Sant Josepmaria Escrivà

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Foto de sant Josepmaria en els anys 70

Josemaría Escrivá de Balaguer i Albás naix en Barbastro (Huesca) el 9 de giner de 1902 i mor en Roma (Itàlia) el 26 de juny de 1975.

Va ser canonisat (nomenat sant) pel Papa Sant Joan Pau II el 6 d'octubre de 2002, en una cerimònia solemne en la basílica de Sant Pere en Roma. El sant és conegut principalment per ser el fundador de l'Opus Dei (denominació llatina que significa Obra de Deu), institució de l'Iglésia Catòlica que promou la busca de la santitat en mig de la vida corrent de família, de treball, de relacions socials. Per això, en l'acte de proclamació del nou sant, el Papa Sant Joan Pau II el va calificar com el sant de les coses ordinàries. El nom de Josemaría prové de la fusió dels dos primers noms en qué fon batejat i registrat, José i María, com un signe de la seua devoció a la Sagrada Família de Nazaret, que el va animar a fer les gestions llegals oportunes per a juntar els dos noms, ya que sempre insistia en no separar mai a Sant Josep de la seua muller Santa Maria.

Breu síntesis biogràfica[editar]

Són numeroses les obres publicades sobre la vida del sant[1], pero entre totes destaca, per la seua documentació i extensió, l'obra d'Andrés Vázquez de Prada, publicada en tres toms, entre els anys 1997 i 2003[2]. D'esta obra extraem les principals notes biogràfiques.

José María Escrivá Albás naix el 9 de giner de 1902 en el sí d'una família acomodada de Barbastro. La família viu les costums cristianes tradicionals i el chiquet assimila de manera natural la pietat i la doctrina cristiana. A lo llarc de la seua infància, Josepmaria experimenta acontenyiments adversos: la mort de tres germanes menors que ell en plena infància, als 9, 8 i 5 anys d'edat, en una época en qué la mortalitat infantil era elevada; i la ruïna de l'empresa que encapçalava son pare, a finals de 1914, en el clima de recessió econòmica general que es vivia en aquells temps. Son pare, D. José Escrivá, troba treball en una indústria textil de Logronyo i allà es trasllada la família, que ha d'acomodar-se ara a un nivell de vida prou inferior. D'estos aparents infortunis aprén Josepmaria a conformar-se a la voluntat divina, encara que parega adversa, a renunciar a comoditats materials i a viure la pobrea sense renunciar al senyoriu i al bon to humà.

En les vacacions nadalenques de 1917-18, quan Josepmaria era estudiant de Bachillerat, i en dies de temporals de neu, descobrix unes chafades de peus descalços en la neu; eren d'un religiós, carmelita descalç. Esta image despertà una forta reacció en l'ànima de Josepmaria: si uns atres eren capaços de fer eixos sacrificis pel nostre Senyor, ell, ¿qué devia fer?. El futur sant no sent una clara vocació al sacerdoci, pero com que pensa que Deu li demana alguna cosa, decidix fer-se sacerdot per a estar més disponible a la voluntat de Deu.

Josepmaria ingressa en el Seminari de Logronyo en el curs 1918-19, i en el curs 1920-21 es trasllada al Seminari de San Carlos en Saragossa. El règim d'estudis d'eixe Seminari li permet compaginar els estudis eclesiàstics i els estudis civils de Dret en l'Universitat de Saragossa, que mamprén a partir del curs 1923-24. És ordenat sacerdot el 28 de març de 1925. El seu primer destí eclesiàstic és la parròquia de Perdiguera, un llogaret al sur de la comarca de Los Monegros, i en maig del mateix any torna a Saragossa per a, entre atres coses, acabar els estudis civils de Dret.

Com que son pare havia faltat en novembre de 1924, Josepmaria era ara el cap de família: sa mare, María Dolores Albás, sa germana Carmen, major que ell, i son germà, Santiago, que naixqué quan ell ya havia començat els seus estudis eclesiàstics. El futur sant ha de compaginar el seu ofici eclesiàstic i el traure avant a la família, cosa que conseguix gràcies a impartir classes particulars o en acadèmies privades.

En abril de 1927 es trasllada a Madrit per a fer el Doctorat en Dret, treballa en diverses capellanies i contínua guanyant el sustent de la família gràcies a les classes ya comentades. Destaca en esta época la seua dedicació al Patronato de Enfermos, una obra assitencial i apostòlica que li permet atendre a numerosos malalts i moribunts i catequisar moltíssims chiquets dels barris extrems i zones de chaboles de Madrit. El futur sant sempre consideraria que eixos anys de continuades obres de misericòrdia supongueren el ciment sobrenatural sobre el que en avant se sustentaria l'Opus Dei; els priers membres de l'Obra participarien activament d'estes llabors apostòliques.

