República Democràtica del Congo

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar


République Démocratique du Congo
Repubilika ya Kongo Demokratika
Jamhuri ya Kidemokrasia ya Kongo
Republiki ya Kɔ́ngɔ Demokratiki
Ditunga día Kongu wa Mungalaata
República Democràtica del Congo
Bandera de República Democràtica del Congo Escut de República Democràtica del Congo
Bandera Escut
Lema: Justice, Paix et Travail
Justícia, Pau i Treball
himne nacional: Debout Congolaise
 
Situació de República Democràtica del Congo
 
Capital
 • Població
 • Coordenades
Kinshasa
7.787.832 hab. (2005)
n/d
ciutat més poblada Kinshasa
Idioma oficial Francés
(el lingala, el kikongo, el swahili i el tshiluba també son llengües nacionals)
Forma de govern República semipresidencialista
Joseph Kabila
Adolphe Muzito
Independència
 • declarada
de Bèlgica
30 de juny de 1960
Superfície
 • Total
 • % aigua
Fronteres
Lloc 12º
2.345.410 km2
3,3%
10.744 Km.
Població
 • Total
 • Densitat
Lloc 22º
60.764.490
26 hab/km2
PIB (nominal)
 • Total
 • PIB per càpita


PIB (PPA)
 • Total (2005)
 • PIB per càpita
Lloc 84º
US$ 40.585'000.000
US$ 675
IDH (2008) 0,411 (177º) – Baix
Moneda Franc congolés (CDF)
‎Gentilici Congolés, congolesa
Fus horari UTC + 1 y +2
Domini Internet .cd
Prefix telefònic +243
Prefix radiofònic 9OA-9TZ
Còdic ISO 180/COD/CD
Membre de: ONU, UA

La República Democràtica del Congo (République Démocratique Du Congo en francés, Repubilika ya Kongo Demokratika en kikongo, Jamhuri ya Kidemokrasia ya Kongo en kiswahili, Republiki ya Kɔ́ngɔ Demokratiki en lingala i Ditunga dia Kongu wa Mungalaata en tshiluba), és un país d'Àfrica central, denominat Zaire entre els anys 1971 i 1997.

Situat en la zona dels grans llacs d'Àfrica és el tercer país més gran del continent. Llimita en la República Centreafricana i Sudan al nort, Uganda, Ruanda, Burundi, i Tanzània a l'est, Zàmbia i Angola al sur, i la República del Congo a l'oest. Té accés al mar a través d'una estreta franja de 40 km. de costa, seguint el Riu Congo fins al golf de Guinea. El nom “Congo” troba el seu orige en els natius bakongo, assentats en les riberes del riu Nzadi o Zaire, rebatejat en portugués com Riu Congo.

La RDC és ama d'una rica i variada historia que s'inicia en els primers migrants bantús que varen arribar a la zona, la qual es convertiria en l'epicentre del gran Regne del Congo a mitan sigle XV.

Després de ser reclamat el territori per l'Associació Internacional Africana (propietat del rei Lleopolt II de Bèlgica) com Estat Lliure, i despuix d'una colonisació particularment brutal per part de Bèlgica, la colònia del Congo Belga conseguiria l'independència en 1960, per a transformar-se en el Zaire devall l'ègida del dictador Mobutu Sese Seko. Durant el govern de Sese Seko el país es viu somés a un govern autoritari, violent i cleptócrata, que va arruïnar l'economia del Congo. La caiguda d'est últim provocà l'inici d'una greu guerra civil que degeneraria en una conflagració continental, en la qual varen intervindre forces armades de més de set països, deixant com a tràgic saldo més de 4 millons de morts. El resultat fon l'intervenció de l'ONU en les seues forces de pau organisades en la MONUC.

Entre els anys 2003 i 2007 el país vixqué una tensa calma, baix la direcció d'un govern de transició. A finals de 2006 hi hagueren comicis en els que es va resultar electe per a president Joseph Kabila, qui fins llavors eixercia les funcions interinament.

Etimologia[editar]

Billet del banc de Zaire.

Anteriorment la República Democràtica del Congo era una colònia de Bèlgica denominada Congo belga, despuix de l'independència el nom usat era el nom de República del Kongo fins al 1 d'agost de 1964 quan el seu nom es va canviar pel de República Democràtica del Congo (per a distinguir-la de la veïna República del Congo). Abans d'açò, els dos països eren distinguits per les seues capitals, la República Democràtica del Congo en Kinshasa i la República del Congo en Brazzaville. El llavors president Mobutu canvià el nom del país per Zaire , d'una mala pronunciació del portugués de la paraulanzere nzadio, lo qual es traduïx com "el riu que s'engul tots els rius".

A raïl de la Primera Guerra del Congo que va portar al derrocament de Mobutu en 1997, el país va passar a cridar-se República Democràtica del Congo.

Història[editar]

Prehistòria[editar]

Del 2000 a. C. al 500 d. C. migracions massives bantús es varen assentar en lo que hui coneixem com a República Democràtica del Congo (el terme "Congo" és gastat generalment per a agrupar als països i àrees veïnes al Congo-Brazzaville) des del noroest, sumant-se i desplaçant les poblacions d'indígenes pigmeus a les regions més al sur del modern estat de la República Democràtica del Congo. Migracions subsegüents de les regions de Darfur i Kordofán de Sudan al nordest, d'Àfrica. De l'Est varen migrar a l'orient del Congo es varen agregar a la mescla de grups ètnics. Els bantús importaren l'agricultura i tècniques per a treballar el ferro de l'Àfrica Occidental ad esta àrea, establint la Família llingüística Bantú com un dels llenguages principals en el Congo.

