Pesta negra

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
(Redirigit des de «Pesta Negra»)
Saltar a: navegació, buscar
Ilustració de la pesta negra en una Bíblia de 1411

La pesta negra també coneguda com a mort negra fon una pandèmia de pesta, que devastà Europa i Àsia a mijan sigle XIV (1347-1351) i provocà la mort de més o manco un terç de la població europea.

Característiques del brot epidèmic[editar]

L'apelatiu "negra" en que els coetàneus nomenaren la malaltia prové del fet que els afectats presentaven taques fosques en la pell com a conseqüència d'hemorràgies subcutànees.

La pesta està causada per la bactèria Yersinia pestis, afecta els rossegadors en zones endèmiques i provoca grans epidèmies quan conseguix infectar les rates (Rattus norvegicus) de les aglomeracions humanes i els seus paràsits, les puces, les quals actuen com a principal vehícul de transmissió als humans.

En l'edat mija es crea que esta malaltia la portaven els gats i començaren a exterminar-los. La cosa empijoarà perque els gats se menjaven les rates i, al matar els gats, el número de rates aumentava i també el número d'afectats per la malaltia. La majoria d'investigadors atribuïxen la pesta negra a un brot de la forma bubònica de la malaltia, si bé en l'actualitat alguns experts qüestionen el modo de transmissió de l'epidèmia. Aixina puix, encara que originàriament el brot de pesta correspondria a la varietat bubònica, a mida que esta es propagà donà lloc a l'aparició de les atres variants.

Durant els primers dies, i coincidint en el periodo d'incubació de la malaltia, la persona infectada no presentava cap sintomatologia. Passats uns dies, pero, la malaltia es manifestava en tota la seua virulència i la major part de les víctimes morien en el terme de quatre a sèt dies.

Difusió de l'epidèmia[editar]

Mapa on s'observa la propagació de la pesta negra pel continent europeu a mijan sigle XIV (alemà)

No està del tot clar l'orige del brot de pesta que afectà a l'Europa del sigle XIV. S'especula que hauria pogut originar-se al nort de l'Índia, per be que la teoria més estesa situa els primers casos a les estepes de l'Àsia central, d'a on els eixèrcits i els mercaders mongols l'haurien transmés, en direcció est i oest, tot aprofitant la Ruta de la Seda. Aixina, seguint esta teoria, trobem els primers brots en China durant la década de 1330, a on sabem que la plaga afectà la província chinenca d'Hopei en l'any 1334.

Ara be, l'entrada de l'epidèmia en terres europees cal buscar-la en la península de Crimea (Ucraïna). La República de Gènova, una de les principals potències comercials d'aquell temps, havia establit una colònia en Kaffa (actual Feodòssia). Els eixèrcits mongols sitiaren la ciutat durant un temps i es sap que un dels métodos d'atac amprats consistia en llançar en catapultes cadàvers infectats dins de la ciutat. En octubre de 1347, una flota de vaixells genovesos que fugien del sege de Kaffa arribà a la ciutat siciliana de Messina en la majoria dels seus tripulants infectats o morts. Ademés, se supon que els vaixells portaven també rates i puces infectades.

Des de Messina, la plaga saltà cap a Gènova i Venècia (entre 1347 i 1348), i des d'Itàlia s'estengué en direcció nortoest cap a tot el continent, arribant a la Península Ibèrica, França i Gran Bretanya abans de juny de 1348. S'escampà llavors cap a Alemanya i els països escandinaus a on arribà entre 1348 i 1350, i finalment a Rússia cap a l'any 1351. Contràriament, algunes zones del continent no es veren afectades per la plaga, com per eixemple Polònia o algunes zones de Bèlgica i els Països Baixos. Moltes persones cregueren que la pesta negra era un castic de Deu a causa dels pecats que cometien. Grups de religiosos, com els flagellants, recorrien les ciutats en provessó flagellant-se l'esquena per a fer penitència. De fet, com que anaven de ciutat en ciutat, participaren de manera involuntària en la propagació de la pesta.[1]

