Segona República Espanyola

De L'Enciclopèdia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Espanya
(1931) Flag of Spain (1785-1873 and 1875-1931).svg
1931 – 1939 Bandera del bando nacional 1936-1938.svg (1931)
Flag of Spain (1938 - 1945).svg (1939)
Flag of Spain (1931 - 1939).svg (1939)

de}}}República Espanyola de}}}República Espanyola
Bandera Escut
Ubicació de República Espanyola
Capital No especificada

Període històric

Entreguerres
 • Establiment 14 d'abril de 1931
 • Dissolució 1 d'abril de 1939
Forma de govern República semipresidencialista
Bandera de la República

La Segona República Espanyola (Segunda República Española en castellà) fon el primer estat democràtic i republicà que va existir en Espanya en el periodo que abarca des del 14 d'abril de 1931, data de la seua proclamació i de l'eixida d'Espanya del rei Alfons XIII, fins al 1 d'abril de 1939, data de la victòria definitiva del bando insurgent en la Guerra Civil Espanyola que va seguir al colp d'estat del 17 de juliol de 1936.

Durant este periodo es dugueren a cap diverses reformes, com l'agrària, pero que en la majoria dels casos no compliren en les expectatives generades. La falta de progrés va acreixentar també paulatinament el malestar del proletariat. Despuix de múltiples folgues, alçaments populars (per eixemple la Revolució d'Astúries) i alternatives en el poder, es va produir un alçament per part de militars descontents el 17 de juliol de 1936 que va desembocar en la Guerra Civil Espanyola.

Senyes generals[editar]

L'himne de la república era el Himno de Riego , i la república va tindre capital en Madrit de 1931 fins al 1936, en Valéncia de 1936 fins al 1937 i en Barcelona de 1937 fins al 1939. La llengua oficial de la república era el castellà pero també era oficial el català en Catalunya i l'eusquera en Euskadi.

La forma de govern era d'una república parlamentària, el poder llegislatiu residia en les Corts, la moneda era la pesseta i la república era membre de la Societat de Nacions.

Proclamació[editar]

Després de la dimissió del general Miguel Primo de Rivera en giner de 1930, Alfons XIII intentà tornar al debilitat règim monàrquic a la senda constitucional i parlamentària, a pesar de la debilitat dels partits dinàstics. Per allò, el govern de la Corona va convocar una ronda d'eleccions que devien servir per a recuperar la llegitimitat democràtica que les institucions monàrquiques havien perdut i regenerar el règim. Fon nomenat cap nominal de govern Juan Bautista Aznar -encara que qui ho dirigix realment és el Comte de Romanones, conseller d'Alfons XIII-, i per allò formà un gavinet de concentració monàrquica seguint la costum derivada dels governs monàrquics posteriors a la Semana Trágica, en un programa polític definit: eleccions a Corts constituents i municipals i autonomia per a Catalunya.

Les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 rebelaren, en el moment de la proclamació del nou règim, uns resultats parcials de 22.150 regidors monàrquics -dels partits tradicionals- i apenes 5.875 regidors per a les diferents iniciatives republicanes, quedant 52.000 llocs encara sense determinar. Pese al major número de regidors monàrquics, les eleccions suponien a la Corona una ampla derrota en els núcleus urbans: la corrent republicana havia triumfat en 41 capitals provincials. En Madrit, els regidors republicans triplicaven als monàrquics, i en Barcelona quadruplicaven. Si les eleccions s'havien convocat com una prova per a sospesar el recolzament a la monarquia i les possibilitats de modificar la llei electoral abans de la convocatòria d'Eleccions Generals, els partidaris de la República consideraren tals resultats com un plebiscit a favor de la seua instauració immediata. El marqués de Hoyos arribaria a dir que "les notícies dels pobles importants eren, com les de les capitals de província, desastroses". Depenent d'autors, hi ha distintes interpretacions dels resultats.

L'almirant Aznar presentà la seua dimissió. Els ministres Bugallal i La Cierva apostaren per fer us de l'eixèrcit per a dissuadir de qualsevol iniciativa als republicans. Al ser preguntat si hi havien motius per a una crisis, Aznar va contestar: "¿Qué més crisis desigen vostés que la d'un país que es gita monàrquic i s'alça republicà?" Aixina ho enteneren el comte de Romanones i el propi rei, al constatar la seua falta de recolzament popular en les ciutats. Aquell va iniciar contactes en Niceto Alcalá-Zamora per a obtindre seguritats sobre la vida del monarca. Pero el que anava a designar-se Cap del Estat i President del Govern provisional només unes hores més tart, havia obtingut el recolzament de Sanjurjo, i en ell el de la Guàrdia Civil i l'Eixèrcit; s'eximí de poder garantisar res, exigint en canvi el immediat abandonament del país del que havia entregat el Govern a successius dictadors. Tal exigència fon repetida pel Comité Revolucionari, que se'n anava a convertir en Govern provisional, en un manifest publicat en els distints diaris. El Monarca va marchar cap al exili la nit del mateix 14 d'abril de 1931. El dia 16 d'abril, es va fer públic el següent manifestat, redactat en nom del rei pel duc de Maura, germà del veterà líder polític Miguel Maura, i que el dia 17 només publicà el diari ABC, en portada:

"Les eleccions celebrades el dumenge em revelen clarament que no tinc hui l'amor del meu poble. La meua consciència me diu que eixe desviament no serà definitiu, perque vaig procurar sempre servir a Espanya, ya que l'únic afany en l'interés públic fins en les més crítiques conjuntures. Un rei pot enganyar-se, i sense dubte vaig errar yo alguna volta; pero sé be que la nostra pàtria es va mostrar en tot temps generosa front a les culpes sense malícia.

