Lley de Faraday

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Experiment de Faraday que mostra l'inducció entre dos espires de cable: La bateria (dreta) aporta la corrent elèctrica que fluïx a través d'una chicoteta espira (A), creant un camp magnètic. Quan les espires són estacionàries, no apareix cap corrent induïda. Pero quan la chicoteta espira es mou dins o fòra de l'espira gran (B), el fluix magnètic a través de l'espira major canvia, induint-se una corrent que és detectada pel galvanómetro (G).[1]

La llei d'inducció electromagnètica de Faraday (o simplement llei de Faraday) establix que el voltage induït en un circuit tancat és directament proporcional a la rapidea en que canvia en el temps el fluix magnètic que travessa una superfície qualsevol en el circuit com a bort:[2]

(left)

a on:

<math>\vec{E}</math> es el camp elèctric,
<math>d\vec{l}</math> es el element infinitesimal del contorn C,
<math>\vec{B}</math> es la densitat de camp magnètic y
<math>S</math> és una superfície arbitrària, que el seu bort és C. Les direccions del contorn C i de <math>vec{dA}</math> estan donades per la regla de la mà dreta.

Esta llei va ser formulada a partir dels experiments que Michael Faraday va realisar en 1831. Esta llei té importants aplicacions en la generació d'electricitat.

  1. Poyser, Arthur William (1892), Magnetism and electricity: A manual for students in advanced classes. London and New York; Longmans, Green, & Co., p. 285, fig. 248. Retrieved 2009-08-06.
  2. Plantilla:Google books