Portugal

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar


República Portuguesa
República Portuguesa
Bandera de Portugal Escut de Portugal
Bandera Escut
Lema: No té
himne nacional: A Portuguesa
 
Situació de Portugal
 
Capital
 • Població
 • Coordenades
Lisboa
2.675.000 (2006)
38_42_N_9_11_W 38° 42' N 9° 11' O
ciutat més poblada Lisboa
Idioma oficial Portugués
Forma de govern república parlamentària
Aníbal Cavaco Silva
José Sòcrates
Fundació
 •
Independència del Regne de Lleó: 24 de juny de 1128
Instauració de la república: Revolució del 5 d'octubre de 1910
Superfície
 • Total
 • % aigua
Fronteres
Lloc 111º
92.391 km2
0,5 %
1.214 km
Població
 • Total
 • Densitat
Lloc 73º
11.317.192
115,3 hab/km2
PIB (nominal)
 • Total (2007)
 • PIB per càpita
Lloc 32º
US$ 219.542 millons (2007)
n/d
PIB (PPA)
 • Total (2008)
 • PIB per càpita
Lloc 42º
€ 194.502 millons
n/d
IDH (2008) 0,900 (33º) – Alt
Moneda Euro (€, EUR)
‎Gentilici Portugués, -a
Fus horari
 • en estiu
WET (UTC)
WEST (UTC+1)
Domini Internet .pt
Prefix telefònic +351
Prefix radiofònic CQA-CUZ / XXA-XXZ
Sigles país per a avions CS
Sigles país per a automòvils P
Còdic ISO 620 / PRT / PT
Membre de: Plantilla:EU, ONU, OTAN, OCDE, OSCE, COE, COET

Portugal, oficialment la República Portuguesa[1] (en portugués: República Portuguesa), és un país sobirà membre de la Unió Europea, constituït com un estat democràtic de dret. El seu territori, en capital en Lisboa, està situat en el sur-oest de Europa, en la Península Ibèrica. Llimita a l'est i al nort en Espanya, i al sur i oest en l'oceà Atlàntic. Comprén també els archipèlecs autònoms de les Açores i de Madeira, situats en l'hemisferi nort de l'oceà Atlàntic.

Portugal ha segut testimoni d'un fluix constant de diferents civilisacions durant els últims 3.100 anys. Tartessos, celtes, fenicis i cartaginesos, grecs, romans, germànics (sueus i visigots), musulmans, judeus i atres cultures han deixat marca en la cultura, història, llenguage i ètnia.

Durant els sigles XV i XVI, Portugal fon una potència econòmica, social i cultural mundial, aixina com el seu imperi, que s'estenia des de Brasil fins a les Índies Orientals. És un país desenrollat membre de la Organisació de les nacions Unides (ONU) i membre fundador de la Euro zona, la OCDE, la OTAN i la CPLP. Portugal es troba entre els 20 països del món en millor i major calitat de vida.

Història[editar]

Formació i consolidació del regne[editar]

Artícul principal → Comtat Portucalense.
Castell de Guimarães. Guimarães és considerat el breçol de Portugal puix va anar allí a on va nàixer i es va batejar el primer rei portugués, Alfonso Enríques.

Despuix de la seua mort i l'arribada al poder del seu fill Alfonso Enríques, Portugal va conseguir l'independència en la firma en 1143 del tractat de Zamora i reconeguda pel papa Alejandro III en la bula Manifestis Probatum en 1179. Posteriorment, va conquistar localitats importants com Santarém, Lisboa, Palmela i Évora. Una volta acabada la Reconquista portuguesa en 1249, l'independència del nou regne va ser posada en dubte vàries voltes pel regne de Castella. La primera va ser deguda a la crisis successòria oberta despuix de la mort de Fernando I de Portugal, que va acabar en la victòria portuguesa en Aljubarrota en 1385.