Soc el rei de tots els espanyols, i també un espanyol. Trobaria mijos sobrats per a mantindre les meues regies prerrogatives, en eficaç forcejament en quins les combatien. Pero, resoltament, vull apartar-me de quant siga llançar a un compatriota contra un atre en fraticida guerra civil. No renuncie a cap dels meus drets, perque més que meus són depòsit acumulat per l'Història, de la qual la seua custòdia ha de demanar-me un dia conte rigorós.

Espere a conéixer l'autèntica i adequada expressió de la consciència colectiva, i mentres parla la nació suspenc delliberadament l'eixèrcit del Poder Real i m'aparte d'Espanya, reconeixent-la aixina com única senyora dels seus destins.

També ara crec complir el deure que me dicta el meu amor a la Pàtria. Demane a Dèu que tan fondo com yo ho senten i ho complixquen els demés espanyols."

Tricolor issada en el 77 aniversari de la República en Éibar, Euskadi.

Entretant, les ciutats de Sahagún (Lleó), Éibar (Guipúscoa) i Jaca (Osca) foren les tres úniques ciutats que proclamaren la República un dia abans de la data oficial, el 13 d'abril de 1931. El Govern de la República les concediria posteriorment el títul d'Ilustríssimes Ciutats. La primera ciutat en la que es va issar la bandera tricolor fon Éibar, a les 6:30 del matí del 14 d'abril, a la vesprada d'eixe mateix dia l'imitaren les principals capitals espanyoles, incloent Barcelona i Madrit, en les que les candidatures republicanes obtingueren majories molt folgades.

Alfons XIII abandonà el país sense abdicar formalment i es va traslladar a Paris, fixant posteriorment la seua residència en Roma. En giner de 1941 abdicà en favor del seu tercer fill, Juan. Va faltar el 28 de febrer del mateix any.

L'escritor eibarrés Toribio Etxeberria redacta, en el seu llibre Viaje por el país de los recuerdos (Viage pel país dels recorts) la proclamació de la Segona República en Éibar d'esta forma:

"...y antes de las seis de la mañana habíase congregado el pueblo en la plaza que se iba a llamar de la República, y los concejales electos del domingo, por su parte, habiéndose presentado en la Casa Consistorial con la intención de hacer valer su investidura desde aquel instante, se constituyeron en sesión solemne, acordando por unanimidad proclamar la República. Acto seguido fue izada la bandera tricolor en el balcón central del ayuntamiento, y Juan de los Toyos dio cuenta desde él al pueblo congregado, que a partir de aquella hora los españoles estábamos viviendo en República. (Toribio Echeverría, Viaje por el país de los recuerdos)"

"...i abans de les sis del matí s'havia congregat el poble en la plaça que se'n anava a dir de la República, i els regidors electes del dumenge, per la seua part, havent-se presentat en la Casa Consistorial en l'intenció de fer valdrr la seua investidura des d'aquell instant, es varen constituir en sessió solemne, acordant per unanimitat proclamar la República. Acte seguit fon issada la bandera tricolor en el balcó central de l'ajuntament, i Juan de los Toyos va donar conte des d'ell al poble congregat, que a partir d'aquella hora els espanyols estàvem vivint en República."

Constitució de 1931[editar]

Després de la proclamació de la República va prendre el poder un govern provisional presidit per Niceto Alcalá-Zamora des del 14 d'abril fins el 14 d'octubre de 1931, data en que es va presentar la seua dimissió per la seua oposició al laicisme del Estat, arreplegat en l'artícul 26 de la nova Constitució, sent substituït per Manuel Azaña. El 10 de decembre de 1931 fon triat President de la II República Espanyola Niceto Alcalá-Zamora, per 362 vots dels 410 diputats presents (la Càmara estava composta per 446 diputats). En este càrrec es mantingué fins al 7 d'abril de 1936, quan el nou govern del Front Popular va demanar la seua dimissió per haver convocat dos voltes eleccions generals en un mateix manament, lo que podia considerar-se una extrallimitació de les seues prerrogatives (a pesar de que els frontpopulistes havien collit un triumfo electoral en l'última, pero que el PSOE havia segut desallojat del Govern a causa de l'anterior, junt en un pacte de l'oposició en els que abans havien recolzat a les dictadures) tornant a substituir-li Manuel Azaña.

El parlament resultant de les Eleccions a Corts Constituents de 28 de juny de 1931 tingué per missió la d'elaborar i aprovar una Constitució el dia 9 de decembre del mateix any.

La Constitució de la Segona República Espanyola va supondre un alvanç notable en el reconeiximent i defensa dels drets humans pel ordenament jurídic espanyol i en l'organisació democràtica del Estat: dedicà casi un terç del seu articulat a arreplegar i protegir els drets i llibertats individuals i socials, va ampliar el dret de sufragi actiu i passiu als ciutadans d'abdós sexes majors de 23 anys i va residenciar el poder de fer les lleis en el mateix poble, va establir que el Cap de l'Estat seria a partir de llavors triat per un colege compost per Diputats i compromissaris, els que al mateix temps eren nomenats en les eleccions generals.

