Palau de Bechí

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Vista general del Palau de Bechí, Plana Baixa, Comunitat Valenciana

El Palau-Castell de Bechí, també nomenat "Castell-Palau dels Comtes d'Ariza", "dels Guadalest" o "Castell de Bechí", està situat en la plaça Major de Bechí (Plana Baixa), (Comunitat Valenciana) i és un edifici residencial fortificat, d'estils gòtic i renaixentiste, construït a finals del sigle XVI sobre una fortalea migeval. [1]

Història[editar]

Durant molt de temps se considerà que l'actual edifici s'alçava sobre una antiga fortalea d'orige romà. Segons els estudis realisats per arqueòlecs especialistes confirmen que el primer testimoni d'edificació se correspon en el primitiu castell del sigle XIV, conegut per font documentals. Fon en la segona mitat del sigle XIV quan s'alçà eixe castell del que se conserven alguns restos de muralla i torre.

El castell originari, el Palau-Castell de Bechí, construit en estil gòtic, fon derrocat entre els anys 1473 i 1476, per orde de Sans Rois de Liori, fill del governador d'Aragó. L'edifici posseïa quatre naus laterals i un pati central, seguint l'esquema habitual de l'época. Més tart, l'heretaria la seua neta, Isabel, la qual estava casada en Alfonso de Cardona.

En el sigle XVI l'edifici es reforma seguint els paràmetres renaixentistes, d'esta manera daten les parts més importants d'este magnífic palau. Joan d'Ambuesa fon el mestre d'obres encarregat de dirigir la reforma d'esta vivenda senyorial, el qual havia treballat en edificis com el Monasteri de Sant Miquel dels Reis en Valéncia i el Palau de Benicarló.

També se construïren en temps de Cardona quatre baluarts que reforçaven el perímetro defensiu i permetien l'abastiment de l'artilleria. Les excavacions posteriors han tret a la llum un fos que rodejava l'inmoble de dos metros de fondària i entre quatre i cinc metros d'ample.

La reforma renaixentista no arribà a acabar-se per problemes del seu propietari en l'Inquisició.

Poc a poc el monument s'abandonà gradualment ya que els seus successors passaven molt poc de temps en ell. Més tart passaria a mans de famílies del poble que el dividirien en diferents parts. En el sigle XX s'acusa el deteriorament en l'edifici interior com les edificacions del voltant. Se desvirtua la configuració de l'edifici, un dels seus propietaris, Pascual Meneu, construí inclús un teatre.

En l'any 2014 gràcies al recolzament del Consell comencen les obres de restauració del monument. Despuix de les obres, el Palau-Castell es destinà a activitats socio-culturals de la població.

Descripció[editar]

Es tracta d'un edifici de planta quadrangular que s'ordena a partir d'un pati central d'estil renaixentiste. Contava en fos i en quatre torreons en les cantonades dels que a soles es conserva la planta baixa dels dos posteriors. De les torres que flanquejaven la frontera queden els fonaments.

El pati és l'element central del palau, en arcs carpanells sustentats per columnes jòniques i arcades. Dispon de tres en els seus costats majors i dos de major ampliaria en els menors, decorats en escuts i medallons a l'estil renaixentista.

La part més antiga de l'edifici està formada per una nau rectangular coberta en volta de canó en orientació nort-sur. També conserva un arc apuntat que dona pas al pati davant de la porta d'entrada.

En l'exterior únicament es conserva la portada rústica encoixinada d'estil manierista, en un arc de mig punt, flanquejat per pilastres i atra d'estil gòtic ubicat en l'entrada del recint.

Conservat en un relatiu bon estat fins al sigle XIX, en l'actualitat es troba molt deteriorat pel lo que fa a la seua image original, ya que va pertànyer a diversos propietaris que han anat construint sobre el antic palau.

El palau fon declarat Bé d'Interés Cultural en l'any 1997 i fon adquirit per l'Ajuntament de Bechí en l'any 2003.

L'accés al claustre de la planta baixa és lliure i se pot accedir tots els dies a partir de les 10:00 hores.

Referències[editar]

  • Rincones mágicos. Palau-Castell de Betxí, bello por dentro y por fuera (Revista RC, noviembre 2017), Patricia Mir. Depòsit Llegal: CS-174-2016