Roald Amundsen

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Roald Amundsen

Roald Engelbregt Gravning Amundsen (Borge, Noruega, 16 de juliol de 1872 - † Mar de Barents, 18 de juny de 1928) fon un explorador noruec de les regions polars. Va dirigir l'expedició a l'Antàrtida que per primera vegada va conseguir arribar al Pol Sur. També fon el primer a solcar el Pas del Nort-oest, que unia l'Atlàntic en el Pacífic, i va formar part de la primera expedició aérea que va sobrevolar el Pol Nort.

En una excelent formació naviera i una especial habilitat en les tècniques de supervivència, depreses en part de la seua experiència en deports hivernals, en la vida dels esquimals, i en les expedicions que li varen precedir. En les seues diferents expedicions en un renomenat equip en els camps de la navegació, del esquí, de la ingenieria aeronàutica i de la aviació.

Primers anys[editar | editar còdic]

Roald Amundsen va nàixer en una família de capitans i propietaris de naus en Borge, prop de Fredrikstad. Son pare fon Jens Amundsen i sa mare Gustava Sahlquist. Sent el quart fill de la família, son pare va morir quan Roald tenia 14 anys. Ya en 8 anys dormia en la finestra oberta en l'hivern per a acostumar-se al fret. Sa mare ho va triar perque s'alluntara de la indústria naval familiar -activitat que havien continuat els seus tres germans majors- i li va pressionar perque estudiara medicina, una promesa que Amundsen va mantindre fins que sa mare va morir quan ell tenia 21 anys. Amundsen havia sentit tota la seua vida un ocult desig pels viages inspirat per la primera travessia a Groenlàndia feta per Fridtjof Nansen en l'any 1888 i la tràgica Expedició Franklin. Una vegada que va deixar els estudis, es va fer mariner i va decidir dedicar-se a l'exploració de les regions polars. Un dels primers problemes en que es va topar fon de caràcter financer. En la busca d'un patrocinador, va viajar als Estats Units a on coneixeria el millonari Lincoln Ellsworth, qui junt en atres persones contribuiria significativament per a les seues exploracions polars.

El següent pas fon adquirir experiència en navegació i va conseguir adquirir la llicència en l'Escola de Marins de Christiania (actual Oslo) el 1 de maig de 1895.

Expedició Antàrtica Belga (1897–1899)[editar | editar còdic]

La nau Belgica

En l'any 1897, Amundsen va saber d'un proyecte belga per a explorar l'Antàrtida. Despuix d'entrevistar-se en Adrien de Gerlache, el líder de l'expedició, Amundsen va conseguir el lloc de timoner. A bordo del barco Bèlgica va sarpar l'exploració de Amberes el 16 d'agost de 1897. Ací va conéixer al nort-americà Frederick Cook, el mege de l'expedició, en el que conseguiria cultivar una duradora amistat.

L'expedició belga fon la primera en passar l'hivern en l'Antàrtida. El barco va quedar atrapat en el mar gelat en les coordenades 70°30'S, a l'oest de la Península Antàrtica. La tripulació va haver d'enfrontar un cru hivern sense estar preparada correctament per a fer-ho. Frederick Cook va alimentar la tripulació en carn crua d'animals marins, evitant-li aixina la possibilitat de contraure escorbut i Amundsen va donar estímuls a la tripulació i va manar confeccionar abrics en pell de foca. Esta seria una lliçó important per als següents viages d'Amundsen.

Pas del Nort-oest[editar | editar còdic]

En l'any 1903 Amundsen va comandar la primera expedició que va conseguir recórrer el Pas del Nort-oest entre els oceans Atlàntic i Pacífic, junt en atres 6 integrants a bordo del veler Gjøa, comprat per Amundsen. El seu recorregut els va portar per la Badia de Baffin, i els estrets de Lancaster, Peels, James Ross i Rae fins a conseguir alcançar la regió actualment coneguda com Gjoa Haven en Nunavut, Canadà. Allí varen permanéixer durant dos hiverns en activitats d'exploració. Durant este temps va reunir coneiximents sobre el magnetisme del planeta Terra. Va estudiar anteriorment magnetisme en Holanda.