Al voltant del sigle III, una societat començà a desenrollar-se en una regió inicialment compresa en una àrea de 200 quilómetros a lo llarc de la ribera del Riu Lualaba en la hui província de Katanga. Esta cultura, coneguda com els Upemba, eventualment es varen convertir en el més important regne Luba, i en el Regne del Congo.

El procés en el qual les societats Upemba es transformaren en el regne Luba fon gradual i complex. Esta transició es desenrollà sense interrupció, en moltes distintes societats desenrollant-se fora de la cultura Upemba, anterior a l'escomençament dels Luba. Cada un d'estos regnes es va enriquir gràcies a l'explotació dels minerals de la regió. La civilisació començà a desenrollar i implementar les tecnologies del ferro i coure, en conjunt en el comerç de marfil i atres bens. Els Luba varen establir una forta demanda comercial per les seues tecnologies en el metal i foren capaços de crear una primitiva pero extensa xàrcia de comerç (les xàrcia s'estenia uns 1.500 quilómetros, arribant a l'oceà Índic). Al voltant de l'any 1500 el regne havia establit un fort govern central basat en el cacicat.

L'Estat Lliure del Congo[editar]

L'Estat Lliure del Congo o Estat Independent del Congo fon un domini colonial africà, propietat privada del rei Lleopolt II de Bèlgica, establit en la Conferència de Berlin, en l'any 1885, les fronteres de la qual coincidien en l'actual República Democràtica del Congo. El Congo fon administrat privadament pel rei Lleopolt fins a la seu defunció en 1908, any en que el territori fon cedit a Bèlgica.

Durant este periodo, El Congo fon objecte d'una explotació sistemàtica i indiscriminada dels seus recursos naturals, especialment el marfil i l'hule, per al que es va utilisar mà d'obra indígena en condicions d'esclavitut. Per a mantindre el seu control sobre la població nativa, l'administració colonial instaurà un règim de terror, en el que varen ser freqüents els assessinats en massa i les mutilacions, que va produir un elevadíssim número de víctimes, encara que és impossible realisar càlculs exactes, la majoria dels autors mencionen sifres d'entre cinc i deu millons de morts.

A partir de l'any 1900, la prensa europea i nortamericà va començar a informar sobre les dramàtiques condicions en que vivia la població nativa del territori. Les maniobres diplomàtiques i la pressió de l'opinió pública conseguiren que el rei belga renunciara al seu domini personal sobre el Congo, que va passar a convertir-se en una colònia de Bèlgica, baix el nom de Congo Belga

Época colonial belga (1908-1950)[editar]

Lleopolt II renuncià ad estes propietats personals (l'estat lliure del Congo), principalment per la pressió internacional que va rebre a causa de la brutalitat en que regnava el dit territori. L'anexió del territori a Bèlgica fon formalisada per mig d'un tractat firmat el 15 de novembre de 1908, que fon aprovat pel Parlament belga en agost i pel Rei en octubre de 1909. La colònia fon administrada per un governador general en base en Boma, ajudat per diversos vicegovernadors generals. En Brusseles, hi havia un ministre colonial, que presidia sobre el Consell Colonial compost per 14 membres, dels quals huit eren designats pel rei, tres eren triats pel Senat i atres tres per la Cambra de Diputats (cambra baixa). La colònia fon dividida en 15 districtes administratius. El presupost colonial era analisat i aprovat anualment pel Parlament belga.

Quan el govern belga va prendre l'administració de mans del rei Lleopolt II, la situació en el Congo millorà de manera significativa. Els canvis econòmics i socials transformaren el Congo en una "colònia model". cita requerida Es varen construir escoles primàries i secundàries, com també hospitals, i molts congolesos varen tindre accés ad ells. En les escoles s'arribà al punt d'ensenyar els idiomes ètnics, una rarea en l'educació colonial d'aquella época. Els meges varen conseguir grans victòries contra la malaltia de la son (ells varen conseguir erradicar la malaltia). Hi havia un lloc mèdic en cada aldea, i en ciutats més grans, les persones tingueren accés a hospitals ben equipats. L'Administració va continuar en les reformes econòmiques per mig de la construcció de vies férrees, ports, camins, mines, plantacions, àrees industrials, entre atres.

Pero l'administració belga ha segut caracterisada com un colonialisme de tall paternalista. El sistema d'ensenyança fon dominat per l'Iglésia Catòlica i en alguns casos rars per iglésies protestants, els plans d'estudi reflectien la religió cristiana i els valors occidentals. Per eixemple, en 1948, el 99,6% dels establiments educatius estaven controlats per missions cristianes. L'ensenyança brindada als natius era principalment religiosa i vocacional. Els chiquets deprenien a llegir i escriure, i certes nocions de matemàtiques, pero això era tot. El paternalisme belga es troba molt ben representat en la historieta Tintin en el Congo.

Monedes de 5 cèntims, 50 cèntims i 1 franc en el retrat del rei Albert I de Bèlgica. Estes monedes foren acunyades en 1919, 1921 i 1924, respectivament
Explotació de urani en la mina Shinkolobwe.

L'administració política va quedar baix el control total de la "mare pàtria"; no hi havia institucions democràtiques locals. El lloc de Cap d'Estat era eixercit pel rei de Bèlgica (que, ya per eixa época no tenia cap influència política). El govern belga controlà el país, pero les accions del govern quotidià eren dutes a terme pel governador general, que era designat com un administrador colonial pel govern.