Formes i síntomes de la malaltia[editar]

La pesta negra presentava tres variants típiques:

  • La pesta bubònica: era la forma més freqüent de la pesta negra. Se transmetia pel contacte directe en rates, puces i polls infectats. La seua taxa de mortalitat se situava entre el 30% i 75% dels casos. El síntoma característic d'esta variant de la malaltia era l'aparició de bubons a l'engonal, el coll i les aixelles pels quals supurava pus i sanc. Les persones infectades tenien també hemorràgies baix la pell, raó per la qual presentaven numeroses taques fosques per tot el cos. L'aparició d'estes tumoracions anava acompanyada de febra alta (entre 38 i 41 °C), vòmits i confusió o deliri.
  • La pesta pulmonar o pesta neumònica: era la segona variant més estesa de l'epidèmia. És l'única de les tres variants que es transmetia per via oral, a través de gotes de saliva contaminada per les bactèries d'una persona infectada. La taxa de mortalitat era altíssima, entre un 90% i un 95% dels infectats. Els síntomes característics eren la dificultat per a respirar (disnea), l'aparició de coloracions blavoses/violàcees pel cos (especialment en la cara) com a resultat d'una cianosis i, sobretot, l'expectoració sangonosa.
  • La pesta septicèmica: era la menys freqüent de les tres formes, pero la més mortífera, puix que l'infecció invadia ràpidament la sanc. Causava la mort a quasi tots els malalts. Els síntomes més característics eren la febra alta i l'aparició de taques de color morat pel cos.

Aixina, originàriament el brot de pesta correspondria a la varietat bubònica, a mida que esta es propagà donà lloc a l'aparició de les atres variants.

Durant els primers dies, i coincidint en el periodo d'incubació de la malaltia, la persona infectada no presentava cap sintomatologia. Passats uns dies, pero, la malaltia es manifestava en tota la seua virulència i la major part de les víctimes morien en el terme de quatre a set dies.

L'antisemitisme desfermat i el context religiós[editar]

Analfabets i profundament supersticiosos, la majoria d'afectats per la pesta negra creen en l'ira dei o ira de Deu, atribuint la plaga a un mereixcut castic diví. D'ací que es començaren a generalisar processons de penitents jagantines (de fins a més de 10.000 persones), gent que es flagellava constantment per tal de redimir-se als ulls de Deu (en el consegüent perill d'accentuar l'epidèmia transportant-ne les bactèries d'un poble a un atre). Els penitents anaven equipats en fuets jagants i creus de ferro, exaltats d'una profunda xenofòbia antisemita i anunciant la fi del món i l'Apocalipsis.

Els que encara s'aguantaven sans se posaven baix la protecció de Sant Roc o de Sant Sebastià (arran de les nafres i tot tipo de ferides que patiren estos sants, com se'ls representa en les imàgens). Inclús s'arribaren a generalisar tot una tiramenga deremeis supostament eficaços pero que hui nos semblarien del tot ridículs per tal de frenar l'epidèmia.

A sovint les acusacions als els judeus (que afirmavenque ells eren els culpables de l'enverinament premeditat de pous ifonts) ya eren suficients per desfermar la histèria colectiva ioferir una explicació antisemita. Les masses, furioses, assaltaren iincendiaren els callsde Basilea,Zuric,Chillon,Barcelona, Cervera,Tàrrega,Estrasburc,Toledo, Magúnciao Londres, pero el PapaClimentVI va arribar a firmar una bula a on negava la culpabilitat judeua (perque ell també vea, en tota la raó del món, que els judeus també patien i morien de pesta) Ara que oferí aixopluc als refugiats hebreus al seu feu del comtat de Venaissin (prop de la cortpapal d'Avinyó). Més o menys 200 foren les comunitats semites que desaparegueren arreu del continent, a pesar d'esta rectificaciópapal d'última hora.