El 2 d'octubre de 1928, durant uns eixercicis espirituals, sent clarament que Deu li demana dedicar sa vida a promoure una espiritualitat de busca de la santitat en mig de la vida ordinària, de família, de treball, de relacions socials corrents, i no a soles escampar eixa espiritualitat, sino ademés, fundar una institució en l'Iglésia que tinga eixa finalitat. Naix aixina l'Opus Dei, encara que en eixe moment no existira més que en la ment del fundador, i no tinguera ni tan sols nom, pero l'impronta que l'intervenció de Deu deixa en la seua ànima és tan forta, que ell sempre dirà que en eixe moment va vore l'Opus Dei. Sense deixar les atres ocupacions, ofici eclesiàstic, treball per a sostindre la família, estudis civils, atenció a malalts per damunt de la seua obligació estricta, Josepmaria ha de llançar-se a buscar persones que puguen comprendre el seu mensage i seguir-lo ad ell en la construcció de la nova institució.

Encara que Josepmaria es dirigix a gents de totes les extraccions socials, comprova que són els estudiants universitaris les persones més receptives per a una vocació d'entrega a Deu en la missió d'escampar l'espiritualitat de l'Opus Dei. Per a facilitar les activitats formatives entre els estudiants, i quan ya són unes quantes les persones que el seguixen, en decembre de 1933 obri l'Acadèmia DYA, en el carrer Luchana, número 33, de Madrit. El nom obedix aparentment al fet que s'impartixen en l'acadèmia classes de Dret i Arquitectura, pero per al futur sant, i per als jóvens que el seguixen (els primers membres de l'Opus Dei) vol dir “Deu i Audàcia”. És la primera de les obres apostòliques de l'Opus Dei, i acabada d'obrir, en giner de 1934, ya està parlant Josepmaria d'obrir pronte una residència universitària.

Tres són les principals dificultats que troba Sant Josepmaria per a traure avant els seus proyectes: la falta de recursos econòmics (el seguixen estudiants, i la seua família no té recursos), l'ambient anticlerical que comença a fer-se fort en aquells anys de la segona república, i l'incomprensió dels ambients eclesiàstics. Tota nova institució patix al començament d'incomprensió, pero en el cas de l'Opus Dei se suma el fet que la doctrina que predica resulta massa novella: durant sigles, els cristians que havien volgut buscar la santitat, és dir, viure la vida cristiana d'una manera coherent i exigent en si mateixa, s'havien apartat de la societat civil ingressant en órdens religioses, o s'havien fet sacerdots, mentres que Josepmaria Escrivà predicava que eixe camí podia viure's en mig de les ocupacions normals de la vida corrent; ¿estaria el fundador de l'Opus Dei rebaixant la categoria de la santitat, com qui afirmara que per a ser sant no calia tant d'esforç ni tanta entrega?. Pero el mensage de Sant Josepmaria no era de rebaixes de l'exigència, sino d'afirmar que la vida ordinària donava ocasions sobrades de viure les virtuts cristianes en grau heròic, en el mateix heroisme en el que una persona pren la decisió d'ingressar en una orde religiosa o en la vida sacerdotal.

En novembre de 1934 ya funciona la residència universitària del carrer Ferraz, número 50, que alberga també a l'Acadèmia DYA. Josepmaria notifica tots els passos de la seua obra apostòlica al bisbe de Madrit, D. Leopoldo Eijo y Garay, que acollix al futur sant baix de la seua protecció, perque considera de Deu tot el seu proyecte. En abril de 1936, Josepmaria viaja a Valéncia per a entrevistar-se en les autoritats eclesiàstiques de la ciutat, i té el proyecte d'iniciar una residència universitària en juliol d'eixe mateix any, i parla sériament en els seus d'iniciar també una residència en París.

Esclata la guerra civil espanyola (18 de juliol de 1936) i es frustren tos els plans d'expansió. Sant Josepmaria es veu obligat a portar una vida clandestina en Madrit, en un ambient de persecució religiosa; de fet, a començaments del conflicte els milicians republicans penjaren una persona en el carrer creent-se que es tractava de Josepmaria Escrivà. En la mateixa clandestinitat viuen els membres de l'Opus Dei en edat militar, que no volen ingressar en l'eixèrcit d'un règim que perseguix a l'Iglésia. El refugi més estable de tota esta época va ser la Legació d'Hondures, protegits, com moltíssimes atres persones, pel quefer diplomàtic d'una nació estrangera.

El 8 d'octubre de 1937, Josepmaria ix de Madrit, acompanyat d'alguns membres de l'Opus Dei i alguns dels jóvens universitaris que freqüentaven la Residència Ferraz. S'unixen al grup uns atres membres movilisats militarment en Valéncia; l'objectiu és anar a Barcelona i des d'allí integrar-se en una expedició de persones que s'exiliaven clandestinament de la República a través d'Andorra. D'Andorra a Lourdes, de Lourdes a la “zona nacional”, primer en Pamplona, després en Burgos, Sant Josepmaria va poder dedicar-se lo restant de guerra civil a escriure i visitar a les persones relacionades en les activitats de la residència de Ferraz, disseminats pels fronts de guerra de tot el país. Quedaven en Madrit la família del sant, el major dels membres de l'Opus Dei, Isidoro Zorzano, enginyer ferroviari, i uns atres membres en edat militar, en vida clandestina; entre ells, Alvaro del Portillo, beatificat pel Papa Francesc en setembre de 2014]. Este últim, junt en atres dos, va conseguir passar a la “zona nacional” a través del front de guerra, de manera providencial, el 12 d'octubre de 1938, passant a servir en l'eixèrcit “nacional” i a contribuir en els quefers de reorganisació que duya a terme Sant Josepmaria.

