Regne de Lleó

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Regnum Legionense
Regne de Lleó
Royal flag of Ramiro I of Asturies.svg
910 – 1230 Pendon del Reino de Castilla.svg
PortugueseFlag1143.svg
Banner of arms crown of Castille Habsbourg style.svg

de}}} de}}}
Bandera Escut
Ubicació de
Capital Lleó
Idioma oficial Llatí
Atres idiomes Astur-lleonés, castellà, galaicoportugués y vascónico.
Religió Catòlica

Història

 • Sucesió del Regne de Asturies 910
 • Unió en el Regne de Castella 1230
Forma de govern Monarquia


El Regne de Lleó fon u dels regnes migevals de la Península Ibèrica, successor de l'antic Regne d'Astúries, que tingué un paper protagoniste en la Reconquista i formació dels successius regnes cristians de l'occident peninsular.

La regió de Lleó, regió lleonesa o Regne de Lleó, és una regió històrica espanyola, definida despuix de la divisió territorial d'Espanya en 1833. Dita divisió territorial agrupava les províncies de Lleó, Salamanca i Zamora; com el restant de regions definides llavors, caria de qualsevol tipo de competències ni òrguens comuns a les províncies que agrupava, tenint un caràcter classificatori, sense pretensions d'operativitat administrativa.[1]

En cap dels periodos de l'història moderna d'Espanya en la que ha existit descentralisació (despuix de les constitucions de 1931 i 1978) estes tres províncies han constituït ent autònom algun.

En 1978, en el procés de descentralisació iniciat despuix de la mort de Francisco Franco, les tres províncies varen ser integrades en un "ent preautonòmic" junt en atres 8 províncies. En acabant de que els successius governs centrals (de UCD i del PSOE) negaren a la regió la possibilitat de constituir-se en una autonomia pròpia, en 1983 es va consolidar eixa divisió imposta des de Madrit, cita requerida formant-se una Comunitat Autònoma de Castella i Lleó de nou províncies. Per a constituir esta autonomia el govern central es va negar a autorisar qualsevol tipo de referèndum o consulta oficial en la regió. cita requerida

En l'actualitat, solament les forces polítiques del lleonesisme (entre les que destaquen UPL i PREPAL) reclamen actualment l'autonomia per a estes províncies.

Antecedents[editar]

Els seus orígens es troben en l'antic regne de León, sorgit al principi del sigle X en el noroest de la península ibèrica com a successor del primitiu regne d'Astúries. Despuix de l'anexió del Regne de LLeó i la Corona de Castella (escissió del Regne de Lleó), el seu estatut jurídic va ser assimilat al castellà, el qual descendia del Lleonés (Corts de 1188). Durant molt els regnes singulars i les ciutats varen conservar els seus drets particulars (entre els quals es trobaven els Furs de Lleó, el Fur Vell de Castella o els diferents furs municipals de Castella, Extremadura i Andalusia, els consells de Lleó, el fur de Oteruelo otorgat en 1417), mentres s'anava articulant un dret territorial comú entorn a les Partides (h. 1265), l'Ordenament d'Alcalà (1348) que encara manté al Pisuerga com a ralla tradicional entre la Regió de LLeó i la de Castella,Plantilla:Demostrar i les Lleis de Bou (1505).

Map de la divisió en prefectures de 1810.

El primer intent modern de crear una estructura territorial homogénea té lloc en 1810, per mig d'un decret dictat pel rei José Bonaparte dividint el territori espanyol en 38 prefectures i 74 subprefectures. Les prefectures de Esla (en capital en Astorga), Tormes (en capital en Salamanca) i Águeda (en capital en Ciutat Rodrigo) comprendran un territori similar al que posteriorment tindrien les províncies de Lleó, Zamora i Salamanca (si be la prefectura de Águeda comprenia el nort de l'actual província de Càceres). El propòsit de l'administració josefina era acabar en els particularismes, a els que s'atribuïa l'orige de la resistència a la nova administració. Esta divisió territorial a soles es va portar a terme en les zones baix control de les tropes franceses.

Vore també[editar]

Referències[editar]

  1. Fuerzas políticas en el proceso autonómico de Castilla y León: 1975-1983, tesis doctoral de Mariano González Clavero, pg. 60.