Les extravagàncies més incongruents arribaren també de la mà d'astròlecs i físics com ara els de la Sorbonade París, que anunciaren al rei Felip VI de França que tot plegat era culpa d'una maligna conjunció astrològica dels planetes Saturn,Júpiter i Mart el 24 de març del 1345.L'estadística general ha facilitat la sifra d'uns 75 millons demorts arreu del món a causa d'esta pandèmia,fet que supongué almenys una disminució notable de la poblacióhumana de l'época (Encara que molts científics han classificat comun mecanisme natural de llimitació i correcció de la demografiaplanetaria). El tercer ginet de l'Apocalipsis(la Pesta) va ser segurament el més temut i singular dels quatre (Fam,Guerra i Mort són els atres tres), pero l'Europa del sigle XIV patia tot un seguit de convulsions que accentuaren elpanorama apocalíptic: la Guerradels Cent Anys entre Françai Anglaterra, l'avanç turc per l'Orient, guerres marítimes entre les repúbliques italianes,la Reconquista a Espanya... e inclús un canvi sobtat del clima feu que les circumstàncies fossinencara més dures, car entre 1315 i 1322 la temperatura mijana disminuí notablement (una chicoteta era glacial) i es gelaren moltes collites. Sumant a tot això la falta de previsió, les poques barreres que haurien pogut assossegarels efectes de la Pesta Negra es varen ensorrar l'una despuix l'atra.

Podem conéixer l'impacte d'esta pandèmia a través del reconte de les làpides dels cementeris migevals –encara que molts difunts no muigueren sin exactament de pesta-, la rapidea derotació dels càrrecs públics i clericals –que quedaven vacants-o la desaparició sobtada de comunitats monacals i llogarets que havien rebut l'impacte de l'epidèmia de forma directament devastadora. D'atra banda també en conservem les cròniques que es redactaren tot descrivint els efectes i les conseqüències de l'epidèmia per part de numerosos testimonis.

Zones no afectades i explicacions científiques[editar]

Tot i la gran difusió de la plaga, algunes zones del continent europeu conseguiren deslliurar-se, en penes i treballs, del'avanç de la pesta. Entre estes destaquen bona part dels Pirineus occidentals (que estaven molt mal comunicats), part de Polònia i les lluntanes terres de Rússia, Escòcia, Noruega, Suècia i Irlanda. La ciutat de Milà, per eixemple, és un cas a part, perqué s'aïllà del món exterior a base d'extraordinàries mesures de control i d'assolament. D'atra banda es finançaren i aixecaren hospitals i cases de curació per als afectats, ya que meges com ara l'espanyol Luis Mercado o el francés Guyde Chauliac relacionaren l'epidèmia en els rosegadors i la seua convivència entre la població que malvivia amontonada en les ciutats en males condicions higièniques. Ya en el sigle XI, el gran mege àrap Avicenna havia relacionat en força encert la pesta en les rates, encara que llavors els métodos científics no deixaven de ser realment extravagants: els meges duen un vestit per evitar el contagi consistent en una gorra i una mascara, quasi sempre d'una peça i en un bec ben llarc i metàlic farcit d'estopa en vinagre, per tal d'acostar-se sense córrer riscs als malalts.

La marginació social i l'histèria colectiva[editar]