Alguns dels principis que la Constitució va incorporar o reafirmar com elements essencials del ordenament jurídic espanyol foren:

  • El principi d'igualtat dels espanyols front a la Llei, al proclamar a Espanya com "una república de treballadors de tota classe".
  • El principi de laicitat, pel que se'n anava més allà de la mera separació entre l'Iglésia i el Estat per a adinsar-se en un àmbit de total eliminació de la religió de la vida política.
  • El principi d'elecció i movilitat a tots els càrrecs públics, inclòs el Cap del Estat.
  • El principi monocameral, que suponia l'eliminació d'una segona Càmara aristocràtica o d'estaments privilegiats i pel qual el poder llegislatiu seria eixercit per una sola Càmara.
  • Es preveïa una possibilitat de la realisació d'una expropiació forçosa de qualsevol tipo de propietat, a canvi d'una indemnisació, per a utilisació social aixina com la possibilitat de nacionalisar els servicis públics.
  • Ampla declaració de drets i llibertats. Concedia el vot des dels 23 anys en sufragi universal, també femení.
  • Separació de l'Iglésia i el Estat, ademés del reconeiximent del matrimoni civil i el divorç.

Símbols del nou estat[editar]

L'història de la bandera tricolor respon a un sentiment essencialment popular. Adaptació durant el Trieni Lliberal del vell penó comuner, la voluntat el poble fon l'encarregada de dur-la als màstils oficials de la II República en un arranque improvisat de diferenciar el nou règim que començava despuix de les votacions del 12 d'abril en els seus símbols més necessaris.

L'unió del roig, el groc i el morat en tres franges d'igual grandària es fa oficial en el decret de 27 d'abril de 1931 i fon refrendada en l'elevació a artícul en la Constitució Republicana de 9 de decembre d'eixe mateix any. En dit decret es va aclarir l'inclusió del color castellà als tradicionals aragonesos: "Hui s'aplega la bandera adoptada com nacional a mitat del sigle XIX. D'ella es conserven els dos colors i se li afig un tercer que la tradició admet per insígnia d'una regió ilustre, nervi de la nacionalitat, en lo que el emblema de la República, aixina format, resumix més encertadament l'harmonia d'una gran Espanya".

Els orígens d'esta nova ensenya es remonten a 1820. En eixe any el General Riego despuix de "reproclamar" la constitució de Cadis en Cabezas de San Juan va provocar durant un breu lapsus de temps -a penes tres anys- l'obertura lliberal del govern de Ferran VII. Durant este periodo es va fundar la Milícia Nacional a la que se li varen assignar banderes morades en l'escut de Castella i Lleó. Poc va durar dita divisa puix eixe mateix any és substituïda per una atra roig-gualda en el lema Constitució en la seua franja central.

En 1823 el retorn de Ferran VII l'Absolutíssim acabà també en la pròpia Milícia Nacional. En 1843 baix el regnat d'Isabel II es va decretar per primera volta, el 13 d'octubre, l'unificació de la bandera d'Espanya. En dit decret regulador es va permetre als regiments que abans tingueren banderes morades l'us de tres corbates (que són els cordons que pengen dels extrems superiors de les banderes) en els colors roig, groc i morat. Este és el principal antecedent de l'actual tricolor.

Després del desterro d'Isabel II, el Govern Provisional va canviar l'escut monàrquic substituint en ell a la corona real per la mural i afig les columnes d'Hèrcules. Abdós símbols els va heretar l'escut que adorne la bandera tricolor en la Segona República. El breu regnat d'Amadeu I de Saboya va concloure en la proclamació de la Primera República. La bandera proyectada durant este règim emulava els colors revolucionaris de França: el roig, el blanc i el blau, modificació que no es va dur a terme per la seua curta duració i, en la restauració Canovista, la bandera va recuperar els seus elements de 1843.

És en esta etapa (1875-1930) quan el Partit Federal va adoptar els colors de la Milícia Nacional de 1820 com a símbol de la facció anti-dinàstica i rebuig al sistema establit. Va començar a vore's la bandera tricolor en cassinos, periòdics i centres d'adscripció republicana. I fon tal el fort víncul d'estos colors en l'idea de República, de canvi i de progrés, durant els regnats d'Alfons XII, Alfons XIII, la regència de Maria Cristina i les Dictadures de Primo de Rivera i Berenguer, que, en un arranque d'espontaneïtat, una volta coneguts els primers resultats de les votacions del 12 d'abril de 1931, especialment en Madrit el poble va eixir al carrer duent insígnies, escarapeles i banderes en els tres colors de la República. El decret i l'artícul que otorgaren valor institucional al símbol no foren més que el refrendo oficial a un sentir popular. La bandera, filla del poble espanyol onejà des d'abril de 1931 en els màstils oficials, en l'eixèrcit i les embaixades i consulats d'Espanya per tot arreu. Per ad ella es va adaptar l'escut que en 1868 va triar el Govern Provisional: quartelat de Castella, Lleó, Aragó i Navarra en la Granada en punta, timbrat per corona mural i entre les dos columnes d'Hèrcules. Com a novetat destaca la seua menor grandària -1 m x 1 m-, la mateixa mida per a les tres franges i els flecos dorats en el contorn de les pertanyents a l'eixèrcit. Poc de temps onejà lliure esta bandera: dies despuix del 18 de juliol de 1936 fon substituïda per atres divises i apenes va sobreviure ofegada en la contenda. En el bando lleal les milícies preferiren casi sempre banderes roges o roginegres adornades en emblemes partidistes: falços i martells, punys tancats i atres símbols que arraconaren també l'escut oficial. A pesar de que gràcies a la creació de l'eixèrcit popular tornà a reglamentar-se com única la tricolor, en la pràctica la proliferació de banderes pròpies per part de les distintes unitats feu que no haguera mai més una ensenya oficial.

