Supermarine Spitfire

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Spitfire en ple vol

El spitfire és un avió que te l'anima de qui ho dissenyà i no se pot parlar d'ell sense parlar de Reginald J. Mitchell, el seu ingenier.

En l'any 1931 el ministeri de l'aire britanic veu necessari reemplaçar l'obsolet caça bipla Bristol Bulldog i l'equip de Mitchell presente la seua proposta per a Supermarine, ara embeguda per Vickers Aviation degut a motius economics. Naixqué aixina el disseny del Supermarine 224, que vist d'auçat sembla un Stuka, en planta un S4 i en el seu perfil comencen a intuir-se la llinies del Spitfire. No obstant no guanyaren l'adjudicació del proyecte que fon al Gloster SS 37, conegut en servici com Gloster Gladiator.

El Spitfire era un caça de llinies modernes i extremadament rapit gracies al seu motor Rolls-Royce Merlin refrigerat en oli. Tenia una innovadora ala eliptica que millorava el rendiment aerodinamic. Este tipo d'ala repartix de manera més uniforme la força sustentadora sobre la seua propia estructura, lo que otorga al Spitfire una maniobrabilitat excelent.

El director de Vickers, Robert Maclean, decidí que l'aparat portaria per nom el d'algun animal salvage que començase per la lletra“S”. Pensà en cridar-ho “Shrew” terme anglés per a referir-se a una dona feresta, també s'enten com bruixot o harpia en valencià. Rebaixant el to, el terme “Spitfire” s'utilisa també en anglés com sinonim de Shrew, pero sense les connotacions pijoratives ve a ser “Fierecilla” i era el mal nom carinyós en el que Maclean cridava a la seua filla. Ademés descomponent el terme, fa referencia a la potencia de foc de l'avió (Spit+Fire = escopir+foc)


Vida operativa[editar]

Spitfire

En Juny de l'any 1937, Mitchell pergué la seua batalla contra el sarata abans de que Anglaterra començase la seua contra Hitler. Mori als 42 anys i no veu entrar al seu Spitfire en acció. Durant l'any 1938 se formaren els primers esquadrons en estos caces en la RAF i les primeres escaramusses contra Alemanya aplegaren a finals de 1940.

La prova definitiva del Supermarine Spitfire havia aplegat,en este moment per a Hitler era imprescindible dominar el cel anglés i la seua Luftwaffe contava en una abofegadora proporció de 4 a 1 front a la RAF.

França demostrà interés en l'aparat i un eixemplar els fon cedit com guia per a començar la seua fabricació, pero el desastre de Juny de 1940 posà fi al desenroll, els primers eixemplars estrangers foren els"prestats" als nortamericans, despuix s'enviaren una molt bona cantitat a l'Unio Sovietica, tots els països de la Commonwealth usaren o fabricaren l'aparat, ya fose en unitats enquadrades en la RAF o basades en la seua propi territori, al final de la guerra, avions tipo MK V obsolets foren passats a les Forces Aerees Aliades, Francesos, Italians, Grecs i Yugoslaus volaren l'avió en la lliberació dels seus territoris, alguns esquadrons de la RAF constituits per pilots estrangers, serviren com base per a la reconstrucció de les Forces Aerees Europees de l'immediata posguerra.

En extrem orient, els avions que havien servit ahi en contra dels japonesos passaren a formar el nucleu de les Forces Aerees Hindu i Paquistaní. Encara Birmania alcançà a vore sobre el seu territori alguns dels últims Spitfires operatius.

Un total de 31 països han tengut en les seues forces aerees avions Spitfire: Alemanya nazi (avions capturats i utilisats per aproves), Australia (Royal Australian Navy i Royal Australian Air Force), Belgica,Malta, Canada (Royal Canadian Air Force i Royal Canadian Navy), Chinenca, Checoslovaquia,Dinamarca, Egipte, Estats Units, França (Força Aerea de la França Lliure, Força Aerea de França, Aviacio Naval), Grècia, Hong Kong, India, Irlanda, Israel, Nova Zelanda, Noruega, Països Baixos, Polonia, Portugal, Regne Unit (Royal Air Forcei Arma Aerea de la Flota), Rhodesia, Suráfrica, Siria, Suecia, Turquina, Unió Sovietica,Yugoslavia.

