Monasteri de Sant Jeroni de Cotalba

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Claustre del monasteri, eixemple de gòtic mudéixar valencià. Al fondo, l'escala d'estil gòtic flamíger
Sarcòfec dels fills del Duc Alfons el Vell, situat en la capella de la Verge de la Salut, eixemple de l'escultura funerària gòtica valenciana.

El Monasteri de Sant Jeroni de Cotalba, és un edifici conventual d'estil gòtic i renaixentiste construït entre els sigles XV i XVIII que està localisat en el terme municipal d'Alfauir i junt a Ròtova, en la comarca de La Safor, Comunitat Valenciana. Fundat pel Duc real de Gandia Alfons el Vell (1388), el monasteri va acollir la primera comunitat jerònima del Regne de Valéncia i de l'antiga Corona d'Aragó. El monasteri fon declarat Bè d'Interés Cultural en l'any 1995.


Descripció[editar]

El monasteri s'alça sobre el Tossalet de Cotalba en el terme d'Alfauir. Es tracta d'una de les construccions monàstiques més notables de la Comunitat Valenciana, fet que es veu accentuat per la diversitat estilística del seu conjunt que, arrancant d'una primitiva estructura gòtica migeval es desenrolla fonamentalment des del sigle XVI al XVIII.

Parts integrants[editar]

Es poden destacar dins de l'edifici quatre grups constructius en característiques homogénees: la torre de l'homenage o de les campanes, l'Iglésia, el claustre en les seues dos plantes i les dependències del monasteri pròpiament dites.

  • La torre de l'homenage o de les campanes és el centre d'atenció de l'edifici que sobreïx pel seu volum i altura.
  • L'iglésia és un espai únic de planta basilical sense creuer en la tipologia tradicional i característica del gòtic valencià. S'ordena en quatre trams de volta coberts per arcs de creueria. Conta en un presbiteri rectangular en afegits barrocs i un cor elevat en volta estrelada. Les capelles laterals se situen entre els contraforts interiors trobant-se sepultures en algunes d'elles. La portada, molt deteriorada, és molt senzilla i seguix l'esquema típic d'estructura ogival molurada.
  • El claustre en dos plantes. L'inferior és considerat com un dels millors i mes clars eixemples del gòtic mudéixar del Regne de Valéncia i es tracta d'un espai polícrom obert en nervadures. En l'àngul més pròxim a l'iglésia se situa una escala helicoidal quasi flamígera. La part superior del claustre té elements que ho situen en el sigle XVI: la coberta en nervadures migevals s'opon als arcs rebaixats de l'exterior. El molurat i la tipologia constructiva són de gust renaixentiste.
  • Les dependències monacals. L'interior del monasteri presenta a voltes uns recorreguts intrincats i tortuosos i presenta variades dependències. El monasteri té numeroses sales i salons en solució constructiva semblant, consistents en volta de canó en arcs faixons que repartixen el pes de la coberta.

El monasteri conta en numeroses dependències anexes per a l'explotació agrícola, algunes de les quals s'han habilitat com a embrió d'un museu etnològic. A ell arriba també un aqüeducte que conduïx l'aigua des de la font de la Finestra, a més de 5 quilómetros, en el terme d’Almiserà.

Des de la desamortisació de Mendizàbal és propietat de la família Trénor, a la qual se li deu la bona conservació del monasteri fins als nostres dies i la millor aportació de la qual ha segut el magnífic jardí d'estil romàntic de la part nort.

Visites[editar]

Algunes dependències són privades pero es pot visitar la major part del monasteri: el claustre, la sala capitular, l'iglésia, l'almàssera, la cuina, els jardins romàntics, etc, per a lo que convé consultar els horaris de visites en el portal del monasteri.

Bibliografia[editar]

  • Est artícul incorpora Text del BIC incoat per la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana
  • Jesús Eduard Alonso i López. Sant Jeroni de Cotalba: desintegració feudal i vida monàstica (sigles XVIII i XIX). Gandia, CEIC Alfons el Vell, 1988. ISBN 84-86927-00-5
  • Fernando Mut Oltra i Vicente Palmer Terrades. Real Monasterio de Sant Jeronimo de Cotalba. Fernando Mut Editor, Gandia: 1999. ISBN 84-60591166

Vore també[editar]

Enllaços externs[editar]

Referencies[editar]