Penyagolosa

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Penyagolosa (al fondo a la dreta) des de Vistabella del Maestrat

El Penyagolosa és una montanya del massiç que porta el seu nom, en la província de Castelló. Pertany al sistema ibèric i és el pic més alt de la província de Castelló i el segon més alt de la Comunitat Valenciana, a soles superat pel Cerro Calderón (1.839 m.), localisat en el Racó d'Ademús.

És tracta d'un elevat i ben conservat núcleu montanyós del Sistema Ibèric. Culmina als 1.813 m en la cima del Penyagolosa, des d'a on és domina un immens panorama sobre les comarques castellonenques i les veïnes terres d'Aragó. El Santuari de Sant Joan de Penyagolosa -important destí de romeries- i extensos boscs de pi negral, pi albar, roure reboll, etc. Componen este magnífic parage. L'accés al massiç pot realisar-se per les pintoresques localitats de Vilafermosa, Vistabella del Maestrat i Chodos. Qui vullga unir esta simbòlica montanya en el mar dispon de la Senda de Gran Recorregut GR-33, que arriba fins Castelló de la Plana.

En el seu cim s'ajunten els térmens de Vilafermosa, Vistabella del Maestrat i Chodos. Està dividida en dos parts molt distintes entre si: la paret sur, un precipici vertical de casi 300 metros que és punt de trobada d'escaladors i l'ala de montanya nort, molt més accessible i de pendent relativament suau. Esta última és la que permet l'accés al cim d'una forma molt més assossegada: des d'un punt a que és pot accedir en el coche des de la pista que arranca un poc abans de l'ermita, o pel barranc de la Pregunta.

El seu cim està dividit en tres, sent el de l'est el de major altura. Se li coneix popularment com a el “Jagant de Pedra” i en ell està l'ermita de Sant Joan de Penyagolosa, desti final de pelegrinacions i romeries.

Tot ell, junt al seu espai del voltant, conforma el Parc Natural del Penyagolosa.

L'orige del topònim Penyagolosa, se pert en el temps, pero es possible que procedixca de l'evolució del terme pinna (montanya) i lucosa (bosc), segons resen alguns documents com el relatiu a la donació de Culla a l'Orde del Temple en l'any 1213. Existixen multitut de vestigis dels pobles que moraren i passaren per este lloc; aixina es localisen poblats íbers, restants de calçades romanes i, sobre tot, s'aprecien signes manifests del despoblació actual, lo que se traduix en una pèrdua de valor cultural i històric del conjunt territorial.

En quant a l'aspecte natural, el païsage discorrix a través d'una vista formada per escarpades llomes dispostes paralelament a la costa, en profunts barrancs i amples àrees d'aixara, carrascals i pinades. El seu important desnivell permet gojar d'un canvi progressiu de la vegetació, que s'adapta gradualment a l'altura i, per lo tant, al rigor climatic continental de la montanya. Entre la fauna destaca la presència de grans aus rapaces diürnes i nocturnes com l'àguila real, l'àguila perdicera i el muçol real, sense oblidar mamífers com el gat de mont, la cabra montesa, la gineta, el teixó i el corç.

Fon declarat parc natural per la Generalitat Valenciana en l'any 2006.

Vore també[editar]

Enllaços externs[editar]

Referències[editar]