Lluís Companys

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
(Redirigit des de «Lluís Companys i Jover»)
Saltar a: navegació, buscar
Lluís Companys
Luis Companys, gobernador civil de Barcelona, en Mundo Gráfico 1931-04-29.jpg
Nacionalitat: Espanyol
Ocupació: Advocat, periodiste i polític
Naiximent: 21 de juny de 1882
Lloc de naiximent: Tarrós, Lleida
Defunció: 15 d'octubre de 1940 (als 58 anys)
Lloc de defunció: Barcelona

Lluís Companys i Jover (Tarrós, 21 de juny de 1882-Barcelona, 15 d'octubre de 1940) fon un polític i advocat espanyol, d'ideologia catalanista i republicana, líder d'Esquerra Republicana de Catalunya, ministre de Marina d'Espanya durant 1933 i president de la Generalitat de Catalunya des de l'any 1934 fins a l'any 1940.

Exiliat despuix de la Guerra Civil, fon capturat en França per la Gestapo, la policia secreta de l'Alemànya nazi, a petició de la policia franquista.[1] Traslladat a Espanya, fon somés a un consell de guerra i sentenciat a pena de mort com a autor d'un delicte d'adheriment a la rebelió militar.[2] Finalment, fon fusilat en el castell de Montjuic.[2]

Actualment està considerat com un polític controvertit que seguix alçant molta polèmica,[3] considerat com a colpiste,[4] i fins i tot genocida.[4]

Primers anys[editar]

Companys va nàixer en Tarrós, localitat pertanyent al municipi de Tornabous (província de Lleida).[5] Era fill d'una família de propietaris rurals de bona posició. Son pare, Josep Companys i Fontanet, era un home ilustrat i d'idees lliberals. Sa mare, María Luisa de Jover, era d'orige noble i ascendència aragonesa. Lluís fon el segon de dèu germans, d'els que varen sobreviure huit, cinc varons i tres dònes. En huit anys, sos pares li varen enviar a estudiar, intern, a Barcelona en el prestigiós Liceu Polyglota. Allí va cursar el bachillerat i va conéixer a Francesc Layret, dos anys major que ell.

En l'any 1898 va ingressar en l'Universitat de Barcelona per a estudiar Dret. Es va involucrar en activitats polítiques de caràcter republicà, possiblement per influència de Layret, que també estudiava Dret en l'universitat barcelonesa.[6] En 1900 va participar en la fundació de l'Associació Escolar Republicana en l'universitat junt en Layret. També varen publicar un semanari, La defensa escolar, en el que Companys escomençà a escriure els seus primers artículs. Per llavors va prendre la paraula en el seu primer mítin polític, un acte de marcat caràcter anticlerical celebrat en la plaça de bous de Barcelona.

Inici de la seua activitat política[editar]

Llicenciat en l'any 1903, ingressà en l'Unió Republicana de Nicolás Salmerón. En l'any 1906, en motiu de l'incendi per militars de les redaccions de les revistes catalanistes Cu-Cut! i La Veu de Catalunya i l'aprovació, com a conseqüència d'això, de la Llei de Jurisdiccions, es formà la coalició electoral Solidaritat Catalana. Unió Republicana es dividí entre els partidaris d'unir-se a la coalició catalanista, encapçalats per Salmerón, i els contraris a això que, encapçalats per Alejandro Lerroux, varen abandonar el partit (creant dos anys despuix el Partit Republicà Radical). Companys, de la mateixa manera que Layret i la major part de la militància de les comarques de l'interior permaneixqueren en Unió Republicana i es varen unir a Solidaritat Catalana.[6] A pesar del seu èxit en les eleccions de 1907, la coalició evidencià pronte la seua debilitat, desapareixent despuix de la Semana Tràgica (1909), per l'heterogeneïtat i diversitat d'interessos dels seus integrants. En la repressió posterior a la Semana Tràgica, Companys fon detengut per primera volta sent lliberat al no ser-li imputat cap càrrec.[6]