Els empestats varen ajuntar-se a un atre colectiu terriblement marginat de la vida social com era el dels lleprosos(que anaven de poble en poble fent servir una campaneta o unes quellot per advertir de la seua presència). No a soles la Pesta Negra afectà els subconscients colectius d'una manera tan acusada;d'atres fenòmens de tipo més sicològic contribuïren a desfermaruna incontrolable sugestió d'integrisme religiós que arribava allímits de paroxisme místic. Moltes contades del continent es varen vore inundades de grapats de fidels que se suïcidaven colectivamento be es llançaven a predicar una nova croada lliberadora per redimir els seus pecats. Un bon eixemple n'és la Croadadels Nanos del 1212, originada per les prèdiques d'alguns religiosos fanàtics que arribaren a influircompletament les masses de nanos i adolescents fent que milers d'ell se movilisaren per un ideal exaltat que prometia la reconquista de Terra Santa de les mans dels infidels musulmans. Allà a on els cavallers croats no havien pogut triumfar, asseguraven que els infants i jóvens conseguirien una victòria definitiva sense ni tan sols prendre les armes. A pesar que l'Iglésia Catòlica va condenar aquella bogeria, el Papa Inocenci III es va vore impotent a l'hora d'evitar que fins a un total de dos expedicions infantils i jovenils eixiren de França i Alemanya encapçalades per dos nanos–Nicolau i Esteve- que eren considerats directament interlocutors en Deu. A banda de ser una possible causa de la llegenda (que derivà en conte popular) del flautista d'Hamelin–el recort quedà molt marcat en Alemanya- uns 15.000 chics i chiques moriren de fret i fam pels camins... o acabaren convertits en esclaus en ser capturats per comerciants egipcis que aprofitaren l'avinentesa per fer un sucós negoci. Anys més tart també es feu tristament famosa la Croada dels Pastorets (1251), de grups d'adolescents de 15 anys comandats per l'obscur monge Jacob que, despuix de moltes atrocitats, acabaren per saquejar i predicar una nova religió basada en l'amor, a la tradicional zona herètica d'Occitània –influïda pel catarisme-. Condenats també per l'iglésia, foren perseguits i exterminats progressivament per tal de garantisar l'orde i eliminar aquella subversió que discutia el feudalisme i la jerarquia eclesiàstica (els darrers pastorets foren liquidats per les tropes d'Enric III d'Anglaterra).

El ball de Sant Vitus i el Foc de Sant Antoni[editar]

Un atre cas d'autèntica histèria colectiva que se sumà a l'onada empresa per la Pesta Negra es produí en l'any 1352 en la ciutat d'Aquisgrà, a on aparegueren tot un seguit de persones que –de cop i volta- esllançaven a ballar en crits, contorsiones, udols i un ritme tan frenètic que acabaven per caure a terra estabornides i quasi sense alè. La gent creïa que aquell deliri de ballar s'encomanava contagiosament, i d'aquí que les rotllanes de balladors s'anessinfent cada volta més i més grans a mesura que la histèria creixia. El nomenat "ballde Sant Vitus" –que ha quedat en el lèxic popular perreferir-se al fet de no parar mai quiet- va viure el seu auge en la ciutat d'Estrasburg. Segons els testimonis, l'èxtasis que embriagavaals hòmens i dones que el patien venia d'una malaltia que infectavaels centres nerviosos produint contorsions a la cara, les mans, els braços i els peus (alhora que s'hi sumava la mística religiosa del subconscient). Alguns varen atribuir-ho a la picada d'una taràntula...i d'aquí que en Itàlia encara hi haja una dansa popular nomenada tarantella (sobretot en la zona napolitana, a on es frenà finalment l'epidèmia). Ademés, també va fer-se famós el nomenat "foc de Sant Anton", una espècie d'infecció epidèmica queassolà Europa cap a l'any 1089 i que ennegria els membres del malalts fins a produir-los una gangrena dolorosament fatal. Es va confondre durant un temps en l'erisipela, pero els seus síntomes eren diferents: s'encomanava a primersde l'autumne, despuix d'un estiu humit, nuvolós i xafogós, i els malalts que en patien les conseqüències acostumaven a refugiar-se en els monasteris baix l'advocació de Sant Antoni (d'aquí el nom de Foc de Sant Anton). S'associava al sant a una mena de foc interior que cremava i consumia el cos, encara que pronte es va notar que la malaltia no acostumava a durar més d'un any, car en començar la collita de blat i civada desapareixia totalment. El resultat final fon relacionar-ho en la mala collita i la humitat arran d'uns foncs paràsits (Clavicepspurpurea)que infectaven la civada intoxicant el cereal i acabant per produir la gangrena als qui en menjaven.

