Llengües indoeuropees

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Llengües indoeuropees
'
Pronunciació: AFI:
Atres denominacions:
Parlat en:
Regió:
Parlants: 3.000 millons
Rànquing: No està entre els 100 primers
Família:
estatus oficial
Llengua oficial de: Global
Regulat per:
còdics de la llengua
ISO 639-1
ISO 639-2 ine
ISO/FDIS 639-3 [1]
SIL
Extensió del indoeurpeu.png
vore també: llengua

En el nom de llengües indoeuropees se coneix a la major família de llengües del món en número de parlants. La família indoeuropea, a la que pertanyen la majoria de les llengües d'Europa i l'oest d'Àsia, inclou a més de 150 idiomes parlats per vora 3000 millons de persones (vora un 45% de la població mundial).

Identificació de la família[editar]

La primera hipòtesis sobre l'existència d'una família llingüística indoeuropea fon proposta en la segona mitat del sigle XVIII pel filòlec britànic sir William Jones (filòlec), qui notà similituts entre quatre dels idiomes coneguts més antics: el sànscrit el llatí, el grec i el persa. Franz Bopp recolzà esta hipòtesis al comparar sistemàticament estes llengües en atres i trobar múltiples cognats. Des del sigle XIX, els estudiosos varen dir ad esta família llengúes indogermàniques. Posteriorment passà a emplear-se el terme indoeuropeu. Un bon eixemple de la conexió indoeuropea és la gran similitut descoberta entre el sànscrit i dialectes antics del llituà.

L'idioma comú ancestral és conegut com a proto-indoeuropeu. Existix desacort en quant al punt geogràfic en el que s'originà sent Armènia i el sur d'Ucrània els principals llocs proposts.

Esta família està formada per les seguents subfamílies: albanesa, armènia, bàltica, cèltica, eslava, germànica, grega, indoirania (que inclou les llengües indoàries i les iranies) i itàlica (que inclou les llengües romàniques i el llatí). Ad elles se sumen dos subfamilies hui desaparegudes: l'anatòlia (que inclou la llengua dels hitites) i la tocària. Des de la segona mitat del sigle XVIII, i durant tot el sigle XIX, la llingüística històrica i neogramàtica intentaren reunir senyes suficients per a demostrar que este conjunt de llengües, aparentment diverses, formaven part d'una única família.

Els documents del sànscrit i del grec clàssic (les més antigues de les llengües indoeuropees si exceptuem els hitites, que per llavors no estaven descifrats) presenten les formes característiques pròpies de les llengües indoeuropees, lo que demostra l'existència d'una llengua mare comú. Les relacions entre el sànscrit, el grec clàssic i el llatí s'havien comprobat ya a principis del sigle XIX. Per atra banda, els gramàtics de l'Índia elabroraren una classificació sistemàtica dels elements que constituiren antigament el sànscrit. L'estudi relaisat en l'India es completa en atre estudi sistemàtic i comparatiu dels sitemes fonètics i gramaticals de les llengües eruopees. La conclusió, efectuant-se una reconstrucció de les característiques fonètiques i gramaticals que este devia tindre. L'indoeuropeu és, puix, una llengua reconstruida i datada cara al 3000 a. C., ya que cara al 2000 a. C. ya en troben característiques de diferenciació notables entre les llengües naixcudes del mateix.

En general, les llengües indoeuropees mostren una pèrdua progressiva de la flexió. Per lo que es sap, el protoindoeuropeu fon una llengua molt flexiva, com ho demostren atres llengües clàssiques com el sànscrit, l'avèstic i el grec; front ad açò, estan orientades cara a una via analítica, com per eixemple l'anglés, el francés i el persa, usant complements en preposició i verps auxiliars en lloc de la declinació nominal i la conjugació verbal.

En gran part, la pèrdua dels elements flexius ha segut el resultat d'un llarc procés que ha conduït a la pèrdua de les sílabes finals de les paraules; aixina, moltes de les paraules indoeuropees eren més breus que les coresponents protoindoeuropees. Ademés, en atres lengües ha tengut lloc el desenroll de nous procediments gramaticals, i ha hagut numerosos canvis de significat en algunes paraules concretes.

Característiques comunes[editar]

El protoindoeuropeu presenta moltes característiques que han desaparegut en la majoria de les llengües indoeuropees modernes. De fet entre les llengües indoeuropees se troben tipologies gramaticals que les fan molt diferents entre sí, no sent cert que totes les llengües indoeuropees conserven actualment "paregut" entre sí, i la seua relació filogenètica moltes voltes no a soles és accesible per mig de l'estudi comparat profunt de les mateixes i no pel seu aspecte superficial o les característiques gramaticals més evidents. Açò es deu a que estes llengües han seguit evolucions marcadament diferents en cada regió a on se parlen. En tot i això, se reconeixen algunes característiques casi universals en totes elles:

  • Les llengües indoeuropees són llengües altament fusionants.
  • L'alineament morofsintàctic és de tipo nominatiu-acusatiu.
  • La categoria gramatical de número es marca obligatòriament tant en els noms i pronoms com en les formes personals del verp. La majoria de les llengües a soles distinguixen singular i plural encara que algunes llengües posseïxen també dual.
  • La gran majoria de les llengües indoeuropees posseïxen algun tipo de distinció de gènero gramatical, encara que algunes llengües com l'anglés restringixen esta distinció als pronoms personals i en atres llengües com l'armeni les distincions de gènero gramatical han desaparegut per complet.

Subdivisions principals[editar]

La família de les llengües indoeuropees se subdividix al mateix temps en grups, estos són:

Llengües satem[editar]

Llengües Centum[editar]