El bando rebel tingué en els seus inicis a la tricolor com a bandera, pero a partir d'agost es va prendre com a oficial la rogigualda anterior a 1931. El no dispondre de banderes pròpies i tindre que cobrir improvisadament de roig la franja morada (cosida o pintada) donà lloc a curioses insígnies rogigualdes en franges de la mateixa amplària i escut republicà en el seu centre. En febrer de 1938 es va canviar l'escut pel dels "Reis Catòlics" que no era un atre que el republicà en la corona real i sobre el pit de l'àguila negra de Sant Joan.

Context social i econòmic[editar]

Archiu:Densidades de población en Espana (1930).svg
Distribució de la població espanyola en 1980

Les intencions de la República s'enfrontaren en la cruda realitat d'una economia mundial sumida en la Gran Depressió, de la que el món no es va recuperar fins despuix de la Segona Guerra Mundial. En térmens de forces socials, la Segona República va sorgir per que els oficials de l'eixèrcit no recolzaren al rei, en el que estaven molests per haver acceptat la dimissió de Primo de Rivera, i a un clima de creixent reivindicació de llibertats, drets per als treballadors i taxes de desempleig creixents, lo que va resultar en alguns casos en enfrontaments de carrer, revoltes anarquistes, assessinats per grups extremistes d'u o atre bando, colps d'estat militars i folgues revolucionàries.

En Espanya l'agitació política va prendre ademés un cariu particular, sent l'Iglésia objectiu freqüent de l'esquerra revolucionària, que veïa en els privilegis que gojaven d'una causa més del malestar social que es vivia, lo qual es va traduir moltes voltes en la crema i destrucció d'iglésies. La dreta conservadora, molt arraïlada també en el país, se sentia profundament ofesa per estos actes i veïa perillar cada volta més la bona posició de que gojava front a la creixent influència dels grups d'esquerra revolucionària. Des del punt de vista de les relacions internacionals, la Segona República va patir un sever aïllament, ya que els grups inversors estrangers pressionaren als governs dels seus països d'orige per a que no recolzaren al nou règim, temerosos de les tendències socialistes que cobraven importància en el seu seny, terminaren per impondre una política de nacionalisacions sobre els seus negocis en Espanya. Per a comprendre açò és clarificador saber que la companyia Telefònica era un monopoli propietat de la nort-americana "International Telephone and Telegraph" (ITT), que els ferrocarrils i les seues operadores estaven fonamentalment en mans de capital francés, mentres que les elèctriques i els tramvies de les ciutats pertanyien a diferents empreses (majoritàriament britàniques i belgues). Com a conseqüència no hi hagué una sola nacionalisació durant el periodo republicà, pero, en tot i això, el recolzament de les potències fascistes va alentar a molts generals conservadors per a que planificaren insurreccions militars i colps d'estat. Les seues intencions se materialisarien primer en la Sanjurjada de 1932 i en el fallit colp de 1936, del qual el seu resultat incert va desembocar en la Guerra Civil Espanyola. Per la seua part, les democràcies occidentals no recolzaren al règim republicà per por a un enfrontament armat, excepte en conjuntures molt específiques, lo que no va servir, en última instància, per a evitar la Segona Guerra Mundial.

La societat espanyola dels anys Trenta era fonamentalment rural: un 45,5% de la població activa s'ocupava en l'agricultura, mentres que el restant se repartia a parts iguals entre l'indústria i el sector servicis. Estes sifres descriuen una societat que encara no havia experimentat la Revolució industrial. En quant a sindicats i partits polítics, el Partit Socialiste Obrer Espanyol (Partido Socialista Obrero Español, PSOE), del qual la seua llista fon la més votada per a les eleccions constituents de 1931, contava en 23.000 afiliats; la seua organisació germana, el sindicat Unió General de Treballadors (Unión General de Trabajadores, UGT) ya contava en 1922 en 200.000 afiliats; el sindicat anarquiste Confederació Nacional del Treball (Confederación Nacional del Trabajo, CNT) tenia en setembre de 1931 uns 800.000 afiliats. Atres organisacions, com el Partit Comuniste d'Espanya (Partido Comunista de España, PCE) tenien una presència nominal i no cobraren força fins al començament de la Guerra Civil. En quant als nacionalismes, la "Lliga Regionalista de Catalunya" liderada per Francesc Cambó havia recolzat obertament la dictadura de Primo de Rivera, i per allò va pertànyer al marge de la política durant la República, mentres que atres partits polítics catalans, més escorats cap a l'esquerra o l'independentisme, foren els que tingueren major protagonisme; en el cas del País Vasc i Navarra, cap mencionar que encara no s'havia consumat la trencada entre el Partit Nacionalista Vasc (PNV) i la Comunió Tradicionalista (CT), integrada esta última pels carlistes.

Respecte de les iniciatives de canvi soci-econòmic dels governs republicans, cap destacar les pujades dels salaris dels treballadors del camp dutes a terme durant el bieni social-assanyiste, invertides despuix durant el bieni radical-cediste, encaminades a millorar les condicions de vida en el mig rural. Atres iniciatives foren les ocupacions de terra i expropiacions illegals en els moments inicials de la Guerra Civil com una manera de conseguir ingressos i recolzament popular per part del campesinat.

