Primera República Espanyola

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Bandera de la Primera República Espanyola

La Primera República Espanyola (Primera República Española en castellà) fon el règim polític que hi hagué en Espanya des de la seua proclamació per les Corts, el 11 de febrer de 1873, fins al 29 de decembre de 1874, quan el pronunciament del general Martínez Campos va donar començament a la Restauració borbònica en Espanya.

El primer intent republicà en l'Història d'Espanya fon una experiència curta, caracterisada per la profunda inestabilitat política i social i la violència. La República fon governada per quatre presidents distints fins que, a soles onze mesos despuix de la seua proclamació, es va produir el colp d'Estat del general Pavía i l'instauració d'una república unitària dominada pel Duc de la Torre.

El periodo estigué marcat per tres guerres civils simultànees: la Tercera Guerra Carlista, la sublevació cantonal en la península Ibèrica i la Guerra dels Deu Anys en Cuba. Els problemes més greus per a la consolidació del règim varen ser la falta de verdaders republicans, la divisió d'estos entre federalistes i unitaris i la falta de recolzament popular.

Proclamació de la Primera República[editar]

El rei Amadeu I renuncià al tro d'Espanya el dia 11 de febrer de 1873. Esta renúncia estigué motivada per les dificultats a les que hagué d'enfrontar-se durant el seu curt regnat, com la guerra en Cuba, l'esclafit de la Tercera Guerra Carlista, l'oposició dels monàrquics alfonsins, que aspiraven a la restauració borbònica en la figura d'Alfons de Borbó, fill d'Isabel II, les diverses insurreccions republicanes i la divisió entre els seus propis partidaris.

El Congrés, en inclusió del Senat, estava reunit en sessió conjunta i permanent, i, mentres esperava alguna comunicació final del rei, es va erigir en Assamblea Nacional. Imperava en esta una amplissima majoria de parlamentaris monàrquics, pertanyents als dos partits monàrquics i dinàstics que fins llavors s'havien turnat en el govern: el partit radical de Manuel Ruiz Zorilla i el partit constitucional de Práxedes Mateo Sagasta. Junt a l'abrumadora majoria monàrquica s'assentava en l'Assamblea Nacional una minoria republicana, molt dividida entre federals i unitaris. Un d'ells, el federaliste Francisco Pi y Margall, va presentar a l'Assamblea la següent proposició:

"L'Assamblea Nacional assumix els poders i declara com a forma de govern la República, deixant a les Corts Constituents l'organisació d'esta forma de govern."

Pi y Margall, en la seua defensa de la proposta -de la que era firmant junt en Figueras, Salmerón i atres diputats-, encara que se reafirmava com a federaliste, renunciava en eixe moment a impondre com a forma de govern la República federal en l'esperança de que foren les Corts Constituents que devien convocar-se quines la declararen, i anunciava el seu acatament a atra decisió distinta si aixina s'adoptava democràticament. Emilio Castelar va pujar al estrat i va pronunciar este discurs:

"Senyors, en Ferran VII muigué la monarquia tradicional; en la fugida d'Isabel II, la monarquia parlamentària, en la renúncia de'n Amadeo de Saboya, la manoraquia democràtica; ningú ha acabat en ella, ha mort per si mateixa; ningú porta la República, la porten totes les circumstàncies, la porta una conjuració de la societat, de la naturalea i de l'Història. Senyors, saludem-la com el sol que s'alça per la seua pròpia força en el cel de la nostra pàtria."

Després de l'eloqüent discurs de Castelar, entre encesos aplaudiments, fon proclamada la República Espanyola, en la resignació dels monàrquics, per 258 vots a favor i a soles 32 en contra:

"L'Asamblea Nacional resumix tots els poders i declara la República com a forma de govern d'Espanya, deixant a les Corts Constituyents l'organisació d'esta forma de govern. Es triarà per nomenament directe de les Corts un poder eixecutiu, que serà amovible i responsable front a les mateixes Corts."

En esta mateixa sessió, es va triar el primer govern de la República. El republicà federal Estanislao Figueras resultà triat "President del Poder Eixecutiu" (cap d'estat i Govern) i no "President de la República" puix mai es va arribar a aprovar la nova Constitució que creava eixe càrrec; en el seu discurs, va dir que l'arribada de la República era "com l'iris de pau i de concòrdia de tots els espanyols de bona voluntat".

