Sant Antoni Abat

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar

Sant Antoni Abat (Egipte, 251-356), popularment Sant Antoni del porquet, és venerat en l'Iglésia com a patriarca dels cenobites, o monjos que viuen en comunitat baix d'una mateixa regla. La seua influència i veneració s'estén a tota l'Iglésia Catòlica, també en les iglésies ortodoxes i inclús en l'iglésia luterana.

Conegut com el Gran o Abat, fon un monjo cristià pioner de l'eremitisme. Està considerat el patró dels animals de peu redó i, per extensió, de tots els animals domèstics. La llegenda explica que era un gran amic dels animals i, quan ne veia u ferit, el curava. Aixina ho va fer en un porquet, l'animal decidí acompanyar-lo la resta de la seua vida, demostrant-li el seu agraïment. Per això se l'anomena Sant Antoni del Porquet i també Sant Antoni dels Ases. Se celebra la seua festivitat el 17 de giner.

Biografia[editar]

Les fonts de la seua biografia es remonten a Sant Atanasi (296-373), Patriarca de Aleixandria, que va escriure la vida de Sant Antoni en l'any 357 (un any més tart de la seua mort). També Sant Jeroni (342-420), autor de la Vulgata, versió llatina de la Bíblia, usada com a text oficial en l'Iglésia Catòlica durant sigles, cita en les seues obres moltes dades sobre la vida de Sant Antoni, especialment la seua visita a Sant Pau Ermità.

A estos referents antics, la religiositat popular ha afegit uns atres aspectes biogràfics que tenen més caràcter de llegenda, i que són expressió del carinyo que el poble cristià professa per este sant. Antoni va nàixer en l'any 251 en Como, chicoteta població pròxima a Heracleòpolis Magna, ciutat de l'alt Egipte. Sos pares eren nobles i cristians piadosos i l'educaren cristianament. Quan tenia 20 anys, sos pares moriren deixant-li al seu càrrec a sa germana, molt joveneta, i una gran herència.

Un dia va escoltar en l'iglésia el passage de l'Evangeli en qué Jesús diu: "Si vols ser perfecte, ves, ven tot lo que tingues i dona-los-ho als pobres i trobaràs un tesor en el cel", i es va sentir inspirat a actuar d'esta manera. En una atra ocasió va escoltar el passage del Sermó de la Montanya, en qué Jesús afirma :"No aneu preocupats dient: ¿qué anem a menjar?¿qué anem a beure? (...) que ya sap el vostre Pare celestial que teniu necessitat de tot això", i va deixar a la seua germana al conte de persones piadoses i es va retirar a un lloc solitari prop de la seua ciutat.

En la seua vida eremítica va tindre un mestre piadós, més major i experimentat que ell, i va fer grans progressos en virtut. És en esta época quan el sant patix fortes i reiterades tentacions del dimoni, que intenta llevar-li la pau i tornar-lo a la seua antiga vida en la ciutat, pero Antoni ix vencedor en les tentacions i és confirmat en la seua vocació pel nostre Senyor. Els episodis de les tentacions han passat a la religiositat popular i se n'han fet moltes representacions artístiques.

Als 35 anys, Antoni deixa els parages pròxims a la seua ciutat i es retira al desert, pero els seus antics amics, admirats per la seua virtut, el seguixen i s'establixen prop d'ell. Vencent la seua natural inclinació a la vida solitària, Antoni atén i cuida dels seus amics i s'establix la que pot considerar-se primera comunitat cenobítica, que donaria lloc a les posteriors comunitats monàstiques d'Orient i Occident. En menys de dèu anys, es contaven per milers les persones que passaren a viure en comunitats cenobítiques en el desert, seguint la guia d'Antoni. Li arriben al sant notícies de la persecució religiosa contra els cristians d'Aleixandria (persecucions de Dioclecià, dels anys 303 al 313), i viaja a la ciutat per a confortar als cristians empresonats, arriscant la seua vida.

Passada la persecució, torna a retirar-se al desert, buscant de nou la soletat, llunt també de les comunitats cenobítiques per ell fundades. Pero passats uns anys, els bisbes el busquen perque torne a Aleixandria per a predicar i confortar als cristians contra les ensenyances del filòsofs pagans. Una volta més regressa al desert, pero als 104 anys ha de tornar a Aleixandria per a predicar contra l'heregia arriana (que professava el propi bisbe Gregori). Les seues cartes a l'emperador Constantí foren decisives per a que este prenguera partit per l'ortodòxia catòlica.