Ademés del paternalisme dels belgues, hi havia una espècie d' "Apartheid", ya que existien numeroses llimitacions i restriccions sobre els natius.

En l'any 1952, el governador General Léon Antoine Marie Petillon va escriure al secretari Colonial, exponent que si no es prenien mides per a millorar la situació en el Congo, Bèlgica perdria la seua colònia més rica, proponia otorgar-li a la població nativa majors drets civils, inclòs el dret al vot. El govern belga es va opondre ad esta proposta, alegant que "a soles desestabilisaria la regió". En Bèlgica, alguns diputats volien incorporar el Congo al Regne de Bèlgica, d'esta manera els natius congolesos es convertirien en ciutadans belgues, i per tant tindrien plens drets civils en Bèlgica.

No obstant, Bèlgica no estava interessada en la seua colònia, i el govern mai tingué una visió estratègica a llarc determini sobre el Congo. No obstant, es varen introduir alguns canvis polítics interns, pero estos resultaven complicats per rivalitats ètniques entre la població nativa.

El Congo belga fon un dels majors exportadors d'urani per als Estats Units durant la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda; la major cantitat extreta especialment de la mina de Shinkolobwe.

Hi ha que destacar, que en la década de 1950 encara subsistien treballs forçats en el Congo i l'esperança de vida no conseguia els 40 anys d'edat.

Aixina i tot, els natius congolesos no tenien cap poder. Tot es decidia en Leopoldville i Brusseles. La secretaria del Congo Belga i el governador General (el líder de la colònia) tenien control absolut, mentres que la població no tenia cap. Entre la població congolesa, el malestar contra esta falta de democràcia va créixer. En 1955, la classe alta en la civilisació congolesa, els cridats "évolués" (evolucionats) varen iniciar una campanya per a acabar en l'injustícia.

Durant la Segona Guerra Mundial, el chicotet eixèrcit Congolés va obtindre numeroses victòries contra els italians en el nort d'Àfrica. El Congo Belga, que era ric en depòsits d'urani, suministrà el material que gastaren els Estats Units per a construir la bomba atòmicaPlantilla:Demostrar llançada sobre la localitat japonesa de Hiroshima, que finalisà en la Segona Guerra Mundial.

Crisis política i independència[editar]

Com a part de la política internacional de les nacions Unides, es va promoure el fi de la colonisació de les nacions que arribaren a conformar el cridat Tercer món. En el cas de les possessions belgues, en 1959 es varen realisar les primeres eleccions lliures que varen ser guanyades pel Mouvement National Congolais (MNC - Moviment Nacional Congolés), dirigit per Patrici Lumumba.

El govern de Patrice Lumumba[editar]

En l'any 1960, Patrice Lumumba, junt en el Moviment Nacional Congolés, fon designat Primer ministre al guanyar les primeres eleccions lliures llegislatives. Joseph Kasavubu, del partit ABAKO (Aliança dels Bakongo), fon nomenat president pel parlament. Atres partits varen sorgir, incloent el PSA o Partit Solidari Africà (Antoine Gizenga) i el Partit Nacional del Poble (Albert Delvaux, Laurent Mbariko). Immediatament despuix de l'independència, les províncies de Katanga en Moise Tshombe i Kasai del Sur es separaren de l'aliança política.

Pel fet que el govern belga desijava continuar controlant la riquea minera del país, va recolzar l'escissió de Katanga i Kasai del Sur, implantant governs porritos en dits territoris. El Govern de Patrice Lumumba solicità l'ajuda nortamericana, no sent a soles rebut pel president d'EE.UU., lo qual motivà l'acostament a l'esfera soviètica que va proporcionar transport i assessors militars en l'objecte d'intervindre en les províncies separatistes. Lumumba va negar repetidament tindre ideologia comunista.

Acontenyiments posteriors portaren a una crisis entre el president i el Primer ministre, culminant el 5 de setembre de 1960, quan el Primer ministre Lumumba fon desposseït pel president Kasavubu. Les nacions Unides enviaren tropes que varen recloure a Lumumba, sent este finalment capturat, conduït a Katanga i fusilat el 17 de giner de 1961 en l'intervenció directa d'agents del govern belga i de la CIA. Les seues despulles mortals varen ser cremades.[1]

Al mig d'una confusió generalisada, diversos governs foren liderats per tècnics del Colege de comissaris; Joseph Iléo, Cyrille Adoula, Moise Tshombe i Evariste Kimba es succeiren en poc de temps.

La dictadura de Mobutu[editar]

Després de cinc anys d'extrema inestabilitat i descontent civil, Joseph-Désiré Mobutu, ara tinent general, recolzat per la CIA, va derrocar per mig d'un colp d'Estat a Kasavubu en 1965, s'establí un sistema polític d'un sol partit i Mobutu se autoproclamà Cap d'Estat. Ocasionalment cridava a eleccions on ell era l'únic candidat.
Mobutu en 1973.

El país va fruir d'una relativa estabilitat, pero el govern del dictador Mobutu fon acusat de violacions als drets humans, repressions, cult a la personalitat (cada billet congolés portava la seua image, el seu retrat estava posat en tots els edificis públics, en molts negocis i en cartells grans, i era comú que la gent ordinària vestira a la seua semblança) i corrupció extrema; en 1984 es digué que Mobutu posseïa quatre mil millons de dólars nortamericans, un import semblant al deute nacional, en les seus contes bancaris en Suïssa. Per a avivar el sentiment africaniste, va començar el 1 de juny de 1966 a renomenar les ciutats de la nació: Léopoldville es convertí en Kinshasa (el país era conegut com la República Democràtica del Congo-Kinshasa), Stanleyville fon nomenada a Kisangani i Elisabethville a Lumbumbashi. La campanya de renomenament de ciutats es va completar en els anys 70. En 1971 renomenà al país com República de Zaire (el quart canvi de nom en onze anys i el sext en el conte), el riu Congo es convertí en el Riu Zaire i l'any següent Mobutu es va canviar el nom a Mobutu Sese Seko.