Acabada la guerra civil, desapareix la persecució religiosa, pero permaneixen els atres dos obstàculs senyalats anteriorment: la falta de mijos econòmics i la incomprensió d'alguns ambients eclesiàstics. Sant Josepmaria impulsa l'expansió de l'Opus Dei per totes les ciutats universitàries d'Espanya.

En juny de 1946, Josepmaria viaja a Roma en vistes a conseguir de la Santa Seu una aprovació jurídica de l'Opus Dei que permetera a l'institució treballar en qualsevol diòcesis mantenint la seua personalitat i modos de fer apostòlics. Prèviament a eixe viage, s'havia alvançat Alvaro del Portillo, aportant recomanacions de quasi tots els bisbes espanyols i inclús d'alguns bisbes estrangers que havia conegut en la seua estància en Roma. La primera aprovació jurídica pontifícia vindria en febrer de 1948, per l'autoritat de Pius XII; durant eixe temps, el futur sant tornaria a Espanya en alguna ocasió, pero pot considerar-se que a partir de novembre de 1946, residix establement en Roma fins a la seua mort (1975).

L'aprovació jurídica de l'Obra, que vindria refrendada per l'aprovació de juny de 1950 (Decret Primum inter de Pius XII) facilitaria l'expansió de l'Opus Dei per tot el món. A la seua mort, la llabor apostòlica de l'Obra (com es coneix abreujadament a l'Opus Dei) està escampada per 80 països dels cinc continents. El govern de l'Obra serà l'activitat principal de Sant Josepmaria en la seua etapa romana: cartes, viages a diversos països d'Europa i Amèrica, per a conéixer a la gent i impulsar l'apostolat, la formació dels jóvens que passen per la casa central de Roma per a rebre la formació necessària per al sacerdoci i la direcció dels òrguens de govern de l'institució. Colabora també en la Santa Sèu com a Consultor de la Comissió Pontifícia per a l'interpretació autèntica del Còdic de Dret Canònic, i de la Sagrada Congregació de Seminaris i Universitats. Pero els últims anys de la seua vida no es voran lliures d'un cert ambient d'incomprensió per part de determinats ambients eclesiàstics.

El Concili Vaticà II supon una refrenda del mensage fundacional de l'Opus Dei: que tots els cristians, encara que no formen part de la jerarquia eclesiàstica ni de les órdens religioses, estan cridats a santificar-se en la vida cristiana corrent; pero també fa entrar en el món eclesiàstic una busca de novetats que amenaça en debilitar l'apreci pels valors tradicionals. Sant Josepmaria s'anticipa en iniciar un procés d'adaptació de l'estructura jurídica de l'Opus Dei a les ensenyances conciliars, per previndre ingerències externes. El procés culminaria en novembre de 1982, en l'aprovació per part del papa Sant Joan Pau II de la figura del la Prelatura Personal de l'Opus Dei, de manera que Sant Josepmaria moriria sense vore conclòs el seu quefer jurídic. Per atra part, forma part medular de l'espiritualitat de l'Opus Dei el no interferir en absolut en les activitats professionals dels seus membres, que seran sempre eixercides en rectitut d'intenció i en consciència cristiana. Per això Josepmaria no podia cedir a l'insinuació d'alguns eclesiàstics de que influïra en l'orientació política d'alguns membres de l'Obra que formaven part del govern d'Espanya. Estes incomprensions, junt en la preocupació per l'ambient post-conciliar, en el que es donaven moltes desercions entre religiosos i eclesiàstics, desembocaren en una merma de salut, ya castigada pels molts anys de treballs exigents per traure avant l'Obra i pels patiments dels anys de la guerra civil espanyola.

Sant Josepmaria mor el 26 de juny de 1975 d'un infart de cor en la seua habitació de treball, després de tornar d'una visita ordinària a un centre de l'Obra. Mor en fama de santitat, com se desprén dels numerosos testimonis escrits que es reberen en els anys següents a la seua mort provinents dels cinc continents, i del fet que foren 1300 els bisbes de tot el món que demanaren l'apertura del procés de canonisació, que per fi es va iniciar en 1981, i que culminaria en la seua canonisació el 8 d'octubre de 2002, per autoritat del Papa sant Joan Pau II. La seua festa es celebra el 26 de juny.

Influència de Sant Josepmaria en la vida de l'Iglésia catòlica[editar]

La cridada universal a la santitat[editar]

Sant Josepmaria pot considerar-se precursor de la proclamació de la doctrina de la cridada a la santitat de tots els cristians. La doctrina és vella com l'Evangeli: “vosatres, per tant, sigau perfectes com el vostre Pare celestial és perfectei”, va dir Jesucrist en el “Sermó de la montanya”[3]; refrendada per uns atres escrits del Nou Testament: “Esta és la voluntat de Deu: la vostra santificació”, escrigué Sant Pau als fidels de Tessalònica[4]; “El que vos va cridar és sant; com ell, sigau també vosatres sants en tota la vostra conducta”, escrigué Sant Pere en la seua primera carta[5], i els Sants Pares (els sants escritors dels primers sigles del cristianisme), com sant Joan Crisòstom, o sant Hilari, sant Gregori Nazianzé, sant Jeroni, o sant Agostí, ho recorden contínuament en la seua predicació. Pero com hem alvançat en la biografia del sant, el prestigi de la vida monàstica i religiosa i l'importància dels sacerdots i membres de la Jerarquia de l'Iglésia, havia fet pensar als cristians, a partir del sigle V o VI, que eixa exigència estava reservada als religiosos i sacerdots, mentres que el comú dels cristians bastava simplement en que procuraren no pecar[6].