Etapes de la república[editar]

Bieni social-assanyiste (1931-1933)[editar]

També conegut com bieni reformiste:

  • 14 d'abril de 1931: Després de les eleccions municipals, es declara en Espanya la Segona República.
  • 10 de maig de 1931: Causant gran polèmica, s'inaugura el Círcul Monàrquic en Madrit. Front als rumors de que un monàrquic exaltat havia assessinat a un taxiste que es va negar a cridar "Vixca el Rei", un grup de persones va provocar un altercat a les portes de dita institució.
  • 11 de maig de 1931: Uns vint-i-quatre convents, coleges i centres catòlics són incendiats i assaltats per bandes jovenils. L'actuació de les autoritats republicanes conseguix restaurar l'orde.
  • 16 de juny de 1931: El govern desterra al cardenal primat Pedro Segura per no reconéixer al nou règim i per les seues crítiques al sistema dirigides als fidels. Des del Vaticà, se substituïx al radical Segura pel més moderat Gomà, que admetrà l'existència de la República i buscarà les ventages de dialogar en els governs d'un Estat dèbil.
  • 18 de juny de 1931: El govern desterra a Mateo Múgica, bisbe de Vitòria.
  • Eleccions a Corts Constituents de 28 de juny de 1931. Majoria de les esquerres en el Parlament.
  • 9 d'octubre de 1931: Es produïxen Successos de Gilena, un dels primers altercats violents en el camp andalús.
  • 14 d'octubre de 1931: Alcalá Zamora dimitix com a president del Govern per el seu desacort en les polítiques laicistes que defenia el Gavinet. Passarà a ser president de la República, mentres que Manuel Azaña li substituirà al front del Eixecutiu.
  • 29 d'octubre de 1931: Es promulga la llei de Defensa de la República per a castigar la violència pública i la difamació del nou règim.
  • Aprovació per les Corts de la Constitució de la República Espanyola de 1931 (9 de decembre de 1931).
  • 9 de decembre de 1931: La Constitució republicana prohibix a les órdens religioses dedicar-se a l'ensenyança i s'obri la porta a la nacionalisació de tots els seus bens, ademés ordena dissoldre i confiscar els bens de les órdens religioses que manifesten la seua obediència a la Santa Sèu.
  • Govern de coalició republicà-socialiste, presidit per Azaña (16 de decembre de 1931).
  • El cler es mostra dividit en el acatament al règim republicà, ya que mentres el cardenal Segura, Cardenal primat de Toledo, llança una violenta diatriba anti-laiciste en el seu pastoral del 1 de maig de 1931, als catorze dies de proclamada la República, el periòdic El Debate, fundat en 1911 per Ángel Herrero Oria, mostra l'opinió d'un catolicisme que manifesta "acatament" al règim instaurat i dona una visió accidentalista de la República, en el sentit de que la Iglésia és eterna i les formes de govern temporals. En tot i això, la posició de la jerarquia catòlica i dels sectors de la societat més conservadors era prou oposta al règim republicà, puix temien que l'establiment del nou règim duria a la pèrdua progressiva dels seus privilegis.
  • En el més de juliol de 1931 tenen lloc la folga de Telefònica i la folga general convocada pel sindicat anarquiste Confederació Nacional del Treball (CNT). Este sindicat i el socialiste Unió General de Treballadors (UGT) eren els únics en presència significativa entre els obrers espanyols. Els socialistes de l'época estaven dividits en dos corrents principals: els moderats, entre els que se pot incloure a Indalecio Prieto, i els revolucionaris. Els anarquistes eren majoritaris en la Telefònica, propietat per llavors de la multinacional estat-unidenc ITT Corporation, i en la seua folga perseguiren varis objectius: u, demostrar la seua força; dos, posar contra les cordes al govern (la CNT s'havia decantat durant la dictadura per la destrucció de tot poder, front a postures pactistes); tres, manifestar la seua oposició a l'existència de monopolis estrangers en Espanya; i quatre, obligar als ministres socialistes del govern provisional a decidir entre una posició revolucionària o moderada. La folga no va conseguir el seu propòsit de paralisar el servici a nivell nacional, puix només va triumfar en Sevilla i Barcelona degut en gran part al boicot socialiste, expressat tant en declaracions de recolzament a la llegalitat vigent com per mig del enviament de treballadors de la UGT a cobrir els llocs dels folguistes. En resposta, la CNT va convocar una série de folgues generals que tornaren a fracassar en la seua majoria, excepte en Sevilla, fins que l'actuació de l'Eixèrcit -una volta que el Govern declarà l'Estat de Guerra en la ciutat- restaurà l'orde.
  • Oposició crítica d'oficials a la reforma de racionalisació del eixèrcit del ministre de la Guerra Azaña, motivada pel tancament de vàries acadèmies militars, entre les que va destacar la de Saragossa. Si be un gran número d'alts manaments reconeixia el excés d'oficials en comparació en la grandària real del Eixèrcit, molts d'ells, conservadors, consideraven les mides massa radicals puix els suponia una clara pèrdua de privilegis.
  • En setembre de 1931 el proyecte d'Estatut Vasc, recolzat per carlistes i nacionalistes vascs, és rebujat en les Corts Constituents per sobrepassar els llímits constitucionals.
  • El govern republicà presidit per Manuel Azaña realisa reformes en educació en la fi de fer efectiva l'escolarisació de tota la població, segons preveïa la Llei Claudio Moyano d'Instrucció Pública (1857), ampliant l'edat escolar. Per a complir l'artícul 26 de la Constitució republicana, es va decretar la disolució de la Companyia de Jesús. El decret no va afectar a la propietat de la mateixa, pero si va supondre l'exclaustració dels jesuïtes que regentaven institucions docents; centres com l'Universitat de Comillas conseguiren mantidnre la seua activitat, pero atres varen haver de cessar la seua activitat. Entre els afectats estigueren centres d'estudis superiors tan renomenats com l'Universitat Pontífica de Comillas, l'Institut Químic i el Laboratori Biològic de Sarrià, l'Institut Catòlic d'Arts i Indústria de Madrit, el Centre Escolar i Mercantil de Valéncia, els observatoris de Roquetes i Granda, les Facultats de Lletres i Universitat Comercial de Deusto, per llavors única Facultat de Ciències Econòmiques d'Espanya, que no tornaria a obrir les seues aules fins al franquisme.
  • Atres proyectes iniciats primer pel ministre Marcelino Domingo i més tart pel seu successor Fernando de los Ríos incloeren la construcció en massa d'escoles primàries (7.000 en els primers deu mesos del nou Règim), cursos d'adaptació per a milers de funcionaris d'abdós sexes en possessió del títul de Mestre pero que treballaven en atres àrees del Estat i l'aument de sous en un 15 per cent als educadors. Els ajuntaments més conservadors no cregueren en l'iniciativa des del començament i, des de finals de 1932, els diputats monàrquics i catòlics la torpedejaren obertament.
  • 24 de giner de 1932: El govern dona orde de dissoldre la Companyia de Jesús i confisca tots els seus bens en Espanya.
  • Colp d'estat fracassat del general Sanjurjo, el 10 d'agost de 1932. Sanjurjo és detingut en Huelva, quan intentava fugir a Portugal. Jujat i condenat a mort, el President de la República li commuta la pena per cadena perpètua.
  • Aprovació controvertida del Estatut Català (9 de setembre de 1932).
  • 18 de maig de 1933: La llei de Congregacions convertix en propietats públiques tots els bens de l'Iglésia, no només els temples, sino també els ornaments dels retors, les imàgens i els càliços.
  • Dissolució de les Corts i convocatòria de noves eleccions (9 d'octubre de 1933).
  • Eleccions generals guanyades pels conservadors de la CEDA, liderada per José María Gil-Robles i els radicals d'Alejandro Lerroux (19 de novembre de 1933).
  • 9 de novembre de 1933, discurs de Largo Caballero, Ministre de Treball i posteriorment President del Govern pel PSOE, durant la campanya electoral i publicat en el periòdic "El Socialista":