Al pas de l'colapse de l'Unió Soviètica, les relacions en Estats Units es gelaren, Mobutu ya no era més un aliat necessari en la Guerra Freda, i els seus oponents dins de Zaire varen fer un pas al demandar reformes al sistema polític. Esta atmòsfera va contribuir a que Mobutu declarara la "Tercera República" en 1990, la constitució de la qual supondria un pas cap a la democratisació. Les reformes resultaren ser merament superficials i Mobutu continuà governant.

Conflicte i transició[editar]

Vore: Primera Guerra del Congo, Segona Guerra del Congo, conflicte d'Ituri i goverrn de transició de la RDC.

A mitan década de 1990 la situació empijorà radicalment. Dins del marc de la gran crisis de refugiats dels Grans Llacs, el genocidi ruandés va provocar una remugada de refugiats que fugien de la guerra regnant en Ruanda i Burundi. L'incapacitat de Mobutu de manejar esta crisis, acompanyat de la pèrdua de soport per part d'occident permeté als seus opositors iniciar una gran campanya en contra seu que va acabar en la seua fugida i la proclamació per part del líder rebel Laurent-Désiré Kabila de la "República Democràtica del Congo" en maig de 1997. Pero els aliats de Kabila pronte es bolcaren en contra seu i el seu règim fon desafiat per una rebelió recolzada per Ruanda i Uganda en agost de 1998. Tropes de Zimbaue, Angola, Namíbia, Chad i Sudan varen intervindre per a recolzar al nou règim en Kinshasa, iniciant-se una devastadora guerra coneguda com la "Segona Guerra del Congo" o Guerra Mundial Africana, el conflicte que més vides ha costat en el món des de la fi de la Segona Guerra Mundial.

Un cessament al foc fon declarat el 10 de juliol de 1999; aixina i tot, la lluita contínua prenent força especialment en la zona est del país, finançada pels ingressos de l'extracció illegal de minerals com coltan, casiterita i diamant. Kabila fon assessinat en giner de 2001 i el seu fill Joseph Kabila fon nomenat Cap d'estat. El nou president ràpidament va començar negociacions per a finalisar la guerra i es firmà l'Acort de Pretòria, en Suràfrica, en 2002. A finals de 2003, una fràgil pau preval des que es va instaurar El Govern de transició. Kabila va nomenar quatre vicepresidents, dos dels quals han lluitat per a expulsar-lo des de juliol del 2003. Gran part de l'est del país contínua sent insegur, principalment pel conflicte d'Ituri i les contínues activitats de les Forces Democràtiques per a la lliberació de Ruanda en les províncies de Kivu del Nort i del Sur.

El 30 de juliol de 2006 es celebraren en el país les primeres eleccions multipartidistes i lliures des de la independència en 1960. Joseph Kabila obté en la primera volta el 45% dels vots i el seu oponent i ex-vicepresident Jean-pierre Benba un 20%. Açò dona orige a enfrontaments entre el 20 al 22 d'agost entre seguidors dels dos candidats en els carrers de la capital, Kinshasa. 16 persones moren fins que forces d'EUFOR i de la MONUC recuperen el control de les situació. La segona volta de les eleccions se celebra el 29 d'octubre i en ella el president Kabila conseguix ser reelegit.

El coltan ix de les mines a llocs comercials clau, on l'adquirixen mercaders estrangers que l'envien a l'exterior, principalment a través de Ruanda. Les empreses en capacitat tecnològica suficient convertixen al coltan en el cobejat tàntal en pols i despuix venen eixa pólvora màgica a Nokia, Motorola, Compaq, Sony i a atres fabricants que l'utilisen en teléfons celulars i atres ingenis 'high tech'.

En l'any 1996, EUA patrocinà una invasió de forces militars de Ruanda i Uganda que ingressaren per l'orient de la RDC. Cap a 1998 varen prendre el control i varen ocupar les àrees mineres estratègiques. Molt pronte, l'eixèrcit ruandés començà a fer-se en més de 20 millons de dólars al mes en la mineria del coltan. Encara que el preu del metal ha caigut, Ruanda manté el seu monopoli de l'explotació i comerç del metal de la RDC. Hi ha una pluja d'informes sobre desenfrenats abusos dels drets humans en eixa regió minera.

Estat[editar]

L'història recent d'esta nació africana no ha permés un desenroll polític molt avançat, ya que els conflictes armats i dictadures han dominat el panorama des de l'independència en la década de 1960. No obstant, una vegada finalisada la Segona Guerra del Congo s'han realisat grans esforços per estabilisar i dotar al malograt país d'un sistema polític democràtic que done a la població l'estabilitat necessària per a promoure la pau, la reconciliació i el desenroll econòmic.

Com a part dels Acorts de Lusaka i del Tractat de Pretòria, en l'any 2005 el país promulgà una nova Constitució Política en la qual es reorganisava en gran manera el sistema públic i l'administració de l'Estat. Les províncies passaren de 10 a 25, es va establir un Parlament bicameral (conformat pel Senat i una Assamblea Nacional) i una estructura embrionària d'un nou poder judicial. Totes les provisions d'este text llegal tenen diversos determinis per a entrada en vigència, estimant-se que el dit procés concloga a finals de la década de 2010.

