Plini el Vell

De L'Enciclopèdia, informació lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar

Plini el Vell, en llatí Gaius Plinius Secundus, (Como, Itàlia, any 23 - Estàbia, 25 d'agost de 79) fon un escritor llatí, científic, naturalista i militar romà. És conegut principalment per la seua obra Naturalis Historia i per l'episodi de la seua mort.

Nom de naiximent: Gaius Plinius Secundus Pseudònim: Plini el Vell Nacionalitat: romana Ocupació: escriptor, científic, naturalista i militar

Dades biogràfiques[editar]

Plini el Vell naixqué en Novum Comum (l'actual Como), ciutat situada a l’extrem sur del Lacus Larius, en la regió de Gàlia Transpadana, l’actual Llombardia.[1] No es coneix la data exacta del seu naiximent, pero es pot calcular a partir de la seua defunció, la qual sí que està documentada. Plini el Vell morí en l’any 79 durant l’erupció del Vesubi, un volcà que sepultà Pompeya, Herculà i Estàbia. Per tant, devia nàixer en l’any 25 o 24 dC.[2]

Als 12 anys va a Roma per tal de millorar la seua instrucció. Durant este temps visità Òstia, ya que en descrigué les obres i la construcció del seu port. Va iniciar intimitat i amistat en Pomponi Segon, aixina, tot i la seua joventut, la seua vida social ya estava consolidada.[3]

Durant la seua adolescència estudià gramàtica i retòrica, pero cada vegada s’interessava més per les investigacions científiques, les quals ya no abandonà mai. Es coneix que també rebé lliçons del botànic i mege Antoni Càstor i del mege i poeta Damòcrates.[3]

Quan deixà l’adolescència, sent aixina un civil romà i en possessió de ranc de cavaller, era d’esperar una forta vinculació en l'eixèrcit.[4]

Primerament, inicià la seua carrera eqüestre en el grau d'oficial de cavalleria. Va passar un temps en Germania, possiblement entre els anys 47 i 50 d.C baix el regnat de Claudi. En este moment, participà en diverses campanyes i sempre baix el càrrec de prefecte.[5] Per esta época, Plini el Vell rondava als 24 anys.[6]

Durant el regnat de Neró (54-69 d. de C), Plini es mantingué en una prudent aïllament, dedicant-se als seus estudis de retòrica. En el transcurs d'este tirà renat, la lliteratura i la filosofia patien temps precaris, i Plini el Vell decidix mantindre-se apartat.

Pero la sort va canviar, i l'etapa més brillant durant els seus anys en vida varen ser els anys en qué escrigué gran part de la seua obra. Durant este periodo, estigué al costat de l’emperador Vespasià (70-79 d. de C). Este li encarregà varis treballs com contestar la seua correspondència i preparar tota la documentació lliterària i científica, administrativa i jurídica que el príncep necessitava per desenrollar satisfactòriament les tasques del govern.[7]

Plini fon capaç de compaginar estes activitats en els seus propis estudis, els quals no abandonà, tal com afirma Plini el Jove en un fragment, on explica els seus costums i hàbits diaris.[8] (Ep. 3,5,9, ss):

"[9] Abans de fer-se clar anava a vore l'emperador Vespasià -- ya que este també aprofitava les nits, -- per tal d'eixercir el càrrec que li havia segutt assignat. De tornada a casa, el restant del temps es lliurava als estudis. [10] Després del dinar -- que ell prenia, entre dia, llauger i de fàcil digestió, a la manera dels antics, -- en l'estiu, si li vagava, jeia al sol, li era llegit un llibre, i anotava i extractava. Cert, no llegí ell res que no extractés. Solia també dir que no hi havia llibre tan dolent que no fos de profit en alguna de les seues parts. [11] Un cop s'havia assolellat, la major part dels dies es rentava en aigua freda, despuix tastava alguna cosa i dormia una miqueta. Tot seguit, com si haguera començat una atra jornada, treballava fins a l'hora de sopar. Durant el sopar llegia un llibre i prenia notes, i això de correguda. [12] Em ve a la memòria que, com un dels seus amics, per tal com un lector recitava malament, interrompés la llectura i demanés de tornar a començar, el meu tio li digué: "Ho havies entès, veritat?" I com ell assentís: "Llavors, ¿per qué interrompies? Hem perdut ben bé deu ratlles per esta interrupció teua." Tan gran era el seu aprofitament del temps!

