Miguel Primo de Rivera

De L'Enciclopèdia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar


Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (Jerez de la Frontera, 8 de giner de 1870París, 16 de març de 1930) fon un militar, polític i dictador espanyol. Fon segon marqués d'Estella i Gran d'Espanya.

Biografia[editar]

Joventut[editar]

Fill de Miguel Primo de Rivera y Sobremonte i d'Inés Orbaneja y Pérez de Grandallana, Miguel Primo de Rivera pertanyía a una familia originaria de Jerez de la Frontera de gran tradició militar. En ella havia destacat el seu tio Fernando Primo de Rivera, primer marqués d'Estella (18311921), distinguit durant la Tercera Guerra Carlista, governador de Filipines i varies voltes ministre de la Guerra.[1]

Son yayo, José Primo de Rivera, participà en la Guerra de l'Independència i en acabar en la de la Emancipació Americana, i seguí posteriorment una llarga trayectoria marítima militar fins aplegar a president de la Junta de l'Almirantat en 1837, senador per Cadis i, en 1839, en el govern que casi al fi de la regencia de María Cristina de Borbón formà Evaristo Pérez de Castro, se li confià el Ministeri de Marina i interinament el de Facenda.

El seu besyayo, Rafael de Sobremonte, tercer marqués de Sobremonte i veterinari de camp del rei, fon virrei del Riu de la Plata. I el seu germà chicotet, Fernando Primo de Rivera y Orbaneja, fon condecorat en la Creu Llorejada de Sant Ferrando a títul individual, per la seua actuació al front del Regiment Alcántara nº 14 en juliol de 1921, durant el Desastre d'Annual.

Carrera castrense[editar]

A l'edat de catorze anys ingressà en l'Acadèmia Militar. En acabar l'instrucció, fon destinat a Melilla, destí en el que conseguí una serie de ràpits ascensos que li portaren al grau de capità, obtenint fins i tot la Creu Llorejada de Sant Ferrando. Desenrollà la major part de la seua carrera militar en destins colonials, com Marroc, Cuba (18951897) i Filipines (a on acompanyà al seu tio, Fernando Primo de Rivera).

Monument a Primo de Rivera en uniforme militar en Cadis

Se cassà en 1902 en Casilda Sáenz de Heredia, en la que tindria sis fills. En 1908, fon ascendit a coronel i poc despuix quedà viudo, al no sobreviure la seua esposa al part del seu sext fill. En 1909 fon destinat al nort d'Àfrica, prenent part en la Guerra de Marroc. En 1912 fon nomenat general de brigada, pels seus merits militars. Era el primer militar de la seua promoció en aplegar al generalat. En 1915 tornà a la península, com governador militar de Cadis.

Degut a la seua trayectoria militar, estava vinculat al grup de militars africanistes. No obstant, se pronuncià a favor de l'abandó del protectorat espanyol de Marroc.

Posteriorment fon capità general de Valéncia, de Madrit i de Barcelona.[2] Estos destins li posaren en contacte en els aguts problemes socials i polítics de l'época. En novembre de 1921, despuix de les seues declaracions a favor de l'abandó de les colonies norteafricanes («Yo estime, des d'un punt de vista estratègic, que un soldat més alla de l'Estret, és perjudicial per a Espanya»), fon destituit del seu destí pel govern, fervent partidari de la permanència en Àfrica. En maig de 1922 fon nomenat capità general de Barcelona. Des d'este posat, tingué que enfrontar-se a la conflictivitat social de l'època en en esta ciutat: terrorisme anarquiste, pistolerisme patronal, auge del catalanisme, al temps que la descomposició del sistema de partits de la Restauració creava una situació insostenible d'inestabilitat ministerial. En Barcelona, Primo de Rivera se guanyà el soport dels sectors més conservadors de la Lliga Regionalista, gràcies a la seua política de mà dura contra la delinqüencia i la conflictivitat social.