Conseqüències demogràfiques i polítiques[editar]

El cop que rebé la poblacióafectada per la Pesta Negra fon considerable: es generalisàl'abandonament de camps, masos i pobles; l'èxodo dels pagesos capals núcleus urbans deixà despoblats molts territoris; la pèrduadels cultius i la seua substitució per la ramaderia (a Castellala famosa ovella merina) arruïnà a molts campessinos; es produïrenrevoltes camperoles contra l'opressió feudal (les remencescatalanes, la "jacquerie" francesa, els camperols anglesosque assaltaren Londres el 1381...). ACatalunya es perdé un terç de la població.[2] Les conseqüències polítiques tingueren igualmentun abast decisiu: alts càrrecs i figures polítiques coronadescaigueren davant la mort en rapidea. Són els casos, per posar unsquants eixemples, del rei AlfonsXI de Castella (mort quan sitiava Gibraltarl'any 1350), la princesa Joanade Plantagenet (filla d'EnricIII d'Anglaterra que anava a casar-se en l'hereu de Castella,futur PereI el Cruel), Elionorde Portugal (reina d'Aragó,segona esposa de PereIII el Cerimoniós que morí l'any 1348a la ciutat de Valéncia al'any de casada), el teòlec anglés ThomasBradwardine (gran matemàtic i professor, arquebisbede Canterbury) o l'any 1270 el reiLluísIX de França (que sitiava Tunisdurant la darrera de les croades). La fuga de nobles i burguesos en possibilitats defugida cap a zones més aïllades i apartades, cap a viles o castellson podien quedar reclosos del món exterior (com es relata, pereixemple, al Decameróde Boccaccio)també fon un fet comú. El Papa ClimentVI es va salvar pels pèls en seguir els consells del seu megepersonal, Guy de Chauliac, que li va recomanar aïllar-se a una torre–quasi tapiada- fins que passara l'epidèmia. A pesar d'estacautela, Guy va cometre un error enorme en aconsellar que elscadàvers dels difunts fossen llançats al Roine...fins que tornaren a emergir a l'alçada de Niça i Marsella, onencara varen fer més mal i ocasionaren nous rebrots de la pandèmia. Algunes tradicions dels territoris de llenguacatalana, com la rogativaque es fa cada set anys de Vallibona(Ports) a Pena-roja(Matarranya),es remonten a esta pesta.

L'impacte en l'art i el folclore popular[editar]

Artísticament parlant, la pesta va quedar gravada en el pensament cristià i perduraria durant sigles baix la forma d'una amenaça mortal, tant en dibuixos i gravats com en pintures o escultures que representaven la Mort en esquelets macabrament irònics.

Són molt ilustratius en este sentit els quadros de Brueghel el Vell o les ilustracions de Hans Wieditz per al De Remediis de Petrarca; el folclore popular va incorporar les famoses danses macabres o Dansa de la Mort, de les que encara resta un únic i tètric testimoni a la localitat catalana de Verges (província de Girona, Baix Empordà).

La dansa de la Mort era una alegoria molt tenebrosa que acostumava a representar-se vora les iglésies durant Semana Santa, en una processó d'esquelets dansaries que desfilaven baix una tètrica melodia, en timbals i passos marcadament sinistres. La idea del "memento mori" (recorda que moriràs) es fa omnipresent en estes processons: els esquelets simbolisen una mort que no respecta ningú, ni rics ni pobres, ni humils ni poderosos.

Referències[editar]

  1. (1993) Historia de la Medicina, Blume. ISBN 84-8076-010-9.

Bibliografia[editar]

  • BAUDOUIN, B. La fantástica epopeya de las Cruzadas (1096-1291). De Vecchi. Barcelona, 2004.
  • BLADÉ, R. "La peste negra. Una bacteria apocalíptica". HyV núm. 431, p. 75-79; Barcelona, 2003.
  • GÜNZBERG I MOLL, JORDI: Vida quotidiana a la ciutat de Barcelona durant la pesta negra (1348). Episodis de la Història, 329 (2002). ISBN 84-232-0640-8.
  • LORÉN, S. "El tercer jinete del Apocalipsis". HyV núm. 48, p. 120-131; Barcelona, 1972.
  • WATTS, Sheldon. Epidemias y poder. Historia, enfermedad e imperialismo. Andrés Bello, Barcelona, 2000.