent metros, les aigües superficials, be dotades de llum, calor, oxigen i elementts nutritius, suelen presentar una gran riquea de plancton, mentres que en les aigües profundes predominen les bacterias. Les zones llitorals presenten vegetacio sumergida o semisumergida. En lo que respecta a la fauna, esta s'adapta, en general, a les condicions climatiques, la salinitat i les corrents.

Consum[editar]

Erro al crear miniatura:
Llac de chapala, font d'abastiment d'aigua potable de la Zona Conurbada de Guadalajara

La civilisacio moderna ha generat grans trastorns en els sistemes ecologics de molts llacs. L'us d'aigües llacustres per al consum huma, regadius, produccio de energia electrica, transport i activitats recreatives s'ha portat a veta freqüentment sense les degudes mesures de cautela per a preservar la riquea biologica.

Els llacs mes extensos del planeta[editar]

Nom Extensio km²
Mar Caspio (Azerbaiyán-Aniran-Kazajistán-Russia-Turkmenistán) 371.000
Superior (EUA i Canada) 82.000
Llac Victoria (Uganda, Tanzania i Kenia) 69.482
Huron (EUA, Canada) 59.570
Míchigan (EUA) 57.800
Tanganica (Burundi-Tanzania-Zaire-Zambia) 32.892
Baikal (Russia) 31.500
Gran Llac de l'Orso (Canada) 31.153
Nyasa (Malawi-Mozambique-Tanzania) 29.604
Gran Llac de l'Esclau (Canada) 28.570
Erie (Canada-EE.UU) 25.667
Winnipeg (Canada) 24.390
Ontario (Canada-EUA) 19.010
Chad (Camerún-Chad-Níger-Nigeria) 17.800
Ladoga (Russia) 17.678
Mar d'Aral (Kazajistán-Uzbekistán) 17.435
Baljash (Kazajistán) 17.250
Maracaibo (Veneçola) 13.300
Bangweulu (Zambia) 9.800
Onega (Russia) 9.720
Llac Cocibolca o de Nicaragua 8.624
Titicaca (Perú - Bolivia) 8.562
Mar Chicotiua (Argentina) 6.000
Merin (Uruguay - Brasil) 3.750
Sap (Camboya) 2.590 (24.605 durant l'estacio de pluges)
Poopo (Bolivia) 2.337
Llac de Chapala (Mexico) 1.112

Referencies[editar]

  1. Scheffer (1998) Ecology of shallow lakes
  2. Burgis et Morris (1987) consacrent un chapitre aux shallow lakes
  3. J. Mouthon, un index biologic basat en la vora del llac de revisio se troba molluscsBull. Peixca Fr. Piscic. (1993) 331: 397-406, DOI: 10.1051/kmae: 1993005 Resum de l'articulí
  4. Statistics Finland

Enllaços externs[editar]

Commons

Plantilla:Wikcionario