El Concili Vaticà II proclama solemnement el recort de la doctrina de sempre en la Constitució Dogmàtica Lumen Gentium (promulgada en novembre de 1964; en el seu capítul V, sobre “l'Universal Vocació a la Santitat en l'Iglésia”, s'afirma: “Es, aixina, completament clar que tots els fidels, de qualsevol estat o condició, estan cridats a la plenitut de la vida cristiana i a la perfecció de la caritat”), proclamació que el papa Pau VI considerava com la conclusió més important del Concili[7]. Pot considerar-se que sant Josepmaria anticipa i prepara eixa proclamació, puix que des del 2 d'octubre de 1928 la predica i l'ensenya a viure, i posa en marcha una institució que practica eixa doctrina i l'escampa entre els cristians corrents. El reconeiximent de l'Iglésia a eixe paper de preparació i anticipació queda replegada en l'oració llitúrgica de la seua festa (“Oh Deu, que has suscitat en l'Iglésia a sant Josepmaria, sacerdot, per a proclamar la vocació universal a la santitat i a l'apostolat...”)[8], i en l'Exhortació apostòlica Verbum Domini del papa Benet XVI[9].

La dignitat i santitat de la vida sacerdotal[editar]

La vida i obra de sant Josepmaria reflectix una gran amor per la vocació i la vida sacerdotal i una gran preocupació per l'atenció espiritual dels seus germans en el sacerdoci.

Acabada la guerra civil espanyola, rep numerosos encàrrecs dels bisbes espanyols per a predicar eixercicis espirituals als sacerdots: entre l'estiu de 1939 i Nadal de 1942, predica vint tandes d'eixercicis espirituals de set dies, repartides per tota la geografia espanyola: Navarra, Madrit, Lleó, Osca, Àvila, Lleida, Vitòria, Saragossa. Precisament, la mort de la mare de Josepmaria, donya Dolores Albás, succeïx mentres ell està predicant uns eixercicis espirituals en el Seminari de Lleida, el 23 d'abril de 1941, i el sant va vore en este fet providencial una mostra de que Deu li demanava donar prioritat a les llabors de formació dels sacerdots.

El 25 de juny de 1944 s'ordenen els tres primers sacerdots de l'Opus Dei, entre ells el beat Àlvar del Portillo, primer successor de sant Josepmaria al front de l'Opus Dei. S'ordenen per al servici de l'Opus Dei, han segut abans membres llaics de l'Opus Dei, formats en els modos apostòlics d'eixa institució llaïcal. Des d'eixa primera ordenació fins a la mort del sant fundador, són centenars les persones que accedixen al sacerdoci per a servir als seus germans en l'Obra i a les persones que s'acosten a les llabors apostòliques de l'Obra; en definitiva, el ministeri sacerdotal d'estos centenars de persones redunda en una gran servici a l'Iglésia. Des d'aquells tres primers sacerdots, sant Josepmaria es va ocupar de manera molt pròxima de que els candidats reberen una aplicada formació, conscient de la dignitat sacerdotal i del servici que el sacerdoci presta a l'Iglésia.

En l'aprovació canònica de l'Opus Dei “Primum inter” de juny de 1950, ya es contempla la possibilitat de que els sacerdots diocesans formen part de la Societat Sacerdotal de la Santa Creu, associació dels sacerdots de l'Opus Dei que queda inseparablement unida a l'institució. La dependència dels sacerdots diocesans a l'Opus Dei és merament espiritual, per a facilitar la seua formació i direcció espiritual, perque en la seua llabor sacerdotal depenen dels seus respectius bisbes; i aixina contínua contemplat en l'actual fòrmula jurídica de Prelatura Personal de novembre de 1982. Pero l'inclusió del clero diocesà en l'estructura de l'Obra es va fer perque sant Josepmaria va descobrir en la seua oració que podia equiparar la santificació en el ministeri sacerdotal a la santificació en el treball professional que promovia entre els fidels llaics; pero abans que descobrira eixa equiparació, va manifestar el seu desig d'abandonar l'Opus Dei, una vegada conseguida l'aprovació canònica, per a dedicar-se a fundar una institució dedicada a promoure la santitat entre els sacerdots. Gràcies a Deu, no va fer falta eixe sacrifici espiritual del sant.

Servici a l'Iglésia[editar]

Sant Josepmaria va viure i va predicar sempre un gran amor a la Santa Iglésia Catòlica i al Papa. Les seues ensenyances sobre este aspecte de la vida cristiana es repleguen especialment en el llibre “Amar a la Iglesia”[10], que és un recull de tres homilies del sant que tracten esta temàtica.

