Química orgànica
La química orgànica o química del carbono és una subdisciplina dins de la química que tracta de l'estudi científic de l'estructura, propietats, composició, reaccions, i preparacions (per síntesis orgànica o per atres mijos) de composts basats en el carbono, hidrocarburs i els seus derivats.
Els objectius fonamentals de la química orgànica també són l'elucidació de l'estructura molecular (anàlisis estructural), l'estudi de les propietats específiques i relacions generals entre els composts, els mecanismes de reacció i l'estereoquímica.
La química dels composts del carbono és fonamental tant en l'indústria com en la biologia i la medicina. La varietat de productes derivats del carbono pot considerar-se pràcticament illimitada per les propietats singulars d'este àtom; i per tant, constituïx una font potencial de nous materials en propietats especials, de medicaments i productes sanitaris, perfums, colorants, combustibles, etc. Tots ells es troben presents en la vida quotidiana i en l'economia.
Per una atra part, els sers vius estan constituïts per composts orgànics com els aminoàcits que formen les proteïnes, els carbohidrats, els lípits i els àcits nucleics. L'estudi i desenroll d'estes enormes famílies de composts ha supost l'aparició de la bioquímica i la biologia molecular.
Història[editar | editar còdic]
En l'any 1807, el químic Jöns Jacob Berzelius va designar per primera volta en el nom de “composts orgànics” el conjunt de substàncies que s'obtenien de la matèria viva, i en el nom de "composts inorgànics" aquelles que són pròpies de la matèria inert. Atres científics de l'época creïen que els composts orgànics solament podrien generar-se per mig de l'existència d'una “força vital” (teoria del vitalisme) en els organismes vius, i que no es podien obtindre a partir de composts inorgànics. Per això, fins a la mitat del sigle XIX, la química orgànica es va llimitar a l'estudi dels composts obtinguts a partir dels teixits vegetals i animals.
L'aparició de la química orgànica s'associa a sovint al descobriment, en l'any 1828, pel químic alemà Friedrich Wöhler, de que el cianat d'amoni podia convertir-se en urea, una substància orgànica que es troba en la orina de molts animals. Este fet, va trencar la barrera entre substàncies orgàniques i inorgàniques. Posteriorment, en 1856, Marcellin Berthelot va conseguir la síntesis de numeroses substàncies orgàniques, com a alcohols i hidrocarburs.
En l'any 1861, August Kekulé, químic alemà, va definir la química orgànica com la química dels composts del carbono, encara que hi ha composts de carbono com per eixemple el monòxit de carbono i el diòxit de carbono o els carbonats ,que s'estudien en la química inorgànica, i uns atres com els cianurs i oxalats que s'estudien en abdós branques de la química.
En l'any 1856, sir William Henry Perkin, mentres tractava d'estudiar la quinina, accidentalment va fabricar el primer colorant orgànic ara conegut com malva de Perkin. Este descobriment va aumentar molt l'interés industrial per la química orgànica.
La química orgànica es va constituir o es va instituir com a disciplina en els anys trenta. El desenroll de nous métodos d'anàlisis de les substàncies d'orige animal i vegetal, basats en l'ocupació de dissolvents com l'éter o l'alcohol, va permetre l'aïllament d'un gran número de substàncies orgàniques que varen rebre el nom de "principis immediats". Els químics moderns consideren composts orgànics a aquells que contenen carbono i hidrogen, i atres elements (que poden ser un o més), sent els més comuns: oxigen, nitrogen, sofre i els halògens.
Referències[editar | editar còdic]
- Bockelée-Morvan, D. et al.: «New molecules found in comet C/1995 O1 (Hale-Bopp): Investigating the link between cometary and interstellar material.» En: Astronomy and Astrophysics. 2000, 353, S. 1101-1114
- D. M. Kiefer "Organic Chemicals' Mauve Beginning" Chem. Eng. News Archive, 1993, vol.71, pp 22–23. doi 10.1021/cen-v071n032.p022
- S.D. Rodgers, S. D. Charnley: Organic synthesis in the coma of comet Hale-Bopp? En: Monthly Notices of the Royal Astronomical Society. 2000, 320, 4, S. L61-L64 (Volltext).
- «Química Orgánica y Biológica | IIQ». www.iiq.csic.es.
- «Química Orgánica con énfasis biológico - Chemwiki». chemwiki.ucdavis.edu
Bibliografia[editar | editar còdic]
- Ilya Prigogine (2012). El nacimiento del tiempo. Buenos Aires, Fábula Tusquets editores. ISBN 978-987-670-087-0
- Leidy Angélica Aguilera Martínez y Fredy Ramón Garay Garay. «La estructuración de la química orgánica a partir de las teorías dual y unitaria: Una mirada Kuhniana»
- Jr., Wade, Leroy G., (2017). Química orgánica (9ª ed edición). Pearson Educación de México. ISBN 9786073238472. OCLC 978600514
- P. Eduardo Vitoria, S.J. "Química del Carbono". 2da Edición (1940). Tipografía Católica Casals, San Miguel, España.
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Química orgànica.
| |||||||