En l'any 1909 la debilitada Unió Republicana, circumscrita bàsicament ya a Catalunya, es coligà en el Centre Nacionaliste Republicà i els federals en una aliança electoral que es va presentar a les eleccions de 1910. En abril de 1910, a iniciativa de Joaquim Lluhí, es va convertir en un únic partit, la Unió Federal Nacionalista Republicana. Companys fon nomenat president de la seua secció jovenil.[6] Com a conseqüència de la seua intensa activitat jovenil fon detengut quinze voltes sent calificat de «individu perillós» en els informes policials.[5]

El 17 d'octubre de 1910 Companys va contraure matrimoni en la seua primera dòna, Mercé Micó,[7] en la que va tindre dos fills, Lluís Companys i Micó (Lluïset),[8] naixcut en 1911, i Maria de l'Alba (igual que una de les seues ties paternes), naixcuda en 1915.[6][9] El seu fill major va manifestar durant la seua joventut síntomes d'esquizofrènia que es varen agravar i varen complicar en l'edat adulta en una tuberculosis òssea, per lo que fon enviat a un sanatori de França.[4] La malaltia del seu fill major fon sempre font de preocupació per a Companys.[6]

L'Unió Federal Nacionalista Republicana va tindre el seu major èxit en les eleccions de 1910 en les que va obtindre onze diputats. No obstant la mort del seu líder, Josep Maria Vallès, en 1911, va produir la desbandada del partit en 1912. Este fet va coincidir en la creació del Partit Reformiste de Melquiades Álvarez, en el que va ingressar l'ala menys nacionalista de la UFNR, entre els integrants de la qual es trobava Companys. També va entrar en l'òrbita del reformisme en el periòdic republicà La Publicidad, per al qual va treballar Companys des de 1904 en la secció de política municipal barcelonesa. Allí va coincidir en José Zulueta y Gomis, Laureano Miró y Trepat i Eusebio Corominas. També fon el fundador del semanari La Barricada, del que fon redactor cap en 1912.[4]

En l'any 1913 fon candidat en Barcelona del Partido Reformista en les eleccions municipals en el districte de Sants-Els Corts, sense resultar elegit. A l'any següent va abandonar el reformisme encara que va mantindre la seua vinculació en La Publicidad. En esta publicació va coincidir en 1915 en Marcelino Domingo (director del periòdic, del que Companys era redactor cap), en el que mantindria una relació molt estreta i compartiria trayectòria política fins a l'adveniment de la República. En maig d'eixe any, Domingo, Companys i Layret varen crear el Bloc Republicà Autonomiste (BRA),[6] el qual es va presentar a les eleccions de l'any següent. Domingo es va presentar candidat pel districte de Tortosa, en Tarragona, del que era natural, mentres que Companys, encapçalant una «candidatura republicana obrera», ho feya per Roquetes, districte pròxim al tortosí. Domingo va resultar elegit, mentres que Companys va ser derrotat per un ampli marge pel candidat dinàstic lliberal.[10] Esta candidatura de Companys va ser la primera candidatura republicana en aquell districte.[6]

Fins llavors havia treballat com a periodiste. En juny de 1916 va fer els eixercicis de grau i va rebre el títul de llicenciat en Dret, inscrivint-se en el Colege d'Advocats de Barcelona. Despuix de treballar com pasant en dos bufets, va escomençar a eixercir com a advocat laboraliste de militants obrers i atres clients sense recursos. Paralelament, Companys va continuar la seua llabor periodística. En setembre de 1916, Companys, Layret i Domingo varen fundar un nou periòdic, La Lucha, com a orgue d'expressió del BRA. Companys era el redactor cap i responsable de l'informació política, Domingo el director i Layret era el finançador de l'empresa.[6]