Política[editar]

Després de décades de dictadures, guerres i conflictes, la República Democràtica del Congo ha vixcut a mijan d'esta década els primers comicis de la seua història. Les eleccions tingueren com a finalitat l'aprovar la nova Constitució del país (2005), eleccions de president i membres de l'Assamblea Nacional (2006), i governadors de les províncies i membres del Senat (2007).

Organisació territorial[editar]

Des de l'independència del país, la R.D.C. va estar tradicionalment dividida en deu províncies. Estes eren de distint tamany i històricament constituïren en si mateixes focs de secessionisme en atenció a l'escassa força del govern de Kinshasa de mantindre el control en tot el país. Aixina, per eixemple, en la década de 1960 l'estat de Katanga va proclamar la seua independència, encara que la dita situació fon revertida en posterioritat. La Constitució del 2005 establí un canvi en l'organisació territorial del Congo, creant 25 províncies en reemplaç de les tradicionals 10. Estes, segons el text constitucional, haurien de començar a funcionar en febrer de l'any 2009.

593PX-~1.PNG
NÚM. Nova província Capital Antiga província
1 Kinshasa Kinshasa Sense canvis
2 Kongo central Matadi Baix Congo
3 Kwango Kenge Bandundu
4 Kwilu Kikwit Bandundu
5 Mai-Ndombe Inongo Bandundu
6 Kasaï Luebo Kasai Occidental
7 Lulua Kananga Kasai Occidental
8 Kasaï Oriental Mbuji-Mayi Kasai Oriental
9 Lomami Kabinda Kasai Oriental
10 Sankuru Lodja Kasai Oriental
11 Maniema Kindu Sense canvis
12 Kivu del Sur Bukavu Sense canvis
13 Kivu del Nort Goma Sense canvis
14 Ituri Bunia Oriental
15 Alt Uele Isiro Oriental
16 Tshopo Kisangani Oriental
17 Baix Uele Buta Oriental
18 Ubangi del Nort Gbadolite Ecuador
19 Mongala Lisala Ecuador
20 Ubangi del Sur Gemena Ecuador
21 Équateur Mbandaka Ecuador
22 Tshuapa Boende Ecuador
23 Tanganyika Kalemie Katanga
24 Alt Lomami Kamina Katanga
25 Lualaba Kolwezi Katanga
26 Alt Katanga Lubumbashi Katanga

Geografia[editar]

Principals ciutats
Goma
Ilebo (Port-Francqui)
Kalemie (Albertville - Albertstad)
Kananga (Lualabourg - Lualaburg)
Kindu
Kinshasa (Léopoldville - Leopoldstad)
Kisangani (Stanleyville - Stanleystad)
Kolwezi
Likasi (Jadotville - Jadotstad)
Lubumbashi (Elisabethville - Elisabethstad)
Mbandaka (Coquilhatville - Cocquilhatstad)
Mobaye-Mbongo (Banzyville - Banzystad)

La República Democràtica del Congo se situa en el cor de la porció central de l'Àfrica Subsahariana i llimita (en el sentit de les manetes del rellonge, partint des de l'oest) en Angola, la República del Congo, la República Centreafricana, Sudan, Uganda, Ruanda, Burundi, Tanzània (llimítrof del Llac Tanganyika) i Zàmbia. El territori és travessat per l'equador, en un terç del país en el hemisferi Sur i dos terços en el hemisferi Nort

Com a resultat de la seua localisació equatorial, el Congo, RD. Posseïx altíssims índexs pluvials (Vore Clima Tropical ), la mija anual del país és de 1.070 mm Tota esta pluja crea la segona selva més gran del món. L'exuberant vegetació cobrix gran part de la conca del riu, fins a la seua desembocadura en l'Atlàntic a l'oest. Est àrea esta rodejada per sabana al sur i suroest, per terrenys montanyosos a l'oest i densos pasts estesos més allà del Riu Congo al nort. Altes montanyes poden trobar-se en la regió més a l'est del país, sent el punt més alt del país en el Mont Ngaliema en la frontera en Uganda (5110 metros).

La conca del Riu Congo s'estén en casi la totalitat del país, en una àrea pròxima als 3'700 000 Km2. El riu i els seus afluents (El Kasai, Sangha, Ubangui, Aruwimi, i Lulonga són els més grans) formen la pedra angular de l'economia i transport, i tenen un alt impacte en la vida diària de la població. La font del Congo es troba en les terres altes i les montanyes del Gran Vall del Rift, també en llac Tanganyika i el llac Mweru. El riu Congo és el més llarc d'Àfrica central, el segon més llarc de l'Àfrica, també és el segon més cabalós del món.

La Gran Vall del Rift del continent africà comprén l'àrea dels Grans llacs africans en els que el Congo, R.D, el país confronta en dos d'estos: el Llac Alberto i el Llac Tanganyika. La Vall de Rift ha dotat la major part del sur i de l'est del Congo, R.D. en una gran cantitat de riquees minerals. Incloent cobalt, coure, cadmi, petròleu, diamant, or, argent, zinc, magnesi, estany, germani, urani, ràdio, bauxita, ferro i carbó. Desafortunadament esta riquea no ha pogut ser fruïda pel poble del Congo, R.D., al contrari, les guerrilles locals es financen en part gràcies a l'explotació i venda de diamant sostret illegalment.