Variants i versions[editar]

  • Mk I: equipada en el Merlín III. Primer se li dotà d'una heliç de fusta bipala, de pas fix. A continuació fon reemplaçada per una tripala de dur alumini i en dos posicions, i finalment en una de 3 pales de pas variable. Hagué dos versions, MKI i MKII. Envergadura: 11.23M, Llongitut: 9.12m.
  • Mk II: Merlín XII, en una heliç rotol tripala de velocitat constant. MKIIA i MKIIB.
  • Mk III: Merlín XX en un compressor de dos velocitats. Se reforçà el cuixera alar i el tren d'aterrisage, i la roda de coa se feu retractil. Només se construiren dos unitats. Una en les 8 ametralladores i l'atra en l'ala “universal” que permetia montar qualsevol de les combinacions possibles d'armes d'entre l'A, B o C.
  • P.R.III: model de reconeiximent fotografic, desarmat. Esun Mk I modificat per a portar més combustible. No portava radi.
  • Mk IV: el primer Spitfire en montar com motor el RollsRoyce Griffon. Només se construí un. Posteriorment se li renomenà com MKXX.
  • P.R.IV: Merlin45. És l'estructura d'un MKI en les ales modificades per a majors tancsde combustible en el bort d'atac i deposits d'oli extra. Desarmat. Oxigeneextra. Tres cambras F24 montades en el fuselage, dos verticals i una obliqua.
  • Mk V: Merlín 45, 46, 50, 50 A, 55 o 56. Heliç Rotol o D.H.de tres pales i velocitat constant. Fon un desenroll del Mk I en un nou motor iestructura reforçada, per a suplir l'absencia del Mk III, que tardava endesenrollar-se i finalment no entraria en servici. Les versions de les seriesinicials utilisaven la cèlula dels Mk I i Mk II, en els canvis minims per a queacceptasen el Merlín 45. Els Mk V A i Mk V B eren similars als Mk I A i B. El Mk VC montava una ala universal en un armament normal de 2 canons i 4ametralladores. Entrà en servici en l'estiu de 1941 i fon el primer en portardeposits llançables (Mk V B o C), el primer en rebre equipament per a “tropicalisar-hos”i els primers en servir fora de les illes britaniques. El primer Seafire, Seafire Mk I, fon un Mk V modificat per a navalisar-ho (gancho d'apontage,estructura reforçada...). Un fon modificat com caça-hidroavió, en dos aletes adicionals en el mujol vertical (una damunt i atra baix del fuselage), en flotadors bessons. En l'any 1943 se li dotà d'ales tallades i el Merlín 45M, 50M o55M, per a millorar el seu rendiment com caça a baixa cota –encara que disminuia molt en l'altura-, i modificat per a poder carregar bombes de 250 o 500 lliures en els soports dels deposits de combustible. Envergadura (ales tallades): 9.93 m, llongitut: 9.12 m.
  • Mk VI: Merlín 47 en heliç Rotol de quatre pales. Similar al MKV B, pero en cabina presurisada (1º avió de la Royal Air Force presurisat),ales d'envergadura allargada (en planta la seua forma tipica li delata, ala acabadaen pic). Versió de vol per a cotes altes, estava dissenyat per a l'interceptació de bombarders o avions de reconeiximent d'alta cota, com el Junkers 86R, bimotor en 1000CV per motor i una envergadura de 32 m. Envergadura: 12.40 m
  • Mk VII: Caça d'alta cota. Rolls-Royce Merlín 61, 64 o 71,en sobrealimentador de dos etapes. Heliç Rotol de velocitat constant, quatripala.El morro tingué que ser allargat per a acomodar el motor, més llarc que les versions anteriors. Bancada del motor, cuixera de l'ala, tren d'aterrisage i fuselage reforçats. Cabina presurisada. Tren de coa retractil. El mujol de direccio aumentada de tamany. Les ales portaven chicotets tancs de combustible adicionals i tenien una envergadura allargada, com el Mk VI. Envergadura: 12.24m, llongitut: 9.54 m. Armament: 2 canons de 20 mm i 4 ametralladores de 7.7 mm.
  • P.R.VII: Merlin 45. Celula d'un Mk I modificada per ad admetre combustible extra en el fuselage. No carregava combustible en les ales. Tres cambras F24, dos verticals i una obliqua. 8 ametralladores de 7.7 mm.
  • Mk VIII: Merlín 61, 63, 63 A, 66 o 67. Basicament identic al Mk VII, pero en cabina sense presurisar. En les 3 versions standard el caça montava el Merlín 61, 63 o 63 A, i les ales normals.. El caça optimisat per a baixa cota LF VIII montava el Merlín 66 i les ales normals. El caça per a alta cota HF VIII montava el Merlín 70 i les ales d'envergadura allargada. Tots portaven el nou mujol vertical, acabat en punta i roda de coa retractil. Entrà en servici en l'any 1943, totes les unitats tropicalisades, en el Mediterraneu, India i lluntà Oest. Un Mk VIII experimental fon el primer Spitfire en ser equipat en una coberta de cabina tipo barbolla.