L'aprovació d'eixes resolucions va sorprendre i desconcertar a tota Espanya, ya que en les Corts, triades pocs mesos abans, els republicans eren una minoria. Ruiz Zorrilla afirmava en plena Asamblea:

"Proteste i protestaré, encara que me quede a soles, contra aquells diputats que havent vengut al Congrés com a monàrquics constitucionals es creuen autorisats a prendre una determinació que de la nit al matí puga fer passar a la nació de monàrquica a republicana."

Per a molts, donava l'impossibilitat de restaurar a Isabel II i la joventut del futur Alfons XII, la República és l'única eixida possible, encara que a soles siga com a mida porivisonal, en raó del fracàs invetibale que l'aguarda.

La república federal[editar]

El 1 de juny de 1873 es va obrir la primera sessió de les Corts Constituyents i va començar la presentació de propostes. El 7 de juny es va debatir la primera d'elles, subscrita per set diputats, que dia:

"Artícul únic. La forma de govern de la Nació espanyola és la República democràtica federal."

El President, fent complir lo que ordenava el Reglament de les Corts per a l'aprovació definitiva de les propostes de llei, va dispondre celebrar una votació nominal al dia següent. El dia 8 de juny es va aprovar la proposta en el vot favorable de 219 diputats i a soles 2 en contra, proclamant-se eixe dia la República federal. Al mateix temps, els federalistes apostaven per un model confederal de tipo helvètic, constituïnt-se directament en cantons independents.

Aixina narrava Benito Pérez Galdós el clima parlamentari de la Primera República:

"Les sessions de les Constituyents m'atraïen, i les més de les vesprades les passava en la tribuna de la prensa, entretengut en l'espectàcul d'indescriptible confussió que donaven els pares de la Pàtria. L'individualisme sense fre, el fluix i refluix d'opinions, des de les més sesudes a les més extravagants, i la funesta espontaneitat de tants oradors, enbojaven al espectador i impossibilitaven les funcions històriques. Dies i nits varen transcórrer sense que les Corts dilucidaren en quina forma s'havia de nomenar Ministeri: si els ministres devien ser triats separadament pel vot de cada diputat, o si era més convenent autorisar a Figueras o a Pi per a presentar la llista del nou Govern. Acordats i rebujats varen ser tots els sistemes. Era un joc pueril, que causaria rialla si no nos moguera a grandíssima pena."

Presidint un Consell de Ministres, fart de debats estèrils, arribà Estanislao Figueras a cridar en català: "Senyors, ya no aguante més. Vaig a ser-los franc: ¡estic fins els collons de tots nosatros!" Tan fart que el 10 de juny deixà disimuladament la seua dimissió en el seu despaig en la Presidència se'n anà a donar un passeig pel parc del Retiro i, sense dir una paraula a ningú, va prendre el primer tren que ixqué de l'estació d'Atocha. No es va baixar fins arribar a París.

Govern de Francisco Pi y Margall[editar]

Després de la fugida a França de Figueras, al advertir el buït de poder ya anava a pronunciar-se el general Manuel Sodas quan un coronel de la Guàrdia Civil, José de la Iglesia, es va presentar en un piquet en l'edifici del Congrés i va anunciar als diptuats que allí no eixia ningú fins que triaren a un nou President. Varen triar el dia 11 de juny al també federaliste Francisco Pi y Margall, que al presentar al seu govern front a l'Asamblea declarà que no tenia programa i que no sabia qué fer. L'esforç principal del nou govern seria l'elaboració entre arrendataris, colons i aparcers, el restabliment de l'eixèrcit regular, en lleves obligatòries, la separació de l'Iglésia i l'Estat, l'abolició de l'esclavitut, l'ensenyança obligatoria i gratuïta, la llimitació del treball infantil, la creació de jurats mixtos d'emrpesaris i treballadors, el dreta a la sindicació obrera i la jornada de treball de 8 hores.

El 16 de juny es va tirar una comissió de 25 membres que devia elaborar la nova Constitució, presentant-se el proyecte de Constitució Federal de la República Espanyola, del qui la seua redacció s'atribuïx principalment a Castelar, al dia següent per al seu debat.