Flora i fauna[editar]

Un chimpansé nano o bonobo enfilant per un arbre.
El riu Congo

Situada en un territori d'orografia diversa, la R. D. del Congo posseïx una gran varietat de biomes; des de la sabana en les regions del sur, la selva montanyesa de les regions montanyoses de l'est, els grans llacs Africans a l'est i la selva del Congo, R.D., que és, despuix de la Selva Amazònica la més extensa del món, açò fa del Congo, R.D. un dels països en major diversitat biològica del planeta.

WWF dividix el territori de la R. D. del Congo entre dèsset ecorregions:

Entre les moltes espècies (algunes endèmiques i moltes atres rares) que habiten en el seu territori podem trobar dos espècies de chimpansés; el chimpansé comú i el bonobo o chimpansé nano, el gorila de montanya, l'ocapi i el paó del Congo. Cinc dels parcs nacionals del país estan catalogats com Patrimoni de la Humanitat: els parcs nacionals de Garamba, Kahuzi-Biega, Salonga i Virunga i la Reserva de la Vida Silvestre de l'Ocapi. La guerra civil i l'empobrida economia han danyat molt la biodiversitat. Molts guarda parcs foren assessinats o no varen poder continuar en el seu treball. Estos cinc llocs estan llistats com a Patrimonis de la Humanitat en perill per l'UNESCO.

Al pas dels sigles, el Congo, R.D. ha segut el centre de lo que es coneix com el problema del tràfic de carn centreafricana d'animals silvestres, que és considerat per molts un problema mig ambiental, i part de la crisis socioeconòmica que patix el país. La carn dels animals silvestres en que es trafica és obtinguda generalment per mig de trampes-gàbia de fil d'Aram, atres vegades en escopetes o armes originàriament obtenguts dels numerosos conflictes militars del Congo, R.D.

Majors ciutats[editar]

Majors ciutats en la República Democràtica del Congo
Rank Ciutat Població Departament
Cens de 1984 Estimacions de 2005
1. Kinshasa 2 653 558 7 787 832 Kinshasa
2. Lubumbashi 564 830 1 374 808 Katanga
3. Kolwezi 416 122 910 167 Katanga
4. Mbuji-Mayi 486 235 874 974 Kasaï-Oriental
5. Kisangani 317 581 539 164 Orientale
6. Kananga 298 693 463 556 Kasaï-Occidental
7. Likasi 213 862 422 726 Katanga
8. Boma 197 617 344 522 Bas-Congo
9. Tshikapa 116 016 267 508 Kasaï-Occidental
10. Bukavu 167 950 225 431 Sud-Kivu
11. Mwene-Ditu 94 560 189 215 Kasaï-Oriental
12. Kikwit 149 296 186 995 Bandundu
13. Mbandaka 137 291 184 189 Équateur
14. Matadi 138 798 180 115 Bas-Congo
15. Uvira 74 432 170 422 Sud-Kivu
16. Butembo 73 312 154 649 Nord-Kivu
17. Gandajika 64 878 154 414 Kasaï-Oriental
18. Kalemie 73 528 147 065 Katanga
19. Goma 77 908 144 151 Nord-Kivu
20. Kindu 66 812 135 690 Maniema
21. Isiro 78 268 127 068 Orientale
22. Bandundu 63 642 118 203 Bandundu
23. Gemena 63 052 117 631 Équateur
24. Ilebo 53 877 107 086 Kasaï-Occidental
25. Bunia 59 598 96 757 Oriental
26. Bumba 51 197 95 514 Équateur
27. Beni 44 141 89 643 Nord-Kivu
28. Mbanza-Ngungu 44 782 86 351 Bas-Congo
29. Kamina 62 789 73 616 Katanga
30. Lisala 37 565 70 082 Equateur
31. Lodja 28 671 68 239 Kasaï-Oriental
32. Kipushi 53 207 62 382 Katanga
33. Binga 32 181 60 037 Equateur
34. Kabinda 24 789 58 999 Kasaï-Oriental
35. Kasongo 27 138 55 115 Maniema
36. Kalima 27 087 55 012 Maniema
37. Mweka 25 494 50 672 Kasaï-Occidental
38. Gbadolite 27 063 50 489 Equateur

Demografia[editar]

Evolución demogràfica del Congo, R.D. entre 1961 i 2003.

La majoria dels 250 grups ètnics han segut registrats i catalogats. El poble més numerós és el dels kongo, els luba i els Mongo. Es parlen al voltant de 700 idiomes locals i dialectes. En 1960 es va independisar de Bèlgica, els idiomes oficials de la República Democràtica del Congo haurien de ser l'alemà, neerlandés i francés, pero a soles est últim ha conseguit eixe estatus. Per la seua banda, el lingala és usat com llengua franca.

Aproximadament el 80% de la població és cristiana, predominantment catòlica. Molts dels no cristians es mantenen aferrats a les seues tradicions religioses i sectes sincrètiques. Les religions tradicionals engloben conceptes com el monoteisme, animisme, vitalisme, devoció espiritual i ancestral, bruixeria i fetilleria i varien generalment entre els grups ètnics; cap està formalisada. Les sectes sincrètiques a sovint fonen el cristianisme en creences i rituals tradicionals. La més popular d'estes sectes, el kimbanguisme, fon vist com una amenaça per al domini colonial i fon prohibida pels belgues. El kimbanguisme, oficialment "l'iglésia de Crist en la Terra pel profeta Simon Kimbangu," ara té al voltant de 3 millons de membres, principalment entre els bakongo de Bas-Congo (Kinshasa).