Mor el 17 de giner de l'any 356 prop del Mont Colzim, en el desert d'Egipte. Els seus discípuls, seguint les seues instruccions, amaguen el seu cos, que és descobert 200 anys més tart i traslladat a Aleixandria, i d'ahí a Costantinoble, en el sigle XII, quan els musulmans conquistaren Aleixandria. A finals del sigle XV, més tart de la caiguda de Costantinoble, un noble devot francés trasllada les relíquies del sant a una abadia pròxima a Lyon, que des d'eixe temps es coneguda com a Sant Antoine en Viennois.

Sant Antoni Abat, pintura de Zurbarán

Importància del sant en l'Iglésia Catòlica[editar]

Model de virtuts[editar]

Sant Atanasi, en el pròlec de la seua "De vita Antonii", presenta a Sant Antoni com a model per a viure la virtut de la Pobrea i el Despreniment dels bens materials.

Més tart, els eremites el presenten com a model de vida apartada del món, condició que estimen molt important per a la busca de la santitat[1]

Pero Sant Antoni també és model de vida caritativa, de com la vida eremítica no està renyida en la Caritat i l'atenció dels necessitats. Des de les seues comunitats cenobítiques, els eremites de Sant Antoni atenen les necessitats del pobres de les ciutats veïnes. El sant, acompanyat de molts dels seus companyons de vida en el desert, acodix a Aleixandria a atendre als cristians perseguits en les persecucions imperials, i torna a acodir a la ciutat per a predicar, preocupat per la bona doctrina dels cristians de la capital cultural d'aquella part del món.

Un atre episodi de la vida del sant que influïx poderosament en l'espiritualitat cristiana és la resistència a les insistents tentacions del dimoni. Hi ha moltes obres d'art inspirades en les tentacions de Sant Antoni de tots els temps, i alguns consideren que la presència del porc junt al sant en l'iconografia tradicional fa referència al dimoni, pero pareix més documentada l'opinió de que fa referència a les activitats de l'Orde dels Cavallers Hospitalaris adés comentada. Entre les obres d'art que representen les tentacions del dimoni, podem mencionar "el tríptic de les tentacions" de El Bosco (Jheronimus Bosch, 1450-1516) o "La tentació de Sant Antoni" pintada en 1946 per Salvador Dalí (1904-1989)[2].

Pintura de El Bosco sobre les tentacions de Sant Antoni Abat

Inspiració per a órdens religioses[editar]

Ademés d'inspirar les órdens monacals, seguint l'eixemple de les seues comunitats cenobítiques, la seua pràctica heròica de la Caritat explica el naiximent de órdens religioses assistencials baix de l'advocació del sant, la més coneguda de les quals és l'Orde dels Cavallers Hospitalaris de Sant Antoni, naixcuda entorn a l'any 1089[3], per a atendre als malalts del "foc de Sant Antoni", malaltia coneguda també com a "ergotisme", provocada per l'ingesta de ergot o "cornezuelo del centeno", un fongo paràsit del centeno que produïx febres elevades. Els brots d'ergotisme constituïen en aquells temps autèntiques epidèmies en algunes regions, a on el centeno era la base principal d'alimentació, i eixe és el cas del sur de França, a on va nàixer l'Orde religiosa que citem. Els curats de la malaltia, solien encendre fogueres en agraïment al sant.

Posteriorment l'Orde es dedicarà a l'atenció de pelegrins a Santiago, i de l'atenció d'hospitals, per al manteniment dels quals criaven porcs que alimentaven els veïns dels hospitals. Els cavallers de l'orde vestien hàbit negre en el que destacava la creu egípcia o Tau, i aixina veem en esta orde la iconografia més comuna del sant: hàbit negre, Tau i porc al seu costat. I també queda explicada una de les tradicions més generalisada en les celebracions del sant, que són les fogueres nocturnes.

Devoció popular[editar]

La devoció al sant està molt escampada per tots els països cristians i són numeroses les festivitats religioses i populars al voltant de la festa de Sant Antoni, el 17 de giner. Normalment s'acodix al sant per a la protecció dels animals, ya que en la seua biografia es comenta el seu amor pels animals, i en les seues representacions apareix sempre un porc. Un dels actes propis de la seua festivitat és la benedicció dels animals. Antigament es tractava de beneir els animals propis de l'economia rural: cavalls, rucs, ovelles, porcs, vaques, gallines..., pero en el temps, també s'ha passat a beneir els animals de companyia (gossos, gats, pardalets...).

Sant Antoni com a sant valencià[editar]

Archiu:IMG-20180117-WA0031.jpg
Bendició dels animals en Valéncia

És clar que en sentit estricte Sant Antoni Abat desborda el qualificatiu de "valencià"; és un sant per a tota l'Iglésia, que influïx en l'espiritualitat de tota la cristiandat, que té devoció escampada per tots els pobles de tradició agrària. Pero podem considerar-lo "sant valencià" en el sentit de lo escampada que està la seua devoció per terres valencianes, tant en el temps com en l'espai. És popularment conegut com Sant Antoni del porquet.