[13] En l'estiu s'aixecava de sopar que encara era clar, en l'hivern aixina que es feia fosc, com si una llei el destrenyés a fer-ho. [14] Això practicava entre els altres quefers i el brogit de la ciutat. De vacacions, solament perdonava a l'estudi el temps destinat al bany. Quan dic "el bany" em refereixc a les seues operacions interiors, car mentre el fregaven i l'eixugaven, o be escoltava alguna cosa o dictava. [15] De viage, desentenent-se llavors de tota atra cura, d'esta sola manera estava desvagat: al seu costat l'escrivent -- les mans del qual, a l'hivern, eren proveïdes de mitenes per tal que la cruesa del cel no li robara cap moment als estudis -- en el llibre i les tauletes. Per la mateixa raó es feia dur en llitera, àdhuc a Roma. [16] Recorde que un dia em va reptar perqué em passejava: "Podries, tanmateix -- digué, -- aprofitar estes hores." Car, a judici seu, tot el temps que no era despès en els estudis era temps perdut."

Per atra banda, sembla que Plini el Vell posseïa tant mateix esperit aventurer, i coneixia la Hispània Tarraconesa i Àfrica a causa d’alguns viages tal com ho explica Münzer, el qual assigna la data de l’any 73.

Més tart, durant el regnat de Tito, exactament en l’any 79 d. de C., va estar a càrrec de la flota de Miseno, molt a prop de Nàpols, lloc a on es trobava al moment de la seua mort. Plini el Vell, encegat pel seu desig de vore l’erupció en directe, va morir en Estabia, asfixiat pels gasos del volcà Vesubi. Este episodi és el més conegut de la seua biografia, i Plini el Jove l’explica en un dels seus fragments.[8] (6, 16, 4 ss):

<< [4] Era a Misènum i duia personalment el comandament de l'estol. El dia novè abans de les calendes de setembre la meua mare l'assebentà que apareixia un núvol de grandària de forma desacostumades. [5] [...] Es posa les sandàlies i puja en un lloc des d'a on pogués albirar-se millor aquella meravella. S'aixecava el núvol -- els que s'ho miraven de llunt no sabien ben bé de quina montanya eixia, despuix es va saber que del Vesuvi, -- la semblança i la forma del qual s'adeia més a la figura d'un pi que a la de cap d'atre arbre.

[7] A ell, com a home aciençadíssim, aquell espectacul semblà extraordinari i digne d'ésser conegut més de la vora. Manà aparellar un libúrnica i em dóna permís d'anar en ell, si yo volia. Li vaig respondre que preferia més quedar-me a estudiar. Justament ell m'havia donat alguna cosa a escriure. [8] Ya eixia de casa quan rep un escrit de Rectina, muller de Tascus, la qual, esfereïda per la imminnècia del perill -- per tal com a la seua villa queia al bell dessota de la montanya i no li restava atra fugida que per les naus, -- li pregava que la tragués d'aquell mal tan extrem. [9]. Ell canvia llavors de parer i apressa tant com pot allò que havia començat en un intent científic. Vara uns quants quatrirrems i hi puja ell mateix, per tal de dur ajuda no solament a Rectina sinó a molts, perqué la riba era freqüentada per la seua amenitat. [10] Es llança pel camí dret cap allà d'a on els altres fugen, té encarat el governall vers el perill, i talment net de por, que tots els mudaments d'aquella malaurança, tots els aspectes, tal com els ulls li ho anaven mostrant, dictava i anotava.

11. Ya la cendra queia a les naus, més calenta i més espessa a mesura que hom s'hi atansava. Ya queien rocs i àdhuc pedres ennegrides, calcinades i engrunades pel foc, ya la mar s'obria en un gual sobtós i la runa enfarfegava les plages. Vacilà un instant si havia de recular. Tot seguit, pero, digué al nauxer que l'instava a fer-ho: "La fortuna afavoreix els corajosos. Arriba't a casa de Pomponià." [12] Este estava en Estàbies, i la meitat del golf -- car el mar s'hi endinsa a causa de la curvatura insensible de la plaja -- el separava de nosatres. Allà, -- baldament el perill no s'acostava per aquell cantó, hi era visible i com cresqués hauria estat imminent -- havia portat els embalums a les naus decidit a fugir si calmava el vent contrari. Dut per este vent, que li era favorable, el meu tio l'abraça que tot tremolava, el conhorta, l'anima i per tal d'apaivagar en la seua serenitat la temor de l'altre, mana que hom prepari el bany. Un cop rentant es posa a taula, i sopa joiosament o, el que és igualment admirable, fent semblant d'estar alegre.''