L'Era dels Descobriments i la dinastia filipina[editar]

En el final de la guerra, Portugal va iniciar un procés d'exploració i expansió conegut com «Era dels Descobriments», les figures destacades dels quals varen ser l'infant Enrique el Navegant i el rei Juan II. Despuix de la conquista de Ceuta en 1415 i el pas del cap Bojador per Gil Eanes, l'exploració de la costa africana va continuar fins que Bartolomé Díaz va comprovar en 1488 la comunicació entre els oceans Índic i Atlàntic en doblar el veta de Bona Esperança. En poc temps els portuguesos varen descobrir rutes i terres en Nortamèrica, Sudamèrica i Orient, en la seua majoria durant el regnat de Manuel I, l'Aventurer. L'expansió cap a Orient, sobretot gràcies a les conquistes de Alfonso d'Alburquerque, va concentrar casi tots els esforços dels portuguesos, encara que en 1530 Juan III va iniciar la colonisació de Brasil. Les riquees allí encontrades varen fer que els portuguesos se centraren en el Nou Món, en la consegüent pèrdua d'atres places en el Índic, com Ormuz, front a atres potències europees.

El país va tindre el seu «sigle d'or» durant esta época. No obstant, en la batalla d'Alcazarquivir contra Marroc, en 1578, varen morir el jove rei Sebastián i part de la noblea portuguesa. Va pujar al tro el rei moradura Enrique, que va morir dos anys despuix, en lo que es va obrir la crisis successòria de 1580, que es va resoldre en l'anomenada unió ibèrica entre Portugal i Espanya, durant la qual els dos regnes varen tindre corones separades pero governades pel mateix rei. Felipe II d'Espanya va ser el primer de tres reis espanyols. Privat d'una política exterior independent i envolt en una guerra junt en Espanya contra els Paisos Baixos, el país va sofrir grans revessos en el seu imperi i va perdre el monopoli del comerç en l'Índic.

L'unió en Espanya va acabar l'1 de decembre de 1640. La noblea nacional, despuix d'haver vençut a la guàrdia real en un repentí colp d'estat, va depondre a la duquesa governadora i virreina de Portugal Margarita de Saboya i va coronar a Juan IV com a rei de Portugal. Es va iniciar aixina la Guerra de Restauració portuguesa, que es va prolongar fins a 1668, any en que es va firmar el tractat de Lisboa, pel qual el rei espanyol Carlos II va reconéixer l'independència de Portugal.

Restauració, absolutisme i lliberalisme[editar]

El final del sigle XVII i la primera mitat del sigle XVIII varen ser testics de la florida de la mineria en Brasil: el descobriment d'or i pedres precioses va convertir a la cort de Juan V en una de les més opulentes d'Europa. Estes riquees varen servir per a pagar productes importats, en la seua majoria d'Anglaterra, ya que no existia indústria textil en el regne i les teles eren importades de les Illes Britàniques. El comerç exterior es basava en l'indústria del vi i els esforços per a invertir la situació en grans reformes mercantils del marqués de Pombal, ministre entre 1750 i 1777, varen impulsar el desenroll econòmic durant el regnat de José I. Va ser durant este regnat quan un terremot va devastar Lisboa i l'Algarve, l'1 de novembre de 1755.

Per a no trencar l'aliança en Anglaterra, Portugal va rebujar unir-se al bloqueig continental, per lo que va ser invadida pels eixèrcits napoleònics en 1807. La talle de la família real es va refugiar en Brasil i la capital es va traslladar a Rio de Janeiro fins a 1821. Eixe any, Juan VI, des de 1816 rei del Regne Unit de Portugal, Brasil i Algarve, va retornar a Lisboa per a jurar la primera constitució portuguesa. A l'any següent, el seu fill Pedro va ser proclamat emperador de Brasil i va declarar la seua independència sobre la metròpolis.

Durant el restant del sigle XIX, Portugal va viure periodos d'enorme destorbament polític i social, com la guerra civil i els repetits tumults i pronunciaments militars com la revolució de Setembre, la de Maria da Fonte, la de Patuleia, etc. Gràcies a l'Acte Adicional a la Carta Constitucional de 1852 va ser possible un periodo de pau interna aixina com l'inici de les polítiques d'obres públiques liderades per Fontes Pereira de Melo. A finals del sigle XIX les ambicions colonials portugueses varen chocar en les angleses, lo que va provocar el ultimàtum britànic de 1890. La cessió a les exigències britàniques i els creixents problemes econòmics varen causar a la monarquia un descrèdit creixent, que va culminar en els assessinats de Carlos I i el príncip hereu Luis Felipe l'1 de febrer de 1908. La monarquia es va mantindre en el poder durant dos anys més, encapçalada per Manuel II, pero va ser abolida el 5 d'octubre de 1910, implantant-se en el seu lloc la república.