Durant esta época, Amundsen va estudiar als habitants locals nomenats Netsilik per a deprendre les seues tècniques de supervivència, lo que el va portar a adoptar les seues vestidures. També d'ells fon que va deprendre l'us de trineus en gosos de tir. Despuix de continuar el seu viage al sur de l'Illa Victòria, l'expedició va travessar les [[Illes Àrtiques (Canadà)|Archipèlec Àrtic]] el 17 d'agost de 1905, pero va haver de detindre's durant l'hivern abans d'arribar a la localitat de Nome, en la costa pacífica de Alaska. Amundsen va viajar 800 km fins a Eagle City, ciutat que contava en una estació telegràfica, per a donar la notícia del seu objectiu complit. En l'any 1906 va arribar a Nome.

Pol Sur[editar | editar còdic]

La nau Fram en l'Antàrtida

Despuix de la seua expedició al pas del nort-oest, Amundsen va planejar una expedició al Pol Nort, per al que faria us del Fram, el barco propietat de Fridtjof Nansen que este explorador havia utilisat en les seues exploracions àrtiques. Despuix de tindre notícies que Robert Peary s'havia alvançat a ser el primer home en el Pol Nort, Amundsen va canviar els seus plans, i va decidir llançar-se a explorar el Pol Sur.

Amundsen no va fer públic el seu canvi de plans de manera immediata, davant de la possibilitat que Nansen es negara a prestar el Fram per al viage antàrtic. Al enterar-se Nansen, va recolzar l'expedició. Quan va arribar a l'illa de Madeira, Amundsen va enviar per telegrama la notícia de la seua expedició a Robert Falcon Scott, un atre explorador que pretenia conseguir el Pol Sur i que seria el seu rival en eixa carrera.

El 14 de giner de 1911 va arribar el Fram a la Plataforma de Gel de Ross, en el mar del mateix nom. Allí ancoraria la nau en la Baïa de les Ballenes i Amundsen alçaria el seu campament, al que nomenaria Framheim. Scott, per la seua banda, s'havia establit en MacMurdo Sound, 96 km més llunt del pol que Amundsen. Mentres els plans de Scott eren seguir la ruta de Ernest Shackleton pel Glaciar Beardmore fins a la Altiplà Antàrtic, Amundsen pretenia crear la seua pròpia ruta, i va decidir pujar els Montes Transantàrtics fins a arribar a l'Altiplà Antàrtic.

En febrer, març i abril de 1911, els expedicionaris varen colocar llocs d'avituallament en els paralels 80°, 81° i 82° Sur en llínea directa cap al pol, una pràctica que els permetria provar les condicions del lloc aixina com el funcionament dels equips. Durant l'hivern, els expedicionaris es varen dedicar al millorament de l'equip, en particular dels trineus. Olav Bjalland va conseguir disminuir significativament el pes dels trineus. El 4 de febrer de 1911, una part de l'equip de Scott va realisar una visita amistosa en barco a Framheim.

El 8 de setembre de 1911 va eixir l'expedició rumbo al pol, aprofitant un aument en la temperatura que pareixia un calfament primaveral. L'equip consistia de huit persones: Olav Bjaaland, Helmer Hanssen, Sverre Hassel, Oscar Wisting, Jorgen Stubberud, Hjalmar Johansen, Kristian Prestrud i Amundsen. Pero poc despuix de l'eixida, les temperatures varen baixar dràsticament fins menys de -51 °C. El 12 de setembre varen conseguir el lloc de 80°S, varen deixar els seus suministraments i varen tornar ràpidament a Framheim. El resultat d'esta afollada expedició fon el des encontre entre Amundsen i Johansen, el qual fon expulsat de l'equip del pol sur. Amudsen va decidir reorganisar a l'equip: Prestrud, Johansen i Stubberud varen ser comissionats pera l'exploració de la Terra d'Eduart VII -descoberta prèviament per Scott-, mentres que Amundsen, Bjalland, Hanssen, Hassel i Wistning varen formar el nou equip del Pol Sur.