En l'any 2007, la República Democràtica del Congo conta en una població de 65.750.000 habitants. La mija de fills per dòna és de 6.37 una de les taxes més elevades d'Àfrica, lo qual està provocant un creiximent poblacional mai vist en l'història del país, es calcula que per a l'any 2050 este país tindrà 177.200.000 d'habitants[1], lo qual portarà conseqüències tant econòmiques com ambientals (destrucció total dels seus boscs i recursos naturals).

Iglesia en Kindu, DRC

Religió[editar]

El cristianisme és la religió majoritària en la República Democràtica del Congo, seguit per prop del 80% de la població. En este grup s'inclouen catòlica 50%, protestant 20%, kimbanguista del 10%. La major concentració de cristians despuix de William Branham està en la República Democràtica del Congo, on s'estima que hi ha fins a 2.000.000 seguidors. (abril 2009). Xixanta-dos de les denominacions protestants en el país estan federades en el marc de l'Iglésia de Crist en el Congo o CCC. Sovint és simplement referida com "L'Iglésia Protestant", ya que comprén a més del 20% de la població.

Situació de la dòna[editar]

Dòna congolesa venent roba.

En l'any 2006, el Comité de les nacions Unides per a l'eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona expressà la seua preocupació que en el periodo de transició de la posguerra, no es considerara una prioritat la promoció dels drets de la dòna i la igualtat entre els dos sexes. [2]

En el Congo oriental, la prevalença i l'intensitat de la violació i atres actes de violència sexual es descriu com el pijor en el món. Un informe de 2006 de l' Associació Africana per a la Defensa dels Drets Humans elaborat per a eixa Comité proporciona una àmplia visió de conjunt dels problemes a que s'enfronten les dònes en la República Democràtica del Congo tant des del punt de vista de la llegislació com en la vida quotidiana. La dònes han segut violades durant la guerra i es mantenen posteriorment com a esclaves dels soldats. Quan les dònes són lliberades, la majoria dels fills que deixen són assessinats o controlats en un hospital, on moriran.

La guerra ha fet la vida de les dònes més precària. La violència contra la dòna pareix percebuda per amplis sectors de la societat com normal. En juliol de 2007, el Comité Internacional de la Creu Roja va expressar la seua preocupació per la situació en l'est de la RDC. S'ha desenrollat un fenomen de "desplaçament pendular", on la gent a la nit per a accelerar la seguritat. Segons el Relator Especial de nacions Unides sobre la Violència, Yakin Ertürk, qui va recórrer la zona est del Congo en juliol de 2007, la violència contra la dòna en el Nort i el Sur de Kivu inclòs és descrita com "brutalitat inimaginable". "Els grups armats ataquen a les comunitats locals, saquegen, violen, seqüestren dònes i chiquets i fan que treballen com a esclaves sexuals", va dir Ertürk. Una iniciativa local de dònes en Bukavu objectius de la recuperació de la violència basada en l'apoderament de la dòna pròpia.

Cultura[editar]

Principales llengües bantués en el Congo.

La República Democràtica del Congo posseïx una enorme diversitat cultural, reflex dels centenars de ètnies i de les distintes formes de viure en el país; des de la desembocadura del Riu Congo en la costa, passant per la selva i la sabana en el centre, a les molt densament poblades montanyes a l'est. Des del sigle XIX, les formes de vida tradicionals han patit canvis a causa del colonialisme, la lluita per l'independència, la dictadura de Mobutu i més recentment la Primera i Segona Guerra del Congo. A pesar dels conflictes, els usos i costums de la cultura del Congo han conseguit mantindre la seua identitat. Els 60 millons d'habitants viuen pràcticament en un entorn rural. El 30% dels que viuen en les àrees urbanes s'han obert més a l'influència occidental.

Idiomes[editar]

Hi ha un estimat de 242 llengües parlades en el Congo, R.D. de totes elles, a soles 4 posseïxen l'estatus de llengua nacional: el kikongo, el lingala, el tshiluba i el swahili.

El lingala fon establit com a llengua oficial de l'eixèrcit baix la dictadura de Mobutu, pero, des que l'eixèrcit es va rebelar, també s'usa el Swahili en l'Oest.

L'francés és la llengua oficial del país. Es pretén utilisar com un idioma neutral entre els grups ètnics.

Durant el periodo colonial belga, les quatre llengües nacionals varen ser ensenyades en les escoles primàries, lo qual va fer al país un dels pocs en posseir lliteratura en la seua llengua local durant l'ocupació europea en Àfrica.

Educació[editar]

Una classe en la República Democràtica del Congo

El sistema d'educació en la República Democràtica del Congo es rig per tres ministeris: el Ministère de l'Enseignement primaire, secondaire et Professionnel (MEPSP), el Ministère de l 'Enseignement Supérieur et Universitaire (mesu)iel Ministeri d'Assunts Socials (MES). El sistema educatiu en la República Democràtica del Congo és semblant al de Bèlgica. En 2002, hi havia més de 19.000 escoles primàries al servici de 160.000 alumnes, i 8000 escoles secundàries al servici de 110.000 alumnes.