Com reacció a esta situació, agravada entre els militars pel Desastre d'Annual (en el que havia mort el seu propi germà, el tinent coronel Fernando Primo de Rivera y Orbaneja), i a l'Expedient Picasso, Primo de Rivera, d'ideals militaristes, nacionalistes i autoritaris, donà un colp d'Estat (13 de setembre de 1923) en el soport de diversos sectors de la societat espanyola (militars, industrials i sectors conservadors en general), suspenent la constitució de 1876, prohibint la llibertat de prensa, dissolent el Govern i el Parlament i implantant un règim dictatorial dirigit per un Directori Militar.

Govern[editar]

Cap del Directori Militar[editar]

Alfons XIII (esquerra) junt a Primo de Rivera despuix del seu nomenament com Cap del Govern i President del Directori militar

En el vist bo del rei Alfons XIII, el soport de bona part de la patronal, l'Iglésia Catòlica, l'eixercit i de les forces conservadores en general, Primo de Rivera encapçalà un Directori Militar que concentrà en ell tots els poders de l'Estat.

En un principi, i donat el caràcter del règim que derrocà, totalment despuixtigiat, i el fet de que prometés que la dictadura seria un mer estat transitori abans de traspassar l'auritat a un govern civil elegit democràticament, l'oposició a la dictadura fon mínima. Primo de Rivera proclamà la seua inspiració en els ideals dels regeneracionistes de principis de sigle (com Joaquín Costa), a fi de restaurar l'orde social i eliminar el caciquisme, lo que feu que fins i tot els socialistes participasen en els seus tribunals d'arbitrage laboral, que el seu sindicat, l'UGT,[3] i dirigents com Margarita Nelken o Indalecio Prieto colaboraren en el nou règim i que Largo Caballero formase part del Consell d'Estat.[4]

La seua dictadura, encara que formalment inspirada en el model fasciste de Benito Mussolini, fon menys totalitaria i de caràcter fonamentalment conservador.

Durant la primera fase de la dictadura (el Directori Militar, entre 1923 i 1925), perseguí als anarquistes (el seu sindicat CNT fon declarat illegal) i als comunistes (que s'havien escindit del PSOE i adherit a la III Internacional), suprimí la Mancomunitat de Catalunya (primer orgue administratiu que comprengué a tota Catalunya des de el sigle XVIII), eliminà els partits polítics, creà un partit únic, l'Unió Patriòtica (1924), reforçà el proteccionisme estatal en favor de l'industria nacional, fomentà la construcció de grans obres públiques i prohibí l'us de les llengües regionals en els actes públics.

Darrere de el seu accés al poder, abandonà les seues anteriors posicions abandonistes i de modo contrari, consolidà la presencia espanyola en Marroc mediant una victoria militar (el desembarc d'Alhucemas) que posà fi a anys de permanents guerres i dificultats, com el «Desastre d'Annual» de 1921, pel que s'havien volgut demanar responsabilitats als militars i al propi rei, i que fon lo que, al postres, provocà el colp d'Estat de 1923.

El desembarc (1925), en el que Primo de Rivera comandà personalment a l'eixercit i a la flota espanyols, formà part d'una operació combinada en l'eixercit francés per a acabar en la rebelió de les càbiles del Rif. Si be contradia les idees anteriors del marqués, opost a l'aventura africana, fon un èxit tan significatiu que animà a Primo de Rivera, condecorat pel rei en la Creu Llorejada de Sant Ferrando, a institusionalisar la seua dictadura de forma duradora.

El Directori Civil[editar]

El Directori Militar donà pas a un Directori Civil (1925–1930) i se nomenà una Assamblea Nacional (1927) que elaborà un anteprojecte de Constitució (1929). Aquell simulacre de Parlament, no obstant, soles serví per a despullar les divisions que havia entre els seguidors de la dictadura: entre catòlics conservadors de vell cuny i corporativistes autoritaris atrets pel fascisme, entre militars gomiosos i oportunistes de tot tipo.

Per la seua part, la crisis econòmica derivada del Crack de 1929 afectà molt negativament a Espanya fent, entre atres coses, que el canvi de la pesseta en relació a la lliura esterlina casi se triplicara i que la millora econòmica derivada dels «feliços anys vint» s'esfumara.