Amundsen i el seu equip varen partir el 19 d'octubre de 1911 en quatre trineus i 52 gossos de raça groenlandesa, liderats per la femella Etah. L'aliment de l'equip constava d'una ració personal diària de 380 g de galletes, 350 g de pemmican, 40 g de chocolate i 60 g de llet en pols, mentres que els gossos varen ser alimentats en 500 g de pemmican diaris.

El 23 d'octubre varen conseguir el lloc dels 80° i el 3 de novembre el de 82°, l'últim. El dia 15 de novembre, es va conseguir la latitut de 85° Sur, quedant al peu dels Montes Transantàrtics. Van ascendir els montanyes i el 21 de novembre varen arribar a l'Altiplà Polar, que seria nomenat com Altiplà del Rei Haakon VII, mentres que els montanyes adjacents varen ser batejats com a Montes de la Reina Maud. Allí varen alçar un campament que rebria el nom de La Carniceria, en el que serien sacrificats 24 gossos. Una part de la carn seria empleada per a alimentar els gossos sobre vivents, i el restant se almagasenaria per al viage de tornada. Somesos a tempestats al creuar per sendes prou escarpats, varen arribar als 87° el 4 de decembre i el dia 7, tres dies despuix, conseguirien el punt més al sur de l'expedició de Shackleton: 88° 23 ' Sur, quedant a 180 km del pol sur.

Les rutes seguides per Amundsen (roig) y Scott (vert)

El Pol Sur fon conseguit el 14 de decembre de 1911, 35 dies abans que l'expedició de Scott. Amundsen va alçar en ple pol el seu campament, nomenat Polheim. Va decidir deixar una botiga en una carta en el seu interior que donava testimoni del seu èxit, en el cas que l'equip no poguera tornar a Framheim. L'expedició de Scott, prou desafortunada, conseguiria el pol 34 dies despuix.

L'equip va tornar a Framheim el 25 de giner de 1912, en 11 gossos, despuix de 99 dies de viage d'anada i tornada al pol.

Davant de la falta de mijos de comunicació, l'èxit d'Amundsen no fon anunciat públicament sino fins al 7 de març de 1912, quan l'equip va arribar a Hobart, en Austràlia. Tot el seu viage seria narrat en el seu llibre El Pol Sur: un informe de l'expedició antàrtica noruega en el "Fram", 1910-1912 .

Un primer intent per conseguir el Pol Nort[editar | editar còdic]

En l'any 1913 Amundsen va visitar els Estats Units, a on impartiria una série de conferències sobre els seus viages. Despuix d'un viage en avió a San Francisco i el seu contacte en Lincoln Ellsworth va començar a considerar una nova expedició al Pol Nort, esta vegada per via aérea. Al tornar a Noruega, s'interessaria cada volta més per l'aviació, i prendria lliçons de vol en el Departament Noruec de Defensa. En l'any 1914 va rebre el seu certificat de vol, el primer que rebia un civil en Noruega.

En 1925 va dur a terme el seu propòsit de realisar una expedició aérea al Pol Nort. Junt en Lincoln Ellsworth, Hjalmar Riiser-Larsen, Leif Dietrichson i dos acompanyants més varen eixir de Ny-Ålesund, (assentament científic en l'illa de Spitsbergen, en l'archipèlec de Svalbard), en dos avions, el N-24 i el N-25 en destí a Alaska. L'equip va conseguir els 87° 44' Nort, la latitut més septentrional conseguida per un avió en eixe temps.

Els avions varen aterrar a uns 150 km del pol nort, i eventualment les tripulacions es varen reunir. El N-24 es va variar i l'equip va treballar durant quatre semanes tractant de netejar el gèl per a crear una improvisada pista pera despegar. En una ració diària de 400 gs d'aliment, l'equip va conseguir remoure 600 t de gel. Els sis hòmens varen abordar el N-25 i conseguirien abandonar el lloc gràcies a la maniobra del pilot Riiser-Larsen, que va conseguir despegar en excés de pes. En la seua tornada a Spitsbergen fon rebut en alegria, puix es creïa que s'havien extraviat per sempre.

Esta expedició està narrada pel mateix Amundsen en el seu llibre al Pol Nort En Avió.

