Sector terciari

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Interior de una tienda de Zara. El comerç minoriste és un dels més propencs representants del sector terciari.

El sector servicis o sector terciari és el sector econòmic que engloba les activitats relacionades en els servicis materials no productors de bens. No comprén bens materials de forma directa, sino servicis que s'oferixen per a satisfer les necessitatés de la població.

Inclou subsectors com comerç, comunicacions, centre de cridades, finances, turisme, hostaleria, oci, cultura, espectàculs, la administració pública i els denominats servicis públics, els presta el Estat o la iniciativa privada (sanitat, educació, atenció a la dependència), entre uns atres.

Dirigix, organisa i facilita l'activitat productiva dels atres sectors (sector primari i sector secundari). Encara que li'l considera un sector de la producció, pròpiament el seu paper principal es troba en els dos passos següents de l'activitat econòmica: la distribució i el consum.

El predomini del sector terciari front als atres dos en les economies més desenrollades permet parlar del procés de terciarisació. El Nobel d'economia, Paul Krugman argumenta que la menor productivitat del sector servicis i la dificultat per a millorar la seua productivitat és el principal factor de l'estancament dels nivells de vida en molts països.[1]

Composició[editar]

El sector de servicis o sector terciari es compon de les àrees "suaus" de l'economia tals com:

Servicis públics[editar]

Les empreses de servici públic a sovint es consideren part del sector terciari quan proporcionen servicis a les persones, si ben quan es crea la infraestructura de l'empresa de servici públic a sovint es considera part del sector secundari, encara que el mateix negoci pot estar implicat en abdós aspectes de l'operació. Les economies tendixen a seguir una progressió de desenroll que les porte d'una gran confiança en la agricultura cap al desenroll de la indústria (p.eix. automòvilés, textil, construcció naval, acer, mineria) i finalment cap a una estructura basada en el servici. Mentres que la primera economia per a seguir esta trayectòria en el món modern va ser la del Regne Unit, la velocitat en la qual atres economies han fet més avant la transició basada en els servicis, a voltes cridats *postindustrialés, s'ha accelerat sobre esta.

Economia de servicis[editar]

El terme de economia de servicis, en contrast, es referix a un model #a on tota l'activitat econòmica que siga possible es tracta com a servici. Per eixemple la IBM tracta el seu negoci com un negoci de servicis. Encara que encara fabrica els ordenadorés d'altes prestacions, considera les mercaderies físiques com una menuda part del sector de les "solucions de negoci".

Moltes empreses han detectat que l'elasticitat de la demanda per a les "solucions de negoci" és molt menor que per al hardware. També s'ha produït un canvi equivalent al model de preu de subscripció. Açò significa que molts fabricants, en lloc de rebre un sol pago per una banda de l'equip fabricat, ara estan rebent un fluix constant d'ingressos pels seus contractes en vigor.

L'indústria tendix per a ser més oberta al comerç internacional i a la competència que el sector servicis. Conseqüentment, ha aumentat la tendència a que les primeres economies industrials sofrixquen atacs competitius per part dels països que es varen industrialisar més tart, per eixemple, perque els costs de producció, especialment el del treball, són més baixos en estes segones. La contracció resultant de la fabricació en les economies principals pot explicar la seua major confiança en el sector servicis.

Alguns com Paul Krugman han advertit que els servicis presenten dificultats especials: no tots els servicis són exportables, i en la diferència de la manufactura industrial és d'esperar que molts bens econòmics del sector servicis experimenten guanys més be modests de la productivitat.

Vore també[editar]

Referències[editar]

  1. P. Krugman (1997), "La competitividad: una obsesión preligrosa" en El internacionalismo «moderno», p. 26.