Sobre l'antiguetat de la devoció, poden aprofitar els següents testimonis referits al porquet de Sant Antoni. Esta antiga costum consistia en que cada any, els veïns de la localitat, o els festers, o el municipi, o la parròquia, compraven un porquet, que portant al coll la "campaneta del sant" (en l'iconografia tradicional, Sant Antoni apareix sempre portant una campana) era beneït el dia de la festa i amollat al carrer, de manera que anava solt pel poble, alimentat per les famílies que volien contribuir a la seua criança. En aplegar la festa dels Sants Inocents, el porquet, ya ben gros i creixcut, era subastat i els diners destinats als pobres.

Testimonis escrits d'esta costum en trobem en l'archiu municipal de la ciutat de Valéncia, en els anys 1335 i 1343[4], en este cas fent crides públiques contra l'abús de la costum, molt incómoda per a la vida urbana, per les destrosses que produïa el porquet solt, i també en el llibre sobre costums de Setaigües publicat per la RACV en 1928[5], a on es narra que la costum, antiquíssima, va ser prohibida en l'any 1830 perque el porquet de l'any anterior havia adquirit la ràbia per la mossegada d'un gos rabiós, i ell la va transmetre a un chiquet al que mossegà.

Testimonis indirectes els trobem en les sentències populars, com "va solt com el porquet de sant Antoni", o "dona més faena que el porc de sant Antoni", o atres semblants, o en la memòria dels nostres majors, que en gran cantitat de pobles recorden eixa costum dels anys en que els pobles eren encara agrícoles i per tant compatibles en el fet que un porc anara solt pel carrer.

Sobre l'extensió de la devoció per terres valencianes podem acodir als següents testimonis:

En la comarca dels Ports, en l'interior de la província de Castelló, són moltes les localitats que celebren festes per Sant Antoni (Morella, Villores, El Forcall, Todolella, Sorita...) festes que es coneixen com a santonades, que inclouen la foguera de la vespra, la representació teatral de la vida del sant, la benedicció dels animals precedida d'una processó en cavalleries, carreres de rucs, fires (dansa dels dimonis, del Forcall, per eixemple) i rifes[6].

També són conegudes la machà i el tropell de Vilanova d'Alcolea, en la Plana Alta, una processó de machos enlluernats acompanyats de fogueres d'argilaga, seguida d'una carrera.

En l'interior de la província de Valéncia, són també conegudes les fogueres i fires entorn de Sant Antoni (Canals i Cerdà, en La Costera, Llombay en el Marquesat, dins de La Ribera Alta, Simat de la Valldigna, en La Safor...). La Ruta dels Porrats en els pobles de la comarca de La Safor (Potries, Ròtova, Benirredrà, l'Alqueria de la Comtesa, Gandia, Oliva i Tavernes de la Valldigna), que inclouen fires i dinars populars.

En el nort de la província d'Alacant, les fogueres de Pego i la cavalcada del Rei Pàixaro de Biar. En total es calcula que són 320 els pobles valencians que celebren festes en honor de Sant Antoni Abat[7].

En Valéncia es típic beneir als animals en el carrer Sagunt el dia de Sant Antoni Abat, fen un passacarrer en les mascotes i animals de treball, venint molta gent d'atres poblacions per a este acte.

Referències[editar]

  1. J. Casiano, Collationes III (De tribus abrenuntiationibus)
  2. es.Wikipedia/Antonio Abad
  3. Ramon Arnau Palop. Vida de San Antonio Abad, Patrón de Canals. Basada en "Vies de Sants", Tom I, p. 67, publicada en Lyon en 1778
  4. Archiu municipal de Valéncia, Manual de Consells, T.A-3, fol. 128, 14 de setembre de 1335, i T.A-4, fol. 207 i 208, 10 de juliol de 1343. Citades per Alfons Vila Moreno en el llibre de festes de Canals (Valéncia) de 2005, pag. 57
  5. Corbín Carbó, José María. Siete Aguas y sus cosas. Publicada i premiada per la RACV en 1928, i reeditada en l'any 2003. L'història citada apareix en les pags. 137-138 de l'edició moderna i l'esmenta Alfons Vila Moreno en el llibre de festes de Canals (Valéncia) de 2005, pag. 58
  6. Fàbregas, Xavier, Cavallers, dracs i dimonis. Barcelona, 1976, p. 9-28 sobre la Santonada als Ports
  7. Gil-Manuel Hernández Martí, La fiesta valenciana de San Antonio, Revista Mètode, Universitat de València, n.75, otoño de 2012