Dividides les hosts primoriveristes i enrarides les relacions del dictador en el rei, no fon possible afrontar l'auge de l'oposició, creixentment unida i movilisada davant l'amenaça de vore perpetuar-se el règim. Socialistes, republicans i intelectuals d'ideologia d'esquerres se uniren en la campanya contra la dictadura, que amenaçava en arrossegar també a la monarquia que l'havia tolerat; estudiants i obrers se manifestaven en contra del règim; els propis militars conspiraven contra Primo de Rivera (la conspiració lliberal fracassada en la seua contra tingué lloc en la nit de Sant Joan de 1926 i per això coneguda com la Santjoanada).[5]

Tomba de Primo de Rivera

Finalment, desautorisat pel rei i les altes autoritats militars, claudicant la seua salut corporal, Primo de Rivera presentà la seua dimissió el 28 de giner en 1930 i s'exilià en París, no sense abans recomanar a Alfons XIII alguns noms de militars que podrien succeir-li (entre ells el general d'arraïls alacantines Dámaso Berenguer, que assumí la presidència interinament, la cridada «Dictablanda»). Els socialistes, republicans i catalanistes d'esquerra firmaren en agost de 1930 el Pacte de Sant Sebastià, que posteriorment formaria les bases del govern provisional de la Segona República Espanyola.

Sis semanes mes tart, el 16 de març de 1930, moria en París, a causa d'una diabetis patida des de fea uns anys, en mig d'una gran amargura i decepció.[6] Els seus restants mortals descansen en la Basílica de la Mercé de Jerez de la Frontera.

Vida privada[editar]

Del seu enllaç en 1902 en Casilda Sáenz de Heredia y Suárez de Argudín (18791908), morta de sobrepart, tingué Primo de Rivera tres fills i tres filles, dels quals el major, José Antonio, fundador de la Falange Espanyola, fadrí de 33 anys, i el menor, Fernando, de 28, acusats de conspiració contra la república foren eixecutats pel govern de la República Espanyola en 1936.

Els títuls i honors de la casa, fins i tot el ducat postumament concedit pel general Franco a José Antonio, passaren a Miguel (19041964) i d'ell al fill de Fernando, Miguel Primo de Rivera y Urquijo, naixcut en 1934 i hui III duc de Primo de Rivera i, fins 1985, V marqués d'Estella.

La filla menor del dictador, Pilar, Comtesa del Castell de la Mota (1907-1991), sense enllaç ni descendencia, tingué aixina mateixa una llarga trayectoria política (19341977) en el Moviment com delegada nacional de la Secció Femenina.

Referències[editar]

  1. José Ramón de Urquijo y Goitia (2008). Gobiernos y ministros españoles en la edad contemporánea. Editorial CSIC - CSIC Press. ISBN 9788400087371.
  2. María Pilar Queralt (2006). Atlas ilustrado de la historia de España. Susaeta Ediciones. ISBN 9788430558339.
  3. Elena Castro Oury (1993). La II República y la guerra civil española. Ediciones AKAL. ISBN 9788446002161.
  4. María Teresa González Cortés (2007). Los monstruos políticos de la Modernidad.: De la Revolución francesa a la Revolución nazi (1789-1939). Ediciones de la Torre. ISBN 9788479603564.
  5. Miguel Martorell Linares (2011). José Sánchez Guerra: un hombre de honor (1859-1935). Marcial Pons Historia. ISBN 9788492820429.
  6. Ramón Tamames y Xavier Casals (2004). Miguel Primo de Rivera. Ediciones B. ISBN 9788466614474

Bibliografia[editar]

  • Shlomo Ben-Ami (1984). La Dictadura de Primo de Rivera. 1923-1930. Editorial Planeta. ISBN 84-320-4328-1.

Enllaços externs[editar]


Predecessor:
Manuel García Prieto
Escudo de España 1874-1931.svg
President del Consell de Ministres d'Espanya

19231930
Successor:
Dámaso Berenguer