Segon viage aéreu al Pol Nort[editar | editar còdic]

En l'any 1926 Amundsen, junt en Ellsworth, Riiser-Larsen, Oscar Wisting i l'enginyer italià Umberto Nobile va realisar una nova expedició aérea al Pol Nort, a bordo del dirigible Norge, disenyat per Nobile. Varen eixir de Spitsbergen el 11 de maig de 1926 i varen arribar a Alaska dos dies despuix, passant pel Pol Nort. Amundsen i Wisting es varen convertir en els primers hòmens en conseguir abdós pols. Esta expedició està narrada per Amundsen en el seu llibre Sobre el Pol Nort en Dirigible.

Mort[editar | editar còdic]

Posteriorment a l'expedició en dirigible, va ocórrer un desencontre entre Amundsen i Nobile, motivat per desacorts sobre a qui pertanyia l'honor d'haver solcat l'Àrtic. A l'any següent, Nobile va encapçalar la seua pròpia expedició àrtica a bordo del dirigible Itàlia. Al tornar del Pol Nort, el dirigible es va perdre, i Amundsen formaria part de l'equip de rescat que va eixir de Tromsø el 18 de juny de 1928, a bordo del hidroavió francés Latham. Poc despuix es va trobar prop de la costa de Tromsø un flotador de l'hidroavió.

La creència fon que l'hidroavió es va estrelar en el Mar de Barents, prop de l'illa Bjørnøya i que Amundsen va morir en l'accident. Les missions de busca per part del govern noruec varen finalisar tres mesos despuix, en setembre, quan es va perdre tota esperança de trobar en vida a l'explorador. El seu cos mai fon trobat, al contrari, Nobile sí que fon trobat en vida.

El govern noruec va establir el 14 de decembre -dia del Pol Sur- com el dia en memòria de Roald Amundsen. L'explorador fon recordat en el repicar de totes les iglésies del país, dos minuts de silenci a les 12 hores, i un memorable discurs de part de Fridtjof Nansen.

Amundsen com a persona[editar | editar còdic]

Encara que Amundsen mai es va casar, va tindre dos filles adoptives, de les que arribaria a ser un bon pare. Les chiquetes, Llitera i Kaconitta eren esquimals, i Amundsen les hauria arreplegat en Sibèria durant la seua expedició en el Maud. Varen viure en la casa d'Amundsen en Noruega de 1922 a 1924, quan varen ser enviades a l'escola.

Sa casa en Uranienborg (actual Frogner) dins de l'àrea metropilitana d'Oslo, fon la seua ressidència des de l'any 1908 fins a la seua mort en l'any 1928. Funciona actualment com a museu.

Va formar part de diverses ordens honorífiques noruegues i estrangeres, entre elles la Gran Creu de la Orden de Sant Olaf (1906), la Medalla del Pol Sur (1912) i la Medalla al Gran Mèrit Cívic. En l'any 1917 va renunciar a les seues condecoracions alemanes en protesta per la guerra submarina de Alemanya.

Llegat[editar | editar còdic]

Vore també[editar | editar còdic]

Bibliografia[editar | editar còdic]

  • Roald Amundsen's Belgica Diary. The first Scientific Expedition to the Antarctic by Hugo Decleir. Bluntisham Books, Erskine Press.
  • Roald Amundsen en biografi av Tor Bomann-Larsen, Oslo: 2003. ISBN 82-02-22519-1,
  • Roald Amundsen som han var av Odd Arnesen. Oslo 1929.
  • The Last Place on Earth: Scott and Amundsen's Race to the South Pole by Roland Huntford Modern Library (7 de septiembre de 1999).
  • The South Pole:An Account of the Norwegian Antartic Expedition in the Fram, 1910 - 1912, by Roald Amundsen, John Murray, 1912. Online edition at eBooks @ Adelaide

En espanyol


  • Al Polo Norte en Avión. Roald Amundsen. Interfolio Libros 2008 ISBN 9788493695002
  • Sobre el Polo Norte en Dirigible. Roald Amundsen. Interfolio Libros 2008 ISBN 9788493695019

Referències[editar | editar còdic]

Enllaços externs[editar | editar còdic]

Commons