El 28 de juny, Pi y Margall va renovar la composició del seu govern, pero degut a la lentitut i les constants demores durant els debats sobre la nova Constitució, els acontenyiments es varen precipitar en una celeritat asombrosa. El 30 de juny l'ajuntament de Sevilla va acordar transformar-se en República Social, i al dia següent els diputats federals intransigents abandoaren les Corts. Una semana més tart, el 9 de juliol, Alcoy es declara independent: des del 7 de juliol estaven tenint lloc una ona d'assessinats i ajusts de contes al ampar d'una folga revolucionària (la dita Revolució del petròleu dirigida per elements locals de la selecció espanyola de l'AIT). Era a soles el començament. Poc despuix, comença la sublevació cantonalista en folgues generals en tota Espanya, soldats assessinant a oficials, alcaldes agredits, i un centenar de morts.

Els focs federals del país no varen esclatar en forma d'Estats autònoms, sino en una constelació de cantons independents. Els alçaments es varen succeïr per diverses localitats de Valéncia, Múrcia i Andalusia fonamentalment. Els hi hagué d'àmbit provincial com Valéncia i Màlaga, atres més localisats com Alcoy, Cartagena, Sevilla, Cadis, Almansa, Torrevella, Castelló de la Plana, Granada, Salamanca, Bailen, Andújar, Tarifa i Algecires, i els hi hagué inclús com tan chicotets com el poble manchec de Camunyas i el murcià de Jumilla. Segons s'afirma éste últim proclamà un manifest que es faria famós:

"La nació jumillana desija viure en pau en totes les nacions veïnes i, sobre tot en la nació murciana, la seua veïna; pero si lanació murciana, la seua veïna, s'atrevix a desconéixer la seua autonomia i a traspassar les seues fronteres, Jumilla es defendrà, com els héroes del Dos de Maig, i triumfarà en la demanda, resolta completament al arribar, en els seus justíssims desquits, fins Múrcia, i a no deixar en Múrcia pedra sobre pedra."

Principals escenaris d'alçament cantonaliste i de la Tercera Guerra Carlista.

No obstant, no existix constància en l'archiu municipal de la localitat ni de tal manifest ni de proclamació alguna, discurrint al paréixer les sessions del periodo dins dels cauces normals. Tal circumstància ha dut a alguns historiadors a negar l'autenticitat de tal manifest i la pròpia existència del Cantó de Jumilla, de la qual la seua invenció atribuïen a mera propaganda antirrepublicana.

El més conegut i actiu de tots els cantons fon el de Cartagena, que va esclatar el 12 de juliol en aquella basse militar i naval, baix l'inspiració del diputat federal hortà Antonio Gálvez Arce, conegut com Antonete.

La primera gesta dels cantonals cartageners fon apoderar-se del Castell de San Julián, lo que va motivar un curiós telegrama del capità general del departament al ministre de Marina: "Castell San Julián enarbola bandera turca". Eixa "bandera turca" era en realitat la bandera roja de la República Federal, la primera bandera roja en l'història d'Espanya. Gálvez apasionà a la marineria en la seua inflamada oratòria i es va apoderar de l'esquadra fonejada en el port, que en eixe moment es componia de lo millor de l'Armada. En la flota en el seu poder va sembrar el terror en la costa mediterrànea pròxima, i fon declarat pirata i bona presa per decret del govern de Madrit. Ya en terra, va dirigir una marcah sobre Madrit que va ser desbaratada en Chinchilla. El cantó de Cartagena va acunyar la seua moneda pròpia, el "duro cantonal", i va resistir sis mesos de guerra i independència.

Dos fragates cantonals, l'Almansa i la Vitòria, ixqueren de Cartagena "cap a una potència estrangera" (és a dir, a Almeria), per a recaudar fondos. Al negar-se la ciutat a pagar, fon bombardejada i presa pels cantonalistes, quins se cobraren ells mateixos el tribut. El general Contreras, al mando de la flota, es va fer rendir honors al desembarcar, curiosament al son de la Marcha Real. A continuació, varen repetir gesta en Alacant i, de tornada a Cartagena, foren apressats com a pirates per les fragates acorassades HMS Swiftsure i SMS Friedrich Karl, britànica i alemanya respectivament.