  • Mk IX: Merlín 61, 63, 63 A, 66 o 70. Avió desenrollat a partir del Mk VC, pero en el motor i radiadors del MkVII. El seu armament, normalment, era de 2 canons de 20 mm i quatre ametralladores de 7.7mm. Entrà en servici a finals de 1942, abans que el MkVIII. Se fabricà en tres versions: l'estandart, F.IX en el Merlín 61, 63 o 63 A i les ales estandart. El caça per a baixa cota, LF.IX en el Merlín 66 i ales tallades. El caça d'alta cota HF.IX en el Merlín 70 i ales estandart. Finalment s'adaptaren les ales tipo I a este caça i en soports subalars per a bombes de 250 llibres. També els últims foren equipats en el mujol acabat en punta, més gran. Un Mk IX fon equipat en flotadors bessons i provat com prototip de caça hidroavió. Envergadura estandart: 11.23 m. En ales tallades: 9.93m. Llongitut: 9.54m.
  • P.R. X: Avió de reconeiximent fotografic desarmat. Merlín 64 o 71. El fuselage és el d'un Mk VII, en cabina presurisada, i en l'instalacio de motor del Mk VC. Tots equipats en el mujol esmolat, ales modificades per a poder carregar deposits de combustible extras. El montage de les cambras era “universal”, admetent dos cambras verticals F52 o F8, o be dos F24 verticals i una obliqua.
  • P.R. XI: Avió de reconeiximent fotografic desarmat. Merlín 61, 63, 63 A o 70. Celula del Mk VC, modificada per a admetre el montage del motor del MkVII i les ales del PR X. Instalació de cambras “universal”. Avió tropicalisat.
  • Mk XII: Equipat en el Rolls-Royce Griffon. Açò causà no pocs problemes a alguns pilots, puix el seu sentit de rotacioó es contrari al del Merlín, i el seu parell és major. Per tant al desagafe, hi ha que chafar el mujol vertical per a compensar el parell del motor, pero cap al costat contrari que en el Merlín. És basicament similar al Mk VC, pero en motor Griffon, ales tallades i la roda de coa del Mk IV. El seu armament normal era de 2 canons de 20 mm i 4 ametralladores de 7.7 mm. Envergadura: 9.93 m, llongitut: 9.7 m.
  • P.R. XIII: Merlin 32. Celula del MkVB, diferix en la planta motriu. Proveit per a portar deposits llançables. Equipat en quatre ametralladores de 7.7 mm i tres cambras F.24, dos verticals i una obliqua.
  • MkXIV: Motor Griffon 65, en un compressor de dos velocitats i dos fases. Heliç Rotol de cinc pales i velocitat constant. Fuselage del Mk VIII en una nova bancada de motor, nou motor i nou carenat del mateix. Ales del VIII, nova aleta dorsal i mujol vertical de major area. El caça estandart F.XIV portava 2 canons de 20 mm i 4 ametralladores de 7.7 mm. També se desenrollà el F.XIVE, en l'armament I (2 canons de 20 mm i dos ametralladores pesades de 12.7 mm) i en els últims models el fuselage atrasser “retallat”, en la cupula de visió de 360º. La versió F.R XIVE era de reconeiximent fotografic, en ales tallades, armament “I”, fuselage atrasser tallat, combustible adicional en el fuselage atrasser i una cambra obliqua F.24 per davant del pilot. Podia trasportar bombes de 250 o 500 lliures en els soports subalars, en lloc de deposits de combustible lanzables. Este caça, especialment rapit fon el responsable de la destrucció de més de 300 bombes volants V-1.
  • MKXVI: es basicament identic al Mk IX, nomes que equipat en el Merlín 66 fabricat per la Packard baix llicencia com Merlín 266. La seua numeració es distinta, degut a que, pese a ser basicament el mateix motor, a l'utilisar distints estandarts de fabricació (sistemes d'unitats, rolles...) no podien ser mantenguts pels mateixos equips, necessitant cada un les seues propies ferramentes. La versio de caça a baixa cota era identica al LF.IX, pero en el nou mujol de direccio. L'armament era del tipo I, podent portar baix les ales dos bombes de 250 lliures i una de 250 o 500 lliures baix el fuselaje, en lloc del deposit de combustible llançable. Alguns dels últims models se produiren en el fuselage retallat i combustible extra en el fuselage atrasser. Envergadura: 9.93 m, llongitut: 9.53 m.*P.R.XIX: versio de reconeiximent fotografic del Mk XIV, en el Griffon 65 o 66, heliç Rotol de 5 pales. Ales modificades per a portar combustible extra, instalació universal de cambras. Velocitat maxima: 736km/h. Sostre: per damunt dels 43000 peus. Alcanç:2400km.
  • Mk.XX: vore Mk IV
  • Mk 21: Griffon 61, 64 u 85. Envergadura escampada, en ales de nova forma i alerones allargats fins el bort marginal. Armat en 4 canons de 20 mm. Envergadura: 12.24 m. Superficie alar: 23 m2.
  • Mk 22: Igual al 21, pero en el fuselage retallat i coberta del cockpit tipo cupula.


