Sintaxis
La sintaxis (del grec σύνταξις, σύν: "junts", τάξις: "orde") és la part de la gramàtica que estudia els mecanismes de generació de frases. Esta matèria està tan interrelacionada en la Morfologia que la Llingüística moderna considera que cal estudiar-les conjuntament en una única disciplina: la Morfosintaxis.
L'atenció de la sintaxis és la frase, encara que últimament s'està ampliant en la nomenada gramàtica del discurs. Analisa quina funció sintàctica fa cada element dins de l'oració i determina quines combinacions de sintagmes són permeses per a una llengua determinada, aixina com quins nexes s'utilisen per estructurar i unir frases entre elles.
Escoles de sintaxis[editar | editar còdic]
Hi ha diverses escoles de sintaxis, les que més èxit han tengut són la que partix de la gramàtica tradicional, l'estructuralista, la generativa i la funcionalista.
Sintaxi tradicional[editar | editar còdic]
No existix una gramàtica tradicional que s'autoanomeni aixina, sino que inclou tota la reflexió llingüística des de temps antics (en especial en Grècia) fins al positivisme del sigle XIX.
Esta corrent de pensament atribuïa a la sintaxis un paper clau en la gramàtica, el més important era trobar la funció sintàctica que exercien determinats mots en una frase, per explicar quines oracions estaven ben formades i quines no, en quin cas calia posar en les llengües en declinacions i quin era el significat de determinades agrupacions. La necessitat de la sintaxis es justificava perqué en idiomes en varietat d'orde, el paper de cada paraula podia resultar ambigu i canviar el sentit d'un mensage segons la colocació dels elements.
Sintaxis estructural[editar | editar còdic]
L'estructuralisme afirma que un grup de paraules en una única funció és un sintagma i estudia com es relacionen entre si els sintagmes per formar una frase o be com s'estructura internament el sintagma, donant aixina peu a les relacions sintagmàtiques i a les relacions paradigmàtiques, respectivament.
Les paraules no s'afegixen les unes a les atres llinealment sense més, sino que responen a una estructura o jerarquia oracional,[1] que indica quins llocs pot tindre una frase (en funció del verp que siga el núcleu i els complements que admeta). L'anàlisis sintàctica pretén posar en evidència esta jerarquia. Cada sintagma s'organisa al voltant d'una paraula, que és el seu núcleu i d'esta manera la sintaxis es relaciona en la morfologia
Sintaxis generativa[editar | editar còdic]
La sintaxis generativa partix del presupost que existix un mòdul sintàctic en la ment que almagasena les regles de formació de les frases d'un idioma determinant. El parlant adquirix estes regles, que són recursives, i aixina a soles ha d'afegir el mòdul semàntic per generar frases vàlides.
Com que el llenguage natural permet variacions estilístiques que aparentment contradiuen estes regles d'acceptabilitat, la teoria generativa explica que existix una estructura profunda de la frase (la natural o lligada al cervell) i una superficial, que és com es manifesta esta de manera efectiva i que és una transformació respecte de la primera.
La funció de la sintaxis, puix, és desentranyar com actua l'estructura profunda en un idioma (i quines estructures són universals).
Sintaxis funcionalista[editar | editar còdic]
El funcionalisme llingüístic estudia com actua el llenguage com a ferramenta de comunicació, analisant quines necessitats tenen els parlants per fer-se entendre i despuix mirant quines estructures llingüístiques ajuden en cada idioma a satisfer-les.
Té un enfocament més descriptiu que prescriptiu[2] i s'ajuda de les aportacions de la pragmàtica, teoria del discurs i la llògica per als seues anàlisis. Esta corrent sintàctica va desenrollar-se a partir dels anys 70 ajudat pel concepte de competència comunicativa.