"Es dirà: ¡Ah, eixa és la dictadura del proletariat! Pero ¿és que vivim en una democràcia? Puix ¿qué hi ha hui, més que una dictadura de burguesos? Se nos ataca perque anem contra la propietat. Efectivament. Anem a tirar avall el règim de propietat privada. No ocultem que anem a la revolució social. ¿Com? (Una veu en el públic: 'Com en Rusia'). No nos esglaya això. Anem, repetixc, cap a la revolució social... molt dubte que se puga conseguir el triumfo dins de la llegalitat. I en tal cas, camarades, haurà que obtindre-lo per la violència... nosatres responem: anem llegalment cap a la revolució de la societat. Pero si no voleu, farem la revolució violentament (gran ovació). Això diran els enemics, és excitar a la guerra civil... Posem en la realitat. Hi ha una guerra civil... No nos ceguem camarades. Lo que passa és que esta guerra no ha pres encara els caràcters cruents que, per fortuna o desgràcia, tindrà inexorablement que prendre. El 19 anem a les urnes... Més no oblideu que els fets nos portaran a actes en que hem de necessitar més energia i més decisió que per a anar a les urnes. ¿Excitació al motí? No, simplement dir-li a la classe obrera que deu preparar-se... Hem de lluitar, com siga, fins que en les torres i en els edificis oficials onege, no la bandera tricolor d'una República burguesa, sino la bandera roja de la Revolució Socialista".

  • El ala d'esquerra revolucionària del PSOE, liderada per personages vinculats estretament també a l'UGT movilisà a les masses obreres en este discurs perque temien una revolució fascista del estil de l'Alemanya de Hitler o l'Itàlia de Mussolini i perque eren conscients de la debilitat de la classe mija en l'Espanya de llavors. En tot i això, el seu plantejament, llunt d'impedir el colp d'Estat de 1936, es va convertir en el segall expiatori per a que els generals més reaccionaris justificaren la seua actuació.
  • L'erro de les expectatives posades en la Reforma Agrària va provocar reaccions obreres, principalment per part d'anarquistes, integrats en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i la Confederació Nacional del Treball (CNT), donant lloc a disturbis fortament reprimits en Casas Viejas, Castilblanco, Gilena i atres en les cridades revolucions de giner i decembre de 1933.

Bieni radical-cediste (1934-1936)[editar]

  • Eleccions generals de novembre de 1933, les primeres en sufragi femení, tingueren per resultat la majoria de les dretes: 258 diputats de dreta, 119 de centre i 95 d'esquerra. Esta última es va presentar desunida, mentres que la dreta es va agrupar al voltant de la CEDA. La participació fon del 67,46%, en una notable abstenció en les zones de majoria anarquista.
  • Els seus detractors ho denominaren "Bieni Negre", per la repressió de la Revolució de 1934 i per la fi de les mides progressistes del bieni anterior.
  • Govern dels conservadors de Lerroux, pressionat per la dreta de Gil-Robles.
  • Mides reaccionàries del govern, tractant de neutralisar les mides adoptades pel govern anterior en diversos aspectes.
  • Amnistia per als participants en el fallit colp d'estat d'agost de 1932, entre ells el seu promotor el general Sanjurjo que es va traslladar a Portugal, on moriria, en 1936, en accident d'aviació, quan es disponia a tornar a Espanya per a encapçalar la sublevació que va donar orige a la guerra civil.
  • Entren a formar part del govern tres ministres de la CEDA (1 d'octubre de 1934).
  • 5 d'octubre de 1934: "Par general" en tota Espanya.
  • 6 d'octubre: el líder d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, proclama el "Estat Català dins de la República Federal Espanyola", convidant a l'oposició al govern radical-cediste a crear un govern provisional de la República en Catalunya. La insurrecció, recolzada per milícies armades i els Mossos d'Esquadra a les órdens de la Generalitat i Catalunya, se salda en 40 morts.
  • 7 d'octubre: Alçament d'obrers socialistes i anarquistes en part del nort d'Espanya, inicialment recolzat per sectors del PSOE i l'UGT com una folga, acaba en violents altercats. Dit alçament armat se salda en 4000 morts, entre ells 35 retors.
  • Continua l'aument de l'agitació social.
  • Descontent dels llauradors al perdre les terres rebudes per l'anterior reforma agrària.
  • Revolució de 1934. Este moviment estigué alenat des d'amples sectors i importants dirigents del PSOE i l'UGT, com Largo Caballero o Indalecio Prieto i de forma desigual per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i el Partit Comuniste d'Espanya. Els revolucionaris intentaren l'assalt a la Presidència del Govern i despuix de dos hores de dispars les forces lleals al govern dominaren la situació i tancaren als dirigents socialistes que la recolzaven. En Aragó, Andalusia i Extremadura els llauradors agotats per les folgues que s'havien produït durant els mesos de març, abril i juny, no secundaren la folga. Els principals focs de la rebelió es varen produir en Catalunya i en Astúries, encara que els successos més greus tingueren lloc en esta última regió.