Sant Josepmaria tenia clara consciència que per mig de la llabor de l'Opus Dei es feya un gran servici a l'Iglésia, puix que ajudava a molts cristians a practicar més la seua fe i ser més responsables en traure avant l'Iglésia; totes les diòcesis i parròquies a on vixqueren fidels de l'Opus Dei, eixirien beneficiades de la presència de cristians responsables.

Pero ademés, Sant Josepmaria manifestà sempre el desig de servir a l'Iglésia “com ella vullga ser servida”. Per això, de manera institucional l'Opus Dei ha prestat alguns servicis a l'Iglésia, dels que podem destacar-ne dos: la Prelatura de Yauyos i l'Universitat de Navarra.

En 1956, el Papa Pius XII va demanar a Sant Josepmaria que l'Obra es fera càrrec d'una de les “Prelatures nullius” que anaven a erigir-se en terres de missió; és dir, territoris que tingueren poca presència de clero i a les que es pretenia prestar especial atenció per a que es desenrollaren lo suficient com per a poder-se constituir en diòcesis. El 12 d'abril de 1957 va quedar erigida la Prelatura de Yauyos, que abarcava territoris de les províncies peruanes de Huarochirí i Yauyos, que se segregaren de la diòcesis de Lima. Eren 15.000 kilòmetros quadrats de terres mal comunicades situades entre 3.000 i 6.000 metros d'altura que portaven almenys 25 anys sense la presència estable de sacerdots. Fon nomenat Prelat un sacerdot de l'Opus Dei, Ignacio Orbegozo, i l'ajudaren un grup de sacerdots diocesans de la Societat Sacerdotal de la Santa Creu que contaren en el permís dels seus bisbes respectius per a dedicar-se a esta missió. Vinticinc anys més tart, este territori ya contava en un Seminari estable, en vint sacerdots indígenes, i va ser erigit en diòcesis[11].

En 1952 va començar a funcionar l'Estudi General de Navarra, en ajuda d'una modesta subvenció de la Diputació Foral de Navarra per a dos anys. Professionals universitaris de l'Opus Dei posaren tot el seu esforç en traure avant este proyecte demanant ajuda a institucions públiques i a persones generoses, i anaren constituint-se escoles de Medicina, Enfermeria, Dret, Economia... En 1960 va ser erigida l'Universitat de Navarra, com a Universitat Catòlica per decret de Joan XXIII, que nomenava a Josepmaria Escrivà com a Gran Canciller de l'Universitat. Encara que l'idea del sant fundador, com en el cas de totes les llabors professionals que impulsa l'Opus Dei, fora la de prestar un servici a la societat civil, preparant bons professionals universitaris, de fet l'Universitat va incloure ben pronte una Facultat de Teologia, en la qual es formaren teòlecs de prestigi, que va elaborar una versió de la Bíblia traduïda dels texts originals i comentada per especialistes, i que va formar numerosos professors de Teologia, molts del quals es dedicarien més tart a configurar l'Universitat Pontifícia de la Santa Creu en Roma, universitat que va nàixer en 1984 impulsada pel primer successor de sant Josepmaria, el beat Àlvar del Portillo, aprovada i beneïda pel Papa sant Joan Pau II[12].

Preocupació pels problemes socials[editar]

Ya s'ha senyalat en la breu biografia inicial, que sant Josepmaria va dedicar moltes hores de sa vida, al començament de la seua estància en Madrit, a atendre malalts i moribunts pel barris perifèrics de la ciutat, i a catequisar chiquets d'eixes zones deprimides. Els primers membres de l'Obra participaren en eixes activitats i el sant va inculcar en les persones que s'acostaven a les seues llabors una gran preocupació pels problemes socials que els rodejaven. Per això, les llabors institucionals de l'Opus Dei tenen sempre un caràcter social i assistencial, en alguns casos més centrat en qüestions culturals, com les universitats (com la de Navarra en Espanya, la de Piura en Perú, la de La Sabana en Colombia, la de Asia i el Pacífic en Filipines) i residències universitàries; en atres casos més dirigides a l'atenció sanitària, com l'hospital Monkole de Kinshasa, naixcut en 1989 en acabant d'una visita al Congo del primer successor de sant Josepmaria, el beat Àlvar del Portillo; en atres casos dirigides a la promoció social, com les Escoles Familiars Agràries, naixcudes en Espanya en 1967 per a promocionar la formació professional agrària en un mig rural que en aquell temps caria d'accés a la cultura i als mijos tecnològics, o molts atres casos d'escoles de formació professional repartides per tot lo món (com la de Punlaan, en Manila, dirigida a ensenyances d'hosteleria, Midtown Sports en Chicago, de caràcter multiracial, Toshi en Mèxic, en una zona rural indígena, Kianda en Kenia, dirigida a la promoció de la dòna en els mijos rurals[13]).

Obra escrita de sant Josepmaria[editar]

Josepmaria Escrivá va cultivar la seua afició a la producció lliterària ya en els seus temps de bachiller i de seminariste, i comença ben pronte a publicar obres de caràcter ascètic i espiritual, com “Consideraciones Espirituales”, en 1934, dirigida als estudiants que freqüenten l'Acadèmia Dya, que es va transformar en “Camino”, en 1939; bona part de la seua activitat dels anys de la guerra en qué sant Josepmaria va viure en Burgos, va ser la preparació d'esta primera edició de “Camino”, llibre que ha alcançat 471 edicions en 51 idiomes diferents, del que s'ha venut de l'orde de cinc millons d'eixemplars i que ha alimentat la vida espiritual de milers de persones de vàries generacions. També és de 1934 el llibre “Santo Rosario”, chicoteta obra que ajuda a la comprensió i contemplació de les escenes dels misteris del Rosari.