República, Estat Nou i democràcia[editar]

El rei va eixir cap a l'exili en Anglaterra despuix de l'instauració de la república. Despuix de varis anys d'inestabilitat política, en lluites de treballadors, tumults, alçaments, homicidis polítics i crisis financeres, problemes agravats per la participació portuguesa en la Primera Guerra Mundial, el eixèrcit va prendre el poder en 1926. Dos anys més tart, el règim militar va nomenar ministre de Finances a *António d'Oliveira Salazar, professor de la universitat de Coímbra, que en 1932 es va convertir en president del consell de ministres.

Salazar va restaurar les finances i va instituir el Estat Nou, règim autoritari de corporativisme d'Estat en un partit únic i sindicats estatals, ademés d'una afinitat fasciste ben marcada, a lo manco fins a 1945, quan despuix de la victòria dels Aliats en la Segona Guerra Mundial, Salazar va sofrir pressions per a transformar Portugal en una democràcia. En 1968, apartat del poder per una malaltia, va ser succeït per Marcelo Caetano.

El rebuig del règim a la descolonización de les províncies ultramarines va supondre l'inici de la guerra colonial primer en Angola (1961), i poc despuix en Guinea-Bissau (1963) i Moçambic (1964). A pesar de les crítiques d'alguns dels oficials de l'eixèrcit més veterans, entre els quals es trobava el general António de Spinola, el govern es va mantindre ferm en la seua decisió de continuar en esta política. Este últim va publicar un llibre, Portugal i el futur, en el que afirmava que la guerra colonial era insostenible, per lo que va ser destituït. Este fet va aumentar el malestar entre els oficials més jóvens de l'eixèrcit, que el 25 d'abril de 1974 varen donar un colp d'estat, conegut com la Revolució de les Clavellineres.

A esta revolució li va seguir un periodo d'enfrontaments polítics molt encesos entre les forces socials i polítiques, cridat Procés Revolucionari en Curs, que va tindre el seu punt àlgit en el cridat estiu calent de 1975, durant el qual el país va estar a punt de caure en un nou periodo de dictadura, esta volta d'orientació comunista. En este periodo, Portugal va reconéixer l'independència de totes les seues antigues colónies d'Àfrica.

El 25 de novembre de 1975 els paracaigudistes i la policia militar de la Regió Militar de Lisboa, aliats en diversos sectors de l'esquerra radical, varen portar a terme una tentativa de colp d'Estat sense un liderage clar. El grup dels Nou va reaccionar posant en pràctica un pla militar de resposta, liderat per António Ramalho Eanes, que va resultar un èxit. A l'any següent es va consolidar la democràcia i el propi Ramalho Eanes va ser nomenat president, el primer elegit per sufragi universal. Es va aprovar una constitució democràtica i es varen establir els poders polítics locals —les autarquies— i els governs autònoms regionals de Azores i Madeira.

Entre les décades de 1940 i 1960, Portugal va ser membre cofundador de la OTAN (1949), la OCDE (1961) i la EFTA (1960), de la que es va eixir en 1986 per a adherir-se a la llavors CEE. En 1999, Portugal es va adherir a la zona Euro i eixe mateix any va entregar la sobirania de Macau a la República Popular China. Des del seu adheriment a l'UE, el país ha presidit el Consell Europeu tres voltes, l'última en 2007 quan va presidir la cerimònia de la firma del tractat de Lisboa.

Referències[editar]

  1. Portal do Governo (en portugués)

Enllaços externs[editar]


Portal UE Unió Europea (UE) Flag of Europe.svg

Estats membres: Alemanya | Àustria | Bèlgica | Bulgària | Croàcia | Dinamarca | Eslovàquia | Eslovènia | Espanya | Estònia | Finlàndia | França |Grècia | Hongria | Irlanda | Itàlia | Letònia | Lituània | Luxemburc | Malta | Països Baixos | Polònia | Portugal | Regne Unit | Romania | Suècia | República Checa | Chipre

Estats candidats a ingressar que ya han escomençat negociacions: Turquia

Estats candidats a ingressar: República de Macedònia (FYROM)

Estats potencialment candidats: Albània | Bòsnia i Herzegovina | Kosovo | Montnegre | Sèrbia