En Astúries la rebelió anarquista durà des del dia 5 d'octubre al 19 d'octubre de 1934 sent brutalment sofocada per les tropes del Govern per les forces del eixèrcit republicà, formades per legionaris i regulars, vingudes des del protectorat espanyol en el Marroc (6 d'octubre de 934). D'eixe modo el govern de la República va recuperar la sobirania en una ampla zona d'Astúries, donant inici a una dura repressió que posteriorment serà explotada electoralment pel Front Popular. Molt notori en tot i això, fon el cas del periodiste Luis Sirval, que fon assessinat per un oficial de la Legió,per atrevir-se a denunciar les atrocitats que s'estaven cometent una volta acabada la lluita. Aixina mateix, el propi Lerroux es va vore obligat, front a la denúncia de Gordón Ordás, diputat del seu partit, a ordenar el trasllat del comandant Doval, de la Guàrdia Civil, front als innumerables actes de tortura protagonisats per este cap i corroborats per una delegació parlamentària espanyola a la que es va unir un grup de parlamentaris britànics.

  • L'estatut català és suspés i el seu president Lluís Companys és detingut i jujat.
  • Deflació monetària.
  • Debilitació del centre polític per casos de corrupció d'alguns dirigents del Partit Radical de Lerroux. El cas més famós és el de l'escàndal del estraperlo.
  • Unió de socialistes i republicans d'esquerres en un bloc, el denominat "Front Popular", front al temor generalisat de l'esquerra europea a la forta expansió de les potències fascistes, una idea llaurada en el seny de l'URSS despuix del VII Congrés de l'Internacional Comunista.

Front Popular (1936-1939)[editar]

  • Dissolució de les Corts i convocatòria d'eleccions generals 7 de giner de 1936.
  • Triumfo de l'agrupació d'esquerres en les eleccions celebrades el 16 de febrer de 1936 en els següents resultats, que donaren la victòria al Front Popular, que en més del 60% dels diputats electes agrupava a PSOE, Esquerra Republicana (que incloïa a l'ORGA), Unió Republicana, ERC, PCE, Acció Catalana, POUM, Partit Sindicaliste i atres.
  • Azaña és nomenat, el 19 de febrer de 1936, President del Govern, del que no formen part els socialistes.
  • Destitució de Niceto Alcalá-Zamora com a President de la República el 7 d'abril de 1936.
  • Zenit de l'enfrontament violent entre les esquerres i les dretes. El dia 16 d'abril, en el enterro del alferes De los Reyes de la Guàrdia Civil, faltat el 14 d'abril durant els incidents que se produïren en la celebració del V aniversari de la República, l'intervenció del tinent Castillo, de la Guàrdia d'Assalt i instructor de les milícies de les Joventuts Socialistes Unificades, donà com a resultat un mort a mans d'un dels hòmens de la secció de Castillo i d'un ferit greu per dispar realisat per ell mateix. El mort era Andrés Sáenz de Heredia, cosí de José Antonio Primo de Rivera, i el ferit un jove carliste estudiant de medicina dit José Llaguno Acha.
  • Crisis de govern, Azaña dimitix i és nomenat President de la República 10 de maig de 1936.
  • Forma govern Santiago Casares Quiroga (12 de maig de 1936).
  • Se coneix una ampla amnistia als implicats en la Revolució de 1934.
  • 17 de juny de 1936: Gil-Robles denuncia en el parlament de forma catastrofista els desórdens haguts des del 1 de febrer fins al 15 de juny: "160 iglésies destruïdes, 251 assalts de temples, incendis sofocats, destrossaments, intents d'assalt. 269 morts. 1287 ferits de diferent gravetat. 215 agressions personals frustrades o que les seues conseqüències no consten. 69 centres particulars i polítics destruïts, 312 edificis assaltats. 113 folgues generals, 228 folgues parcials. 10 periòdics totalment destruïts, tots de dreta. 83 assalts a periòdics, intents d'assalt i destrossament. 146 bombes i artefactes explosius. 38 arreplegats sense explotar." El govern del Front Popular alegava estar desbordant front a l'escalada de violència entre sectors radicals d'esquerra i de dreta, causada per abdós.
  • El 12 de juliol de 1936 és assessinat José del Castillo Sáez de Tejada. Al dia següent, guàrdies d'assalt, forces de seguritat, companyons de Castillo, assessinen al líder de l'oposició, José Calvo Sotelo, antic ministre de Facenda de la Monarquia i cap del Bloc Nacional, agrupació de monàrquics de Renovació Espanyola i de carlistes tradicionalistes. Calvo Sotelo era en eixe moment el líder de l'oposició i este se considera el detonant de la Guerra Civil, que estalla quatre dies despuix.
  • Colp d'estat en la vesprada del 17 de juliol de 1936 de l'eixèrcit del nort del Marroc i diverses guarnicions peninsulars.