13. Mentrestant, en la montanya del Vesuvi relluïen, en mants indrets, flamarades amplíssimes i encesors elevades, l'esclat i la claror de les quals era accentuada per les tenebres de la nit. Ell no es cansava de repetir, per dona remei a l'espant, que allò eren fogaines dels pagesos deixades a causa de la sotragada i villes abandonades que cremavan en la solitut. Llavors se n'anà a dormir, i dormí, certament, del son més veritable [...]. [14] Però el pati, pel qual hom anava a la cambra, començava ya a omplir-se totalment de cendra i de pedruscall que, per poc que hom s'hagués entretengut al cubícul, eixir-ne hauria estat impossible. Deixondit, ix i va a reunir-se en Pomponià i els atres que havien estat en vella. [15] Deliberen tots plegats si romandran baix sostre o si vagaran pel ras. Perqué els bastiments eren remoguts per freqüents i amples sotragades; i gairebé desplaçats de llur fonament, ara d'ací, ara d'allà, hauríeu dit que se n'anaven o venien. [16] Per contra, al ras, per bé que llaugera i esmicoladissa, era de témer la caiguda de la pedruscalla. La Comparació de tots els perills [...]. [17] [...] Plagué a hom d'anar a la plaja i de vore de la vora qué permetia el mar, el qual persistia desert i contrari. [18] Allà, ajaient-se sobre un llençol, estès demanà i begué aigua fresca, per dos vegades. Després les flames, i, precursora de les flames la sentor del sofre, posen els altres en fuga i el desperten. [19] S'aixecà estantolant-se entre dos serfs i tot seguit caigué a plom, segons que Yo dedueixo, per tal com la calitja massa espessa li tapà el respir i li clogué l'estòmac, el qual tenia per natura delicat i estret i provocat a freqüents vòmits. [20] Quan tornà a fer-se clar -- estE era el tercer dia d'ençà que ell havia cessat de vore-hi -- el seu cos fou trobat sencer, intacte, vestit tal com anava: pel posat més semblava dormir que no estar mort. >>

L’episodi de la mort de Plini el Vell es data en el 22 d’agost de l’any 79, quan este contava en 56 anys.[9]També hi ha una atra hipòtesis sobre la seua defunció, la qual diu que Plini el Vell, exhaust pels gasos del volcà els quals no el deixaven respirar, va demanar a un dels seus esclaus que el matés per aixina acabar en el seu patiment i la seua agonia.[10]

Pensament[editar]

Plini el Vell, escritor entre atres coses, va dedicar la seua vida al culto, a la lectura i a la reflexió. Les seues inquietuts pel saber l'impulsaren a investigar sobre alguns temes i a fer-ne una reflexió per extraure'n una conclusió i aixina presentar-ne resultats, no tant com a mòde d' investigador, sinó com a tot escritor que reflexa els seus pensaments en la seua obra. Aixina puix, "Naturalis Historia", és una font bàsica per analisar el treball de Plini el Vell.

Basant-se en l'apartat de "Naturalis Historia" a on es parla de l'història de l'art, cal dir que el fet d’escriure sobre art, involuntàriament, la majoria de cops és possible que mitjançant els textos es puga vore el pensament, idea i opinió de l’autor respecte l’art. Plini el Vell, a partir dels seus escrits deixa vore el fet que assumeix els cànons artístics de l’antiguitat, els quals eren caracteritzats per línies generals i una imitació de la naturalea. També es pot afirmar que Plini el Vell fon un romà tradicional, ya que el sentit d’utilitat predomina en moltes ocasions en moments a on dóna la seua opinió sobre l’art. En algunes ocasions, critica el luxe, obres que per a ell no són res més que una intenció de ostentació, a on en este grup s’hi troben les piràmides, els mausoleus i les figures foses en materials nobles.[11] Per atra banda, totes les figures fetes en marbre, per a ell sempre són motiu de queixa. En canvi, es mostrava un fidel admirador respecte les obres públiques, com els canals o els aqüeductes, ja que per a ell eren obres útils, i esta idea li entusiasmava.

Obra[editar]

Obres vàries[editar]

Els anys més pròspers de la seua tasca literària es situen en el moment que treballava per Vespasià, i és el moment a on escriu Història Natural, la seua gran obra mestre. De totes maneres, la seua producció va tindre lloc durant totala seua vida, no solament en este moment.[12]La seua estància en Germania també va ser molt productiva, ya que va escriure obres diverses: dos volums de la biografia de Pomponio Segundo, general i poeta que tant protegí a Plini el Vell [13] i 20 volums sobre les Guerres de Germania, són les més destacades,[14] esta darrera creada mentre servia en l’eixèrcit.[13]Durant l’época de l’emperador Neró, escriu Studiosus la qual parla sobre la forma de l’orador, i una atra en la que parla sobre la llengua, la qual es troba dins de Història Natural.[12]

Naturalis Historia[editar]

L’obra de Plini el Vell nomenada Història natural datada abans de l'any 77 de la nostra era,[15] és l’obra més coneguda i més valorada de tota la seua carrera literària. És una obra extensa que conté 37 llibres, encara que estos són els que nos han arribat. És una obra d’estil desigual i de gran complicació, pero, interessant per el volum de dades que conté.