Pero esta primerenca activitat lliterària es veu detinguda per la necessitat d'ocupar-se en el govern de l'Opus Dei, i abans de la seua mort a soles es publiquen, a més de les dos obres nomenades, un escrit jurídic frut de la seua tesis doctoral: “La Abadesa de las Huelgas” (1944); “Conversaciones con Monseñor Escrivá de Balaguer” (1968), una colecció d'entrevistes de prensa concedides pel sant, que inclou també l'homilia “Amar al Mundo Apasionadamente”, pronunciada en una Missa multitudinària en l'Universitat de Navarra en 1967, i “Es Cristo que pasa” (1973), una colecció d'homilies centrades en les principals festes cristianes.

Conscient de la gran qualitat doctrinal i espiritual de l'obra de sant Josepmaria, el seu successor al front de l'Opus Dei, el beat Àlvar del Portillo, va promoure la publicació del material que el sant havia anat preparant per a la seua ulterior publicació. Apareixen aixina cinc obres pòstumes: “Amigos de Dios” (1977), una segona colecció d'homilies; “Via Crucis” (1981), per a facilitar la contemplació de les escenes del tradicional Via Crucis; “Amar a la Iglesia” (1986), un recull de tres homilies sobre l'amor a l'Iglésia; “Surco” (1986) una colecció de reflexions a l'estil de “Camino” centrades en les virtuts cristianes, i “Forja” (1987), una última colecció de reflexions espirituals breus.

Les obres ascètiques de sant Josepmaria van dirigides a persones que tenen ya un coneiximent, almenys elemental, de la doctrina i la moral cristianes, i tenen inquietuts per millorar la seua vida cristiana, tant la vida de relació en Deu, com la pràctica de les virtuts en la vida quotidiana.

Sant Josepmaria en Valéncia[editar]

Pintura de sant Josepmaria front a la Mare de Deu dels Desamparats, ubicada en la Basílica de dita advocació en Valéncia

La presència de sant Josepmaria en Valéncia ve arreplegada en el llibre “La Valencia que conoció San Josemaría Escrivá: fundador del Opus Dei”[14], de Juan Luis Corbín Ferrer, prevere, conegut estudiós de diversos aspectes històrics de la ciutat de Valéncia. També ve replegada en la biografia del sant que hem utilisat com a referència principal en l'apartat de la “breu síntesis biogràfica”.

El 20 d'abril de 1936, sant Josepmaria visita Valéncia acompanyat d'un dels primers membres de l'Opus Dei, Ricardo F. Vallespín, estudiant d'ingenieria. Esta visita està documentada per Angel Gómez-Hortigüela, prevere, en un artícul d'investigació històrica[15]. Tres eren els contactes que sant Josepmaria tenia en Valéncia: el bisbe auxiliar, Monsenyor Javier Lauzurica, el vicedirector del Colege Major Beat (en aquell moment) Joan de Ribera, D, Antonio Rodilla, i un estudiant de 3er de Filosofia i Lletres, Rafael Calvo Serer.

Monsenyor Lauzurica coneixia a sant Josepmaria del seu temps de canonge de Logronyo (1921-24), nebot d'un professor del jove Josepmaria en l'Institut de Logronyo; la relació d'amistat es va desenrollar en els periodos vacacionals del temps en qué sant Josepmaria era seminariste en Saragossa. Al dia següent de l'arribada a Valéncia del sant, dinen junts. El bisbe acollix calorosament al sant i li promet que parlarà en l'arquebisbe (Monsenyor Prudencio Melo) per a obtindre els permissos necessaris per a obrir el primer Centre de l'Obra en Valéncia, que consistiria en un centre universitari semblant a l'Acadèmia Dya de Madrit. Es comprometen a instalar el centre a finals del mes de juliol.

D. Antonio Rodilla, sacerdot des de 1921, coneixia a sant Josepmaria des de març de 1935, interessat en participar en els apostolats de l'Opus Dei, que coneixia per testimoni d'un sacerdot colaborador del sant (D. Sebastian Cirac).

Rafael Calvo Serer coneix a sant Josepmaria per testimoni de D. Antonio Rodilla i viaja a Madrit en març de 1936 per mantindre contactes en associacions d'estudiants catòlics i aprofita l'ocasió per a buscar i parlar en ell per primera vegada. Li cridà l'atenció la serenitat i optimisme del sant en un ambient de crispació generalisada, ya imminent la guerra civil. S'entrevista en Josepmaria el dia 22, tercer dia de l'estància del sant en Valéncia, i decidix formar part de l'Opus Dei. Molts anys més tart, Rafael serà conegut per formar part de l'oposició democràtica al règim del general Franco.

En este viage, sant Josepmaria mantingué una breu entrevista en D. Eladio Espanya, prevere que té oberta la seua causa de canonisació, de qui havia sentit parlar als estudiants valencians que apareixien per la Residència Ferraz de Madrit. Va ser a partir de les seues visites de 1939 quan començà una profunda amistat entre els dos.

