Llibertat de prensa

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar

La llibertat de prensa és l'existència de garanties en les que els ciutadans tinguen el dret d'organisar-se per a l'edició de mijos de comunicació que els seus continguts no estiguen controlats ni censurats pels poders de l'Estat. I que tota persona puga publicar les seues idees lliurement i sense censura prèvia.

Suècia va ser el primer país en adoptar una llegislació de llibertat de prensa en la "tryckfrihet" del 2 de decembre de 1766. En els EE.UU. este dret està garantisat per la Primera Esmena de la Constitució.

No tots els països tenen garantisada, ya siga per una Carta de Drets o la seua constitució, la llibertat de la prensa: és el cas, per eixemple, d'Austràlia.

Visions contrapostes sobre la llibertat de prensa[editar]

Des del sorgiment de les economies d'intercanvi els dos sistemes econòmics contraposts[1], tant el capitaliste com el socialiste[2], han pres com a seua la bandera de la llibertat de prensa, per lo que han diferit en els criteris de generació i assignació dels mijos de comunicació que serien necessaris per a la seua existència. Estos criteris depenen, en última instància, de la concepció individualista o colectivista adoptada @al respecto de els drets individuals[3],de les classes socials i de la mateixa noció de "poble" que serà beneficiari dels mateixos.

Interpretació democràtic-lliberal[editar]

La llibertat de prensa com llibertat negativa a la propietat privada.

  • La llibertat de prensa apareix com una extensió al dret sobre la capitalisació del treball personal, per lo que tots tenen dret a posseir una empresa de comunicació a condició d'haver-la creat i que se sostinga pel propi esforç.
  • El poble com a colectivitat no representa al poble en la seua pluralitat, sino la societat civil formada per una pléyade d'individus autònoms. Considerant a estos com a orige de tota voluntat, a soles el dret de propietat privada possibilita la representació real de les opinions particulars.
  • La democràcia es concep des del mercat pres en tant condició de la seua existència i on es representen les eleccions del públic com sumixca de consumidors individuals voluntaris dels quals dependrà l'assignació de recursos, açò és: l'èxit o fracàs dels mijos d'expressió dels particulars que els desenrollen com a inversors de risc, lo que inclou la creació de grans empreses forçosament reduïdes en número.
  • La prensa no preexistix al capital: és un capital, considerat com a producte personal, i deu ser creat a soles en els diners d'els qui desigen convertir-se en empresaris periodístics, de manera que l'us positiu del "dret negatiu" a la llibertat de prensa és accessible a cada u sobre cada propi mig de comunicació o porció accionaria del mateix, sent el seu èxit depenent del mercat de consumidors sense una atra responsabilitat que la d'afrontar pèrdues per no satisfer al seu respectiu públic.

Interpretació democràtic-socialista[editar]

La llibertat de prensa com llibertat positiva a la propietat pública.

  • La llibertat de prensa es presenta com a part del dret a una part compartida dels bens públics, per açò tots tenen dret a ser part en les empreses de comunicació existents en independència del seu poder adquisitiu o d'haver-les creat.
  • El poble té interessos comuns i una voluntat general cohesionada per estos. Considerant a esta com a orige de les idees, a soles el dret de propietat pública possibilita la representació de les opinions particulars concordes en el pensament popular.
  • La democràcia es concep com un Estat polític que colectivisa participativament les eleccions de la ciutadania, i és este el que decidix conjuntament l'us dels recursos comuns per a la creació o manutenció de mijos de comunicació independentment del seu tamany.
  • La prensa es planifica a part dels criteris de benefici per lo que es deduïx del capital de l'economia nacional, considerat com a producte social, per a assegurar el "dret positiu" a la llibertat de prensa per a tots els ciutadans per mig de la participació popular unificada en tots els mijos de comunicació existents regulats democràticament per l'Estat. L'Estat vela per que l'informació no siga amoladora per a la societat.

Estat de la llibertat de prensa en el món[editar]

Índex mundial de llibertat de prensa[editar]

Artícul principal → Índex de llibertat de prensa.

Cada any, Reporters Sense Fronteres publica una classificació de països en térmens de la seua llibertat de prensa. La llista es realisa sobre la base de les respostes donades a qüestionaris enviats a periodistes que són part de les organisacions membre, com també a especialistes relacionats tals com a investigadors, juristes i activistes pels drets humans. El qüestionari pregunta sobre atacs directes a periodistes i a mijos i també sobre atres formes indirectes de pressió sobre la prensa lliure, com per eixemple pressió de les ONG sobre periodistes. RSF és cuidadós de notar que l'índex a soles brega en la llibertat de prensa, i no intenta medir la calitat del periodisme.

Segons l'últim informe de Reporters sense fronteres de 2016, els països a on la prensa és més lliure són Finlàndia, Paisos Baixos, Noruega, Dinamarca, Nova Zelanda i Costa Rica. El país on la llibertat de prensa ha segut majorment afectada i restringida va ser Eritrea, seguit de Corea del Nort, Turkmenistan i Cuba. [1]

Estats no democràtics[editar]

D'acort en Reporters Sense Fronteres, més d'un terç de la població del món viu en països en els que no hi ha llibertat de prensa. Majoritàriament, esta població viu en països en els que no hi ha un sistema democràtic, o on este té séries deficiències. El concepte de llibertat de prensa és extremadament problemàtic per a estos països, ya que en l'edat moderna el control estricte de l'accés a l'informació es torna crític per a la seua subsistència. Per a este fi, la majoria dels governs no democràtics utilisen organisacions estatals per a promoure propaganda crítica per a mantindre la base de poder polític actual i suprimir (a sovint brutalment) qualsevol intent significatiu dels mijos o de periodistes individuals de desafiar la llínea oficial del govern. En eixos països és comú l'intimidació de periodistes, des de simples amenaces a les seues carreres professionals a amenaces de mort, seqüestres, tortura i assessinat.

En l'any 2003, 42 periodistes varen perdre les seues vides en eixercici de la seua professió i per lo manco 130 varen estar a la presó com a resultat de la seua tasca. En 2005, 63 periodistes i 5 assistents varen ser assessinats.

Regions tancades a periodistes estrangers[editar]

Vore també[editar]

Referències[editar]

  1. http://m.rsf-es.org/news/clasificacion-mundial-2016-de-la-libertad-de-prensa-la-paranoia-de-los-dirigentes-frente-a-los-periodistas/
  2. «Do journalists have the right to work in Chechnya without accreditation?». Moscow Media Law and Policy Center (marzo de 2000). Archivat des d'el original, el 30 de noviembre de 2015. Consultat el 6 de septiembre de 2008.
  3. «India praises McCain-Dalai Lama meeting». Washington, D.C.: WTOPews.com (27 de julio de 2008). Consultat el 6 de septiembre de 2008.
  4. «Indonesia: Police Abuse Endemic in Closed Area of Papua». Human Rights Watch (7 de mayo de 2007). Archivat des d'el original, el 15 de septiembre de 2007. Consultat el 6 de septiembre de 2008.
  5. Plantilla:Cita publicación
  6. «China criticizes McCain-Dalai Lama meeting». Washington, D.C.: WTOPews.com (27 de julio de 2008). Consultat el 6 de septiembre de 2008.

Enllaços externs[editar]