Comença en la descripció del món, els seus elements i la seua geografia (llibres 2-6). Seguidament, el llibre 7 està dedicat a l’estudi de l’home, i a continuació, els llibres 8 fins al 19 tracten dels altres éssers vius, com els animals (8-11) i les plantes (12-19). Des del llibre 20 fins al 32 es parla d'alguns aspecte de medicina, i finalment, del 33 al 37 tracten sobre éssers inanimats, com per eixemple, els metals, els colors, i les pedres.

En esta gran obra de l’antiguitat, Plini el Vell va dedicar temps a parlar de l'història de l’art, apartats els quals es troben desenrollats dins dels cinc últims llibres de Història natural, és dir, a on es parla de metalls, pedres i colors. El sistema que utilisa és sempre el mateix, ya que en primer lloc explica i descriu el material en si, i despuix parla de la seua utilitat pel lo que fa a l’art, és dir, com s’utilitzaven per fer art i les creacions que en ixen. En estos volums s’hi troba un conjunt interès el qual fa que es considere el tractat d'història de l’art més antic que nos ha arribat a nosatres.[14]

Sobre els volums que tracten de l'història de l’art:

Volum 33: En este volum s’hi expliquen els metalls. Menciona les seues propietats i els llocs a on es poden trobar. També parla de l’or i de l'argent, els quals servien per decorar estàtues en els temples antics, en objectes d’orfabreria, etc. Per tant, la importància de les civilitzacions antigues com Egipte pren rellevància.

Volum 34: En este volum s’hi parla del coure. Se’n mencionen les propietats i es parla de tota l'història de l’estatuària en bronze. Per tant, l'autor explica i fa menció de totes les estàtues i monuments honorífics de Roma.

Volum 35: En este volumen s’hi expliquen els colors i els minerals. Atra vegada es parla de les seues propietats i en fa una llarga explicació de la seua utilisació. Això dóna pas a parlar dels primers inicis de l'història de la pintura.

Volum 36: En este volum s’explica el marbre i altres pedres, a on es procedeix a parlar de l'història de l’escultura i la descripció d’algunes obres arquitectòniques. És evident, que el tema fa referència als llocs geogràfics d’on procedeixen peces fetes en els materials descrits, i per tant, no és rar que Grècia i Roma prenguen presència a l’obra. En este llibre, també menciona alguna de les marevelles del món, a on cita a Tebes d'Egipte, la ciutat sospesa sobre pilars.

Este recopilatori de dades tan enorme, comporta que molts cops, l’obra estiga basada en la còpia dels apunts i resums de l’autor, sense una elaboració del tema posterior. De totes maneres, degut als grans temes i àmbits que treballa, Història natural és i ha de ser una de les obres més ben considerades que nos han arribat de l’antiguitat.[14]

Fonts utilisades per Plini el Vell[editar]

Un aspecte important és mencionar les fonts que Plini el Vell va utilisar per a realisar "Naturalis Historia", sobretot en els volums que tracten de l'història de l'art. Les fonts que va consultar li varen servir per extraure informació o be per inspirar-se a l'hora de crear l'obra. Tals orígens s’atribuïxen a tractats d’art antics, tots ells perduts. Per atra banda, si que nos ha arribat informació d’atres artistes que varen servir d’inspiració a l’autor, ya que ell mateix els menciona en els seus índex.

El método empleat va ser sempre el mateix; utilisà un sistema de numeració el qual en primer lloc anunciava el volum del qué es tractava i a continuació citava cada un dels escritors els quals va consultar, i en alguns casos, també descrivia el tema que havia extret d'est autor per tal de descriure'l a posteriori ell mateix.