El 17 de juliol, Ricardo F. Vallespín va viajar a Valéncia per a llogar una casa que prèviament havien trobat i aparaulat uns atres dos jóvens estudiants de l'Obra. En el matí del 18 de juliol, es reunix Ricardo en l'administrador de la propietat, quan l'avisen per teléfon del començament del conflicte bèlic: la guerra civil espanyola. Les gestions expansives de l'Opus Dei es paralisaren.

Acabada la guerra, sant Josepmaria viaja a Valéncia en juny i en setembre de 1939 per a predicar unes tandes de cursos de retir espiritual dirigits a estudiants universitaris. Estes activitats tenen lloc en el Colege Major Universitari del Beat Joan de Ribera, en Burjassot, del que era Rector el Reverent D. Antonio Rodilla i colegial Rafel Calvo Serer, als que coneixia des de 1936. En agost, els jóvens membres de l'Obra conseguixen llogar una casa de dos habitacions en el carrer Samaniego de Valéncia, nº 9, un entresol de paupèrrimes condicions que bategen com “El Cubil”. Josepmaria s'instalaria en eixe pis en el seu viage de setembre. El 17 de setembre, conclosa la tanda de retirs espirituals en Burjassot, està començant a celebrar la Santa Missa en l'altar de la Santíssima Trinitat de la catedral de Valéncia i patix una greu indisposició, deguda a unes febres reumàtiques. El portaren a “El Cubil”, pero les condicions de la casa eren molt precàries i hagué de passar les febres en un catre militar i sense més roba d'abric que les cortines de les finestres. El fundador esperona als seus fills en l'Obra per a que conseguixquen una residència d'estudiants, en el curs 1940-41. Frut d'eixos dos primers cursos de retir espiritual, s'incrementa ben pronte el número de membres de l'Opus Dei en Valéncia.

Va ser també, en ocasió del viage del sant a Valéncia el 5 de juny, quan entrega el manuscrit del llibre “Camino” a l'imprenta “Gráficas Turia”, d'a on eixirà la primera edició d'este importantíssim llibre de Josepmaria Escrivà. Els eixemplars de la primera edició, que passaren a vendre's en les llibreries al preu de 14 pessetes, s'apilaren en “El Cubil” a l'espera de la seua distribució.

El 31 de giner de 1940, sant Josepmaria, acompanyat de dos membres de l'Obra, entre ells el ya nomenat Ricardo F. Vallespín, viaja a Valéncia des de Madrit en el coche que disponen per aquells temps. Pero el viage dura dos dies, averia darrere d'averia. El fundador passa uns dies en Valéncia coneixent i predicant a les noves vocacions. És d'eixos dies l'anècdota que replega en una de les seues homilies del llibre “Amigos de Dios”, en l'homilia “La Grandeza de la Vida Corriente”[16]; fa referència a un dia en qué va anar a fer oració a la plaja junt en els jóvens valencians que venia a visitar: “Aixina, un dia, a última hora, durant una d'aquelles postes de sol maravelloses, vérem que s'acostava una barca a la vora, i botaren a terra uns hòmens morenos, forts com a roques, mullats, en el tors nuet, tan cremats per la brisa que pareixien de bronze. Començaren a traure de l'aigua la xàrcia repleta de peixos brillants com la plata, que duyen remolcada per la barca. Tiraven en molta espenta, els peus afonats en l'arena, en una energia prodigiosa. De sobte vingué un chiquet, molt rostit també, s'acostà a la corda, la va agarrar en les seues manetes i mamprengué a tirar en evident ineficàcia.

Aquells peixcadors grossers, gens refinats, degueren de sentir el seu cor aborronar-se i permeteren que el chicotet colaborara; no se'l llevaren d'en mig, encara que més be destorbava”. L'image la relaciona en la manera que Deu nos tracta a nosatres, carinyosament, a pesar que sigam tan poca cosa.

En la mateixa homilia nomena al Venerable Ridaura, un sacerdot valencià en procés de canonisació del que va sentir parlar en les seues visites a la catedral de Valéncia[17].

En el mes de juny de 1940, sant Josepmaria passa una temporada més per Valéncia. Ara el centre d'actuació és Alaquàs, a on, en el convent de les monges Operàries Doctrineres predica unes tandes de retirs espirituals a universitaris valencians.

En octubre de 1940 començava a funcionar la Residència d'estudiants del carrer Samaniego, nº 16 de la ciutat de Valéncia, frut de l'insistència de sant Josepmaria als primers membres de l'Obra valencians. De fet, el sant està vivint en Valéncia del 17 al 23 de setembre per a impulsar el començament d'esta iniciativa. La residència es transformaria, ya en la década següent, en el Colege Major Universitari “de la Alameda”, que encara funciona, com a residència universitària i com a punt d'encontre d'activitats culturals universitàries.