Segons Emilio Castelar:

"Hi hagué dies d'aquell estiu en que creïem completament disolta la nostra Espanya. L'idea de la legalitat s'havia perdut en tals térmens que un empleat qualsevol de Guerra asumia tots els poders i ho notificava a les Corts, i els encarregats de donar i complir les lleis les desacataven sublevant-se o tanyent arrebat contra la legalitat. No es tractava allí, com en atres ocasions, de substituïr un Ministeri existent ni una forma de Govern a la forma admesa; es tractava de dividir en mil porcions la nostra pàtira, semblants a les que seguiren a la caiguda del califat de Còrdoba. De províncies arribaven les idees més estranyes i els principis més descabellats. Uns dien que anaven a resucitar l'antiga coronilla d'Aragó, com si les fòrmules del Dret modern foren conjurs de l'Edat Mija. Atres dien que anaven a construir una Galícia independent baix el protectorat d'Anglaterra. Jaén s'apercivia a una guerra en Granada. Salamanca tremolava per la clausura de la seua gloriosa universitat i l'eclipse del seu predomini científic [...] La sublevació vingué contra el més federal de tots els Ministeris possibles, i en el moment mateix en que l'Asamblea traçava un proyecte de Constitució, del qual el seus majors defectes provenien de la falta de temps en la Comissió i de la sobra d'impaciència en el Govern."

Més grau inclús era el problema de la Tercera Guerra Carlista, que campava pels seus respectes en total llibertat en les Vascongades, Navarra i Catalunya, i estesa la seua acció a tota la península a través de partides, mentres que el pretendent Carlos VII havia format en Estella un govern en el seus propis ministeris, que començava inclús a acunyar moneda, mentres que la connivència dels francesos els permetia rebre ajuda externa.

Sense temps per a que la Constitució de la República Federal poguera ser aprovada en les Corts, Pi y Margall es va vore en una situació crítica. Es negava a reprimir la rebelió dels cantons perque declarava, en tota lògica, que els sublevats no feen més que seguir la doctrina que ell havia proclamat, en vista d'allò, es va vore forçat a demetre el 18 de juliol, despuix de 37 dies de manament. D'esta forma va descriure les decepcions que li havia donat la política:

"Han segut tantes les meues amargures en el poder, que no puc codiciar-ho. He perdut en el govern la meua tranquilitat, el meu repós, les meues ilusions, la meua confiança en els hòmens, que constituïa el fondo del meu caràcter. Per cada home agraït, cent ingrats; per cada home desinteressat i patriòtic, cents que no buscaven en la política sino la satisfacció dels seus apetits. He rebut mal per be..."

Proyecte de Constitució Federal[editar]

El proyecte de Constitució Federal de la Primera República Espanyola se desenrollava a lo llarc de 117 artículs organisats en 17 títuls.

En el seu primer artícul fixava lo següent: "Componen la Nació Espanyola els estats d'Andalusia Alta, Andalusia Baixa, Aragó, Astúries, Balears, Canàries, Castella la Nova, Castella la Vella, Catalunya, Cuba, Extremadura, Galícia, Múrcia, Navarra, Puerto Rico, Valéncia, Regions Vascongades. Els Estats podran conservar les actuals províncies o modificar-les, segons les seues necessitats territorials.


Estos estats tindrien una "completa autonomia econòmic-administrativa i tota l'autonomia política compatible en l'existència de la Nació", aixina com "la facultat de donar-se una Constitució política" (artículs 92º i 93º)

El proyecte de Constitució preveïa en el seu Títul IV, ademés dels clàssics Poder Llegislatiu, Poder Eixecutiu i Poder Judicial, un quart Poder de Relació que seria eixercit pel President de la República.

El Poder Llegislatiu estaria en mans de les Corts Federals, que se compondríen de: Congrés i Senat, sent el Congrés una cambra de representació proporcional en un diputat "per cada 50.000 ànimes" que se renovaria cada dos anys, i el Senat una cambra de representació territorial sent triats quatre senadors per les Corts de cada u dels Estats.

El Poder Eixecutiu seria eixercit pel Consell de Ministres, del qual el seu President seria triat pel President de la República.

L'artícul 40 del proyecte disponia: "En l'organisació política de la Nació espanyola tot lo individual és de la pura competència del individu; tot lo municipal és del Municipi; tot lo regional és de l'Estat, i tot lo nacional, de la Federació". L'artícul següent declarava que "Tots els poders són electius, amovibles i responsables", i l'artícul 42 que "La sobirania residix en tots els ciutadans, i s'eixercix en representació seua pels organismes polítics de la República, constituïda per mig del sufragi universal".