Hi ha una llista d'autors de gran extensió citats per Plini el Vell, pero cal destacar-ne els més importants relacionats en temes d'art: Jenócrates de Sición a qui se li atribux la part de pintura i estatuària, Duris de Samos i Antígono de Cáristo els quals els hi correspon algunes anècdotes biogràfiques dels pintors o llegendes atribuïdes a obres. Això pel que fa els autors estrangers. A Licinio Murciano se li atribueix la inspiració de tots els artistes que provenien de la costa d’Asia Menor i les illes del voltant, seguit de Pasíteles de Nàpols i Varrón, entre els autors llatins. Per atra banda, Plini menciona a hòmens analistes, historiadors i escriptors llatins com Valerio Antias, Cornelio Nepote o Anio Fetial, els quals els té en compte en els seus índexs.[16]

Edicions posteriors[editar]

  • DE SPIRA, Joan, "Princeps" de la Història Natural, Venècia, 1469
  • DE BLAVIS, Tomàs, Naturalis Historia, Venècia, 1481
  • BARBARUS, Hermolaus, Castigationes Pliniane, Roma, 1492
  • BARBARUS, Hermolaus, Castigationes Pliniane, Brescia, 1496
  • BENEDETTO, Alexandre, Naturalis Historia, Venècia, 1507
  • RHENANUS, Beatus, Naturalis Historia, Murbach, 1526
  • SALMASIUS, Claude, Plinianae exercitationes in Solini polyhistora, Paris, 1629
  • HARDOUIN, Jean, ad usum Delphini, París, 1685

Estes a soles són algunes de les tantes publicacions que s'han fet sobre "Història Natural" de Plini el Vell. Per atra banda, hi ha moltes edicions que són reculls millorats d'edicions del passat.[17]

Referències[editar]

  1. Les dades obtingudes sobre C. Plini Segon (Plini el Vell) s’extrauen de la biografia que Suetoni havia afegit a la seua obra “De Viris Illustribus” i també de les cartes del nebot, C.Plini Cecil Segon (Plini el Jove). TORREGO, Mª Esperanza. "Introducción". A: PLINIO EL VIEJO. Textos de Historia del Arte: Plinio. Madrid: La Balsa de la Medusa, 1988, p.11
  2. TORREGO, Mª Esperanza."Introducción". A: PLINIO EL VIEJO. Textos de Historia del Arte: Plinio. Madrid: La Balsa de la Medusa, 1988, p.11
  3. 3,0 3,1 OLIVAR, Marçal. "Introducció". A: PLINI EL VELL. Història Natural. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1925, p.2
  4. TORREGO, Mª Esperanza. "Introducción". A: PLINIO EL VIEJO. Textos de Historia del Arte: Plinio. Madrid: La Balsa de la Medusa, 1988, p.11
  5. TORREGO, Mª Esperanza. "Introducción". A: PLINIO EL VIEJO. Textos de Historia del Arte: Plinio. Madrid: La Balsa de la Medusa, 1988, p.11-12
  6. OLIVAR, Marçal. "Introducció". A: PLINI EL VELL. Història Natural. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1925, p.3
  7. TORREGO, Mª Esperanza. "Introducción". A: PLINIO EL VIEJO. Textos de Historia del Arte: Plinio. Madrid: La Balsa de la Medusa, 1988, p.12.
  8. 8,0 8,1 CECILI SEGON, Plini. Lletres. Barcelona : Fundació Bernat Metge, 1927. 2 v. Text revisat i traducció de Marçal Olivar.
  9. OLIVAR, Marçal. "Introducció". A: PLINI EL VELL. Història Natural. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1925, p.12 - 13
  10. McHAM, Sarah Blake. "Pliny's Career and the Scope of the Natural History". A: Plini el Vell. Pliny and the Artistic Culture of the Italian Renaissance. London: Yale University Press, 2013, p.26
  11. TORREGO, Mª Esperanza. "Introducción". A: PLINIO EL VIEJO. Textos de Historia del Arte: Plinio. Madrid: La Balsa de la Medusa, 1988, p. 21-22
  12. 12,0 12,1 TORREGO, Mª Esperanza. "Introducción". A: PLINIO EL VIEJO. Textos de Historia del Arte: Plinio. Madrid: La Balsa de la Medusa, 1988, p.16
  13. 13,0 13,1 OLIVAR, Marçal. "Introducció". A: PLINI EL VELL. Història Natural. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1925, p.4
  14. 14,0 14,1 14,2 TORREGO, Mª Esperanza. Textos de Historia del Arte: Plinio. Madrid: La Balsa de la Medusa, 1988, p.16
  15. OLIVAR, Marçal. Plini el Vell: Història Natural. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1925, p.12
  16. Totes les fonts són extretes del mateix llibre TORREGO, Mª Esperanza. "Introducción". A: PLINIO EL VIEJO. Textos de Historia del Arte: Plinio. Madrid: La Balsa de la Medusa, 1988, p.19-21
  17. Totes les edicions posteriors són extretes del mateix llibre OLIVAR, Marçal. "Introducció". A: PLINI EL VELL. Història Natural. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1925, p.18