Guerra Civil[editar]

Artícul principal → Guerra Civil Espanyola.

1936[editar]

  • El 17 de juliol comença la sublevació militar en Melilla, seguint el restant del Protectorat espanyol del Marroc i la Península.
  • El 19 de juliol manprengué la Revolució social, que deté la sublevació militar en algunes zones d'Espanya.
  • En agost arriba el nou embaixador de l'URSS (Rosemberg) a Madrit.
  • El 4 de setembre se forma el Govern de Largo CAballero.
  • El 4 de novembre els anarquistes s'unixen al govern de Largo Caballero.
  • El 6 de novembre el Govern de la República se trasllada a Valéncia. Queda en Madrid el General Miaja com a President de la Junta de Defensa de Madrid.
  • El 23 de decembre el govern reconeix al Consell d'Aragó.

1937[editar]

  • El 23 d'abril es disol la Junta de Defensa de Madrit.
  • Entre el 3 i el 8 de maig guerra civil en Barcelona. CNT i POUM s'enfronten a les forces republicanes.
  • El 17 de maig es forma el Govern Negrín.
  • El 16 de juny són detinguts els principals dirigents del POUM.
  • El 7 d'agost s'autorisa el cult catòlic en privat.
  • El 15 d'agost es crea el Servici d'Informació Militar (SIM).
  • El 31 d'octubre el Govern se trasllada a Barcelona.

1938[editar]

  • El 5 d'abril es reorganisa el Govern Negrín.
  • El 9 de setembre Negrín celebra unes conversacions secretes de pau en un representant de Franco, el Duc d'Alba, sense resultats.

1939[editar]

  • En giner, front al alvanç nacionaliste sobre Barcelona, el Govern se retira a Figueres.
  • El 6 de febrer Azaña, Negrín, Companys, Aguirre i Martínez Barrio creuen la frontera francesa a peu.
  • El 27 de febrer despuix del reconeiximent del Govern nacionaliste per França i Anglaterra, Azaña dimitix, i Martínez Barrio, el seu successor constitucional, promet la Presidència de la República front a la Diputació Permament, reunida en París, sense poder traslladar-se a territori espanyol degut al colp del coronel Casado.
  • El 2 de març Negrín ascen a vàrios militars i decidix continuar la guerra.
  • El 5 de març se forma el Consell de Defensa Nacional, en el que participen els elements no comunistes del Front Popular. Casado en Defensa, Besteiro com a Conseller d'Estat, Wenceslao Carrillo, socialiste caballeriste com Conseller de Governació i Miaja com a President. La recolzaren els generals Matallana i Menéndez i l'anarquiste Cipriano Mera. Mentrimentres Negrín va prendre un avió des de prop d'Elda i va tornar a França.
  • Del 7 al 11 de març els comunistes se subleven en Madrid i Ciudad Real. La sublevació és reprimida per les tropes de Mera en Madrit i les de General Escobar en Ciudad Real.
  • En la matinada del 1 d'abril es rendixen en els molls del port d'Alacant les últimes tropes republicanes.

Les autonomies regionals[editar]

En setembre de 1931, un primer proyecte d'Estatus Vasc és rebujat. Eixe mateix any se propon un Estatut d'Autonomia de Balears.

El 9 de setembre de 1932 s'accepta despuix de molts debats l'Estatut català.

Una assamblea regional de municipis gallecs aprova, en 1932, una proposta d'Estatut d'Autonomia que seria somés a plebiscit quatre anys despuix, el 28 de juny de 1936, d'acort en les normes d'un decret de la presidència del Estat de maig de 1933.

En Castella la Vella i en la Regió de Lleó, durant la Segona República, sobre tot en 1936, hi hagué una gran activitat regionalista favorable a una regió d'onze províncies (Àvila, Burgos, Lleó, Logronyo, Palència, Salamanca, Santander, Segòvia, Sòria, Valladolit i Zamora), inclús s'arribaren a elaborar unes bases d'estatut d'autonomia que se publicaren en "El Norte de Castilla" (El nort de Castella). El Diario de León va abogar per la formalisació d'esta iniciativa i la constitució d'una regió autònoma en estes paraules: "unir en una personalitat a Lleó i Castella la Vella al voltant de la gran conca del Duero, sense caure ara en rivalitats poblerines" (Diario de León, 22 de maig de 1936). Al final, la guerra civil va acabar en les aspiracions de l'autonomia per a les dos regions. Queda fixada per a l'últim dumenge de setembre de 1936 una asamblea nacional destianda a debatir i modificar l'anteproyecte i aprovar el proyecte d'Estatut d'Autonomia d'Andalusia. El dia 1 d'octubre de 1936, les Corts aproven per aclamació l'Estatut del País Vasc.

El 1 de febrer de 1938 les Corts admeten a tràmit l'Estatut d'Autonomia de Galícia, que no és rebujat ni aprovat.

En Astúries es va redactar un estatut d'autonomia pel catedràtic de dret avilesí Sabino Álvarez Gendín, que no va arribar a ser tramitat.

Vore també[editar]

Enllaços externs[editar]