El Poder Judicial residiria en el Tribunal Suprem Federal, que es compondria "de tres magistrats per cada Estat de la Federació" (artícul 73º) que mai serien triats pel Poder Eixecutiu ni el Poder Llegislatiu. Ademés establia que tots els tribunals serien colegiats i l'institució del Jurat per a tota classe de delictes.

El Poder de relació seria eixercit pel President de la República del qual el seu manament duraria "quatre anys, no sent inmediatament reelegible", com diu l'artícul 81º del proyecte.

Govern de Nicolás Salmerón[editar]

Després d'acceptar la dimissió de Pi y Margall, fon triat President del Poder Eixecutiu Nicolás Salmerón, en 119 vots a favor i 93 vots en contra.

El nou president, que era un republicà federal moderat, defenia la necessitat d'arribar a un enteniment en els grups més moderats o conservadors i una lenta transició cap a la república federal. La seua oratòria era demoledora. Francisco Silvela dia que Salmerón, en els seus discursos, a soles gastava un arma: l'artilleria. Antonio Maura caracterisava el to profesional d'En Nicolás dient que "sempre pareix que estiga dirigint-se als metafísics d'Albacete".

Ya durant la seua etapa com a Ministre de Gràcia i Justícia en el govern d'Estanisalo Figueras, va promoure l'abolició de la pena de mort, aixina com l'independència del poder judicial front al polític.

El seu nomenament va produïr una intensificació del moviment cantonaliste, per a el seu control tingué que recurrir a generals obertament contraris a la República Federal, manant sendes expedicions militars a Andalusia i Valéncia, al manament dels generals Pavia i Martínez Campos respectivament, que u tras atre anaren sometint als distints cantons, excepte el de Cartagena que resistiria fins al 12 de giner de 1874.

Els seus generals li solicitaren el "enterat" del govern i la seua firma per a eixecutar vàries sentències de mort a vàrios soldats desertors en el front carliste, imprescindible, segons ells, per a la recuperació de la disciplina de l'eixèrcit. Salmerón, home de principis lliberals molt avançats, es va negar a concedir el "enterat", i, tal com figura inscrit a la pedra del seu mausoleu, "abandonà el poder per no firmar una sentència de mort". De tal modo, va demetre el 6 de setembre.

Govern d'Emilio Castelar[editar]

A l'endemà, el 7 de setembre, fon triat per a ocupar la Presidència del Poder Eixecutiu l'unitari Emilio Castelar, catedràtic d'Història i destacat orador, per 133 vots a favor front als 67 obtenguts per Pi y Margall. Durant la seua anterior etapa, com a Ministre d'Estat en el govern d'Estanislao Figueras, va promoure i va conseguir que s'aprovara l'abolició de l'esclavitut en el territori ultramarí de Puerto Rico, encara que no en Cuba per la situació de guerra que vivia.

En motiu de la difícil situació per la que passava la República, en l'agravament de la Guerra Carlista, Emilio Castelar començà la reorganisació de l'eixèrcit, anunciant front a les Corts que "per a sostindre esta forma de govern necessite molta infanteria, molta cavalleria, molta artilleria, molta Guàrdia civil i molts carabiners". A pesar de l'oposició federalista, les Corts li concediren poders extraordinaris per a governar, despuix d'això es tancaren les Corts el 20 de setembre. Confirmà les sentències de mort que provocaren la dimissió del seu predecessor, va restablir l'orde i va deixar a punt de rendició als cantonals de Cartagena.

En tot i això, el caos provocat per la sublevació cantonal i els problemes en la Guerra Carlista li varen portar a reobrir les Corts el 2 de giner de 1874, per a sometre a votació la gestió del seu govern i recabar plens poders en els que salvar a la República del descrèdit total.

Es va obrir, en efecte, la sessió de Corts el 2 de giner de 1874 pero els federals es llançaren en tromba contra en Emilio Castelar, a qui recolzava el capità general de Madrit, en Manuel Pavía, antic partidari de Prim, en qui s'havia alçat en Villarejo de Salvanés. Dos forces ben diferents amenaçaven en interrompir les deliberacions de les Corts: els federals, en desig d'acabar en Castelar a mà airada, i les tropes del general Pavía, partidari de Castelar, que tenia deicidt acodir en el seu socors per a evitar la seua derrota front al federalisme.