No obstant, l'educació primària en la República Democràtica del Congo no és ni obligatòria, ni gratuïta, ni universal, i molts chiquets no assistixen a l'escola perqué sos pares no poden pagar els honoraris de l'inscripció. [3] de manera habitual s'espera que els pares abonen els salaris dels mestres. [3]

En 1998, l'any més recent del que es dispon de senyes, la taxa bruta de matriculació primària fon del 50 per cent. [3] Els coeficients bruts de matriculació es basen en la número d'alumnes matriculats oficialment en l'escola primària i, per tant, no reflectixen necessàriament l'assistència a l'escola real. [3]

En 2000, el 65 per cent de chiquets d'edats entre 10 a 14 anys assistien a l'escola. [3] Com a resultat dels 6 anys de guerra civil, més de 5,2 millons de chiquets en el país no reben l'educació. [3]

Economia[editar]

Evolució del PIB per habitant en la República Democràtica del Congo i en Àfrica

L'economia de la República Democràtica del Congo, una nació proveïda d'una grans recursos naturals, ha decaigut dràsticament des de la mitat de la década de 1980. Els dos conflictes recents (La Primera i Segona Guerra del Congo), que varen començar en 1996, han reduït la producció del país i els seus ingressos estatals, incrementant el seu deute extern, i han supost la mort per la guerra, la fam canina i malalties, de 3,8 millons de persones. Actualment, la República Democràtica del Congo és el segon país més pobre del continent Africà, en un PIB per càpita de 300$, despuix de Zimbaue. [4]

L'incertea causada pel creixent conflicte, l'absència d'infraestructures i la dificultat per a operar en un ambient hostil, han reduït les operacions de comerç exterior. La guerra també ha intensificat l'impacte de problemes bàsics com ara l'inestable marc llegal, la corrupció, l'inflació i l'absència d'obertura en el govern en la política econòmica i operacions financeres. Les condicions han millorat a partir de 2002 en el arreplegament de les forces invasores. Un elevat número de missions del FMI i del Banc Mundial s'han reunit en el govern per a ajudar a desenrollar un pla econòmic coherent i el president Joseph Kabila ha començat a implementar reformes. Molta de l'activitat econòmica recau en activitats que queden fora de les senyes del PNB oficial.

Deports[editar]

En el país es practiquen diversos deports que en les seues respectives seleccions a nivell internacional. La selecció de fútbol va participar en la Copa del món de 1974 quan el país inclús es denominava Zaire. Ademés la selecció ha guanyat en dos ocasions la Copa Africana de nacions, en 1968 i en 1974 davant de Ghana i Zàmbia respectivament.

La principal competició fútbolística és la Linafoot i els equips en més victòries són el Motema Pembe i el Vita Club.

En quant a atres deports, la República Democràtica del Congo participa en els Jocs Olímpics d'Estiu, des de 1968, encara que mai ha participat en els Jocs Olímpics d'hivern. Cap atleta congolés ha conseguit medalla en unes Olimpiades.

Festivitats[editar]

Data Festa Notes
4 de giner Dia dels màrtirs de l'Independència
16 i 17 de giner Dia dels Héroes de la nació
16 de febrer Dia dels màrtirs de la democràcia
1 de maig Dia internacional del Treball
17 de maig Aniversari de la lliberació del poble de la tirania
30 de juny Aniversari de l'Independència

Transports[editar]

Tren de la nova llínea arribant a Kindu procedent de Lubumbashi

El transport terrestre en la República Democràtica del Congo ha segut sempre difícil. El terreny i el clima de la conca del riu Congo són en l'actualitat greus obstàculs per a la construcció de carreteres i ferrocarrils, i les distàncies són enormes a través d'este vast país. Ademés, la crònica de la mala gestió econòmica i el conflicte intern han provocat una greu falta d'inversió durant molts anys.

D'atra banda, la República Democràtica del Congo té mils de quilómetros de vies navegables, el transport per l'aigua ha segut tradicionalment el principal mig de moure's en torn d'aproximadament dos terços del país.

A totes les companyies aérees certificades per la República Democràtica del Congo se'ls ha prohibit l'entrada a aeroports de l'Unió Europea per la Comissió Europea, a causa de l'insuficiència de les normes de seguritat.[5]

Referències[editar]

  1. Death Colonial Style: The Execution of Patrice Lumumba. Una mort a l'estil colonial: l'assessinat de Patrice Lumumba. Documental de Michel Noll.
  2. «Concluding comments of the Committee on the Elimination of Discrimination against Women: Democratic Republic of the Congo» (PDF).
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 "Congo, República Democràtica del". [Apreciació http://usinfo.state.gov/infousa/economy/ethics/docs/tda2005.pdf2005 sobre les pijors formes de treball infantil]. Oficina d'Assunts Laborals Internacionals, EE.UU. Departament de Treball (2006). Este artícul incorpora text d'esta font, que està en el domini públic .
  4. Evolució del PIB (PPA) per càpita des del 2007 fins al 2009 (en anglés), en World Economic Outlook Datava's, Fondo Monetari Internacional (abril del 2008). Les celes pintades indiquen estimacions del FMI.
  5. List of airlines banned within the EU (24 July 2008) - Official EC List

Vore també[editar]

Enllaços externs[editar]


 
Països d'Àfrica
Africa (orthographic projection).svg
Àfrica del Nort : Algèria    Egipte    Líbia    Marroc    Mauritània    Sudan    Tunísia
Àfrica Occidental : Benín    Burkina Faso    Camerun    Cap Vert    Costa d'Ivori    Gabon    Gàmbia    Ghana    Guinea    Guinea Bissau    Guinea Equatorial    Libèria    Mali    Níger    Nigèria    República del Congo    São Tomé i Príncipe    Senegal    Serra Leone    Togo
Àfrica Central : Burundi    República Centreafricana    República Democràtica del Congo    Ruanda    Chad
Àfrica Oriental : Jibuti    Eritrea    Etiopia    Kènia    Seychelles    Somàlia    Sudan del Sur    Tanzània    Uganda
Àfrica Austral : Angola    Botsvana    Comores    Lesotho    Madagascar    Malawi    Maurici    Moçambic    Namíbia    Suràfrica    Suazinlàndia    Zàmbia    Zimbaue