En abril de 1917, el BRA es va fusionar en més de 150 formacions per a formar el Partit Republicà Català (PRC). La Lucha, molt ideologisat,[6] es va convertir en el seu orgue d'expressió. La Lucha es va opondre rotundament a la Guerra de Marroc, advocava per l'autonomia catalana (el PRC va ser un dels principals defensors del proyecte d'estatut d'autonomia català de 1919) i la causa aliada en la Primera Guerra Mundial. Tot això va portar a la publicació a tindre freqüents problemes en la censura.[6]

Durant 1917, el PRC participà en la Assamblea de Parlamentaris, una reunió de la majoria dels parlamentaris catalans (llevat els de els partits dinàstics) que, en les Corts tancades, propugnava la convocatòria d'eleccions a Corts Constituents, de cara a una nova organisació de l'Estat que reconeguera l'autonomia de les regions. No obstant, la dissolució de l'Assamblea per part del govern i la folga revolucionària de 1917 va fer que la conservadora Lliga Regionalista s'apartara dels seus aliats republicans. Davant això, estos es varen presentar units en la convocatòria d'eleccions municipals de novembre de 1917. Companys va resultar elegit regidor pel districte barcelonés del Raval dins d'una candidatura radical.[6] Les seues postures polítiques estaven llavors llunt del catalanisme. Tal com narra l'historiador Hilari Raguer, en ser també elegit Manuel Carrasco i Formiguera com a regidor en Barcelona, Companys es va negar a deixar-li passar alegant que era un separatiste i que devia cridar primer ¡Viva España!.[11][12]

Referències[editar]

  1. Luís Gómez. «El cazador de rojos». El País.
  2. 2,0 2,1 Pedro Montoliú Camps (2005). Madrid en la posguerra, 1939-1946: los años de la represión, Silex Ediciones. ISBN 9788477371595.
  3. Sergi Alegre (1993). El Cine en Cataluña: Una aproximación histórica, Promociones y Publicaciones Universitarias. ISBN 9788447702046.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 César Vidal (2005). Paracuellos-Katyn: un ensayo sobre el genocidio de la izquierda, Libroslibres. ISBN 9788496088320. Erro en la cita: Etiqueta <ref> no válida; el nombre "" está definido varias veces con contenidos diferentes Erro en la cita: Etiqueta <ref> no válida; el nombre "" está definido varias veces con contenidos diferentes Erro en la cita: Etiqueta <ref> no válida; el nombre "" está definido varias veces con contenidos diferentes
  5. 5,0 5,1 Carles Bonet Revés i Carlos Rojas (2004). Lluís Companys, Ediciones B. ISBN 9788466614450.
  6. 6,00 6,01 6,02 6,03 6,04 6,05 6,06 6,07 6,08 6,09 6,10 6,11 Sánchez Cervelló, Josep (2012). «Lluís Companys i Jover». En Viñas, Ángel. En el combate por la Historia. Barcelona: Ediciones de Pasado y Presente. ISBN 978-84-939143-9-4.
  7. «Expedient de divorci de Lluís Companys i Mercè Micó». Documents Inèdits de Lluís Companys i Carme Ballester (en català).
  8. «La recuperació de la documentació del president Lluís Companys». Generalitat de Catalunya (en català).
  9. «Certificat de naixement de Lluís Companys Micó». Documents Inèdits de Lluís Companys i Carme Ballester (en català).
  10. «Manuel Kindelán y de la Torre». Congrés dels Diputats
  11. Escur, Núria (6 d'octubre de 1994). «Dos hombres fieles a su destino». La Vanguardia
  12. María Jesús Cañizares (2013). «Diez mentiras del nacionalismo catalán». ABC

Enllaços externs[editar]

Commons


Predecessor:
Francesc Macià
Seal of the Generalitat of Catalonia.svg
President de la Generalitat de Catalunya

1933-1934
Successor:
Francisco Jiménez Arenas
Predecessor:
Juan Moles Ormella
Gobernador general
Seal of the Generalitat of Catalonia.svg
President de la Generalitat de Catalunya

1936-1940
Successor:
Josep Irla