Eixien ya els regiments compromesos per l'orde del capità general, quan les Corts varen co9néixer la derrota de Castelar per 119 vots contra 191. Va dimitir l'últim president de la República, i el de les Corts, que era Nicolás Salmerón, va ordenar procedir a nova votació per a triar a un nou cap del Poder Eixecutiu.

Pavía se situà en la plaça front al edifici en el seu estat major i ordenà a dos ajudants que impongueren a Salmerón la dissolució de la sessió de Corts i el desallojament del edifici en cinc minuts. La Guàrdia Civil, que custodiava el Congrés, es va posar a les órdens del general i va ocupar els corredors del Congrés (sense arribar a anetrar en el hemicicle). Eren les set menys cinc del matí, quan s'estava procedint a la votació per a triar el greuíssim succés als diputats. Llavors, estos varen abandonar l'edifici a tota presa, entre escenes d'exacerbat histerisme; alguns inclús es despenjaren per les finestres. Pavía, sorprés, va preguntar: "Pero senyors, ¿per qué botar per les finestres quan poden eixir per la porta?".

Pavía, que era republicà unitari, li va oferir a Emilio Castelar continuar en la presidència, pero este ho va rebujar al no voler mantindre's en el poder per mijos antidemocràtics. Estos fets varen supondre el final oficiós de la Primera República, encara que oficialment continuaria casi atre any més.

La república unitària[editar]

En mig de la convulsió política, va entrar en Cartagena el 12 de giner el general López Domínguez, sustitut de Martínez Campos, mentres antonete Gálvez, en més de mil hòmens, conseguia eludir el sege a bordo de la "Numància", i dirigir-se a Oran. El final de l'experiència cantonal fon pagat per Gálvez en l'exili, pero la Restauració li va permetre, per mig d'amnistia, tornar a la seua Torreagüera natal. En esta época entabliria una extranya i entranyable amistat en Antonio Cánovas del Castillo, màxim responsable de la Restauració, qui considerava a Gálvez un home sincer, honrat i valent, encara que d'idees polítices exagerades.

Mentrimentres, despuix de la negativa d'Emilio Castelar, es va encarregar al general Serrano, recent tornat del seu exili en Biarriz per la seua implicació en l'intentona colpista del 23 d'abril, la formació d'un govern de concentració que va agrupar a mponàrquics, conservadors i republicans unitaris, i del que es va excloure als republicans federals.

Francisco Serrano, duc de la Torre, de 63 anys, antic colaborador d'Isabel II, ya havia eixercit per dos voltes la comandància del estat. Proclamà la República unitària, fent-se càrrec de la Presidència del Poder Eixecutiu, i governà prescindint de les Corts en una dictadura republicana conservadora. Durant el seu manament es va sometre a l'últim dels cantons insurrectes, el de Cartagena, i es varen concentrar els esforços en la guerra carlista en el nort d'Espanya. El general va intentar sense èxit consolidar-se en el poder de forma dictatorial, segons l'eixemple del règim de ducs i generals que s'imponia en França a la caiguda de Napoleó III i despuix de la derrota de la Comuna de París.

Als pocs messos, el 13 de maig va cedir la presidència del govern a Juan de Zavala i de la Puente per a encarregar-se personalment de les operacions contra els carlistes en el nort. I més tart li encarregà el govern a Práxedes Mateo Sagasta el 3 de setembre. El 10 de decembre va començar el sege de Pamplona, pero el pronunciament de Sagunt ho va interrompir.

Final de la primera república[editar]

El 29 de decembre de l'any 1874, el general Martínez Campos es va pronunciar en Sagunt a favor de la restauració en el tro de la monarquia borbònica en la persona de'n Alfonso de Borbón, fill d'Isabel II. El govern de Sagasta no es va opondre ad este pronunciament, permetint la restauració de la monarquia. El triumf de la restauració borbònica es conseguí gràcies al treball pervi d'Antonio Cánovas del Castillo, que en tot i això era contrari al pronunciament militar.

Fins a 1931, els republicans espanyols celebraven el 11 de febrer, aniversari de la Primera República. Posteriorment, la conmemoració es va traslladar al 14 d'abril, aniversari de la proclamació de la Segona República, que ademés, entre 1932 i 1938 va ser festa nacional.

Vore també[editar]