Palau Arquebisbal de Valéncia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Palau arquebisbal de Valéncia

El Palau Arquebisbal de Valéncia està situat en el carrer Palau nº 3 d'esta ciutat i el seu orige es remonta al sigle XIII, es pensa que en l'any 1279 el palau ya estava acabat. Posteriorment, va tindre successives ampliacions i modificacions a lo llarc dels sigles, sobre tot en el sigle XVIII.

Història[editar]

Els seus orígens estan en una venda que va fer Jaume I d'unes cases, unes nou, situades davant de l'iglésia de Santa Maria, la que seria posteriorment la catedral. Segons l'historiador valencià Roc Chabas, estes cases havien pertanygut al rei Llop.

El 15 de juny de 1360 Pere el Cerimoniós concedia permís al bisbe Vidal per adquirir diverses edificacions adjacents al palau, ampliant-se fins a l'hui desapareguda iglésia de sant Tomàs.

El bisbe Hug de Fenollet construí l'arc que enllaça el palau en la catedral, fet al qual els Jurats de la ciutat s'oposaren en força, pero que finalment consentiren el 2 de maig de 1357.

L'edifici es va reformar diverses vegades, pero les més importants foren les obres mampreses en el sigle XVIII pel arquebisbe Mayoral (qui va encarregar els treballs a Josep Herrero) i Fabián i Fuero. En esta reforma es colocà al centre del pati una escultura de sant Tomàs de Villanueva, obra de Josep Esteve Bonet i costejada pel canonge Pérez Bayer.

El palau posseïa una gran biblioteca fundada en l'any 1758 per l'Arquebisbe Mayoral, elogiada per Ponz, qui digué que era la més antiga de tota la ciutat. Durant la Guerra en França, fon incendiada parcialment, posteriorment l'arquebisbe Simón López i Sicilia la va restaurar i ampliar. També es conservava una colecció numismàtica, escultures antigues i quadros de gran valor.

En la Guerra Civil fon incendiat i destruït casi per complet. L'edifici actual obra de l'arquitecte Vicent Traver Tomàs fon construït entre 1941 i 1946, conservant part de l'antic palau com la capella i el pati.

Durant la seua visita a Valéncia, els papes Joan Pau II i Benet XVI s'allojaren en el palau.

Arquitectura[editar]

L'edifici actual correspon a un estil historicista barroc, propi de la postguerra.

Presenta fronteres de maó vist de tonalitat rosada sobre un sòcol de pedra, entresol en buits emmarcats també en pedra i un cos central destacat a on s'ubica la portada, en una balconada en baranes de pedra.

De l'edifici destaca una torre rectangular en obertures de mig punt obertes pels quatre costats.

En el seu interior, traspassada la seua gran porta formada per un arc de mig punt situat en la frontera principal, s'accedix a un vestíbul o distribuïdor de planta quadrada. Des d'aquí s'arriba a les diferents dependències i oficines de l'arquebisbat, per una suntuosa escala s'arriba al pis principal. En esta planta trobem una sala coneguda com a Sala d'Espera, que comunica en un passadís a on s'obren les diferents estancies privades: Saló d'Audiències, Saló del Tro, Oratori privat, etc.

De l'anterior edifici es conserven la capella i el pati. La capella, construïda entre 1820 i 1825 en estil acadèmic, té una planta rectangular, en huit finestrals que donen llum i un cor als peus sustentat per dos columnes jòniques.

El presbiteri està separat de la nau central per una balustrada de marbre, té dos portes en un dels seus costats.

L'altar major el forma un retaule compost de dos pilastres estriades d'orde jònic i dos miges pilastres llises sobre les quals es recolza un arc de mig punt. Presidix l'altar un llenç de la Puríssima d'autor anònim, encara que alguns l'atribuïxen a Camarón. En la cúpula pintures al fresc sobre el tema del trasllat de la Casa de Loreto, obra de Francisco Llàcer.

Referències[editar]

  • ALDANA FERNÁNDEZ, Salvador (coord.), Monumentos desaparecidos de la Comunidad Valenciana, p. 277, tom I, Consell Valencià de Cultura, Valéncia 1999
  • ALDANA FERNÁNDEZ, Salvador (coord.), Monumentos desaparecidos de la Comunidad Valenciana, p. 278, tom I, Consell Valencià de Cultura, Valéncia 1999

Enllaços externs[editar]