En 1941 es troba sant Josepmaria en moltes ocasions en Valéncia: en giner predica a sacerdots en Alaquàs en “la Casa de la Purísima”, i a universitaris en la Residència Samaniego; del 30 de març al 5 d'abril de 1941 predicant una tanda de retirs espirituals a chiques jóvens d'Acció Catòlica en el convent de les monges Operàries Doctrineres d'Alaquàs. També d'esta activitat sorgirien moltes vocacions de dones valencianes de l'Opus Dei. En agost del mateix any torna a passar per Valéncia per a dirigir una tanda de retirs espirituals a universitaris, en la Residència Samaniego, i en decembre una atra vegada, una nova tanda de retirs per a chiques universitàries en el convent de les Religioses del Servici Domèstic.

En 1942 viaja a Valéncia del 6 al 9 de març i realisa diverses visites a sacerdots i membres de l'Obra de la ciutat, i novament del 22 al 25 de març de 1944.

Com que a partir de 1946 sant Josepmaria fixa la seua residència en Roma, hem d'esperar a 1972 per a tornar a trobar-nos al sant en terres valencianes. Va ser en el marc d'un viage per tota la península ibèrica en la finalitat de confirmar en la fe i en la moral catòliques als membres i simpatisants de l'Obra en el clima de desorientació i desànim que es donava en molts cristians en l'época immediatament posterior al Concili Vaticà II. Josepmaria Escrivà estigué en Valéncia entre el 13 i el 20 de novembre, dirigint reunions multitudinàries en alguns casos, i més familiars i reduïdes en atres casos, en el Colege Guadalaviar de Valéncia, en el Colege Major Alameda i en La Lloma, una casa de retirs espirituals situada prop d'El Puig. Trenta anys més tart dels seus primers passos per Valéncia, sant Josepmaria trobava contínuament ocasions de donar gràcies a Deu per la multiplicació de la Llabor apostòlica de l'Opus Dei.

Finalment, del 3 al 8 de giner de 1975, sant Josepmaria torna a estar en terres valencianes, esta vegada en La Lloma, la casa de retirs prop d'El Puig. Ha vengut perque li revise la vista un oculiste valencià de prestigi, el Dr. Buigues, en busca d'una segona opinió mèdica davant la ràpida pèrdua de visió que estava patint. Foren uns dies de descans entre el seu llarc viage pel continent americà (de maig a agost de 1974, Brasil, Argentina, Chile, Perú, Equador, Veneçuela) i el regrés a aquell continent (Guatemala i Veneçuela) que tindria lloc en el mes de febrer. La seua salut estava ya més delicada i necessitava de més repòs.

En resum, este sant universal tenia moltes raons per a voler de manera especial a Valéncia, i aixina ho va manifestar públicament en diverses ocasions, i també Valéncia es va poder beneficiar en moltes ocasions de manera especial de la predicació, del bon eixemple i de l'espenta apostòlica del fundador de l'Opus Dei.

Referències[editar]

  1. veu “José María Escrivá de Balaguer” en uiquipèdia.org
  2. Vázquez de Prada, Andrés (1997). El Fundador del Opus Dei, (I): ¡Señor que vea!. Ed. Rialp, Mdrid. Vázquez de Prada, Andrés (2002). El Fundador del Opus Dei, (II): ¡Dios y Audacia!. Ed. Rialp, Madrid. Vázquez de Prada, Andrés (2003). El Fundador del Opus Dei, (III): Los caminos divinos de la tierra. Ed. Rialp, Madrid.
  3. Evangeli de Sant Mateu, capítul 5, versícul 48
  4. Primera carta de Sant Pau als cristians de Tesalònica, capítul 4 versícul 3
  5. Primera carta de Sant Pere, capítul 1 versícul 16
  6. Ernst Burkhart i Javier López. “Vida Cotidiana y Santidad en la Enseñanza de San Josemaría”. Tom I. Ed. Rialp, 2012. Part Preliminar. I. Precedents i Context
  7. Motu proprio Sanctitatis clarior, 19-III-1969: AAS 61(1969) 149
  8. Decret 652/04/L, 25-V-04 de la Congregació per al Cult diví i la disciplina dels Sacraments
  9. Exhortació apostòlica Verbum Domini, 30-IX-2010, n. 48
  10. Josemaria Escrivá. Amar a la Iglesia. Ed. Palabra, Madrid. 1ª edición de 1986. En la 5ª edició de 2004, se repleguen també dos escrits del Beat Álvar del Portillo.
  11. L'història dels començaments d'esta prelatura ve replegada en el libre: Samuel Valero. Yauyos: una aventura evangelizadora en los Andes peruanos. Ed. Rialp, Madrid, 1990. 4ª edición en 2003
  12. Pàgina web de l'Universitat "de la Santa Croce": http://es.pusc.it
  13. Obres socials citades en la pàgina web oficial de l'Opus Dei: www.opusdei.org
  14. Juan Luis Corbín Ferrer. La Valencia que conoció San Josemaría Escrivá: fundador del Opus Dei. Carena Editors, Valéncia, 2002
  15. Angel Gómez-Hortigüela. Relación del Viaje de San Josemaría a Valencia (1936). Revista “Studia et Documenta”, vol. 8, 2014. Istituto Storico San Josemaría Escrivá. Roma.
  16. Josemaría Escrivá. Amigos de Dios. Ed. Palabra, Madrid. Punt 14 del llibre
  17. Josemaría Escrivá. Amigos de Dios. Ed. Palabra, Madrid. Punt 3 del llibre