Caracteristiques generals[editar]

  • Tripulacio: 1 pilot
  • Llongitut: 9,1 m (29,9 ft)
  • Envergadura: 11,2 m (36,8 ft)
  • Altura: 3,9 m (12,7 ft)
  • Superficie alar: 22,5 m2 (242 ft2)
  • Perfil alar: NACA 2209.4 (punta)
  • Pes buit: 2.309 kg (5.089 lb)
  • Pes carregat: 3.000 kg (6.612 lb)
  • Pes màxim al desagafe: 3.071 kg (6.768,5 lb)
  • Planta motriu: 1× Motor V12 sobrealimentat Rolls-Royce Merlin 45.
  • Potencia: 1.096 kW (1.470 HP; 1.490 CV) a 2.820 m

Rendiment[editar]

  • Velocitat maxima operativa (Vno): 605 km/h (376 MPH; 327 kt)
  • Radi d'accio: 760 km (410 nmi; 472 la meua)
  • Alcanç en ferry: 1.840 km (994 nmi; 1.143 la meua)
  • Sostre de servici: 11.300 m (37.073 ft)
  • Regim d'ascens: 13,5 m/s (2.657 ft/min)
  • Carrega alar: 119,91 kg/m²
  • Potencia/pes: 0,36 kW/kg

Armament[editar]

  • Ametralladores: 4× Browning M1919 de 7,7 mm, en 350 proyectils cada una.
  • Canons: 2× Hispa Mk II de 20 mm, en 60 proyectils cada un.
  • Bombes: 2× Bombes de 113 kg (250 lb).